jueves, 24 de octubre de 2013

Fent escola

A quarts de vuit del matí comença a desfilar carrer avall en Marlin, amb una motxilleta on no hi duu cap llibre. Avui és dimarts i li toca educació fisica. Però no cal que dugui la roba perquè a l'escola hi té el seu propi compartiment on hi guarda els xandalls i les samarretes, que renten i pleguen allà mateix per tal que, la setmana següent tot estigui preparat. Quins nassos. Jo això no ho tenia. Quina comoditat. Al seu compartiment hi tenen també els llibres, de manera que a la motxilleta només hi cal el tupper amb quatre cosetes i  per a l'hora del pati de quarts d'onze, amb una carpeta prima on hi guarda els Hausaufgabe (deures). Res més.

Els dimarts i els dijous eren, per mi, dia de tres motxilles. Durant gairebé tota la Secundària vaig compaginar l'escola, el futbol i la música al conservatori de Terrassa. No ho tinc massa clar, però crec que, arrossegant a les 8 del matí la motxilla del cole, la d'educació física i la de música, que feien més embalum que tot jo, i amb cara de coixí, vist des de la perspectiva d'un alemany deuria fer gràcia i, calculo, una certa peneta. I més, amb aquella tercera motxilla en discòrdia -generalment, la de música-, que no sabia a quina banda posar i la penjava del coll com una soga. I no era pas lleugera. Que a vegades duia uns Beethovens de quilo i mig que riu-te tu dels Atles antics i de les bíblies.

Els nens afortunats, amb un pare o una mare que no treballa (no pas perquè no troba feina, sinó perquè la parella ja guanya prou), o bé amb que puguin anar a buscar-los d'hora, a les dotze ja estan llestos. Qui no, surt a les dues després del servei de menjador. Jo no vaig tenir la meva primera tarda lliure fins als 13 anys, en divendres, que valorava com un tresor i, fins i tot, em sentia malament menjant sense pressa (ep, tampoc tanta, que havia de ser al conservatori a les quatre). Per la resta, sempre, de vuit a dos de dues i, de tardes, d'un quart de quatre a un de sis. Vaig tenir la segona tarda lliure a primer de batxillerat. Quinze anys. Els dijous, a canvi de plegar una hora més tard. Sortia de l'escola a dos quarts de tres i no podia entretenir-me per a res. Terrassa avall, passava per casa la meva àvia, que em tenia l'entrepà preparat, però seguia fent via i menjant alhora, perquè a les tres començava classe de piano. Quin any, aquell.

Ara bé. A Alemanya les coses funcionen al revés que a Catalunya. Al meu horari, les hores lectives han anat baixant a mesura que em feia gran. Aquí, un universitari pot arribar a fer una jornada de 30 hores a classe per setmana. Conec catalans que, a tot estirar, arriben a les deu. La filosofia és totalment diferent. El moment més important de cara a les perspectives de futur és la universitat. Les hores lectives van in crescendo perquè, se suposa, els nanos s'ho han de passar bé. Ja pencaran quan arribi el moment. Ara, a la tarda, el més normal a les tres de la tarda no són infants desfilant cap a l'escola amb una mitja de dues motxilles per cap, sinó embrutant-se mentre juguen als camps de gespa natural que han crescut per obra divina darrere de cada casa.

2 comentarios:

  1. Ep, que jo en vaig fer unes 24 durant un parell d'anys ben bons, a la Facultat, que per cert, és la mateixa que la teva ;)

    ResponderEliminar