Qui té el problema?

Abans de començar voldria fer una petita apreciació. Per mi no existeix el bon ni el mal periodisme. Això que vostès consideren mal periodisme, jo no ho considero part de la meva professió ni pretenc vincular-ho mai. Abans de comenar a escriure m'he topat amb això. Malgrat estigui en un diari esportiu -el més venut de l'estat espanyol- aquí ningú ha investigat, ningú ha pensat, ningú ha organitzat. Ningú ha estat periodista. Per tant, això no podrà ser considerat mal periodisme, perquè no pot ésser considerat periodisme. És empresa. És buscar clics. És un intent fàcil de pujar l'estadística de visites.

Al meu país d'origen he debatut molt sobre periodisme esportiu i, per sort, ara m'adono que en d'altres indrets del món el monopoli del futbol no existeix. Si més no, no és tan exagerat com a l'estat espanyol. Avui obro un diari qualsevol i observo que, evidentment, hi ha un esport rei que s'endú molta més quota que la resta, però que no s'obliden ni molt menys de potenciar aquell qui ho necessita. L'handbol a Alemanya és riquíssim en titulars i la majoria de gent te'n parla amb una passió comparable amb la que senten envers al futbol. I això és, en gran part, gràcies al periodisme, que ha acollit molts esports quan més ho necessitaven, ha explicat històries apassionants de disciplines que estaven en crisi i ha recorregut la història per demostrar que no hi ha esport sense passió al darrere.

Tots els qui som periodistes i encara creiem que, de morta, la nostra professió no en té res, ens emmirallem (o així hauria de ser) en programes com Informe Robinson. La llàstima, en aquest cas, és que només en gaudim una hora al mes. Sabia que aquest novembre parlarien sobre la crisi de l'handbol així que he passat els primers vint minuts compadint-me d'una disciplina que al nostre país compta amb molta més història que present. Aquest programa és capaç de fer un bon producte d'un esport qualsevol, i ja molts consideren que, com que aquí ven el futbol, només podem parlar d'això, i pressuposem que els nostres espectadors, oients o lectors prefereixen veure com una exglòria s'omple la boca divagant sobre els problemes del Barça. En comptes d'enriquir-se ell mateix.

Però Informe Robinson generalment emet dos capítols de 20-25 minuts en cada programa -quan no fa un especial de 50'-. En aquest cas ja no focalitzen ni el 100% de l'atenció en l'esport. Parlen d'un ningú, d'un malalt d'esclerosi múltiple, dels terribles problemes que li portà aquesta malaltia crònica... i de com, corrent, va començar a recuperar l'optimisme i a combatre els seus impediments. A posar-se els límits on ell els volia. Una història de superació absoluta. De plantar cara a les adversitats per fortes que siguin. Doncs d'això se'n fa un excel·lent reportatge:


 

Periodisme esportiu no és només futbol, ni és només Madrid ni és només Barça. Periodisme esportiu és la història que cadascú duu al seu darrere i ensenyar, mitjançant aquestes històries, a promulgar l'esport com a sinònim d'una sèrie de valors vinculats al companyerisme, per una banda, i la salut, per una altra. El periodisme a Espanya ha passat d'observar els esdeveniments a mirar-se el melic, ha confós justícia amb revenja i, com molts grans periodistes ja han criticat, s'ha penjat la bufanda deixant a banda la reflexió pròpia de la nostra admirable professió.

Ara bé. Periodisme -i del bo- encara n'hi ha. A patades. Altra cosa és que, quan arribin vostès a casa, els faci mandra pensar. Si nosaltres mateixos, que critiquem la qualitat del periodisme, consumim el que consumim amb les facilitats tecnològiques d'escollir què volem a cada segon, qui té el problema?