Els gamberros del poble

A Ebersberg han obert un nou centre comercial. Quatre plantes i un pàrquing per a més d'un miler de cotxes són la gran notícia del mes per a aquest poble de 12000 habitants. Deia el diari local que s'havien creat més de 400 llocs de treball i que ara, en total, n'hi ha més que persones en actiu. No entraré en comparacions amb el país d'on vinc i com van les coses. Em va captar més l'atenció veure que a l'aparcament per a bicicletes només un parell d'elles portaven candau, d'un total de la vora d'un centenar. Aquesta situació, aquest caramelet, que a casa nostra hauria buidat fins i tot les rodes de les bicicletes lligades, és habitual i no causa remor entre els joves que estrenen les seves primeres gamberrades. El perquè encara l'estic investigant.

La senyora Schneider és la veïna del davant, té un terrible accent bavarès i dels quatre discursos infinits i bielsistes que m'ha deixat anar només n'he entès un grapat de paraules, malgrat assentir jo en cada moment. Resulta que fa poc em va preguntar per què m'enduia el candau de la bicicleta i li vaig respondre que sí. Va insistir en la seva pregunta i, per sort, va aparèixer el senyor Bürger -que malgrat el cognom és prim com un fideu- per actuar d'intèrpret i estalviar-me més estona davant aquella senyora que, per entranyable que sembli des de lluny, si t'enganxa sense pressa més et val fingir-la. És d'aquelles que t'agafa del braç quan et parla. Un cop entesa la seva pregunta vaig explicar que, a les nostres Espanyes, cap candau estava de més per evitar possibles furts. Algunes vegades, quan tota la colla d'amics lligàvem les bicis juntes, hi havia baralles on la del perdedor quedava a l'exterior, a l'altra banda de la farola o arbre en qüestió, més a la vista d'un possible lladre. I patia per trobar-se-la en tornar.

"No ho entenc. Que cadascú no té la seva bicicleta, allà?" El senyor Bürger em mirava com si vingués d'un país de pobres. El bon home no entenia el gamberrisme pel gamberrisme. Això de trucar timbres, d'emprenyar el veïnat pel gaudi propi, no li entrava al cap. Ebersberg és un poble on podria haver-hi molta mala llet, però les parets segueixen llises, sense graffitis ni pintades de "Mari y Yoni siempre juntos" en lletra Arial Quillo 750. No ho fan perquè l'endemà sortirà el responsable d'aquella paret i la repintarà. No val la pena. Són així. I nosaltres, a casa els avis per part de pare encara hem de treure la guixada amb què, fa cinc anys, un gilipolles va deixar la seva marca. "Tato", va escriure en majúscules i negreta. Quatre lletres que aguanten fins que anem al Leroy Merlin i tornem a comprar l'Amarillo anaranjado.

Serà cert que quan parlen sembla que estiguin emprenyats, però trobo a faltar molta mala llet entre els alemanys. Més geni i més pensaments malvats. Si la darrera vegada que vam fer botellón, malgrat anar tots torrats, van recollir les ampolles i van deixar la zona del parc impoluta.