Són vora les tres de la matinada mentre escric aquestes línies. Munic és una ciutat preciosa i els pobles que l'envolten encara ho són més. Quilòmetres i quilòmetres de tonalitats de verd aporten una profunda sensació de tranquilitat que en moments de neguit s'agraeixen. Ara bé. Deixar-se la porta oberta i el llum encès durant pocs segons desfà qualsevol aspiració a dormir. En un instant una habitació 'x' es converteix en una jungla.
Aquell mosquit que sents però que no veus, aquell soroll agut i constant que tant t'omple d'ira, aquell "ara no sento res però n'estic convençut que tornarà quan li surti dels nassos", aquella por a aparèixer l'endemà convertit en les sobres d'un banquet, aquell intent de dormir més enllà de la pròpia sensació de tenir son... Tot plegat mirant el rellotge i restant les hores que et quedarien de son si t'adormissis en aquell moment. Ilús. I tu mateix ho reconeixes.
Et mataré. A tu i a tots els qui hagueu entrat. Em queden tres hores (si m'adormís ara).
No hay comentarios:
Publicar un comentario