Cervesa i rodalies

Així com el paisatge favorit de Catalunya és la Costa Brava, el d'Alemanya és, de ben segur, el Biergarten, jardins de la cervesa que han estat capaços de desenganxar molts joves i adults del televisor i l'ordinador i on demanar un cafè desencadena el riure del personal. Els líquids arreu del país se serveixen en quantitats industrials i generalment la mida més petita és el mig litre, fins i tot per als acabats de néixer.

El nom, però, pot induir a un petit error. A la majoria de Biergärten (la forma plural) s'hi menja de conya, tradicional i, habitualment, també en quantitats inabastables per una sola persona. Aquest format de mega bar, generalment a camp obert i on poden arribar-hi a coincidir milers de persones en un dinar, és d'allò més popular entre els alemanys. Sortint de l'escola no és estrany veure un pare i un fill dinar en un Biergarten, el pare es demana un litret per anar fent gana i el fill un Apfelschorle, el suc de poma amb gas que torna boigs la majoria de nens. I a menjar. Durant el dinar el color de la cara del pare anirà enrogint, sobretot a partir del moment en què s'acaba la primera gerra i s'adona que encara té set, però aguantarà, sempre, la compostura de forma heroica.

Alemanya és país de molta cervesa. Cada regió té la seva pròpia marca i la comercialitza en funció de les seves possibilitats econòmiques. A Baviera es produeix la Helles, juntament amb la variant amb llimona, Radler, perfecta per al meu gust. Per semblar integrat en la cultura autòctona queda prohibit demanar una Bier. En bavarès correcte, es demana una Helles o, directament, "una". Ells ja saben de què parles si ets a un Biergarten.

Beure cervesa al carrer és permès a qualsevol hora i no és considerat botellón (de fet, aquesta coneguda tradició és permesa durant la nit). Els bons alemanys tenen sempre a mà un obridor, encara que sigui en forma d'encenedor. Si no el tenen, significa que són capaços d'obrir les ampolles, o bé amb les dents (ho he vist fer i he patit molt per la mandíbula d'altri), o bé amb qualsevol cantonada del carrer o la vorera, o bé amb una altra ampolla. Aquesta darrera possibilitat és extremadament complicada, ja que has d'aconseguir obrir només l'ampolla que és boca amunt i no pots fer força a parts iguals. Només ho he intentat una vegada i me les vaig carregar totes dues. Contra el terra. I em vaig obrir un dit. Els cracks d'aquesta disciplina són ells i ho tinc ben assumit.

Es pot beure cervesa i n'està permesa la venta a partir dels 16 anys, malgrat tothom qui conec afirma que, a casa, ja en bevia amb 13-14 davant els pares. Allà, en família, plantaven a la panxa la llavor d'allò que al cap d'un parell de dècades es convertiria en un tambor. El jovent d'entre 20 i 30 anys consumeix, generalment, entre un litre i litre i mig al dia. Que no està gens malament. S'ha de tenir un molt bon saque per eixamplar l'esòfag de manera que la cervesa entri com l'aigua sense que cogui. Alguns d'ells són autèntics herois.

Però qualsevol burrada que puguem imaginar d'aquesta gent no arribarà mai als peus d'un article que cada any, quan s'aproxima Nadal, podem adquirir pel mòdic preu de 20 euros. Al nen petit li fa infinita gràcia el Calendari d'Advent, però sembla ser que, en aquest entranyable país, a qualsevol edat és bona. Amb tots vostès, amb 60 cms d'alçada i 10 de profunditat  (les llaunes són, evidentment, de mig litre), el Bieradventskalendar.