Teo

A casa sempre diem que si el meu avi hagués viscut l'època de Guardiola hagués mort igual, d'un infart com ho va fer al bell mig d'una avinguda quan sortia a comprar el pa com cada dia. Fumava molt i això va provocar que als 77 anys les seves artèries calcinades decidissin acabar amb ell el 8 de gener del 2005. Si no hagués estat així, hauria infartat d'alegria en qualsevol dels màgics partits que ens va regalar l'època més daurada de la història del Barça. Fumant puros, però, ens va estalviar el patiment que hauríem sofert nosaltres en, després de 90 minuts d'èxtasi com els de Wembley el 2011, haver-lo de dur a l'hospital. Va pensar en nosaltres, el bo del Teo.

El meu avi per part de mare, una de les icones de la meva infància, era més culer que ningú. Va votar Zapatero perquè era del Barça i, coincidint el seu primer any al Govern amb la decadència de la primera era galàctica del Madrid cridava "Sapatero, Sapatero!!" amb cara de joia sempre que perdia el seu arxienemic. Un dia, després de derrotar l'Espanyol en un trepidant derbi barceloní (llavors encara no metropolità), va anar al bar de sempre amb una gàbia, un periquito i un crespó negre. Era tan capaç de ser el primer en baixar al Ranxo per burxar els seus col·legues madridistes com de no sortir en tot el dia de casa l'endemà d'una dolorosa derrota. Durant èpoques anteriors a Laporta en vam viure uns quants, d'aquests dies. Llavors jo era petit i, quan tornava d'escola per anar a dinar, ell baixava a obrir-me la porta de casa amb certa por a no ser identificat pels veïns i veure's involucrat en una tertúlia. Eren molts els dies en què no volia parlar de futbol a causa del seu mal geni.

I han estat molts els recitals i títols que s'ha perdut el Teo. Va viure molt poc temps de màgia de Ronaldinho i jo ja he celebrat amb consciència més Champions que ell. Hauria estat insuportable per als seus companys aguantar les seves riotes però, en el fons, els qui queden vius de la seva colla futbolera el van trobar a faltar després de dies de màgia com la final de París. Si el meu avi hagués arribat a veure-la, l'endemà anàvem a enterro. Hauria mort amb un somriure però ens hauria fet córrer a tots.

Però si, malgrat les emocions, hagués aguantat fins a dia d'avui i hagués viscut les darreres notícies de l'actualitat blaugrana, m'hagués preocupat. Ell va deixar d'anar al Camp Nou amb el temps, però no vull imaginar-me'l llegint el diari, com feia ell cada dia, davant titulars com que els nens no podrien entrar com sempre a l'estadi, o que el Club s'ha prostituït a una aerolínia. Si em fa mal veure-ho a mi, que gairebé tant me fa, no voldria posar-me a la pell d'un fanàtic.