Volar

Avui agafo un avió per tornar a casa. Tornem-hi amb la història de sempre. Avui, a més, facturo maleta, cosa que afegeix emoció al viatge. Duc una ampolla de vidre. Veurem com arriba. He vist alguna vegada com tracten les maletes aquella gent i cada cop que mouen equipatge d'una banda a una altra m'imagino una escena de Bola de Drac on aquella gentussa es converteix en superguerrer. La Christine, mare d'en Marlin, és una de les millors contrabaixistes del planeta i paga uns 150 euros cada cop que mou el seu paquiderm per aire. Tanmateix m'explica que un dia va recuperar la inversió, quan el seu estimat contrabaix d'uns 70000 euros va arribar partit per la meitat a Barcelona l'any 2010. No ha explicat mai quant va cobrar però, veient la corda que té la seva xerrera, el seu silenci ha d'haver estat molt car.

Generalment, els problemes a l'hora de volar no els tinc a altra banda que a territori espanyol. Recordo un viatge preciós que vaig fer fa un temps amb els meus pares. Vam agafar al voltant de 8 avions tot saltant d'illa a illa i en els únics dos on vam tenir problemes van ser el primer i l'últim. Avui també m'aventuro amb una aerolínia de baix cost. Aquella que, en principi, hauria de costar menys que les altres si compleixes estrictament les seves normes i et compromets, per exemple, a anar garratibat al seient o portar una maleta que no s'excedeixi del pes ploma.

I un cop dins l'avió, la història de sempre. El bebè que et fa preguntar per què no existeix l'afonia en els primers anys de vida, l'hostessa que t'enganxa els dits amb el carrito del menjar, l'home de la finestra que té un atac de pixera mentre dorms, el gilipolles que s'aixeca abans que l'avió s'hagi aturat un cop aterrar, l'allau de persones que surten disparades de l'avió per després esperar mitja hora a què arribin les maletes, esperar mitja hora a què arribin les maletes -i que la teva arribi l'última-, tot mentre hi ha una maleta color gastat de vols anteriors que et fa venir a la ment la imatge d'una bomba... tot plegat, dolcíssim. Poques coses desperten més impaciència en mi que agafar un avió i tot allò que ho envolta. Volar treu l'avi que porto dins.

I seguiria escrivint però un servidor de vostès accepta el peatge que suposa el vol a canvi de tornar 15 dies a casa. Suposo que descansaré un xic del blog. És molta la gent que hom pretén veure quan ha estat quatre mesos fora. Són molts els amics, familiars i companys que s'han trobat a faltar. Esgota viure lluny, però satisfà mirar enrere i saber que tots ells són i seran allà esperant-te.

Dissabtes

Fa uns mesos no vaig tenir millor idea que comprar un CD en què es cantaven les taules de multiplicar. "Serà útil per al petit", vaig deduir. A dia d'avui, cada dissabte em llevo amb una música infernal cantada -més aviat, cridada- per veus infantils perforants al ritme constant i estrepitós que em recorda al Con Mucha Marcha de Leticia Sabater, més pròxima a una sessió d'aeròbic que no pas a la música com s'entén generalment. El terror s'amplifica d'una manera insofrible gràcies a la potència dels altaveus, que permeten escoltar-ne un so nítid, per tal que no et perdis cap dels xiscles que sonen cada cop que coneixem els resultats de la taula del cinc. Així m'acostumo a llevar jo els dissabtes, quan el dia abans generalment he anat a dormir tard tot creient, burro de mi, que l'endemà podré dormir tant com vulgui.

Avui encara m'han despertat abans, al voltant de quarts de nou però sense música. Ahir vaig explicar a en Marlin que un dels meus somnis des de petit començava a prendre forma. Avui recollia el primer fruit des que vaig decidir a marxar a Munic. I avui m'ha arrancat del llit, m'ha dit que ja havien dut el diari i que havíem de buscar-lo a la secció d'esports. Que volia que li llegís en veu alta. Que després volia que li ensenyés vídeos d'aturades de ter Stegen. Ha obert el Süddeutsche Zeitung potser per primer cop en la seva vida i m'ha dit que no el trobava.

"Però a aquest diari no, Marlin. Jo publico a un diari del meu país, no pas aquí!". De sobte, li canvia una mica l'expressió. Ell esperava poder veure el meu nom per allà. No entenia el concepte de diaris, en plural, si a casa només en rebíem un. I li he fet una petita classe de periodisme al petit. Crec que sense èxit, li he intentat explicar el partidisme i que la majoria de diaris parlen del mateix però expliquen de forma diferent en funció d'interessos i punts de vista. M'ha cosit a preguntes que m'ha costat respondre. Que si per què ha d'interessar més explicar el que un vol abans que allò que és, que si jo explico el que vull o el que veig... i milions de perquès que m'han deixat tan K.O. com la música de l'aeròbic matemàtic, que ha trinxat el meu cervell mentre esmorzava.

Cinc minuts complicats

Avui tothom qui m'ha reconegut m'ha saludat. Sóc l'indepe del poble. El català. Aquell que, quan se li pregunta per "Spanier?" diu que ves, que sí, però matisa. Que dedica un mínim de cinc minuts a qualsevol qui li pregunta "Warum?", per resoldre-li dubtes sobre els motius que m'han dut -a mi i a cada cop més persones- a estimar la meva terra fins a voler constuir-ne un nou estat. Que és capaç de treure tota mena d'arguments per explicar la seva situació. I que, fins i tot, els explica com en són de diferents ambdues cultures i societats, fins al punt de parlar-los del Polònia i l'admiració que sento cap a un poble que, de l'humor, en fa autocrítica i viceversa.

Molts anuaris de diaris i revistes d'Alemanya inclouen ja aquest dia, juntament amb l'experiència viscuda el passat onze de setembre, per explicar el cas de la meva terra en relació amb el país del qual en forma part. Amb més o menys espai, la secció d'internacional dels principals diaris alemanys parlava avui d'una data clau, un xic llunyana per la impaciència del votant, que diversos partits polítics havien acordat per a celebrar un referèndum. El periodisme alemany tampoc obvia la resposta del govern espanyol i, majorment, se'n fa creus que un govern pugui negar taxativament tal mostra de democràcia. Avui m'ha fet gràcia veure com el món parlava de nosaltres, com les ràdios aprenien a pronunciar "Die Katalanen" i com tothom qui havia llegit el diari de bon matí pensava en el pesat que els parlava amb passió de la terra d'on ve.

He anat a buscar en Marlin a l'escola quan la Meike, la mare d'en Kilian, ha coincidit amb mi mentre esperàvem que s'acabés el partit de futbol al pati. Aquells partits de futbol que van inspirar l'inventor del pedaç i les genolleres. Quedaven cinc minuts, així que hem estat xerrant amb la tutora de tots dos nois mentre observàvem els minuts finals d'un emocionant 1r 'A' contra 1r 'B'. Després de comentar la notícia del dia (que era jo), m'ha preguntat la mestra el perquè de la doble pregunta si, al cap i a la fi, el referèndum pretén respondre'n només una.

Doncs no s'ho creuran vostès, però en aquests cinc minuts abans no sonés la campana, he aconseguit explicar què és la tercera via.

Sant Nicolau

Una veu feble em desperta a dos quarts de sis del matí, un quart d'hora abans de l'habitual.

- Albert, vesteix-te, ràpid, que m'he oblidat de Sant Nicolau!
- Què he de fer, dius? - li contesto a en Wolfgang.
- Pel que més vulguis, que el nano no baixi les escales abans que hagi omplert les sabates de xocolatines.

A casa no ho havíem fet mai. A Alemanya, cada sis de desembre se suposa que ve Sant Nicolau i omple de xocolatines les sabates i mitjons que s'han deixat davant la porta. La nit anterior se suposava que en Wolfgang, el pare d'en Marlin, ho havia de preparar tot. L'home treballa sense pausa i se'n va oblidar. S'havia llevat d'un salt en recordar que havia de fer màgia. En rebre les ordres, mig adormit, amago les meves ulleres i em preparo com un porter de discoteca enmig del passadís.

"Der Nikolaus, der Nikolaus, der Nikolaus!!!". El nano s'acabava de llevar. Amb la il·lusió característica dels set anys que té, arrenca a córrer. L'agafo per la cintura, l'aixeco a la meva alçada i li faig entendre el meu problema. Sense ulleres no puc veure què m'ha dut Sant Nicolau i això m'entristiria moltíssim. "Potser me les vaig oblidar ahir dalt de tot", li insinuo. Ell corre. Li he sabut greu. No troba res. Després d'un parell de minuts d'inútil recerca, ell comença a fer-me entendre que, si no sé on he deixat les ulleres, no veure-hi és problema meu. No sabia com guanyar més temps i desitjava que l'home hagués acabat d'una vegada.

"Guaiteu què hi ha aquí!", sento la veu greu d'en Wolfgang des del pis de baix. Per fi. Me'n vaig a l'amagatall de les ulleres, les trobo i el xic baixa les escales ben emocionat. Les botes de neu ja eren plenes de xocolata amb llet. Les coses que s'han de fer per mantenir la il·lusió d'un nen. Ell no ho sap, però avui ha penjat d'un fil.

La gran idea

Avui he tingut una gran idea. Grandíssima. Aquest matí, a casa, no hi havia ningú. La mare de la família treballava mentre que el pare era des de dilluns a Grècia, de viatge de negocis. El nano, evidentment, a l'escola. Havia de venir el llauner per revisar que, davant les glaçades dels darrers dies, les canonades seguien en ordre. A més, havia d'arreglar una aixeta que estava mig trencada i deixava bassals a terra cada cop que l'obríem. Els pares m'havien deixat una quantitat x de diners per pagar-li. En entrar ell he observat que era un noi jove, d'uns 25 anys, d'aquells que encara senten força passió per la seva professió i tenen un tracte molt amable allà on es desplacen. En veure'l, he tingut la gran idea.

Ell ha fet la seva feina, ha observat que les canonades seguien en ordre i ben protegides del fred, ha canviat una part de l'aixeta i m'ha comunicat amb un somriure que la feina ja estava feta. A l'hora de pagar li he proposat un tracte. Aquest cop jo no li pagava però, a canvi, el recomanaria a tots els meus amics i coneguts sempre que busquessin un llauner. D'aquesta manera ell, que és jove i necessita fer-se un nom de prestigi en la seva professió hi sortiria guanyant, mentre que jo podria quedar-me amb els diners sense haver fet res.

— M'estàs prenent el pèl — em diu ell amb un somriure incrèdul.
— Ho dic seriosament! Hi sortiràs guanyant. Així, a còpia de bones impressions, t'aniran sortint noves feinetes!

Al nano no l'havia convençut la meva gran idea. Se m'emprenya i em demana, ara menys amablement, que li pagui. Que si vull recomanar-lo ell n'estarà encantat, però que ell no fa les coses sense rebre res a canvi.

— M'ho dius com si no t'agradés la teva professió! — li recrimino, amb tota la raó del món — Jo, que sóc periodista, he acceptat moltes vegades treballar gratuïtament i no em queixo, perquè em serveix com a bona promoció. Tractant els clients com els tractes, no arribaràs mai enlloc.

Ja sense paciència, el jove em tracta de boig. Ni m'entén ni pretén fer-ho. "Potser el problema el tens tu, que quan t'hagin trepitjat per totes bandes, si trobes feina, trobaràs a faltar tot allò que hauries d'haver cobrat en el seu moment".

Quins nassos, el tio. Encara volia cobrar.










PD: Sóc un periodista esportiu a Munic. No trobo feina dins la meva professió i m'ofereixo a baixar-me els pantalons fins on vostès ho desitgin perquè ara, malgrat ser autosuficient, no em sento periodista. Gràcies per la seva atenció.

bermudezoliveras@gmail.com, per servir-los. Preguntin per Albert.

Neu i psicoanàlisi

Ebersberg s'ha llevat avui a 7 graus sota zero. Juraria que mai he vist una temperatura tan freda en un termòmetre, ja que no sóc d'aquests que passin molt per les estacions d'esquí a l'hivern. El pam de neu que havíem trobat ahir de bon matí s'havia convertit en pam i mig, mentre que les plaques de gel als camins de terra alertaven de possibles relliscades. Una tempesta de neu que hauria tancat el nostre país sencer dins de casa està perfectament prevista a Alemanya, de manera que a les 6 del matí els funcionaris de l'estat ja han netejat les calçades de tots els carrers. Per la meva sorpresa, hom pot conduir perfectament sense cadenes.

La neu, però, altera la sang dels nens. Cuidar d'un nano de 7 anys, com és el meu cas -ves, un periodista llicenciat a la nova capital del futbol mundial no troba feina malgrat haver-se ofert pertot arreu al pur esclavatge a canvi de quatre peles-, presenta multitud de perills en, per exemple, el simple trajecte de l'escola a casa. No faràs mai cinc passes sense rebre una bola de neu al cap. Això si tens sort i no se't cola l'aigüeta coll avall. Els quinze minuts de camí es converteixen en mitja hora, tots dos amb més capes de roba que una ceba i corrent amunt i avall per un paisatge blanc i preciós.

Per sort, sembla que aquí el vent no hi bufa pas fort. Jo sóc propens a acabar amb els llavis molt tallats a la mínima, però aquí el clima és molt més humit i tranquil. Això també em salva de les picades fruit de l'electricitat estàtica, que no sé què té el meu cos, si protons i electrons van més ràpid del normal, que en climes freds i secs semblo Pikachu.

M'ho estic passant - i així sembla que seguirà- de conya a la neu, aprenc de la vida una lliçó diària però miro enrere i veig que vaig decidir venir a Alemanya per un somni que no s'està complint. Per molt que el meu propi somriure intenti consolar-me, no puc evitar sentir un cert sentiment d'impotència quan llegeixo notícies que podria haver escrit jo perfectament però els mitjans prefereixen tirar d'agències en comptes de donar una oportunitat al noi acabat de sortir del forn que s'ha llançat a l'aventura. És una llàstima, perquè en tinc infinites ganes i, malgrat estar content, no em veig del tot feliç.

Qui té el problema?

Abans de començar voldria fer una petita apreciació. Per mi no existeix el bon ni el mal periodisme. Això que vostès consideren mal periodisme, jo no ho considero part de la meva professió ni pretenc vincular-ho mai. Abans de comenar a escriure m'he topat amb això. Malgrat estigui en un diari esportiu -el més venut de l'estat espanyol- aquí ningú ha investigat, ningú ha pensat, ningú ha organitzat. Ningú ha estat periodista. Per tant, això no podrà ser considerat mal periodisme, perquè no pot ésser considerat periodisme. És empresa. És buscar clics. És un intent fàcil de pujar l'estadística de visites.

Al meu país d'origen he debatut molt sobre periodisme esportiu i, per sort, ara m'adono que en d'altres indrets del món el monopoli del futbol no existeix. Si més no, no és tan exagerat com a l'estat espanyol. Avui obro un diari qualsevol i observo que, evidentment, hi ha un esport rei que s'endú molta més quota que la resta, però que no s'obliden ni molt menys de potenciar aquell qui ho necessita. L'handbol a Alemanya és riquíssim en titulars i la majoria de gent te'n parla amb una passió comparable amb la que senten envers al futbol. I això és, en gran part, gràcies al periodisme, que ha acollit molts esports quan més ho necessitaven, ha explicat històries apassionants de disciplines que estaven en crisi i ha recorregut la història per demostrar que no hi ha esport sense passió al darrere.

Tots els qui som periodistes i encara creiem que, de morta, la nostra professió no en té res, ens emmirallem (o així hauria de ser) en programes com Informe Robinson. La llàstima, en aquest cas, és que només en gaudim una hora al mes. Sabia que aquest novembre parlarien sobre la crisi de l'handbol així que he passat els primers vint minuts compadint-me d'una disciplina que al nostre país compta amb molta més història que present. Aquest programa és capaç de fer un bon producte d'un esport qualsevol, i ja molts consideren que, com que aquí ven el futbol, només podem parlar d'això, i pressuposem que els nostres espectadors, oients o lectors prefereixen veure com una exglòria s'omple la boca divagant sobre els problemes del Barça. En comptes d'enriquir-se ell mateix.

Però Informe Robinson generalment emet dos capítols de 20-25 minuts en cada programa -quan no fa un especial de 50'-. En aquest cas ja no focalitzen ni el 100% de l'atenció en l'esport. Parlen d'un ningú, d'un malalt d'esclerosi múltiple, dels terribles problemes que li portà aquesta malaltia crònica... i de com, corrent, va començar a recuperar l'optimisme i a combatre els seus impediments. A posar-se els límits on ell els volia. Una història de superació absoluta. De plantar cara a les adversitats per fortes que siguin. Doncs d'això se'n fa un excel·lent reportatge:


 

Periodisme esportiu no és només futbol, ni és només Madrid ni és només Barça. Periodisme esportiu és la història que cadascú duu al seu darrere i ensenyar, mitjançant aquestes històries, a promulgar l'esport com a sinònim d'una sèrie de valors vinculats al companyerisme, per una banda, i la salut, per una altra. El periodisme a Espanya ha passat d'observar els esdeveniments a mirar-se el melic, ha confós justícia amb revenja i, com molts grans periodistes ja han criticat, s'ha penjat la bufanda deixant a banda la reflexió pròpia de la nostra admirable professió.

Ara bé. Periodisme -i del bo- encara n'hi ha. A patades. Altra cosa és que, quan arribin vostès a casa, els faci mandra pensar. Si nosaltres mateixos, que critiquem la qualitat del periodisme, consumim el que consumim amb les facilitats tecnològiques d'escollir què volem a cada segon, qui té el problema?

Carta oberta

Respetable Sr. Don Ángel María Villar Llona, presidente de la Real Federación Española de Fútbol,

(o a quien corresponda)

Soy un joven de 21 años amante -como supongo que usted debe serlo- del fútbol y deseoso de volverlo a practicar desde que llegué a Alemania el pasado septiembre. Me uní al equipo del pueblo en el que vivo, el FC Ebersberg, cerca de Múnich y que milita en la B-Klasse, una de las ligas más bajas del fútbol alemán.

Hoy hace dos meses dicho modesto equipo mandó mis datos a la Federación Alemana de Fútbol para que revisara mi discreto historial como futbolista en España, comprobar que no soy un profesional y así tener una ficha y ayudar a mis nuevos compañeros, ahora en la última posición de su grupo. A 18 de noviembre la Federación Española no les ha contestado siquiera para reírse de mi triste calidad como deportista. Pero no hay prisa alguna.

El mismo día de septiembre se mandaron peticiones de ficha a Italia, Inglaterra, Rumanía, Turquía y Kosovo. Me alegro por mis compañeros que ninguno era español porque hace ya un mes que todos debutaron. Los dos primeros fueron los turcos, la primera semana de octubre. Temía el ex yugoslavo ser el último, dada la poca confianza que le transmite su reciente país, pero fue el segundo, justo una semana más tarde, junto al inglés. Luego vinieron los otros dos chicos mientras un servidor sigue esperando. Desde hace semanas, la frase más repetida por todo el equipo es "qué diablos pasa con tu ficha?". Pero no hay prisa, para nada.

Muri, el kosovar, ya metió tres goles la semana pasada y me dedicó el último a mí, puesto que transmito cierta pena al ver que asisto paulatinamente a los entrenamientos pero luego veo los partidos desde la grada. Con muchas risas y una pobre imagen abastece mi actual país a mis compañeros. Dicha imagen ya era algo triste y más desde que un miembro del equipo descubrió que el nuestro es uno de los países con más funcionarios de Europa. El pobre Günther, delegado del equipo, ya ha mandado una docena de correos electrónicos a la Deutsche Fussball Bund, ya harta de insistir que el problema no está en Alemania, que España sólo debería darles un "ok" y que mi historia podría encontrarse perfectamente en uno de los textos de Mariano José de Larra, quien criticó, con un agudo Vuelva usted mañana, la triste y lenta actividad del funcionariado español. El entonces joven escritor redactó dichas líneas en el año 1833. Si tras 180 años el país no ha sido capaz de solucionar este grave problema, no voy a ser yo quien exija ahora prisa a tan longevo servicio.

A causa del frío, el fútbol en Alemania cesa unas semanas -en el caso de las ligas punteras- o incluso meses en invierno. En el caso de las tres últimas divisiones, este fin de semana es la última jornada. La Liga reemprende su marcha a primeros de marzo y tengo mis dudas de que pueda jugar entonces. Mantengo la esperanza pero sepan que, si tengo que recibir mi ficha el lunes que viene, se oirán risas -y considerablemente sonoras- desde muy lejos de donde se encuentra usted. Pero para nada me enfadaría yo, contentísimo con saber que, tan solo seis meses después, puedo jugar un partido oficial. Mándenlo cuando puedan y sin apresurarse. No querría yo ahora obligarles a hacer su trabajo rápido y mal. Ya les he mandado mi historial por el fútbol territorial. Si puedo hacer algo más para ayudarles -véase escribir la letra o o bien la letra k, equivalentes cada una al 50% de su trabajo-, no duden en comunicármelo.

Gracias por dedicarme estos minutos de su apreciado tiempo.

Suyo afectísimo y seguro servidor,

Albert Bermúdez Oliveras

Gastronomia del dia a dia

A casa meva, quan els hàbits de qualitat culinària d'una societat són majorment pobres diem que mengen per cagar. Doncs bé, la gran majoria d'alemanys mengen per cagar. Baviera, en concret, és una regió on s'hi pot gaudir de plats típics i elaborats que et resultaran exquisits durant la primera setmana però no tant durant la segona. I això si vas de restaurants. Enfrontar-se a la rutina alemanya implica que et surtin les salsitxes per tots els porus de la pell i que la llauna de conserva t'acompanyi durant els temps dels temps.

Per sort, hi ha productes frescs com la fruita, la verdura i els làctics que són deliciosos, propis de qualsevol vida de poble. Les fruiteries i mercats fan sempre molt de goig i qualsevol llet semidesnatada et fa dubtar de la qualitat de les principals indústries catalanes. Però ja. La carn és cara i em fa falta una bona carnisseria on el clàssic dependent sense por d'arrencar budells o esquarterar extremitats em pregunti què vull amb un pollastre agafat pel coll. Això era vida. A Terrassa anava a la paradeta de la Montse, una estimada tieta àvia, que m'agafava les galtes amb les mans viscoses abans de fer-me un petó dels de xuclar. Aquelles escenes que algun dia trobaré a faltar.

A Alemanya ni tan sols el poble on visc s'ha salvat de la globalització. L'empresa Vinzenzmurr és el més semblant al McDonalds d'Alemanya: una mescla entre el Fast Food i la carnisseria industrial. Equiparant-ho al món dels dolços, és com comparar un pastís amb les merdetes del Surtido Martínez del Mercadona. Res que valgui la pena. Però malauradament són els principals proveïdors de carn -plastificada- del país, són el nou substitut de les carnisseries de dins el supermercat i arreu d'Alemanya i un dels principals responsables que una barbacoa disposi d'un 75% de salsitxes. A Vinzenzmurr la carn ja et ve en safatetes i algunes amb salses exòtiques al damunt com si es tractés d'una delicatessen. No pots comprar un pollastre sencer.

El cas del peix és pitjor per problemes de distància amb el mar. No sé què tal van de llenguados a Madrid, però dubto que la frescor sigui la més adient. Aquí no passem del seitó, l'homòleg de les Varitas Pescanova i altres congelats que no són mereixedors de la paraula "assortit". Munic és ciutat cosmopolita, on el peixater ha desaparegut per distància amb el mar i la majoria de carnissers ara són enginyers. No pretenc fer una crítica -potser sóc jo qui ha viscut malacostumat-, però sí és ben cert que, veient una societat que en aquesta evolució social més que natural, crec que sentiré certa enyorança cap a la carn de debò quan a nosaltres ens passi el mateix, si és que ens passa.

Amistats

L'alemany, com a idioma, no és gens fàcil. Genera moltes confusions degut a una complexa sintaxi i una lògica força diferent a la catalana o la castellana. Per no parlar dels verbs. Quan algú aprèn alguna de les meves dues llengües maternes acostuma a confessar que té un seriós problema amb el subjuntiu, però cada idioma té particularitats que el fan molt difícil. El més curiós de l'alemany és que la majoria de verbs canvien completament de sentit en funció de la partícula que els acompanyi. Podem fàcilment confondre'ns i dir que ens hem mudat de casa quan, en realitat, ens volíem vestir. Podem obrir una persona en canal quan, de fet, li volíem tirar la canya.

Però hi ha un tret curiós d'aquest idioma que em va costar molt d'entendre. No existeix la paraula "nòvio" ni "nòvia". De la mateixa manera que Freund significa 'amic', si volem parlar de la nostra parella, simplement hem de dir 'la meva amiga'. Si, al contrari, volem parlar d'un amic corrent hem de referir-nos a un amic de mi.

Aquest petit tripijoc lingüístic va passar factura a un amic de mi -que no sóc jo- quan, aquest juliol, es va plantar al voltant de les tres de la nit, amb la oportunitat d'aconseguir quelcom amb una nativa bavaresa que, de ben segur, tenia les hormones a lloc. Segons m'explicà el company, un mexicà com indiquen els clixés i molt graciós en la parla, va produir-se una conversa on ella li va deixar les coses molt clares:

-Ich habe kein Freund (no tinc cap amic).

La noia, tot resseguint amb la mà la seva cabellera rossa i posant cara de mig trista i mig somriure, havia tirat clarament les cartes sobre la taula. El jove, tot quedi clar, no domina massa l'alemany ni els seus intríngulis, i amb prou feines pot mantenir una conversa per explicar com es diu, quants anys té i d'on és -això li encanta perquè "a las de aquí les gustan los de afuerita"-, però va malinterpretar-la. Va creire que la noia no tenia absolutament cap amic, no pas que estigués soltera. Es va arribar a espantar. "Joder, si no tiene amigos quizá está bien loca la pendeja, casi que me fui corriendo del miedo".

Finalment, la cosa li va sortir prou bé però la noia es va fer un tip de riure amb el seu nou amic mexicà, que alhora és amic de mi. Que les nocions bàsiques d'alemany li van servir sempre és bo saber-ho, però dominar els idiomes és ben important, ja sigui per fer currículum o per treure pit davant els amics.

Teo

A casa sempre diem que si el meu avi hagués viscut l'època de Guardiola hagués mort igual, d'un infart com ho va fer al bell mig d'una avinguda quan sortia a comprar el pa com cada dia. Fumava molt i això va provocar que als 77 anys les seves artèries calcinades decidissin acabar amb ell el 8 de gener del 2005. Si no hagués estat així, hauria infartat d'alegria en qualsevol dels màgics partits que ens va regalar l'època més daurada de la història del Barça. Fumant puros, però, ens va estalviar el patiment que hauríem sofert nosaltres en, després de 90 minuts d'èxtasi com els de Wembley el 2011, haver-lo de dur a l'hospital. Va pensar en nosaltres, el bo del Teo.

El meu avi per part de mare, una de les icones de la meva infància, era més culer que ningú. Va votar Zapatero perquè era del Barça i, coincidint el seu primer any al Govern amb la decadència de la primera era galàctica del Madrid cridava "Sapatero, Sapatero!!" amb cara de joia sempre que perdia el seu arxienemic. Un dia, després de derrotar l'Espanyol en un trepidant derbi barceloní (llavors encara no metropolità), va anar al bar de sempre amb una gàbia, un periquito i un crespó negre. Era tan capaç de ser el primer en baixar al Ranxo per burxar els seus col·legues madridistes com de no sortir en tot el dia de casa l'endemà d'una dolorosa derrota. Durant èpoques anteriors a Laporta en vam viure uns quants, d'aquests dies. Llavors jo era petit i, quan tornava d'escola per anar a dinar, ell baixava a obrir-me la porta de casa amb certa por a no ser identificat pels veïns i veure's involucrat en una tertúlia. Eren molts els dies en què no volia parlar de futbol a causa del seu mal geni.

I han estat molts els recitals i títols que s'ha perdut el Teo. Va viure molt poc temps de màgia de Ronaldinho i jo ja he celebrat amb consciència més Champions que ell. Hauria estat insuportable per als seus companys aguantar les seves riotes però, en el fons, els qui queden vius de la seva colla futbolera el van trobar a faltar després de dies de màgia com la final de París. Si el meu avi hagués arribat a veure-la, l'endemà anàvem a enterro. Hauria mort amb un somriure però ens hauria fet córrer a tots.

Però si, malgrat les emocions, hagués aguantat fins a dia d'avui i hagués viscut les darreres notícies de l'actualitat blaugrana, m'hagués preocupat. Ell va deixar d'anar al Camp Nou amb el temps, però no vull imaginar-me'l llegint el diari, com feia ell cada dia, davant titulars com que els nens no podrien entrar com sempre a l'estadi, o que el Club s'ha prostituït a una aerolínia. Si em fa mal veure-ho a mi, que gairebé tant me fa, no voldria posar-me a la pell d'un fanàtic.

Cervesa i rodalies

Així com el paisatge favorit de Catalunya és la Costa Brava, el d'Alemanya és, de ben segur, el Biergarten, jardins de la cervesa que han estat capaços de desenganxar molts joves i adults del televisor i l'ordinador i on demanar un cafè desencadena el riure del personal. Els líquids arreu del país se serveixen en quantitats industrials i generalment la mida més petita és el mig litre, fins i tot per als acabats de néixer.

El nom, però, pot induir a un petit error. A la majoria de Biergärten (la forma plural) s'hi menja de conya, tradicional i, habitualment, també en quantitats inabastables per una sola persona. Aquest format de mega bar, generalment a camp obert i on poden arribar-hi a coincidir milers de persones en un dinar, és d'allò més popular entre els alemanys. Sortint de l'escola no és estrany veure un pare i un fill dinar en un Biergarten, el pare es demana un litret per anar fent gana i el fill un Apfelschorle, el suc de poma amb gas que torna boigs la majoria de nens. I a menjar. Durant el dinar el color de la cara del pare anirà enrogint, sobretot a partir del moment en què s'acaba la primera gerra i s'adona que encara té set, però aguantarà, sempre, la compostura de forma heroica.

Alemanya és país de molta cervesa. Cada regió té la seva pròpia marca i la comercialitza en funció de les seves possibilitats econòmiques. A Baviera es produeix la Helles, juntament amb la variant amb llimona, Radler, perfecta per al meu gust. Per semblar integrat en la cultura autòctona queda prohibit demanar una Bier. En bavarès correcte, es demana una Helles o, directament, "una". Ells ja saben de què parles si ets a un Biergarten.

Beure cervesa al carrer és permès a qualsevol hora i no és considerat botellón (de fet, aquesta coneguda tradició és permesa durant la nit). Els bons alemanys tenen sempre a mà un obridor, encara que sigui en forma d'encenedor. Si no el tenen, significa que són capaços d'obrir les ampolles, o bé amb les dents (ho he vist fer i he patit molt per la mandíbula d'altri), o bé amb qualsevol cantonada del carrer o la vorera, o bé amb una altra ampolla. Aquesta darrera possibilitat és extremadament complicada, ja que has d'aconseguir obrir només l'ampolla que és boca amunt i no pots fer força a parts iguals. Només ho he intentat una vegada i me les vaig carregar totes dues. Contra el terra. I em vaig obrir un dit. Els cracks d'aquesta disciplina són ells i ho tinc ben assumit.

Es pot beure cervesa i n'està permesa la venta a partir dels 16 anys, malgrat tothom qui conec afirma que, a casa, ja en bevia amb 13-14 davant els pares. Allà, en família, plantaven a la panxa la llavor d'allò que al cap d'un parell de dècades es convertiria en un tambor. El jovent d'entre 20 i 30 anys consumeix, generalment, entre un litre i litre i mig al dia. Que no està gens malament. S'ha de tenir un molt bon saque per eixamplar l'esòfag de manera que la cervesa entri com l'aigua sense que cogui. Alguns d'ells són autèntics herois.

Però qualsevol burrada que puguem imaginar d'aquesta gent no arribarà mai als peus d'un article que cada any, quan s'aproxima Nadal, podem adquirir pel mòdic preu de 20 euros. Al nen petit li fa infinita gràcia el Calendari d'Advent, però sembla ser que, en aquest entranyable país, a qualsevol edat és bona. Amb tots vostès, amb 60 cms d'alçada i 10 de profunditat  (les llaunes són, evidentment, de mig litre), el Bieradventskalendar.

Els gamberros del poble

A Ebersberg han obert un nou centre comercial. Quatre plantes i un pàrquing per a més d'un miler de cotxes són la gran notícia del mes per a aquest poble de 12000 habitants. Deia el diari local que s'havien creat més de 400 llocs de treball i que ara, en total, n'hi ha més que persones en actiu. No entraré en comparacions amb el país d'on vinc i com van les coses. Em va captar més l'atenció veure que a l'aparcament per a bicicletes només un parell d'elles portaven candau, d'un total de la vora d'un centenar. Aquesta situació, aquest caramelet, que a casa nostra hauria buidat fins i tot les rodes de les bicicletes lligades, és habitual i no causa remor entre els joves que estrenen les seves primeres gamberrades. El perquè encara l'estic investigant.

La senyora Schneider és la veïna del davant, té un terrible accent bavarès i dels quatre discursos infinits i bielsistes que m'ha deixat anar només n'he entès un grapat de paraules, malgrat assentir jo en cada moment. Resulta que fa poc em va preguntar per què m'enduia el candau de la bicicleta i li vaig respondre que sí. Va insistir en la seva pregunta i, per sort, va aparèixer el senyor Bürger -que malgrat el cognom és prim com un fideu- per actuar d'intèrpret i estalviar-me més estona davant aquella senyora que, per entranyable que sembli des de lluny, si t'enganxa sense pressa més et val fingir-la. És d'aquelles que t'agafa del braç quan et parla. Un cop entesa la seva pregunta vaig explicar que, a les nostres Espanyes, cap candau estava de més per evitar possibles furts. Algunes vegades, quan tota la colla d'amics lligàvem les bicis juntes, hi havia baralles on la del perdedor quedava a l'exterior, a l'altra banda de la farola o arbre en qüestió, més a la vista d'un possible lladre. I patia per trobar-se-la en tornar.

"No ho entenc. Que cadascú no té la seva bicicleta, allà?" El senyor Bürger em mirava com si vingués d'un país de pobres. El bon home no entenia el gamberrisme pel gamberrisme. Això de trucar timbres, d'emprenyar el veïnat pel gaudi propi, no li entrava al cap. Ebersberg és un poble on podria haver-hi molta mala llet, però les parets segueixen llises, sense graffitis ni pintades de "Mari y Yoni siempre juntos" en lletra Arial Quillo 750. No ho fan perquè l'endemà sortirà el responsable d'aquella paret i la repintarà. No val la pena. Són així. I nosaltres, a casa els avis per part de pare encara hem de treure la guixada amb què, fa cinc anys, un gilipolles va deixar la seva marca. "Tato", va escriure en majúscules i negreta. Quatre lletres que aguanten fins que anem al Leroy Merlin i tornem a comprar l'Amarillo anaranjado.

Serà cert que quan parlen sembla que estiguin emprenyats, però trobo a faltar molta mala llet entre els alemanys. Més geni i més pensaments malvats. Si la darrera vegada que vam fer botellón, malgrat anar tots torrats, van recollir les ampolles i van deixar la zona del parc impoluta.

Una confessió des d'Àustria

D'aquí a una hora em planto davant d'una contrabaixista a qui encara no conec per acompanyar-la en una peça que només he pogut mirar-me durant dues hores. Estic molt nerviós. Feia ben bé dos anys llargs que no tocava en companyia ni afrontava cap nou repte amb el piano, per petit que fos. Ho tenia gairebé completament abandonat. I ara estic molt nerviós, per una proposta que vaig acceptar abans d'ahir, que em qüestiono ara si hauria d'haver-la acceptat i que m'ha portat a Salzburg, davant la doble porta de fusta de l'aula on em trobo, on he arribat terriblement d'hora per sotmetre'm a una llarga espera. Sóc pura adrenalina. Té trams força atabalats però no és pas difícil, això que tocaré. Malgrat tot, estic nerviós davant la incertesa. Alhora, però, se'm dibuixa un somriure que trobava a faltar com ben poques altres coses. Em torno a sentir mínimament músic molt de temps després.

Em va costar molt afrontar una nova partitura, per senzilla que fos, tant de temps després. Mandra, gens. En el fons, ho desitjava. Esperava ansiosament encarar-me a passatges complicats, a repetir-los, a fixar-me en l'articulació de cada nota i a veure com els meus dits funcionaven no només amb el meu repertori rovellat de sempre, sinó també davant qualsevol novetat.

Avui està sent un dia tan estrany que encara no tinc les idees clares sobre què estic escrivint en aquestes línies. Al matí he tingut temps de visitar Salzburg, una ciutat encantadora que m'ha captivat des del primer instant. És un indret que la pluja i el mal temps encara el fan més entranyable que quan el sol hi brilla. En molts aspectes, em recorda a una Lleida més antiga. Un riu ample i cabalós que el travessa i condueix a un casc antic acollidor i ple de carrerons, dels quals en destaca el carrer principal, clavat al carrer Major (amb catedral inclosa), però tot plegat més estret i amb motius mozartians que els austríacs exploten en aquesta ciutat per atraure els turistes.

A les dues ja en tenia prou de donar voltes. Tenia ganes de veure com era la Universität Mozarteum, un edifici quadrat, espaiós, preciós des de dins i modern des de fora, de quatre plantes sense comptar la baixa, on moltes classes es veuen des de l'exterior perquè tenen uns finestrals descomunals i on sona música a sotto voce per tots els racons. Quins records i quina enveja. M'han envaït les ganes de demanar la inscripció i començar una nova vida aquí. Demà mateix. Cordes amunt, vents avall, estudiants més amics que companys i un piano de cua (o dos) de les millors fàbriques a cada cambra. Mai havia tocat un piano de marca Steinway i avui l'he pogut gaudir deu minuts. La sensació és increïble. És com jugar al Camp Nou. Fins i tot, sense voler, toques millor arrossegat per tal qualitat sonora. Fa poc he preguntat a secretaria quin és el paperam necessari per inscriure's a partir del setembre que ve. Mai se sap. En el fons, em penedeixo una mica d'haver deixat la música al nivell que la duia fa un temps. Era bo i m'ho passava millor.

Escrivint m'han passat les pors i només em queden les ganes. Qui sap. Potser quan entri d'aquí poc em posaré nerviós, com moltes vegades em passa, i sortirà un nyap, i diran que sóc un Christanval de torn i que ja no valc, i me n'aniré capbaix tot pensant que la vaig cagar molt deixant les classes. Però pencaria de valent per recuperar aquesta època que, fa poc temps vaig aparcar.

Ho confesso. Vaig deixar la música per culpa d'un sentiment parasitari que m'envaïa i que va ennuvolar la meva vista quan la posava al futur. En part, les ganes boges amb què també em cridava (i em segueix cridant) el periodisme van tenir-hi també un gran pes i van servir d'excusa. Però em vaig equivocar i, ara que ho reconec, m'entristeix. Sóc poruc algunes vegades i valent d'altres. Sóc conscient que cada dia que passa serà més dificil recuperar el nivell que tenia entre els dits. A dia d'avui no sé si tornaré o no però, si mai torno, que es preparin.

Gens clàssic

Veure un Barça-Madrid lluny de casa és molt poc habitual en mi. En els darrers clàssics al Camp Nou jo era al camp, però avui m'havia de buscar un lloc on poder gaudir, novament, d'un dels partits més intensos de la temporada. Amb un parell de companys, alemanys i espanyols, quedo a un bar entranyable per als amants del futbol. No coneixia, fins avui, el bar Stadion de la Schleißheimerstraße, no molt lluny del centre de Munic. És el resultat de com seria la meva habitació si tingués llibertat i pressupost total. Encara em miro, palplantat, una bandera del Girona que hi ha al costat de la barra mentre em pregunto qui ha estat l'artista que l'ha fet arribar.

Un autèntic freak, amb una samarreta del Manchester United de l'època de la final del Camp Nou n'és l'amo. Donen el partit, però de manera pirata i per això no l'anuncien. Arribem a vora les cinc, amb temps de sobres, quan encara no s'havia acabat la jornada de primera hora de la tarda a la Bundesliga. Cinc partits, entre ells el de Bayern, Leverkusen i el derbi del Ruhr (Schalke - Dortmund) omplen a vessar aquest bar d'uns vint metres quadrats. Una atmosfera futbolística extremadament atractiva, on els càntics bavaresos i borussers es mesclen entre ells, m'atrau a contemplar el bar amb més detall. No hi cabo ni dempeus. El propietari em demana, molt educadament, que ens quedem fora fins que acabin els partits, perquè les coses podrien acabar pitjor que les previsions infantils de Sandro Rosell.

S'acaben els tres partits i comença a desfilar la gent. Borussia, Leverkusen i Bayern han guanyat, de manera que la gran majoria surt contenta i comentant les millors jugades mentre s'acaben el darrer mig litre de cervesa d'un sol glop. Al cap de mitja hora, uns quants alemanys que es queden a veure com van les coses per Espanya, juntament amb els espanyols (que no eren pocs) que passen a veure el clàssic ja han muntat una nova atmosfera. Els locals esperen que nosaltres, els històricament (i actualment) tribuneros animem el cotarro mentre ells s'ho contemplen entre cervesa i cervesa. Escalfen els jugadors i la cosa canvia dels càntics als comentaris sobre les alineacions, dels crits d'ànim a les crítiques a discreció, de la unanimitat a la discussió.

Mitja part. Després d'uns entretinguts quaranta-cinc minuts amb sabor blaugrana (i dues cervesetes), un servidor decideix fer un tomb pel bar. Sembla interessant, però segur que el lavabo em depara alguna sorpresa. Darrere d'aquella porta coberta per un poster de la Champions League hi ha d'haver un bon assortit. Efectivament, un cop en aquell urinari futbolístic, on la transparència del pixum ha de ser més transparent que la de la mitjana europea, descobreixo que només he d'alçar el cap per saludar una magnànim bandera culer mentre, dempeus, aguanto el sortidor. I banderes, bufandes i més samarretes de tots colors. La revista 11 Freunde (11 amics), equivalent a la revista Panenka d'Alemanya, ha aprovisionat aquest adorable bar amb un assortit de revistes infinit, que s'acumulen al lavabo per si algun valent amb ganes d'anar de ventre pugui llegir-se el número que no va poder comprar-se temps enrere.

Mentre torno al meu lloc m'entrebanco amb una taula. No anava pas tort, simplement m'havia quedat embadalit mirant el sostre, que era un camp de futbol amb dues alineacions històriques del futbol alemany. A cada racó on mirava em trobava una nova sorpresa. Samarretes signades per Ronaldinho, Messi, Maradona, Butragueño, Hummels i altres glòries d'ahir i d'avui presidien cada centímetre de bar que ocupaven. Si no m'hagués costat 90 euros, ves que no hagués deixat allà la samarreta de la senyera que duia.

Potser m'havia enamorat d'aquell bar-museu. Potser, també, era la il·lusió de viure un Barça-Madrid sense haver de comentar polèmiques amb tothom i poder parlar única i exclusivament de futbol. Espero que no per molt temps, però he substituït el meu estimat Camp Nou. El bar Stadion era el meu nou estadi, que m'ha permès gaudir dels eslàloms de Messi, els detalls artístics d'Iniesta, el bon i mal joc de Barça i Madrid i la genialitat d'Alexis, que m'ha aixecat de la banqueta. Més enamorat del nou substitut del Camp Nou que del partit, avui ha estat un gran dia.

Fent escola

A quarts de vuit del matí comença a desfilar carrer avall en Marlin, amb una motxilleta on no hi duu cap llibre. Avui és dimarts i li toca educació fisica. Però no cal que dugui la roba perquè a l'escola hi té el seu propi compartiment on hi guarda els xandalls i les samarretes, que renten i pleguen allà mateix per tal que, la setmana següent tot estigui preparat. Quins nassos. Jo això no ho tenia. Quina comoditat. Al seu compartiment hi tenen també els llibres, de manera que a la motxilleta només hi cal el tupper amb quatre cosetes i  per a l'hora del pati de quarts d'onze, amb una carpeta prima on hi guarda els Hausaufgabe (deures). Res més.

Els dimarts i els dijous eren, per mi, dia de tres motxilles. Durant gairebé tota la Secundària vaig compaginar l'escola, el futbol i la música al conservatori de Terrassa. No ho tinc massa clar, però crec que, arrossegant a les 8 del matí la motxilla del cole, la d'educació física i la de música, que feien més embalum que tot jo, i amb cara de coixí, vist des de la perspectiva d'un alemany deuria fer gràcia i, calculo, una certa peneta. I més, amb aquella tercera motxilla en discòrdia -generalment, la de música-, que no sabia a quina banda posar i la penjava del coll com una soga. I no era pas lleugera. Que a vegades duia uns Beethovens de quilo i mig que riu-te tu dels Atles antics i de les bíblies.

Els nens afortunats, amb un pare o una mare que no treballa (no pas perquè no troba feina, sinó perquè la parella ja guanya prou), o bé amb que puguin anar a buscar-los d'hora, a les dotze ja estan llestos. Qui no, surt a les dues després del servei de menjador. Jo no vaig tenir la meva primera tarda lliure fins als 13 anys, en divendres, que valorava com un tresor i, fins i tot, em sentia malament menjant sense pressa (ep, tampoc tanta, que havia de ser al conservatori a les quatre). Per la resta, sempre, de vuit a dos de dues i, de tardes, d'un quart de quatre a un de sis. Vaig tenir la segona tarda lliure a primer de batxillerat. Quinze anys. Els dijous, a canvi de plegar una hora més tard. Sortia de l'escola a dos quarts de tres i no podia entretenir-me per a res. Terrassa avall, passava per casa la meva àvia, que em tenia l'entrepà preparat, però seguia fent via i menjant alhora, perquè a les tres començava classe de piano. Quin any, aquell.

Ara bé. A Alemanya les coses funcionen al revés que a Catalunya. Al meu horari, les hores lectives han anat baixant a mesura que em feia gran. Aquí, un universitari pot arribar a fer una jornada de 30 hores a classe per setmana. Conec catalans que, a tot estirar, arriben a les deu. La filosofia és totalment diferent. El moment més important de cara a les perspectives de futur és la universitat. Les hores lectives van in crescendo perquè, se suposa, els nanos s'ho han de passar bé. Ja pencaran quan arribi el moment. Ara, a la tarda, el més normal a les tres de la tarda no són infants desfilant cap a l'escola amb una mitja de dues motxilles per cap, sinó embrutant-se mentre juguen als camps de gespa natural que han crescut per obra divina darrere de cada casa.

Fer tard als llocs

Fa cosa d'un parell de dies, un amic m'envia aquesta web. Segons aquesta pàgina, de la qual hi ha molt de temari per comentar, les noies espanyoles són de les menys promíscues d'Europa i, per tant, hauria fet un salt quantitatiu (i, al meu parer, qualitatiu) pel què fa a la potencial probabilitat d'establir un mínim d'activitat sexual més elevat del que gaudia abans de marxar.

El meu company em comenta, sota una enveja sana i plena de complicitat, que "has marxat a un país on ho tens tot més fàcil". Vam estar xerrant un parell d'hores sobre com ens anaven les coses amb les noies. Tant a ell per Barcelona i rodalies com a mi per aquí. Si més no, la ditxosa infografia em va permetre rememorar les llargues i divertides converses de les quals havia gaudit en la seva companyia.

El cert és que els alemanys són gent molt simpàtica per defecte. Em sento perfectament acollit i integrat en una societat que, considero, funciona molt millor que aquella de la qual provinc. He fet molts amics, més dels que m'esperava. Una amplíssima majoria, i no gens silenciosa, eren nois. D'aquests, gairebé tots estan emparellats però els empenyen força les mateixes ganes de festa que tinc jo, cosa que facilita la comunicació. També he conegut tres noies de la mateixa edat que tinc jo. "Bé", pensa qualsevol en primer moment. I segons la web que m'havia enviat el meu amic de Barcelona, encara millor, calculo. Doncs dues tenen nòvio i l'altra, als seus 21 anys, està casada i té un fill. Podríem dir que Woodgate va tenir un millor debut.

Potser sí, que les alemanyes són més fàcils. No m'agrada massa utilitzar aquest terme que considera les xicotes com a simples objectes sexuals, però sembla que ja fa estona que m'he llançat a la piscina. Potser sí que sóc a un lloc on les coses en aquest àmbit funcionen amb més fluïdesa. Ja he pogut comprovar que, sense conèixe't de res, els alemanys somriuen de mena i et dediquen cares alegres sense venir a cuento. S'agraeix, de debò. Però potser aquesta facilitat m'enganxa en un mal moment. Tant, que potser, i només espero que potser, arribo tard perquè estan totes pillades. Al cap i a la fi, aquesta ditxosa infografia no aclareix si et parla de pressa per a casar-se o de simple promiscuitat. Potser he arribat tard. No seria la primera vegada.



*He escrit en un teclat alemany, on les Z i les Y estan canviades, on no hi ha la 'ç' ni la 'i' amb dièresi i, a més, el tema dels accents és força complicat. Per no parlar de l'autocorrector que, de tant en tant, em posa majúscules quan li ve de gust. Si trobeu alguna errada d'ortografia en aquest text, feu-m'ho saber i us ho agrairé tot corregint-ho.

Avui no entres, petitó

En Quim i el seu fill arriben a l'estadi. Havia arribat després d'un viatge de negocis de dues setmanes i desitjava tornar a la rutina i poder gaudir d'un clàssic de la mà del seu petitó. Des que el nano tenia tres anys que són fidels al Camp Nou. Avui juguen el Barça i el Madrid a les sis de la tarda, una hora perfecta per a dur el nano a veure els seus ídols i ser a quarts de nou a taula per sopar. "Per fi un horari familiar", pensa el pare mentre recorre els últims metres de la Travessera de Les Corts. Ell sap que és un partit poc habitual, on l'ambient és caldejat i més d'un cop haurà de tapar les orelles al seu fill mentre el jove del costat insulta sense parar. Però el porta, perquè sempre l'ha portat i perquè se'n fa responsable. Al cap i a la fi, és el seu pare i sap perfectament el que es fa.

Són dos quarts de sis i arriben a la porta de l'estadi. Tots dos ensenyen el carnet de soci, perquè el noi ho és des que va néixer, pocs dies abans de la final de París. Però només duen un carnet d'abonat. Entren, com sempre, per la porta 62, on hi ha en Juanjo, el porter que els coneix i sempre els saluda, i que en més d'una ocasió havia fet ja la vista grossa quan, en comptes del petit, venia el cosí gran, de 10 anys, agafat amb prou feines en braços del Manel. Fins i tot, recorda ell, un dia van entrar tots tres junts a les 12 del migdia en un partit contra el Getafe.

Avui en Juanjo té un dia difícil. Se sent com un porter de discoteca. A mitja hora per començar el partit, ha de denegar l'entrada a un bon amic de sempre. "Però si vaig ser a l'assemblea de compromissaris i no es va dir res", exclama ell, davant l'atenta mirada del petit, que veu com el seu primer Barça-Madrid s'haurà de postposar. "Hostia, que vinc de Mataró i he aparcat gairebé a l'Hospitalet, avui!, que és un nano i ja me'n faig jo responsable!". El porter s'excusa dient que s'hi juga la feina i que no és una decisió que depengui d'ell. Per la porta 62, en Manel no ho aconsegueix.

Comença a anar porta per porta i es topa reiteradament amb la mateixa negativa. No s'ho pot explicar. Arriba a casa a la mitja part del partit i no té ni ganes de seguir mirant-lo. S'adona que aquesta llei que, tot d'una, el Barça s'ha disposat a complir, no és precisament nova sinó que és del 2007. Ell havia votat aquesta directiva, perquè les paraules del llavors aspirant l'havien entusiasmat. Volia aconseguir que els nens tornessin al Camp Nou per impregnar-los de sentiment Barça. Trobarà a faltar els somriures del seu fill en arribar al camp i veure l'ambient, els crits de 'gol' mentre es posen dempeus plegats, els entrepans que es feien per sopar. Abans d'anar a dormir, el nen li pregunta per què no han entrat avui, i que quan tornaran a anar junts al Camp. El pare encara no sap com explicar-li. Ja ha mirat els preus de les entrades i no és pas optimista. No té ni ganes d'anar-hi sol, a l'estadi. Han trencat la seva tradició. Ha perdut màgia.

No costa gens

Guardiola atura el partit d'entrenament, crida Mandžukić i intenta donar-li certes ordres en alemany. El davanter sembla no entendre gran cosa i fa un gest amb els braços oberts. En Pep encara té un pla B.

"Arjen! Dile a Mario que no le quiero tan pegado a los centrales! Así se está escondiendo!". És llavors quan Robben, des de la banda esquerra, s'acosta uns metres a la posició de davanter centre per comunicar-li l'ordre. Al juliol no tenia el domini de l'idioma que té ara, tot i que Déu n'hi do. Des del primer dia, Guardiola ha intentat fer els entrenaments en alemany, italià (perquè jugadors com Diego Contento l'entenen millor) i castellà (pel parell d'espanyols que té a la plantilla). Segons s'ha demostrat al camp, sembla que se'n surt prou bé.

De mitja un parell de cops a la setmana, el Bayern de Munic obre les portes als seus entrenaments per tal que els aficionats puguin apropar-se a gaudir dels seus jugadors a pocs metres de distància. Malgrat ser més partidari de restringir més el pas, com es va veure a can Barça, el tècnic -i tot el seu equip- s'ha mostrat sempre acollidor amb els supporters. No és per tant estrany que, a la barrera de sortida de les instal·lacions del club, Uli Hoeneß baixi del cotxe quan un nen d'uns 10 anys li demana que li signi la samarreta. Tampoc ho és que s'hi estigui gairebé un quart d'hora quan, de retruc, tot quisqui es giri a demanar-li fotografies i autògrafs. M'imagino Zubizarreta o Rosell en la mateixa situació i, d'entrada, potser no tots els seguidors demanarien un autògraf. I tampoc crec que el pedal que trepitgessin els directius fos el del fre.

Avui, en l'entrenament a portes obertes, Guardiola no comptava amb els internacionals (que són gairebé tots). Avui ha hagut de fer tot l'entrenament en alemany. No comptava amb Robben per fer de traductor i s'ha fet entendre ell sol amb l'ajuda d'algun assistent que cada cop necessita menys per xerrar. Ha estat un dia estrany, en què han pres protagonisme jugadors del segon equip o suplents com Diego Contento, però un dia més tots han signat autògrafs en acabar l'entrenament. Alguns, com Guardiola, han dedicat un minutet als seus fans. D'altres, com el segon porter Tom Starke, després d'ajupir-se per cada foto, encara preguntava si faltava algú.

Ser amable, deure's a qui t'admira i sentir un mínim respecte als teus no costa gens. Personatges que n'haurien d'estar farts encara donen conversa a l'últim nen que els allarga la llibreta i el bolígraf.

El pixapins d'octubre

Fa calor a Barcelona i rodalies segons m'informa el meu entorn proper. Doncs avui, on visc, a Ebersberg, s'ha posat a nevar al voltant de les set de la tarda. El dia ha estat gris i ha plogut poc. A vegades s'entreveia una mica de sol que relluia un cel preciós, digne d'aquelles fotos que vosaltres feu servir per enviar a Tv3 per què al temps m'ensenyin paisatges que m'importen un rave. Perquè jo el que vull és la previsió, saber quin temps farà demà. El temps que ha fet avui ja el sé i si vull fotos me'n vaig al facebook del meu tiet -d'aquells qui realment trobes a faltar quan ets lluny- que prou maques les fa quan surt a caminar per la muntanya i es marca el seu postureo.

En tot cas, remucs octogenaris a part, a Munic s'ha posat a nevar. Un temporal dels macos, que a Barcelona faria molta gràcia entre la pixapinada, però a mi, a 10 d'octubre, m'atemoreix. Que això qualla i no se'n va fins l'abril. Que jo m'ho esperava un pèl més tard.

En adonar-me de què passava fora de casa m'ha vingut al cap la imatge d'un pixapins. L'autèntic, eh. D'aquells que fan l'àngel quan no hi ha ni un centímetre de neu; els qui pengen fotos des de la finestra a totes les xarxes socials, sota l'estat de "neva" i sentint-se periodista; o els qui, a mig juliol, et parlen del "dia de la nevada". Aquesta gent, veient nevar en un bonic 10 d'octubre, amb neu quallada mig any per endavant. Me l'he imaginat emocionat i començant a pujar un Gigabyte de fotos. Però a mitjans de febrer plorant perquè ja en té prou. Aquell "toma dos tazas" aplicat a l'engendre de ciutat que mereixia d'una vegada per totes que la seva satisfacció es convertís en el seu patiment. Que n'aprenguin.

I la que m'espera.

Per cert. A part. Res a veure amb la neu. M'he trobat aquest vídeo per internet.

Tot plegat m'ha fet molta gràcia. No només pel tema valencià-català, sinó també per veure un vídeo a youtube d'una senyora passant diapositives d'un powerpoint -que llegeix de dalt a baix, allò que et diuen sempre que no facis-. El click del ratolí. Una abraçada.

La crisi del consumidor

El mercat de l'alimentació està en crisi. Una crisi profunda perquè el producte fresc, sa i natural s'està deixant de vendre, mentre que els llocs de fast food estan en auge perquè ofereixen una via que, tot i ser més ràpida, és infinitament menys sana. Els restaurants de menjar ràpid i menjar porqueria estan augmentant exponencialment el nombre de casos amb sobrepès o obesitat. I totes aquestes grans empreses no tenen escrúpols, no tenen decència perquè saben que ofereixen porqueria, sinó que s'aprofiten d'un sector de la societat i prenen terreny al menjar que realment val la pena, aquell que és saludable i bo al mateix temps, el ric en vitamines, proteïnes i nutrients. La indústria ens ha canviat l'hàbit. De la fruita a l'hamburguesa. De la verdura a la pizza. Els interessa més l'empresa que el benestar social.

Aquest és un argument ridícul per no admetre que som nosaltres qui triem què mengem i com de saludable volem que sigui la nostra vida. Perquè el mercat segueix obert, perquè l'opció encara la tenim. Perquè si tothom optés per una vida saludable i el fast food no tingués prou demanda, no existiria. És el consumidor qui tria. És la societat qui crea mercat. La crisi no és de l'alimentació. La crisi és del consumidor.

El passat dilluns 7 d'octubre, El Convidat d'Albert Om a Tv3 va ser Jorge Javier Vázquez. Aquell a qui molts critiquen perquè els seus programes són el Burger King de la televisió. Perquè ni el Tomate, ni el Sálvame ni cap dels continguts de la seva saga han tingut gens ni mica d'enriquidor. Han estat un simple passatemps per als mandrosos que arriben a casa i prefereixen descansar el cervell abans que estimular-lo. Per aquells que, acceptant el paral·lelisme amb la televisió, prefereixen que els posin l'hamburguesa feta en un embolcall de paper greixós abans que bullir-se l'arròs i condimentar-lo amb verdures. Les crítiques a Jorge Javier Vázquez tenien dos principals motius: la no decència com a presentador i la manca d'ètica per acceptar una feina com aquesta. Que després apareixen casos de gent que no ha acceptat una feina per decència i ara és a l'aparador d'un McDonalds. No sorprendria pas, partint de l'estupidesa que caracteritza la nostra espècie.

De la mateixa manera que el súper i la plaça segueixen sent al mateix lloc, els continguts -informatius i no informatius- a qualsevol mitjà de comunicació també els tria el consumidor. Perquè no hi hauria Tomate si no hi hagués demanda. Perquè el nínxol de mercat el trieu vosaltres. El tries tu. Ningú t'obliga a mirar el que mires, a menjar el que menges ni a consumir el que consumeixes. Si et preocupa que s'emeti porqueria, més t'hauria de preocupar que sigui un negoci viable. I potser t'hauria de preocupar que tu mateix no sàpigues discernir un producte informatiu d'un producte d'entreteniment. Tu sabràs què vols que els mitjans de comunicació aportin a la teva vida. A Jorge Javier Vázquez li importa un rave i en té tot el dret.

I per cert, Albert Om, ja veuríem si no series capaç de presentar el Tomate si no tinguessis un duro al compte i una sola oferta sobre la taula.

Etcètera

És bo i s'agraeix que la majoria de periodistes, quan toquen un tema complicat o, simplement, poc conegut, intentin aproximar les idees al públic. En el periodisme esportiu, per exemple, es fa molt sovint quan es parla d'un esport considerat menor, o en categories menors d'esports populars. I aprofito per obrir un llarg parèntesi:

Parlant d'esports considerats menors, dubto que algú disctuteixi la qualitat del periodisme d'Informe Robinson. Tenen molt de ressò els seus reportatges dedicats al futbol, però n'hi ha d'altres que passen per alt i no per això són pitjors.

En aquest reportatge a continuació, dedicat al beisbol a Espanya, aproximen un esport que la majoria no coneixem més enllà de les pel·lícules americanes en què el protagonista es preocupa a mig partit perquè el seu pare no va ha anat a veure'l jugar. Us agradi o no l'esport, les històries que explica aquest excel·lent programa van sempre més enllà, per tal de tenir influència sobre tots els públics.



Tanco parèntesi. Quan un periodista s'exemplifica, acostuma a recórrer (i no pas equivocadament) a l'enumeració. Com que les enumeracions d'exemples són infinites, és habitual escriure l'etcètera al final. L'etcètera -o els punts suspensius en el seu defecte-, d'útils, ho són. Però tenen un requeriment important. I és que, com bé he indicat, sempre conclouen un llistat.

Avui, en el mateix lloc, a la mateixa publicació, he llegit el següent:

"Unos seis millones de turistas han asistido este año la Oktoberfest. Viajeros desde países cercanos, etc. visitan ya cada año Múnich para disfrutar de una Maß (...)"

"Las principales cervecerías son Löwenbrau, etc."

Anem a veure, company. Sembla que no haguem après que l'etcètera s'utilitza en llistats, etc.

Ja ho deixo. És que és un tema que em fa força rabieta, com aquest llistat de tweets.

Mireu l'Informe Robinson de què us parlo. De debò, us agradi o no l'esport, és d'obligat visionat. Aquest i tots els que han fet fins a dia d'avui. I diuen que el periodisme està en crisi. Esteu en crisi vosaltres, que sense que us apuntin amb una pistola preneu droga. Que no dic que no es pugui consumir, que jo també en consumeixo, però el problema és confondre segons quines coses amb periodisme.

Debutar

El dia que vaig conèixer la família amb qui viuria la pròxima temporada vaig notar que en Marlin, el petit de 7 anys de qui m'hauria d'encarregar gairebé cada dia, era un futbolero d'una talla considerable. Ens vam conèixer en una espècie de fira medieval i duia una pilota de futbol als peus. Hi juga sempre que pot. En Wolfgang, el seu pare, em va dir que si volia podia ser la parella de l'actual entrenador de l'equip on hi juga en Marlin. Encara no havia acabat de plantejar-m'ho que ja vaig acceptar. Sempre havia tingut ganes de fer alguna activitat rutinària amb nens, de l'estil esplai, però mai havia tingut temps suficient. Ara que podia, i a més en una activitat com és el futbol, n'estava encantat (i ara encara).

En categoria 'F' (benjamí) juguen en camps petits i a futbol 7. Per tant, en juguen sis per equip més el porter. Com és habitual en un equip de nanos de 7 anys (nascuts el 2006), en un partit qualsevol qui té la pilota està envoltat d'un mínim de 9 jugadors en un radi de tres metres, dels quals quatre són del propi equip. No tots corren darrere la pilota. Sempre n'hi ha un d'empanat mirant cap al cel amb els dits índex o polze a la boca.

No ho fan pas malament, els nanos. Juganers com qualsevol altre nen i alhora somiadors i xilenaires, aprenen el més bàsic del futbol com a esport d'equip i milloren (alguns) a un ritme elevadíssim. D'altres, encara no saben on són i segueixen saborejant el seu dit mentre, amb l'altra mà, saluden el seu pare i veuen com es desespera mentre els demanen que mirin la pilota que els està passant per davant.

Però la meva història amb el futbol a Ebersberg (el poble on visc, a uns trenta km. de Munic) no només es queda al futbol base. El FC Ebersberg II -el filial- disposa de només quinze jugadors i necessita reforços. En César, l'encarregat de material del club, és Peruà, m'ho va proposar i vaig acceptar encara més ràpidament. Uns dies més tard vaig entrenar amb els nous companys d'equip i la sessió va ser prou profitosa. Els nois volien que jugués amb ells i jo, content de mi, ja m'imaginava jugant l'immediat cap de setmana.

-Habrá que hacerte la ficha -va dir en César-. Para esto tendremos que mandar tus datos a la Federación Española y a la alemana, y ambas tendrán que dar el visto bueno.

La federació alemanya va donar el puto visto bueno l'endemà, farà una setmana i mitja. Encara no he debutat. En fi. Jo què sé. Independència.

Contraatacar

Lewandowski empeny la pilota a pocs centímetres de la porteria. Ell acaba la feina després d'un complex entramat atacant, en què diversos jugadors es creuen entre ells reiterades vegades en pocs segons. En tres segons, quan Reus rep la pilota a tres quarts de camp, els jugadors del Borussia aconsegueixen, per velocitat i electricitat, un contraatac de sis contra tres. Amb metres per endavant, Reus troba Mkhitaryian sol a la banda dreta. La passada és bona, però la presència d'un defensa marsellès obliga a endarrerir un pèl la posició de l'armeni.

La pilota li arriba a la cama dreta. Ell és l'únic que pot veure l'arribada de Durm per la segona línia i, malgrat trobar-se en una bona posició per a xutar li envia una passada mil·limètrica a mitja alçada. Lewandowski és el sisè dels jugadors que protagonitzaven el contraatac, però sigilosament aconsegueix colar-se a l'àrea petita. Sol. Durm s'ha quedat sol amb la pilota i entre un intent de passada i de xut troba Lewandowski i la resta és història. Un gol que cal veure. De com el Dortmund pot arribar a generar tal superioritat en pocs segons, de com pot trenar un contraatac caòtic per al rival però perfectament ordenat.

Kroos roba la pilota al mig del camp trencant la sortida del City. Amb aquesta errada, els anglesos han perdut els migcentres, que esperaven la passada per davant de la pilota. El pivot del Bayern té metres per endavant, però la carrera i bona posició de Robben el fan optar per obrir a banda dreta. Per la resta, Robben fa màgia. Trenca dues vegades el desbordat defensa que corre enrere sense trobar solució al seu problema i, quan troba l'espai, sorprèn Joe Hart al primer pal.

Al cap i a la fi, tant li fa quants jugadors hi intervinguin. Tant li fa quines siguin les qualitats, col·lectives o individuals, que hi llueixin. La rapidesa i la precisió són l'important. Sobretot, no permetre que els defensors recuperin la posició. Que si pensen alguna cosa sigui per adonar-se que estan desbordats. Perduts. Un contraatac ben portat és una de les jugades més precioses que pot regalar-nos el futbol.

Sense respirar

Un parell de segurates s'apropen a una de les més de 300 allargades taules que formen la carpa patrocinada per Paulaner a l'Oktoberfest. Els membres d'aquella taula i alguns d'altres assenyalen el protagonista del moment. No ha pogut més. En fotre's sencera una Maß (la famosa gerra de litre) havia caigut rendit, adormit damunt la taula tan bon punt s'havia assegut. Probablement sol no ho hauria aconseguit. A l'Oktoberfest queda prohibit posar-se dempeus damunt la taula (així especifica una llei no escrita dels bavaresos), a excepció que sigui per captar l'atenció i beure's un litre sencer de cervesa. D'un sol cop.

En començar a beure, la sala crida i anima, ofereix suport incondicional a l'inconscient. I aquell molsut, d'uns quaranta anys, havia sortit aclamat pocs segons abans d'adormir-se. Li costa recobrar el seient i s'ajuda dels seus dos companys, que s'estan morint de riure. Deixa anar un esglai de victòria i poc a poc se li acaba la bateria, es comença a cargolar sobre ell mateix fins que la seva galta toca la fusta, molla de cervesa. S'hi arrepenja, amb la mà encara a la gerra. La condició d'heroi li va durar pocs segons, perquè d'immediat ja havia acceptat el mateix repte un jove quatre taules més enllà, desviant el focus d'atenció de qui ja començaven a arrossegar-lo per la porta del darrere. 

Com aquest litre, que en poc més de mig minut va recórrer l'esòfag del nostre estimat antiheroi, es calcula que se'n consumiran vora els 9 milions. Una barbaritat. Sobre un descampat d'un quilòmetre quadrat, una fira gegant amb diverses carpes on es consumeix cervesa sense parar. Es formen cues per entrar a les 9 del matí i els recintes són plens a vessar fins les 10 de la nit, on els més valents -que no són pocs- encara busquen un local per anar de festa.

Aquesta festa té més de 200 anys d'antiguitat i si es celebrés a Espanya, el país cremaria literalment. La capacitat dels alemanys d'aguantar drets amb un pet dels que marquen època és inigualable. Però la seva capacitat de comportar-se en un estat tan accentuadament ebri sorprèn. La festa, a Munic, és civilitzada. Si fins i tot, quan els porters de discoteca et diuen que avui no pots entrar perquè ja hi ha prou nois al local (són així, ves), t'ho diuen amb un somriure.

T'odio

Són vora les tres de la matinada mentre escric aquestes línies. Munic és una ciutat preciosa i els pobles que l'envolten encara ho són més. Quilòmetres i quilòmetres de tonalitats de verd aporten una profunda sensació de tranquilitat que en moments de neguit s'agraeixen. Ara bé. Deixar-se la porta oberta i el llum encès durant pocs segons desfà qualsevol aspiració a dormir. En un instant una habitació 'x' es converteix en una jungla.

Aquell mosquit que sents però que no veus, aquell soroll agut i constant que tant t'omple d'ira, aquell "ara no sento res però n'estic convençut que tornarà quan li surti dels nassos", aquella por a aparèixer l'endemà convertit en les sobres d'un banquet, aquell intent de dormir més enllà de la pròpia sensació de tenir son... Tot plegat mirant el rellotge i restant les hores que et quedarien de son si t'adormissis en aquell moment. Ilús. I tu mateix ho reconeixes.

Et mataré. A tu i a tots els qui hagueu entrat. Em queden tres hores (si m'adormís ara).

L'important és l'interior

No podia esperar a la mitja dotzena d'entrades per parlar-vos d'higiene. Pel què sembla, el concepte de lavabo a Alemanya és un xic diferent. Sí, hi ha lavabos que són normals. Però d'altres són una aberració com aquesta:

Per si no s'aprecia prou bé, no és un vàter normal, que fa baixada normal i on tot cau directament a l'aigua. Aquí tot el que surt del cos cau en un primer replà i no desapareix fins que hom tira de la cadena i l'aigua ho arrossega amb prou feines. Encara no li he agafat massa bé el truc a aquesta desgràcia, però com us fixareu, majorment després d'anar de ventre, hom està obligat a veure's el seu propi residu abans de tirar de la cadena. A no ser que, com ja he fet alguna vegada, aconsegueixi tirar-la directament assegut a la tassa. És una abominació. L'antifinolis.

És que no es pot pixar dret. Ja he renunciat. Ni el professional de professionals, ni el Leo Messi de la pixera seria capaç de fer aigües menors sense esquitxar en una tassa com aquesta. Es forma un petit bassalet a l'àgora del lavabo que encara molesta i emmerda més en cas de pixar a més de 40 cm d'alçada. Cal seure.

Però, com ja queda apuntat, el pitjor en aquesta desgràcia és anar de ventre. Primer, que hom està obligat a veure's l'expulsió. Aquesta desprèn una olor tres vegades més forta en quedar a la intempèrie i requereix tirar la cadena d'immediat. Cada segon que passa és una nova amenaça al suïcidi involuntari. A més, sempre queda rastre. Obliga sempre a fer servir el raspallot a fons. Un desastre de l'escultura urinària. Sincerament, preferiria un lavabo dissenyat per Gaudí.

Però què coi fa que multitud de lavabos a Alemanya siguin així? Que no ho veuen? No sé. Potser per a ells l'important és l'interior.

Grüß Gott

Avui m'aturo un pèl en les meves reflexions futbolístiques per parlar una mica d'Alemanya. Més en concret de l'estat en què em trobo. A Baviera el ventall de possibilitats per a dir-se 'hola' s'amplia en una més. Als concurrents "hallo", "servus" (la versió més pròxima a un "bones", força popular entre els joves) o els clàssics "guten Tag/Abend" s'hi afegeix una vessant religiosa, que dóna nom al títol d'aquest post.

Grüß Gott no té una traducció literal. Grüß és "salutació" i Gott és Déu. Amb això no s'està dient "saluda a Déu", però vindria a ser l'antic "con Dios", que sentíem a Cuéntame. A primera vista podem pensar que així només parlen els avis, però no és així. És una manera molt tradicional bavaresa (i austríaca) de saludar. De fet Pep Guardiola, en la seva primera roda de premsa a can Bayern va fer servir aquesta expressió demostrant no només un bon nivell d'alemany sinó també de sensibilitat cap a la regió.

Doncs bé, per algun motiu estrany aquesta salutació em resulta tan xocant que em transporta al segle XV (o pròxim) d'immediat. No sóc capaç d'imaginar-me una situació similar a Barcelona, caminant pel port un divendres a la nit i que el porter d'Opium em digui "vagi amb Déu" o alguna cosa per l'estil. Entrar en un negoci qualsevol de la moderna i cosmopolita Munic per, de sobte, sentir que podria anar a oferir lleixiu del futur als pobres camperols de l'edat mitjana. El primer dia que vaig sentir aquest comentari vaig reaccionar d'una manera força poc adient, fruit de la meva ignorància.

- Grüß Gott!
- Nein, danke.

No vindria a ser el millor apostòlic del món. Però, sense voler, em vaig passar amb la pobra senyora.

Tampoc sé a cuento de què ha vingut tot això.

Pilot automàtic

Entre febrer i juliol, periodistes d'arreu del món en general, però de Munic en particular, es preguntaven quina seria la influència de Guardiola al Bayern i viceversa. Hi sortiran totes dues parts guanyant? Podrà Guardiola millorar un equip que, sota les ordres de Heynckes, ve de guanyar-ho tot? I alhora, com podrà el Bayern enriquir un entrenador que ha perfeccionat un estil fins al punt de tenir als peus els màxims rivals a nivell mundial? L'afició culer sap perfectament per què el Bayern ha triat Guardiola, però la sensació a Munic és a la inversa: ha estat el de Santpedor qui els ha escollit a ells.

I de moment, Guardiola no ha aconseguit res especial a Baviera. Ja s'han vist espurnes d'un joc col·lectiu perfeccionista però, de moment, la majoria de partits els decideixen les individualitats o, simplement, l'estil ha estat intermitent. I en els dos partits més complicats fins a dia d'avui, el Bayern ha patit i molt. A Dortmund va perdre (4-2) la Supercopa Alemanya mentre que, amb un miracle a l'últim minut de la pròrroga, va poder derrotar el Chelsea a la tanda de penals. Però a dia d'avui Guardiola compta amb una plantilla tan bona i tan rodada que els partits es guanyen sols. És per això que el tècnic pot treballar el seu estil sota certa calma perquè cada jugador, cada línia disposa del seu 'pla B', un pilot automàtic.

Guardiola és conscient que necessita temps i el club n'hi donarà. Probablement ha estat la paciència que manca en altres grans clubs europeus un dels motius de la seva decisió final a l'hora de triar un nou equip. Des que ha començat la lliga només ha punxat en un partit, contra el SC Freiburg, però podria haver guanyat perfectament. Simplement la pilota no va voler entrar més. També Heynckes va perdre 3-1 a Borisov contra el BATE el 2 d'octubre de 2012, i llavors les sensacions eren molt més preocupants. La gràcia del projecte de Guardiola és que, fins a topar amb la tecla correcta, sempre disposarà d'una base que li permetrà treballar amb cintura, amb reacció. De fet, el Bayern del passat 7-0 jugava amb doble pivot, cosa que el món culer associa al diable.

Un llibre d'estil que trenca malament

El dilema shakespearià que del nou Barça té una solució molt complicada. Ahir van tornar a regnar al mig del camp els mateixos de sempre. Busquets, Xavi i Iniesta són els guardians de l'estil que tant ha encandilat el món i ahir van demostrar-ho. Però el Tata Martino és conscient que l'any passat (i l'anterior) el principal problema va ser el desgast dels titulars. A la recta final de la temporada l'eix central de l'equip va arribar fos. No existeix, doncs, altre remei que dosificar. Els Gudjohnsen, Hleb, Keita, Márquez, Cáceres (sí, teníem dos centrals de recanvi) i companyia van ser també partíceps i mereixedors del triplet aconseguit en la primera temporada de Guardiola, i aquest any les rotacions també seran claus, com ben clar ha deixat el tècnic argentí asseient Messi, Xavi i Iniesta a la banqueta en diverses ocasions.

L'estil és innegociable. L'espectador (i l'orgull propi) demana resultats per una banda, però majestuositat i espectacle per l'altra. Quan el resultat no ha acompanyat, l'aficionat s'ha pronunciat. I ara, que el Barça és més aprop que mai de tocar peus a terra, han saltat les alarmes. A cap altre equip del món s'alteraria l'afició després de dos 4-0 seguits. Els músculs d'Iniesta i la fatiga de Xavi pateixen -com és normal- cada any més, i l'única manera de preservar la màgia és reservant-la per als moments que ho necessitin.

Ara per ara, a can Barça no existeixen substituts perfectes per a Xavi ni per Iniesta, però sí que n'hi ha de vàlids. Sergi Roberto ha tingut minuts però encara li falta rodatge, mentre que amb Cesc al mig del camp el joc es torna vertical i perillós, malgrat ell s'hi senti millor que ningú i permeti veure la versió més elèctrica de Neymar i Messi. Aquell joc que tanta seguretat transmetia desapareix i es converteix en un anar i venir que no beneficia una parella de centrals on, avui en dia, un suma i l'altre resta. A més, aquest risc no permet els laterals entrar tan freqüentment des de la segona línia per precaució. I això resta també efectius en atac.

Però no hi ha altre remei. Fins que el Barça aprengui a mantenir l'estil sense la paciència i control de Xavi o la brillantor d'Iniesta (que pot anar per llarg) l'espectador s'haurà d'acostumar a consumir l'estil impur en més d'una i dues ocasions. Això no vol dir que l'equip hagi perdut l'essència. Simplement l'està reservant per quan faci falta. És això. Això i el puto central.

1.2 Heisenberg

Per exemplificar-me millor he fet un paral·lelisme entre Breaking Bad i el Barça (suposo que es pot). Apte per a freaks.

¡¡AL TANTO SPOILER!!

Pep Guardiola ja no hi és. Tito Vilanova s'ha hagut d'apartar de l'activitat. I Xavi, que era un dels ingredients principals, s'està acabant i ja no pot produir un estil de joc que superi el 95% de la puresa. Ara tenim un nou cuiner, el Tata Martino, que no recorda ben bé la fórmula però encara ho fa prou bé perquè els ingredients són boníssims. Cuina una merda el 80% pura, que supera qualsevol altra droga però no col·loca tant com abans.

La solució, suposo, no serà segrestar Guardiola ni Tito per a cuinar nova droga, però sí que arriba un punt en què s'ha d'aconseguir nova metilamina com sigui. I Xavi, ara per ara, no té un substitut que li arribi a l'alçada de la cintura. Amb diversos ingredients podem aconseguir una cosa similar i de molt bona qualitat, de manera que, mentre no trobem nova metilamina, la que fot el subidón, haurem d'anar reservant-la per quan sigui més necessari, i no sobreexplotar-lo en partits resolts o pròxims a la intrascendència.

Ibérico

Pròleg: He obert un blog nou i aquest cop pretenc no abandonar-lo.

Crec que el menjar és el que més trobo a faltar des que vaig arribar a Munic. Només de pensar que aquesta desnutrició impròpia de mi pot allargar-se un any em tempta agafar un Ryanair d'anada i tornada, dinar una mariscada, veure la família entre àpat i àpat i sopar en un restaurant de poble dels autèntics. Fer el gordo, que en diuen alguns, i que en el meu cas seria fer el gras català.

Avui un fatxa (calculo) m'ha mig acusat de menjar pernil ibèric. De trobar-lo a faltar, de fet. Si hagués demanat fuet, "pantumaca" o un plat de seques (sense botifarra, que n'estic fins els nassos de tant cilindre carnisser) potser no hagués reaccionat, però el nano ha estat hàbil. Ha arribat a llegir la meva descripció personal a Twitter i ha deduït vés-a-saber-què.

Jo, que augmento el PIB de Turquia, Pakistan i altres països de l'est amb un desemborsament contundent amb el kebab al punt de mira. Jo, que sóc formatger de mena i perdo el cul per aquells cremosos francesos. Jo, que ometo que Granini es nega a etiquetar en català a canvi dels seus sucs de pinya i "cóctel de frutas". Però quina relació entre el menjar i la política m'ha d'impedir d'un producte més, importat de l'estranger? Visca l'Ibèric. Porteu-me'n uns sobres, que ja deliro.