Un llibre d'estil que trenca malament

El dilema shakespearià que del nou Barça té una solució molt complicada. Ahir van tornar a regnar al mig del camp els mateixos de sempre. Busquets, Xavi i Iniesta són els guardians de l'estil que tant ha encandilat el món i ahir van demostrar-ho. Però el Tata Martino és conscient que l'any passat (i l'anterior) el principal problema va ser el desgast dels titulars. A la recta final de la temporada l'eix central de l'equip va arribar fos. No existeix, doncs, altre remei que dosificar. Els Gudjohnsen, Hleb, Keita, Márquez, Cáceres (sí, teníem dos centrals de recanvi) i companyia van ser també partíceps i mereixedors del triplet aconseguit en la primera temporada de Guardiola, i aquest any les rotacions també seran claus, com ben clar ha deixat el tècnic argentí asseient Messi, Xavi i Iniesta a la banqueta en diverses ocasions.

L'estil és innegociable. L'espectador (i l'orgull propi) demana resultats per una banda, però majestuositat i espectacle per l'altra. Quan el resultat no ha acompanyat, l'aficionat s'ha pronunciat. I ara, que el Barça és més aprop que mai de tocar peus a terra, han saltat les alarmes. A cap altre equip del món s'alteraria l'afició després de dos 4-0 seguits. Els músculs d'Iniesta i la fatiga de Xavi pateixen -com és normal- cada any més, i l'única manera de preservar la màgia és reservant-la per als moments que ho necessitin.

Ara per ara, a can Barça no existeixen substituts perfectes per a Xavi ni per Iniesta, però sí que n'hi ha de vàlids. Sergi Roberto ha tingut minuts però encara li falta rodatge, mentre que amb Cesc al mig del camp el joc es torna vertical i perillós, malgrat ell s'hi senti millor que ningú i permeti veure la versió més elèctrica de Neymar i Messi. Aquell joc que tanta seguretat transmetia desapareix i es converteix en un anar i venir que no beneficia una parella de centrals on, avui en dia, un suma i l'altre resta. A més, aquest risc no permet els laterals entrar tan freqüentment des de la segona línia per precaució. I això resta també efectius en atac.

Però no hi ha altre remei. Fins que el Barça aprengui a mantenir l'estil sense la paciència i control de Xavi o la brillantor d'Iniesta (que pot anar per llarg) l'espectador s'haurà d'acostumar a consumir l'estil impur en més d'una i dues ocasions. Això no vol dir que l'equip hagi perdut l'essència. Simplement l'està reservant per quan faci falta. És això. Això i el puto central.

1.2 Heisenberg

Per exemplificar-me millor he fet un paral·lelisme entre Breaking Bad i el Barça (suposo que es pot). Apte per a freaks.

¡¡AL TANTO SPOILER!!

Pep Guardiola ja no hi és. Tito Vilanova s'ha hagut d'apartar de l'activitat. I Xavi, que era un dels ingredients principals, s'està acabant i ja no pot produir un estil de joc que superi el 95% de la puresa. Ara tenim un nou cuiner, el Tata Martino, que no recorda ben bé la fórmula però encara ho fa prou bé perquè els ingredients són boníssims. Cuina una merda el 80% pura, que supera qualsevol altra droga però no col·loca tant com abans.

La solució, suposo, no serà segrestar Guardiola ni Tito per a cuinar nova droga, però sí que arriba un punt en què s'ha d'aconseguir nova metilamina com sigui. I Xavi, ara per ara, no té un substitut que li arribi a l'alçada de la cintura. Amb diversos ingredients podem aconseguir una cosa similar i de molt bona qualitat, de manera que, mentre no trobem nova metilamina, la que fot el subidón, haurem d'anar reservant-la per quan sigui més necessari, i no sobreexplotar-lo en partits resolts o pròxims a la intrascendència.