Felina

En Goscho va recuperar la pilota del central rival i vaig arrencar a córrer. Ell la tenia al mig del camp i jo, des de l'esquerra, em vaig fer veure. Era aquella. La passada no va ser molt llarga i uns 35 metres em separaven de la porteria. El porter sortia corrent cap a mi i un parell de defenses intentaven recuperar la posició. D'haver corregut cap a porteria, lent com sóc, m'haurien atrapat. Havia de fer alguna cosa diferent. I des de 35 metres, sense controlar, vaig decidir picar-la per sobre. A la brava. Tant bon punt allò va acomiadar-se del meu peu, vaig cantar el gol. Allò anava dins. Vaig sentir la veu d'un company cridant "però què fot?", però s'havia d'intentar. El porter estava venut i uns segons de tensió esperaven que allò es convertís en el millor partit de comiat possible. Però ves, el travesser i després la línia de gol van decidir que m'havia de conformar amb un intent prou valent. Alguns amics em diuen que sí, que la pilota va entrar, però no és cert. No duia ulleres, però la pilota va botar clarament fora. Si és que per Alemanya m'han acompanyat molts pals, però malgrat tot he estat molt feliç.

Ha passat un any. Sencer. Una mica més, fins i tot, des que vaig aterrar per primera vegada a Munic amb dues maletes immenses i apretades. No sabia del tot ben bé a què venia. Amb més sentit de l'aventura que objectius concrets, em disposava a perfeccionar l'alemany que havia començat a xaporrejar els darrers quatre mesos. Va ser molt difícil. Facebook ho va maquillar a l'altura dels efectes especials de Hollywood però mai hauria imaginat que viure tan lluny de casa seria tan difícil.

A mig setembre hauria trucat els pares i els hagués dit que prou. Que no en volia més. Que volia tornar i que m'havia desgastat més en quinze dies sol que en tota la meva vida. Tot plegat semblava insuportable i només em sentia atordit davant la decisió que havia pres, potser inconscientment, mesos abans. A més, com a periodista que pretenia ser, a tota porta on vaig trucar tapaven l'espiell i silenciaven el picaporta i, per si de cas, tallaven el pom. I jo, palplantat, convençut de la idea que havia tingut per buscar una sortida a la meva malalta professió, caminava pels carrers d'Ebersberg amb mil marques de porta tancada als nassos.

Però per sort el coi de poble va canviar les coses. Tot va començar amb un equip de nanos de set anys que va acceptar-me a la seva disposició per ensenyar-los una de les meves passions, que és el futbol. I mira tu per on, un dels responsables d'aquell coi de club d'aquell coi de poble era peruà. En César va compensar el meu baixíssim nivell de comprensió de l'alemany (i encara pitjor, el bavarès) i, a més, un bon divendres va dir-me que a l'equip del poble hi faltaven efectius. En cap moment, preparant la maleta, hauria pensat que les meves velles botes futbol serien útils. "Aquesta mateixa tarda tenim entrenament i jo hi seré. Vine i et presentaré l'entrenador". I jo, amb ulleres, unes vambes de córrer a les últimes, pantalons del Dortmund, samarreta del Bayern i mitgetes del Matadepera, em vaig posar vermell com un tomàquet. Es veia a l'ambient que les sensacions del grup cap a mi no eren pas positives. L'escena era ridícula. Crec que tothom present en aquell entrenament el recordarà cada cop que em recordi a mi.

Però del "on són les teves sabates màgiques?" vam passar al "on és la teva fitxa?" i una història que em va donar -manda güevos- l'oportunitat de ser viral per primera vegada a la meva vida. A més, aquell primer retorn a casa per Nadal va canviar-ho tot. Absolutament tot. En primer lloc, va treure'm molt patiment de sobre. Vaig treure'm part de la immensa enyorança que carregava. En segon lloc, la Clara. No fa falta una definició massa concreta per parlar de la persona que m'ha resolt més dubtes en menys temps. Moltes coses i molt importants van canviar en aquelles dates, i tot plegat va permetre'm tornar a Alemanya amb una mentalitat completament diferent.

Els petits començaven a entendre'm quan els parlava i la relació era cada dia més sentida. La fitxa va arribar al febrer i allà va canviar el meu rol dins el grup. De ser "el que entrenava" vaig passar a ser un company. I un dels grups humans més meravellosos que hagi conegut mai va adoptar-me definitivament fins al punt de mantenir-me feliç gràcies als dies d'entrenament i de partit. I vaig sentir que la vida que tenia allà m'agradava. Vaig arribar a sentir-me còmode fora de casa. I fins i tot vaig arribar a entendre el bavarès tancat.

I ara, que toca marxar, el sentiment és estrany. Necessito tornar a casa i he arribat a la conclusió que, sol, mai més. I gaudiré del clima a casa com mai l'he gaudit. Però alhora, la tristesa de deixar enrere aquest poble, la seva gent, companys, pares, mares, nens i amics en general que, de ben segur, tornaré a veure i no només una vegada. Però sí, clar, sap molt de greu acomiadar-se d'un any amb gent que m'ha marcat per tota la vida i que m'ha fet molt més fort del que mai hauria imaginat.

A tot això, un any fora de casa és molt recomanable. Probablement no des d'un punt de vista sentimental, però sí des d'un punt de vista d'utilitat, i aquest és al cap i a la fi el que importa. Es pot haver-ho passat millor o pitjor. Però no. A toro passat, no és problema haver empassat merda, com diuen molts, si el resultat ha estat positiu. Torno amb el domini d'un idioma del qual fa un any i mig en feia la primera classe. I potser només per això ja n'hi ha prou. Totes les històries precioses que m'enduc d'aquest meravellós poble són un regal. Tot estudiant que ha acabat la carrera (o no) i es planteja què fer l'any següent té davant seu una opció poc arriscada pel què fa a oportunitats i que t'enforteix si no aconsegueix tombar-te.

I em queda donar gràcies. En cap acte de cloenda hi falten uns trams avorrits en forma de dedicatòria. Aviso que els següents 6 paràgrafs seran avorrits. Però és que molts m'han hagut d'aguantar en milers d'estats d'ànim diferents i només tinc paraules d'agraiment per a tots. Les mereixen i molt.

Ja sigui el Ramon Besa, qui em va ajudar tant com va poder abans i després de marxar; com en David Torras, que em va deixar escriure algun cop a El Periódico; passant pel Josep Capdevila, el Pere Escobar, els companys d'am14, l'Isaac Lluch, en Juanma Romero, en José Ángel Risco, en David Santos i tota la colla de periodistes de Munic, a qui m'hauria encantat haver vist més sovint.

A tota la gent d'Ebersberg, la família que m'ha acollit -en especial menció al Marlin, un nano exquisit que més voldrien la majoria de famílies del món- i l'equip dels petits (Jakob, Noah, Moritz, Jeremias, Finn, Leo, Mori, Maxi, Julian i Lucas, tots els seus entranyables pares i mares i el trio d'entrenadors Andy-Michael-Wolfgang).

Evidentment, de tot cor, a tot l'FC Ebersberg (Muri, Seppi, Hannes, Jörn, Flurim, Nik, Oli, Flo, Persi, Frey, Goscho, Basti, Fränky, Taner, Joe, Kung Fu Panda, Volk, Pam, Bernie, Tomy, Besnik, Gile, Rene, Taulant, Jonas, Hartelt, Reichhenke, Marko, Marco, Dario, Berti i els entrenadors, César i Günther), el grup de persones que m'han fet fàcil aquest any, i la seva meravellosa atmòsfera (Sego, Steffi, Pati, Fabi, Anna, Lena, Ste Ffi i companyia).

Gràcies també a tots els qui heu passat per aquí en algun moment a llegir-me. M'heu fet molt feliç.

Però ves, la gent que més m'estimo i necessito no és a Alemanya i principalment per això torno a casa. Ja no és només agraïment. Són el Pau, el Bernat, el Jaime, l'Aleix, el Joan Solé, el Jordi, el Jaume el Tomàs i l'Álex, que des de ben lluny m'han fet riure i han estat més importants del que ells podien pensar. Són també els que m'han escoltat, com el David, el Joan Mas, el Joan Carles i el Marc Grau.

Sobretot és la família. Són els pares, que enlloc n'hi ha de millors, són els tiets i és l'àvia, aquella que es queda sense paraules quan li parlo per Skype.

I és la Clara. L'última i algú de qui sé que no me'n puc tornar a separar. Tot aquest temps tan lluny ha estat molt, massa difícil, però per fi s'acaba. Ja no sé quines paraules fer servir en rendir-me als peus de la persona que més estimo en aquest món.

I l'aventura s'acaba. Difícil ho ha estat un món però, malgrat tot, un any fora de casa val moltíssim la pena i és molt recomanable a tot aquell que tingui dubtes sobre el seu futur. I si, a més a més, pot arribar a muntar-se una vida amb amics de tant de valor com ho he aconseguit jo, el record que s'endurà a casa serà dolcíssim.

Aquest blog s'anomena Unterwegs, que en alemany significa 'de camí'. En tot cas, dedicat al temps en què no he parat per casa. Per tant, aquesta és l'última. Perquè ara ja torno a parar per casa.


Das Gefühl

Der Goscho gewann einen Zweikampf gegen seinen letzten Abwehr. Da war ich auf der linken Seite frei und er hat mich gesehen. Ich bin kein schneller Mensch und wäre in einem 40 Meter Lauf bestimmt überholt worden. Deshalb, direkt, entschiedene ich mich für einen direkter Schoss. Es sah perfekt aus, bis die Latte dazwischen gestanden ist. An meinem letzten Tag, hätte ich ein sensationelles Tor erreichen können, aber der Ball wollte es ja nicht genau so als Abschiedsgeschenk.

Ein Jahr ist vorbei. Ein ganzes, seitdem ich mit zwei riesen und vollen Koffern in München gelandet bin. Ich wusste nicht genau, wofür ich gekommen war, aber erwartete ein schönes Abenteuer, wo ich mein Deutsch verbessern konnte. Damals hatte ich nicht gewusst, dass alleine und weit von der Familie zu leben so schwierig gewesen wäre.

Schon am Ende September hätte ich meine Eltern angerufen und sogar aufgegeben. Ich wollte nicht mehr da sein. Das war unerträglich und ich dachte, diese war die schlimmste Entscheidung meines Lebens. Ich hatte Angst, wollte keinen neuen Tag anfangen und nicht mehr so lange in Deutschland leben.

Aber dieser Volk hatte noch viel vor für mich. Es hat mit kleinen Kindern, die Fussball lernen wollten, angefangen. Nach dem ersten Sommerturnier habe ich mir gedacht, dass es viel Spass machen konnte. Aber zufällig entdeckte ich, dass einer der Verantwortlichen von dem Jugendverein aus Perú ist. Der César war am Anfang der einzige, den ich verstehen konnte. Ein Tag hat er mir gesagt, dass er Trainer von einer bescheiden Fussballmannschaft ist, und da werden Spieler gebraucht. "Heute gibt es Training, da kannst du kommen und ich werde da sein". Ich hatte viele Kleidung nach Deutschland mitgebracht, aber keine Fussballschuhe. Deshalb war ich am ersten Training mit Laufschuhe, Bayern Trickot, Dortmund Hose und brille total beschämt. Mein erster Eindruck war überhaupt nicht vielsprechend.

Und langsam war die Zeit vorbei, war Dezember und kam ich für eine Woche zurück nach Hause. Und da war viel los. Endlich die Familie wieder sehen, endlich die Freunde, endlich meine Gesellschaft. Endlich leben. Und als ich im Januar wieder in Deutschland angekommen bin, hatte ich neue Lust: die Kinder haben angefangen, mich zu verstehen. Mein Heimweh war weg und ich habe mich ein Bisschen bequemer gefühlt. Auch im Februar bekomme ich -endlich- mein Spielerpass und ich höre auf, der Spanier, der nur Trainiert, zu sein. Beim Fussball Spielen entdeckte ich das beste, das man im Ausland haben kann: neue Freunde. Der FC Ebersberg war nicht nur ein Spass, nicht nur Fussball, sondern auch menschlich eine wunderbare Gruppe. Ich war nie mehr alleine.

Aber jetzt ist die Zeit, um wieder nach Hause zu fahren. Selbstverständlich freue ich mich darauf, aber das Gefühl ist gemischt. Ganz süß, weil ich wieder mit den Leuten von immer sein werde. Sehr sauer, weil ich diesen Volk nicht vermissen werde, weil seine Leute unverbesserlich sind und weil ich ab jetzt mit Ebersberg herzlich gebunden bin. Es ist schade, mich verabschieden zu müssen, von Leuten, die immer bei mir bleiben werden.

Und fehlt nur noch, mich zu bedanken. An alle die Ebersberger, an die Familie, womit ich gewohnt habe, insbesondere den Marlin, weil viele Familien der Welt möchten so ein nettes Kind zu haben. An die ganze F3 Mannschaft der TSV Ebersberg (Jakob, Noah, Moritz, Jeremias, Finn, Leo, Mori, Maxi, Julian und Lucas), ihre Eltern und die drei Trainer (Andy, Michael und Wolfgang).

Selbstverständlich und herzlich, an den ganzen FC Ebersberg (Muri, Seppi, Hannes, Jörn, Flurim, Nik, Oli, Flo, Persi, Frey, Goscho, Basti, Fränky, Taner, Joe, Kung Fu Panda, Volk, Pam, Bernie, Tomy, Besnik, Gile, Rene, Taulant, Jonas, Hartelt, Reichhenke, Marko, Marco, Dario, Berti, die Trainer César und Günther und hoffentlich vergesse ich keinen) und die ganze Südkurve (Sego, Steffi, Pati, Fabi, Anna, Lena, Ste Ffi und co.). So einfach habt ihr das gemacht. Vielen vielen Dank.

Mein Abenteuer ist zu Ende, aber eigentlich nicht. Ein ganzes Jahr im Ausland ist schwierig aber lohnt sich so sehr, und ist sehr nützlich für jeden, der nicht weisst, was er mit seiner Zukunft machen sollte. Und immer noch weiterhin, wenn man mit so netten Leuten die Zeit erleben kann. Die Erinnerung ist bestimmt am süßten. Ich freue mich schon auf mein nächstes mal in Ebersberg (für die Oktoberfest 2014 ist schon Platz gebucht) und hoffentlich kriege ich auch Besuch von den Leuten, die ich so Lieb habe.

Es war wunderschön, mit euch zu Leben. Danke für alles und bis nächstes mal. Ich wünsche euch alle alles gute. Ihr habt es verdient.

Kneipe

He reiterat en diverses ocasions que la diferència entre Alemanya i Espanya a l'hora de treballar no és una qüestió d'hores a la feina. Les jornades laborals i dies de festa són, si fa no fa, els mateixos. Bàsicament, la principal diferència és que, en general, els alemanys saben separar amb molt més èxit la feina del treball. El clàssic "vuit hores de feina, vuit hores de lleure i vuit hores de dormir" que tant costa de veure, aquí s'explica amb molta més facilitat. Evidentment la separació entre la feina i el temps lliure no és tan marcada, però sí és cert que quan toca treballar, els alemanys treballen.

Dins de les hores de lleure de l'alemany comú acostumen a caure un parell de cerveses. De mig litre, clar. El quinto per ells és una espècie estrangera que vulnera els Drets Humans. I generalment una d'elles cau al bar. La cultura de bar és una de les més arrelades en aquest país. Obrir un bar probablement ja no seria un negoci rendible a Alemanya perquè n'hi ha gairebé més que persones.

A tota hora trobem gent al bar. Però és en aquestes dates, durant el Mundial de futbol, que m'he adonat que el bar és molt més que fer cerveses. A la plaça del mercat d'Ebersberg hi ha l'Artesano, un bar altament hipster que durant aquest últim mes s'ha omplert d'ofertes i que ofereix tots els partits del Mundial (que, per cert, aquí tots són en obert - imaginin les hores de son que em deu aquest país). A més, molts enfrontaments són a les 18:00, quan els alemanys comencen a plantejar-se això de sopar - quelcom molt sobrevalorat per la majoria de cervesers del país. He estat en aquest bar infinitat de vegades i en cap d'elles hi havia menys de 50 persones mirant una de les 4 pantalles que tenen pel local.

I durant un partit d'Alemanya, la cosa es torna boja. Gent dempeus en qualsevol racó possible, absoluta paritat entre els espectadors i xupito gratis per a cada gol d'Alemanya. El partit contra Portugal va ser una festa sense precedents. L'endemà, un amic va comentar-me l'enorme ressaca que havia tingut al despertar-se. Interessat pel tema, li vaig preguntar: "i com és que ara no?"

"Res, company, una cerveseta i m'he quedat com nou".

Alemanya.

Hoch

A vegades un d'ells l'escolta i enganxa a la resta. D'altres, no se sap com, es converteix de sobte en un símbol que els uneix i es converteix en un leitmotiv que els acompanya al llarg de tot el trajecte. Amb la selecció espanyola de bàsquet, va ser el chipirón. Amb el Barça de Guardiola van ser Viva la Vida i Human. I al Sorra United, per bé o per mal, acostumen a ser cançons de Georgie Dann. Tant li fa. Cadascú associa una música a un moment, a un col·lectiu, i escoltar-la provoca un somriure i un record esplèndid, un recordatori d'un moment que ha passat o tornarà a venir. La música és immensament poderosa.

A Alemanya va començar a sonar fa cosa d'un mes la cançó "Auf Uns" d'Andreas Bourani. La revista Kicker va dedicar un reportatge a aquesta cançó, que s'havia fet molt popular com a recurs motivacional de la selecció nacional. Ara, durant el Mundial, les dues televisions que ofereixen aquesta competició per obert utilitzen aquesta cançó com Cuatro va asfixiar-nos amb el Podemos fa un temps, o el No hay dos sin tres cantat per Bisbal i Cali y el Dandee (que arribem a ser cutres...).

L'Andreas i jo teníem previst fer alguna cosa similar amb els nostres petits de l'Ebersberg. Vam pensar en buscar una música que es convertís en símbol del nostre equip, que quan la sentissin la relacionessin amb l'equip. Vam donar-hi força voltes fins que, en el partit de semifinals que enfrontava els nostres petits amb els de Baldham, l'Andreas va acabar l'escalfament uns minuts abans del previst per anar al vestuari. Allà vam compartir l'alineació i vam donar les instruccions necessàries als petits. L'Andreas va treure el telèfon mòbil i uns petits altaveus. Va demanar silenci, concentració. Es va formar un silenci sepulcral que semblava impossible amb nens de set anys mentre sonava la melodia que canta el seu tocaio.

Els petits es miraven entre ells, en silenci, i deixaven escapar algun somriure. Estaven convençuts de sortir a guanyar i se'ls veia sorprenentment concentrats. Per un moment vaig recordar el vídeo que Guardiola ensenya als seus jugadors abans de sortir a disputar la final de la Lliga de Campions l'any 2009 a Roma. "Guanyarem", pensava jo. Vam perdre 3-4, però hi ha records que, més enllà d'una victòria o una derrota, generen un record, i aquest record habitualment desperta gràcies a la música que va acompanyar tan bonica història.

Beneïda música.

Vintage

La tecnologia sorprèn dia a dia. Avenços constants que es manifesten mitjançant detalls que pretenen, en un principi, simplificar la nostra vida. Però arribes un dia a l'escola i descobreixes que el joc de moda són els tazos. De la mateixa manera que tu amb 8 anys t'enfrontaves amb els teus amics en duels a mort per donar la volta a aquelles fitxes rodones amb noms de jugadors de futbol, aquestes batalles segueixen sent el pa de cada dia malgrat la meitat dels virtuosos tenen una consola bilions de vegades més complexa que tal joc rudimentari.

En Marlin fa un mes i mig que no toca la XBox, i no pas per prohibició. Alguna vegada el seu pare li ha proposat fer unes partides a un joc d'esports en què una càmera detecta el teu moviment i xuta i passa cap on tu li indiques. A l'hivern la cosa va causar furor, però des que ha sortit el sol a Baviera la consola ha quedat a una cantonada, com la majoria de jocs que té ell. Milers d'usuaris han dedicat hores, dies i mesos a trencar-se el cap per inventar tota aquesta virgueria per tal que, al final, ell ho obvii i es passi hores i hores buscant la perfecció en la seva tècnica de donar la volta als tazos per derrotar els seus companys.

Quan li vaig dir que jo, de petit, havia estat un crack dels tazos, em va demanar consell. Un amic de classe, en Bastian, donava la volta a tots els tazos d'un sol cop perquè tenia un tir amb efecte que era insuperable. Un paio ample als seus vuit anys, ja amb ulleres, que corre eixarrancat i l'any passat va estar a punt de repetir primer de primària és actualment el centre d'atenció i ídol de la gran majoria de nois de l'escola d'Ebersberg, pel simple fet que la seva tècnica amb els tazos és refinadíssima. És el rival a batre. I "no riguis", m'adverteix en Marlin, que aquest nano és "dels més respectats" a dia d'avui.

Els petits a l'escola d'Ebersberg s'ho prenen molt seriosament. Aquella seriositat amb què parlen els nens quan volen fer-te entendre que aquella tonteria és important per ells. Però els tazos són saludables. A excepció de Vicky el Viking i uns altres dibuixos animats, la televisió i les pantalles en general encara no l'han enganxat. Dur serà el repte a superar quan descobreixi el FIFA d'aquí a un parell d'anys, però de moment prefereix els tazos i xutar pilotes. Ja va bé que algunes coses mai canviïn.

I ara què?

Confirmar que, gràcies a no ser a casa, aquest ha estat el millor any per a mi si el Madrid havia de tenir èxit algun dia. En primer lloc, els madridistes del FC Ebersberg (que n'hi ha dos) són gent simpàtica i sense ganes de fer mal a la nova ànima de colchonero que va créixer en mi al llarg de la setmana passada. En segon lloc, i això és important, no vaig sentir petards en cap moment de la nit de la Décima. I tal manca de celebració rival s'agraeix molt. Sense anar més lluny, la petardada que es va sentir després de la desfeta del Barça (4-0) a l'anada de les semifinals de Champions contra el Bayern, que va desfer un nus a la gola de molts després de gairebé cinc anys, va resultar difícil de suportar.

Els alemanys no són massa de petards. No tenen una nit de Sant Joan -per sort- i sembla que no malgasten els diners en coses fugaces com aquestes. On sí que inverteixen els diners és en litres de cervesa. Grafing celebra aquesta setmana la seva festa major i entre divendres i diumenge els meus companys d'equip han consumit més de sis litres per cap de mitjana. Impossible atrapar-los. No sóc qui per deixar el pavelló català tan alt. Dijous és festiu, així que dimecres sant tornem-hi. I divendres que ve, altra vegada. En total calculo que una persona normal i corrent pot arribar fàcilment als catorze litres en quatre tardes-nits tontes.

Però diumenge passat es va acabar la Lliga i, amb ella, els entrenaments i els caps de setmana que a mi tant m'agradaven. I em pregunto què faré ara. Fins fa poc el futbol era la gran salvació al fet de ser lluny de casa. L'únic espai on deixava d'enyorar-me tant i on em sentia bé. A més, vaig trobar un grup d'amics imperdible, que malgrat ara se'ns acabi el futbol, ja planegen aventures per als caps de setmana d'estiu. Sort en tinc.

"I ara què" també s'ho deuen preguntar alguns madridistes. Després d'assolir el seu nirvana personal, que tants anys feia que pregaven, espero que quedin saciats per a dotze anys i tres Champions de blaugrana més.

************************

Und was jetzt?

Zuerst wollte ich bestätigen, dass wenn der Real Madrid eines Tages wieder Erfolg haben sollte, dieses Jahr war das beste, damit ich das nicht so stark und traurig fühle. Obwohl unser Torwart -der netter Basti Volk- auf seinen Ronaldo steht, für die königliche ist und richtig versucht hat, meine Seele zu beißen, der Tag nach der Décima war für mich ganz ruhig. Zum Glück. In Spanien feiert man viel mit Feuerwerk und die Nacht nach Samstag wäre da ganz unnötig gewesen.

Eigentlich gibt es in Deutschland keine echte Leidenschaft für Feuerwerke. Grafing feiert gerade sein Volksfest und in Spanien hätte man schon viele Farben im Himmel gesehen. Außerdem sind die Volksfeste in Deutschland etwas, das viele Freundschaft und richtig Spaß mit den Freunden macht. Am Tisch setzen, ein Maß in der Hand haben, Live traditionelle Musik hören und Quatsch machen. So verbringt man die Zeit am besten.

Aber am Sonntag war die Liga zu Ende. In Aschheim war unser letztes Besuch, um zu versuchen, den Tabellenführer zu schlagen. Obwohl ich mich noch nicht verabschiede, dieses war mein letztes Punktspiel. Also musste ich etwas krasses machen. Aber so war es nicht. In unserer ersten guten Bewegung und Torchance hat Goscho kurz vor der Pause das 0:1 geschossen. Aber durch eines Elfmeters hat die Heimmannschaft das Ergebnis ausgeglichen. Nicht so viel war in Aschheim los, da die einen brauchten nur einen Punkt, um Sieger zu werden und die anderen sich mit dem Unentschieden zufrieden fühlten.

Also nach einem erfolgreiches 1:1 gegen den Tabellenführer (und schon Sieger) frage ich mich: und was jetzt? Beim FC habe ich nicht nur Spaß am Fußball gehabt, sondern auch eine sensationelle Gruppe von Freunden, mit denen mein Heimweh überwunden wurde. Es gibt ein vor und nach. Ab meinem ersten Spiel mit ihnen war alles so einfach. Ein Tor von Goscho, ein Kopfball von Muri, ein Einwurf von Nik, ein "das gibt's doch nicht" von Franky, eine Kontrolle vom Basti Huber, ein Zweikampf von Johannes, ein Pass von Flo und viele Freunde, die diese liste (inner- und außerhalb des Fußballplatzes) endlos machen könnten.

Auf jedem Fall sind wir die nächste Woche schon Beschäftigt. Volksfest in Grafing geht weiter um die 8. Position (Sieger der Boden der Liga) zu jubeln. Obwohl -vielleicht- wir auch trotzdem gefeiert hätten. Soweit ich weiß, das heißt in Deutschland "Seppi".

Un segon

Hi ha tres jugades que tinc gravades a la ment i reprodueixo sempre que escolto la paraula perfecció. Tres accions del món de l'esport que vaig veure quan era petit i que han marcat la meva manera d'entendre l'esport. Aquestes tres imatges em tenen convençut que tota obra mestra necessita un vist i no vist de màgia, un segon brillant que sorprèn per una banda en un sentit estètic i per l'altra des de l'atreviment del geni que acaba de deixar tothom bocabadat.

Cada diumenge al migdia, quan arribava a casa la meva àvia per dinar, trobava el meu tiet mirant el partit del Barça de bàsquet. Llavors aquest esport no em despertava massa interès, però recordo el dia que es va anunciar el traspàs de Sasha Djordjevic del Barça al Madrid. Llavors a la televisió van emetre un recull de les millors jugades del serbi, entre elles el triple amb què va donar l'Eurolliga al Partizan contra el Joventut. No aconseguia entendre com una persona normal podia gosar saltar a set metres de la cistella, corrent amb un defensa al damunt i malgrat tot, sobre la botzina, decidir un partit. Djordjevic salta completament inestable, les cames no tenen ordre, però de cintura en amunt la seva posició és perfecta. Amb això n'hi ha més que de sobres. Djordjevic va ser un geni.

Però no. Jo no era massa de bàsquet. Durant la infància vaig haver de menjar-me la meravellosa època del Madrid de Zidane, que em va seduir davant l'atenta vigilància del meu avi. Ell, més antimadridista que culer, mai hauria tolerat que em passés a l'altra banda. Malgrat tot, aquesta és una imatge que tothom té gravada a la ment, perquè parlem d'una imatge en una final de Lliga de Campions, d'un jugador irrepetible. Una pilota cau del cel i Zidane ja l'espera des de fa estona. Una rematada gairebé impossible d'enganxar. Ell no ho dubta ni un segon, s'hi atreveix i no només remata de costat (que encara és més difícil picar la pilota en condicions) sinó que l'envia a l'escaire. Jo tenia deu anys. Zidane va ser un geni.

Però per aquell temps tenia altres ídols que van evitar, pel descans del meu avi, que establís un vincle més estret amb el Madrid. Al Deportivo hi jugava la millor cintura que he vist jugar mai i un dels personatges que més m'han meravellat amb la meva eina futbolística preferida: la passada. Juan Carlos Valerón rebia la pilota i els defenses rivals no tenien temps per a tremolar. A vegades, de primeres, enviava una passada mil·limètrica que trencava amb el ritme del partit i deixava un company sol davant de porteria. I he intentat moltes vegades -en va i amb risc de trencar-me el genoll- la mateixa passada que va descolocar la defensa del Bayern. Valerón rep la pilota d'esquenes, Kuffour surt a tallar la passada i el mag assisteix a Makaay amb una cullera d'escàndol. L'holandès fa la resta, però crec que mai he vist millor assistència. Valerón és un geni.

I per últim, una imatge que també tinc ben ficada al cap. El motiu és obvi. Rivaldo també era un geni.

No he trobat: un passing creuat impressionant de Rafael Nadal a Puerta a la final de Roland Garros de 2005 contra Mariano Puerta. En Vamosrafa, un altre dels grans genis.

Bierdusche

La del passat divendres va ser tot plegat una experiència motivant com poques ho han estat fins ara. Per primera vegada jugaria un partit de vespre, a l'estadi de gespa, amb les llums engegades i la punta de pluja que fa cada escena una mica més èpica de com ho és en realitat. A més, havent aconseguit la salvació definitiva, l'entrenador va voler provar una formació nova, sempre confiant al Muri la figura del clàssic Libero alemany, aquell que tant va fer relluir Beckenbauer. Però en el meu cas deixaria d'estar escorat a una banda. Per fi podria jugar en la meva estimada posició de segon punta. Era un dia rodó.

I carai, ja havia parlat moltes vegades amb en Günther sobre quina era la meva posició favorita. Pel simple fet que defensant sóc una toia, com més lluny jugui de la porteria pròpia millor. Però d'altra banda, m'agrada més fer la darrera passada que el gol. De petit, quan escoltava el Carrusel, escoltava Germán Dobarro cantar les alineacions del Deportivo i somiava en convertir-me, algun dia, en enganche, la paraula exacta que definia la posició de Juan Carlos Valerón. M'hi vaig sentir divendres, però a la penúltima divisió del futbol alemany.

I carai, hi ha vegades que, intentis el que intentis, les coses surten a la perfecció i qualsevol altre dia que vulguis repetir-ho, t'entrebancaràs i faràs el ridícul. Doncs aquesta va sortir. Una passada al primer toc que es va convertir en un golàs d'en Goscho, un seguit de regats que van impressionar i vaig guanyar pilotes aèries amb el cap, cosa que en el 99% dels casos em fa por i tot. I m'aparto. Sí, amb 22 anys, encara hi ha vegades que m'aparto de la pilota.

Per fi vaig jugar realment bé en un partit sobre gespa natural. Començava a pensar que aquesta superfície no estava feta per mi i que, de Xavi (salvant les distàncies), només me'n quedarien els comentaris i queixes posteriors al partit. I el que és millor. Després d'aquell partit ens esperava la festa de la permanència. Set caixes de cervesa a partir entre uns 30 valents, de les quals una sencera va acabar sobre meu en acabar el partit, a l'estil celebració d'un Gran Premi de Fórmula 1. Va ser el meu segon bateig.

_______________

Bierdusche

Der FC hat ein Trainer, der sich manchmal nicht so verständlich macht. Er spricht Bayrisch -aber dieses Problem ist für mich (glaube ich) vorbei- und ab und zu braucht er eine zweite oder dritte Erklärung um seine Ideen vom Kopf auszudrücken. Aber diese Ideen sind trotzdem großartig, wenn es sich um Fußball handelt. Die ganze Mannschaft hat im Training gelernt, dass wir am besten kurz und schnell spielen sollen. Er stellt die Mannschaft mit dem klassischen deutschen Libero, wo Muri -unser bester Kopfballer- mit totale Freiheit in der Verteidigung spielt. Mit ihm, zwei Innenverteidiger und vier Mittelfeldspieler, davon zwei Spielen fast als Außenverteidiger. So hat der FC in 5 der letzten 7 Spiele kein Tor gekriegt.

Die Verteidigung war ein Ziel, das wir erreichen mussten, um anzufangen, Spiele zu gewinnen. Am letzten Freitag konnten wir nicht mehr absteigen, so der Trainer hat Kleinigkeiten in der Aufstellung geändert. Einer der defensiven Mittelfeldspieler wurde gegen ein zweiter Stürmer getauscht, um den Stoßstürmer zu helfen und den Angriff zu verstärken. Und da war ich, endlich in meiner Lieblingsposition, am Abend, auf Rasen, mit mehr Publikum als normalerweise (wegen der nachherigen FC Party) und ein Bisschen Regen, die immer Motiviert. Das musste bei mir funktionieren.

Ganz am Anfang, eine Weltklasse Bewegung von allem führte durch Goscho zum 1:0. Furchtlos kann man sagen, dass am Freitag der FC echt sauber gespielt hat, trotz der Gegentreffer kurz vor der Halbzeit. Die zweite war aber anders. Weniger Fußball, mehr Präzision. Und am Ende, das 3:1 war genauso verdient wie die Party gegen den Abstiegskampf. Nach viele Kasten Bier und einem hervorragenden Taxiservice hat die Kölschbar uns wieder Begrüßt. Es war, noch Mal, ein mordsmäßiger Abend mit den deutschen Kollegen.

Explicar coses a nens

Me n'he sortit amb molts problemes que en Marlin m'ha plantejat. El nano té 7 anys i és a l'època de fer preguntes, preguntes i més preguntes. Me'n vaig sortir el dia que va demanar-me pel funcionament d'un cotxe, per l'inventor i l'ús de vés-a-saber-què, pel significat de moltes paraules i fins i tot per coses relacionades amb la política que a mi ja em van costar d'entendre.

Recordo el dia que li vaig respondre satisfactòriament a la pregunta de "per què una persona vol arribar a governar un país". Encara no sé exactament com vaig aconseguir-ho però, en alemany (i això és important), vaig encabir en una mateixa explicació el perquè de l'existència d'algú que governi un país, el fet que hi hagi lleis i la gent que "s'entrena" per a ser aquesta persona al capdavant. Orgullós s'arriba a sentir un mateix quan veu que el noi explica tal cosa a un amic seu amb paraules similars a les teves i t'adones que aquell dia et va arribar a entendre.

Un dia important va ser -com en la vida de molts futboleros- l'explicació del fora de joc. Fins que no són un xic més grans, els nens juguen sense aquesta maleïda norma. Però alguna vegada hem mirat futbol de grans i el pobre no ha entès per què aquell gol no pujava al marcador si ningú havia fet falta. "Abseits" (fora de joc) vaig dir. I va fer la pregunta que temia que fes. A la mitja part, paper i bolígraf.

Però ahir va ser un dia molt complicat. Un cop respostes dues preguntes tan difícils pensava que ja ho tenia solucionat quan en Marlin, efectivament, em va deixar en fora de joc.

- Avui es juga la final de la Europa League! - va dir en Wolfgang després de dinar mentre llegia el diari
- Albert, què és l'Europa League?

Jo també em vaig preguntar per què carai em preguntava a mi allò. El seu pare, de sobte i amb presses, havia de tornar a l'ordinador a treballar i em deixava amb el marrón. I em vaig quedar amb la cara del pare d'aquell anunci on el petit preguntava "papá, por qué somos del Atleti". I vaig trigar molt a contestar. Tant, que el xic va tornar a alçar la veu per repetir-me la pregunta. Vaig aclarir-ho més o menys, en una definició més que inexacta i dubtosa, i la repregunta va ser letal.

"Si no juguen els millors, per què coi existeix aquesta competició? Qui vol una copa així?"

Definitivament, aquest nano ha sortit culer.

Coses de nens

Avui els nanos tenien partit. I no era un partit qualsevol, sinó que havent nascut el 2006 eren als quarts de final de la Sparkassenpokal (la Copa Sparkasse). Aquesta caixa d'estalvis d'Alemanya organitza un torneig a nivell regional per a cada categoria, des dels prebenjamins fins als juvenils. No és pas especial que un equip d'Ebersberg hagués arribat a uns quarts de final. Fa dos anys, també en categoria benjamí, van arribar a la final i van guanyar-la. El més curiós és que l'equip on juga en Marlin és benjamí de primer any. Això vol dir que competeixen contra nens del 2005, un any més grans que ells.

Avui ens vèiem fora. Jugàvem contra el Kirchseeon, un petit poble a la vora d'Ebersberg. Arribàvem amb tres nanos del 2005 i la resta, una colla de nyicris, per enfrontar-nos a un equip on tots eren de segon any. Algun d'ells ja destacava per la seva alçada i corrien veus que aquest mateix grup havia arribat lluny l'any passat en aquesta competició. A més, en veure'ls escalfar, els entrenadors ens hem mirat els uns als altres. "Necessitarem una mica de sort", ha dit l'Andy.

L'àrbitre ha volgut fer una petita cerimònia d'entrada al camp. Vist des d'una banda, els nanos de Kirchseeon tapaven per complet els petits de l'Ebersberg. Però en dos minuts el partit anava 0-2 per als petits, que cada dia juguen millor i s'entenen més quan hi són tots. I la mitja part ha acabat 0-5. El porter rival, plorant, ha salvat els seus d'una diferència encara més grossa.

L'Andy havia comunicat als pares que no garantia que tots poguessin tenir minuts en el partit. A excepció d'un únic pare enfadat amb la decisió, la resta han acceptat venir tots, i a la segona part els menys talentosos amb la pilota han gaudit de gairebé més temps de l'habitual que en un partit normal. I la diferència s'ha ampliat a l'1-8.

Mai havia vist tal partit de futbol amb nens tan petits, on cap d'ells destacava per ser un crack, s'entenien i jugaven al primer o segon toc gairebé de memòria. Han derrotat un equip de nens molt més desenvolupats físicament, que en principi eren descaradament millors però que s'han trobat que ni han vist la pilota. Jo mateix he escrit aquestes línies impressionat, quatre hores després del xiulet inicial. Avui he vist un partit que no havia vist ni als entrenaments. Coses de nens.

Kaste

En Seppi és un dels centrals de l'equip. No destaca per la seva qualitat amb la pilota als peus i s'alimenta de Red Bull, però és el central que tot equip d'estar per casa voldria. És, habitualment, el qui s'encarrega de marcar el rival de més qualitat. Només cal dir-li "Seppi, el número 10 el volem mort". No és pas un jugador dur, sinó que s'anticipa a la pilota i, quan convé, fa la falta de rigor.

Avui l'FC Ebersberg s'enfrontava al Putzbrunner SV, un rival directe en la lluita contra el descens. Una victòria fora de casa garantia matemàticament la permanència. I en Seppi havia de matar el número 10, un noi talentós que no juga a major categoria perquè no pot compaginar-se els entrenaments i la feina. Avui, en tot el partit, ha tocat un parell de pilotes en zona de perill.

Abans d'arribar a Alemanya només havia jugat una vegada sobre gespa natural en la vida. Ara hi jugo gairebé cada setmana. Motiva moltíssim, però és fatalment diferent que la gespa artificial. Conduir amb la pilota és més difícil i jugar al primer toc és molt difícil si la gespa no està en bones condicions. No vull ni imaginar-me què diria Xavi Hernández si hagués jugat on avui nosaltres hem jugat. En qualsevol cas, molt millor que l'antic camp de sorra del Matadepera, on més d'un s'hi ha obert el genoll al primer minut.

Diuen els estatuts del club que si un jugador marca un gol, convida al pròxim entrenament a una caixa de cervesa (en alemany Kaste o Tragl). Avui en Flo ha obert el marcador a un quart d'hora per acabar el partit i jo he tingut el plaer d'aconseguir el gol que sentenciava que l'any que ve l'FC Ebersberg seguirà a la B-Klasse. Jo no hi podré ser però bé que els seguiré des de la distància. Aquest equip, aquests companys són dels que queden al record.

Així està la classificació a hores d'ara:

____________________________________

Tragl

Der Seppi ist einer unserer Innenverteidiger. Er scheint nicht wegen seiner Fähigkeiten mit dem Ball und ernährt sich von Red Bull, aber er ist ein Spieler, den viele Mannschaften der B-Klasse möchten. Normalerweise kümmert er sich um den besten Gegenspieler. Sagen Sie ihm einfach "Seppi, die Nummer 10 soll tot." Er ist kein Mörder, aber er hat diesen Gegner unter Kontrolle und fault, wenn es nötig ist.

Heute fuhr der FC Ebersberg nach Putzbrunn, um gegen einen direkten Konkurrent im Kampf gegen den Abstieg zu spielen. Ein Sieg auswärts würde mathematisch garantieren, dass die Mannschaft in der B-Klasse bleibt. Und Seppi musste die Nummer 10 (ein talentierter Junge) töten. Eigentlich hat er seine Arbeit ganz richtig durchgeführt, da die 10 fast kein Ball nah von unserem Tor kontrolliert.

Beim verteidigen war heute alles ganz richtig, aber leider nicht beim angreifen. Wir haben keine sichere Bälle gespielt und keine klare Ideen gehabt. Zum Glück war es in der 2. Halbzeit anders. Die Zeit hat uns alle geholfen und hat sie langsam ausgeschaltet. Das erste Tor, durch Flo, hat den Unterschied größer gemacht.

Es steht in den Club-Statuten, dass wer ein Tor schießt, muss beim nächsten Training der ganzen Mannschaft eine Kaste Bier einladen. Also bin ich froh, dass ich am Mittwoch eine Kaste mitbringen kann. Das 0:2 hat bestätigt, dass der FC Ebersberg nächstes Jahr wieder in der B-Klasse spielen wird. Leider werde ich nicht dabei sein, aber doch werde ich sie von weit weg Folgen. Diese Leute sind diejenigen, daran man sich immer erinnert.

Ter Stegen és un mal porter

No l'ha inclòs Joachim Löw ni tan sols a la llista de preselecció per al Mundial d'Alemanya. Un tal Ron Robert Zieler, porter del Hannover i el vell Roman Weidenfeller li han passat per davant. I per aquest raonat motiu, incloent una pífia amb la pilota als peus -que també va patir Valdés fa cosa d'un parell d'estius-, sorgeixen els primers dubtes sobre qui, segons tot indica, serà el pròxim porter del Barça. Persones que han vist menys d'un partit sencer del jove porter del Mönchengladbach han tingut la valentia ja de criticar-lo i jutjar-lo, com si el seguissin des de fa més d'un any.

Així és Twitter. La gran majoria -m'incloc- pequem de nervi en aquesta subvida, xerrem i comentem el primer impuls que tenim. Avui ha estat Ter Stegen, fa uns dies va ser Tito Vilanova -on un servidor va pecar- i demà podria ser qualsevol altre. Twitter incita, ens facilita una comunicació instantània i de molt poca memòria. Ara mateix estem pensant en un sentit, però llegim quatre tweets, veiem que la tendència funciona just cap a l'altra banda, esborrem el que acabem de dir, ens contradiem amb allò que fa segons ens tenia convençuts, escrivim pensant molt però reflexionant poc i quan rebem els primers retweets ens sentim fins i tot orgullosos.

Una xarxa social que funciona més ràpida que el nostre cap és poc recomanable si no sabem mantenir la calma quan l'instint ens demana el contrari. Per què mereix tanta atenció una plataforma tan plena d'hipocresia per una banda? De què serveix tenir seguidors, si llavors no sabem què fer-ne de la nostra vida real? Agradar a twitter pot significar alguna cosa fora d'aquí? Diferenciem una cosa i l'altra? De debò sabem fer-ho?

I no, ter Stegen encara no és un mal porter -o això crec-. Per la mateixa raó el 2008 Palop i Reina eren millors porters que Valdés. Per aquest motiu Maicon és a dia d'avui millor lateral que Filipe Luis. Precipitar-se és a l'abast de tots. Tots ens hem precipitat a fer comentaris alguna vegada, però mai érem tant a la vora del perill de demostrar-ho.

Cura urgent

A vegades als petits els passa. Del no res, descobreixen que en algun moment del dia -potser fa hores- s'han fet un petit tall al dit. S'adonen que s'han fet mal, el comencen a sentir i ploren, encara que sigui en diferit. El dolor el senten perquè l'han vist. Si no se n'haguessin adonat mai, aquell tall no hauria existit per a ells i hauria causat el mateix efecte que el so de les paraules "ordena't l'habitació". Però ja és tard. Han descobert l'intrús i reaccionen.

Tampoc es pot ser tan malparit i dir-li al nano què en penses sobre la seva lesió inconscientment ajornada. Intentes fer-li veure, però, que no és res i que amb rentar-se les mans i una tirita al voltant del dit índex en tindrà prou. I en cas que siguis pare o mare de l'afectat, un petó al dit, d'aquells petons que curen psicològicament.

Doncs quina sorpresa quan vaig a buscar la caixa de tirites i em trobo amb això:

De sobte, m'ha vingut al cap el meu difunt avi Teo. Culer com ell sol i cap altre, si la meva salut arriba a dependre d'unes tirites marca Figo, s'hauria plantejat deixar-me morir abans que mantenir-me en vida infectat del nom del seu arxienemic. Doncs sí, a Alemanya existeixen les tirites marca Figo. Imaginin-se per un moment que a Turquia existís un detergent de marca Hitler, o que a Brasil fos popular el detergent marca Ramon Mercader, o que a Suècia la gent no ho dubtés en triar les neveres Luis Enrique.

A Catalunya, on la gent acostuma a triar la mítica Hansaplast, ja en tenim prou. No volem més Figos a la nostra vida. No volem una tirita que ens causi encara més problemes o que es desenganxi de la ferida als dos minuts per enganxar-se al dit saludable d'un altre. El nano avui ha marxat tan segur de si mateix amb la seva Figo. Demà ja veurem com es lleva.

No me'n refio encara. El nano s'ha posat avui a la tarda una samarreta del Barça per anar a jugar a futbol. Per si de cas, cal un anticrist.

Pescar punts

Fa dos mesos el FC Ebersberg era últim a cinc punts de la salvació quan l'entrenador, en Günther, va fer una promesa. "Si ens salvem, us convidaré a tot l'equip a una barbacoa de carn i peix. I el peix el pescaré jo". No estava al nivell de la promesa que va fer Irureta quan, després de perdre 4-1 a Milà amb el Deportivo a quarts de final de la Champions va dir que faria el camí de Santiago de genolls si remuntava l'eliminatòria, però per a un home que supera els setanta anys, pescar peix per a una trentena de persones ha de ser una tasca difícil.

Quan van arribar les primeres victòries, l'entrenador anava comentant després de cada partit que potser faltaria a un parell o tres d'entrenaments, perquè seria a pescar. Entre broma i broma vam anar guanyant partits (abans de setmana santa vam aconseguir 13 punts de 18 possibles), érem amb 20 punts i ja un parell per sobre la zona de descens.

Vaig ser una setmana a casa, de manera que el darrer partit, perdut per 6-2, no vaig poder jugar-lo, però avui rebíem l'últim, el Kirchseeon, a qui podíem condemnar definitivament. Un 3-0 contundent, tot i que no molt ben jugat, ens deixa quatre punts per sobre la zona de descens a tres jornades pel final. Una victòria ens podria salvar matemàticament la setmana que ve.

Podria semblar que sóc el responsable de tal canvi a l'equip, que tenia 7 punts quan vaig arribar i en la meitat del temps, des que hi sóc, n'hem guanyat més del doble. La setmana passada no hi era i van perdre. Aquesta vegada sí, i hem guanyat 3-0, precisament amb tots tres gols a la segona part, que és la que he jugat. Però certament no és així. Al cap i a la fi, no jugava a futbol 11 des de feia cinc anys, i sóc igual de lamentable amb la pilota als peus que ho era abans. Puc ben prometre-us, fidels seguidors de l'FC Ebersberg, que això és pura casualitat.


Punkte fischen

Vor 2 Monaten lag der FC Ebersberg letzter mit fünf Punkten Unterschied von dem Überleben in der B-Klasse. Dann hat der Trainer Günther etwas versprochen: "wenn wir nicht absteigen, lade ich die ganze Mannschaft zu einem Fischgrill. Und die Fische werde ich selbst fangen". Das war eine Versprechung, dafür man richtig vorbereitet sein muss. Unser Trainer ist vielleicht mehr als 70 Jahre alt und würde viel zu tun haben, um so viele Leute zu füttern.

Als wir die erste Siege geschafft haben hat der Trainer angefangen, zu sagen, dass vielleicht er ein Paar Mal im Training nicht da sein würde. "Ich bräuchte Zeit um so viele Fische zu fangen!", wiederholte er ab und zu. Und Schritt für Schritt holten wir 13 Punkte in sechs Spiele, stellten uns mit 20 Punkte in den 8. Platz und zwei mit Vorsprung über die Abstiegszone.

Ich war eine Woche da Heim, deshalb konnte ich nicht beim letzten Spiel (Niederlage, 6:2) anwesend sein, aber heute haben wir die Chance gehabt, um Kirchseeon in die C-Klasse zu schicken. Ein schlagend 3:0, obwohl nicht so richtig gespielt, hat gereicht, um jetzt vier Punkte über der Abstiegszone zu sein. Jetzt, nur noch drei Spieltage, also nächste Woche könnten wir unser Ziel mathematisch schaffen.

Also bitte Günther, ich hoffe, dass Sie nächste Woche anfangen können. Und glauben Sie nicht, dass die Mannschaft nur an die mögliche Fischprämie denken!

Somiar en alemany

Fa un parell de mesos vaig patir una experiència tan desagradable com certa. Quan vaig despertar-me vaig necessitar uns minuts per admetre-ho. No sé exactament quanta estona. Vaig perdre la noció del temps però sé que vaig estar assegut al llit reflexionant sobre el que m'acabava de passar. Havia somiat en alemany. Tants mesos convivint amb una llengua estrangera 24 hores al dia i arraconant la meva materna havia de tenir conseqüències algun dia.

Em vaig maleir una bona estona. La sensació va ser d'un cabreig similar a quan vaig descobrir que els alemanys importaven tots els sabors de la Granini menys el de pinya, al qual en sóc addicte. Terrible. M'emprenyo només de recordar-ho. Vaig baixar les escales abatut i em vaig fotre de nassos daltabaix. El dia havia començat malament fins i tot abans de despertar-me. Sense adonar-me'n del tot, l'idioma avançava pel fons del meu cervell a una velocitat imparable, més ràpid del que mai hauria pogut esperar ni desitjar. Conscientment ho acceptava, però no estava disposat a què la cosa afectés el meu subconscient.

Entre el primer dia en què vaig somiar en alemany i el segon van passar només dues nits. Aquella sensació que hom té acabat de despertar, en què cal dedicar uns minuts a reflexionar si allò que s'ha viscut era real o fictici. Aquell segon dia va ser més colpidor que el primer i tot. Estava somiant en Alemany regularment. No era una relliscada d'un dia.

Sembla una tonteria però tenint en compte que sóc d'aquells que recorda poc els somnis i, d'aquells que reté, preferiria que no el traumatitzessin.

Pont

Després de jugar-me-la molt a dir una catalanada davant els companys d'equip, vaig descobrir que "dia de pont", en alemany, es tradueix literalment (Brückentag). Em va fer certa vergonya preguntar-ho perquè temia que em prenessin per un africà del nord, mandrós, que només pensa en siesta i fiesta. Ells saben que no sóc així, però parlo amb certa precaució perquè els nois encara em recorden moltes relliscades del meu alemany impulsiu i espontani.

Els dies de pont són generalment els pares per al treballador normal. Fer pont és un plaer només apte per a rics propietaris d'algun negoci, per als afortunats sense horari fixe que s'ho poden manegar bé i per als nanos de jardí d'infància. L'escola no fa pont i la universitat, evidentment, tampoc. I pobre d'aquell a qui se li acudeixi demanar pont a la feina. M'expliquen alguns companys de l'equip que s'ha de ser molt agosarat per a demanar festa al treball 'pel simple fet de fer pont'.

Ahir, dia 1 de maig, era festiu i així ho demostraven els carrers, plens de gent amb samarreta sota un sol que escalfava a més de 20 graus. Però a les vuit del vespre, durant els darrers raigs de llum del dia, ja no quedava ningú fora de casa tret d'alguns joves que sortien a prendre algo per veure el futbol. Que avui es treballava, com un dia qualsevol.

M'imagino l'emprenyada amb què reaccionaria més d'un al país d'on sóc si es quedés sense el pont de l'1 de maig i em pregunto si realment no acostumem a veure els dies de pont a la valenta. Ens emprenyem quan un festiu cau en dilluns o divendres 'perquè no hi ha pont'. I som autèntica felicitat quan 6 i 8 de desembre cauen en dimarts i dijous respectivament. Setmana de festa!

Colla de dropos. Aquí s'hi ve a treballar.

Poder

L'1 de maig és un dia especial a Baviera. La tradició popular festiva és més vella que no pas la del dia del treballador i cada poble celebra oficialment la fi de l'hivern -a abril encara temen que torni-. Ebersberg m'ha demostrat, un dia més, que és un poble amb molt més poder que no pas el que correspon a una localitat de 12.000 habitants qualsevol. Ser capital d'un Kreis a Alemanya significa més que una capital de comarca qualsevol a Catalunya. Aquí, la tradició és més forta que enlloc. A Alemanya, desplaçar-se a la capital del Kreis en ocasions puntuals és sagrat.

En una data com avui la vella tradició popular porta el Maibaum (arbre de maig) a cada poble, que s'alça durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig. Generalment aquest arbre és un pi adornat dels colors de la regió (baviera és blanc-i-blava) i símbols de vells gremis i oficis històrics. Avui la plaça del mercat d'Ebersberg lluïa un altre color i plena de bat a bat.

Prou m'ha demostrat aquest poble que té alguna cosa especial. Des que hi sóc he vist més d'una quinzena d'inauguracions de negocis de tota mena: restaurants, supermercats, llocs kebabs i espais de telefonia mòbil, entre molts d'altres. A Catalunya poques vegades he vist en una festa popular que tots els joves es reuneixin al voltant d'una taula a xerrar. Aquí, tots ells van acompanyats d'una gerra de litre de cervesa que es reomple quan ja només en queda el cul. També curiosament, aquí sobrepassar el puntillo davant dels nens de cinc anys que es persegueixen entre taula i taula és vist amb absoluta normalitat.

Cada terra té les seves tradicions i Baviera, per rudimentàries que semblin algunes d'elles, són millor conservades que en d'altres indrets del món. Aquí, per molt telèfon mòbil, per molt whatsapp i molta adicció al facebook que hi pugui haver, pocs són els qui miren el mòbil més d'un minut seguit quan es troben amb els amics per a fer-la petar. Ells en diuen respecte.

L'alemany desconfiat

El febrer de 2009, en la primera temporada de Guardiola, el Barça duia una trajectòria imparable. L'equip jugava com una meravella, el club gaudia d'una estabilitat prometedora en tots els àmbits i les sensacions eren immillorables. Tanmateix, el 21 de febrer, l'Espanyol, llavors cuer, va visitar el Camp Nou. Allò que semblava un derbi tan descompensat va acabar amb la victòria per 1-2 dels pericos, gràcies a un inspirat De la Peña. La culerada sortia de l'estadi sorpresa. Alguns, malgrat l'amplíssima diferència respecte el Reial Madrid a la Lliga, ja renegaven, i més van ser els qui van maleir l'equip després d'empatar 1-1 a Lió en l'anada dels vuitens de Champions, tres dies després de la patinada al derbi.

I el cap de setmana següent, 4-3 al Calderón. Estava caient l'estil de Guardiola? Després de les primeres veus de "molt tocar, però al final no fem res", es posava en dubte una temporada fins llavors impressionant. Va haver d'arribar la tornada de Champions al Camp Nou contra l'Olympique, dues setmanes després, per arreglar un problema més generat que real. Després va ser molt fàcil dir que sempre s'havia confiat en aquell equip, però en la primera temporada van ser molts els qui van dubtar de la probabilitat d'èxit d'un equip que va guanyar-ho tot. Llavors era difícil si el problema existia o no.

La mateixa situació li ha arribat a Guardiola en la seva primera temporada al Bayern de Munic. Els catalans confien més que els alemanys en la remuntada, després de l'1-0 al Bernabéu. L'entrenador del vigent campió europeu probablement no esperava un toc d'atenció tan dur després de perdre partits aparentment intrascendents a la Bundesliga un cop l'havia guanyada. Ha encaixat les crítiques millor que ho hauria fet un mortal qualsevol i s'ha vist obligat a mantenir el ritme per recuperar la tensió competitiva. La derrota al Bernabéu ha despertat les alarmes a Munic i ha multiplicat el número de crítiques. Qualsevol altre entrenador, al seu lloc, hauria repassat el seu historial de títols, però Guardiola no sap treure pit d'aquesta manera. Ha acceptat i compartit tot allò que se li ha retret i s'ha compromès a tombar-ho demà dimarts.

I aquest discurs tranquil·litzador que tan cegament és seguit a Catalunya, divideix l'afició bavaresa en dos grans grups. Molts segueixen embadalits davant la figura d'un entrenador que ha aconseguit el més pur domini de la pilota partint de l'esforç i la constància. D'altres no ho veuen gens clar i temen quedar-se a les portes de la final. L'alemany desconfiat veu un problema real, mentre que d'altres creuen que se n'ha fet un gra massa de tot plegat, i que seran a Lisboa el 24 de maig.

A tot plegat, Guardiola deia aquest migdia que "he llegit que el Madrid ja és a la final i fins i tot l'han guanyada". D'altres no canviaran mai.

Futbol sense futbol

Si passa en ocasions a la primera divisió, imagineu-vos quantes vegades pot arribar a passar en les darreres divisions del futbol territorial. No és cap sorpresa trobar-se en un partit de pilotades llargues, amb quatre ocasions comptades en tots noranta minuts i amb més temps perdut que guanyat. D'aquells partits de córrer cap una banda i cap a l'altra, generalment sense sentit, però on corres perquè toca, perquè has de fer-ho malgrat la pilota ja no serà allà quan arribis.

Dels últims nou punts possibles, els companys del FC Ebersberg hem aconseguit no perdre'n cap pel camí, i ja som vuitens (de 14) en una lliga increiblement apretada per la zona baixa, i és que sis equips es separen per 3 punts. Impossible relaxar-se.

Amb grandíssima diferència, el partit on m'ho he passat millor fins ara va ser a Kirchheim (4t), fa una setmana. Un equip que volia tocar la pilota, que va avançar molt la defensa i un cop aconseguit el 0-1, obra d'un servidor a boca de gol, van obrir-se, van deixar encara més espais i hauríem pogut fer un sac de gols. Només van ser dos, però suficients en un partit entretingudíssim que no comptàvem pas guanyar amb tal superioritat. 

Però aquest darrer cap de setmana vam disputar un enfrontament terrible a Markt Schwaben, dels que tenen zero futbol i són duríssims de resoldre, dels de córrer molt i no fer res, d'aquells que es decideixen per detalls, com va ser-ho el gol de falta directa d'en Muri. M'hauríeu d'haver vist a mi, cagat com sóc, intentant lluitar pilotes aèries contra centrals de dos metres. Quin patir. A partir d'aquí, poca cosa més. L'autor del gol va ser expulsat per doble groga. Els àrbitres d'aquestes categories són desesperants. Podem donar gràcies que Velasco Carballo és a primera.

El diumenge, per què negar-ho, és el millor dia de la setmana, amb gran diferència. No només perquè sigui el dia més lliure pel què fa a feina, sinó perquè he trobat l'afició que més encaixa amb mi, que millor m'entreté i que millor em fa sentir, tot i que després d'un partit com ahir, avui estigui sense forces, acabat. Mentre ahir derrotàvem un equip de torres, avui he acabat perdent davant la porta del garatge contra el Marlin, de set anys i que amb prou feines m'arriba a la cintura.

---------------------------Deutsch-------------------------

Fussball ohne Fussball

Wenn das manchmal in einem Top-Spiel passiert, könnt ihr euch schon vorstellen, wie oft das in den letzten Ligen scheint. Es ist keine Überraschung, ein Spiel mit drei oder vier Torgelegenheiten, mit lange Bälle die ganze Zeit und mit mehr Zeit vorbei als richtig nutzbar, um Fussball zu spielen. In solche Spiele muss man immer rennen, manchmal ohne Sinn, und endet total kaputt am wissen, dass in dem Spiel fast nichts passiert ist.

Von den letzten neun mögliche Punkte hat der FC Ebersberg alle geholt. Wir sind gerade im 8. Platz in einer echt spannenden Liga, wo sechs Mannschaften zusammen innerhalb drei Punkte stehen. Es ist jetzt unmöglich, sich zu entspannen.

Mit grossen Unterschied habe ich in Kirchheim vor einer Woche am besten gespielt. Da hat es echt Spass gemacht. Sie wollten kurz spielen, haben sogar das Feld breit gemacht und die Verteidigungslinie ganz vorne gestellt. So viel Platz hinter ihrem Rücken hat uns gelassen, schneller und besser zu spielen, und obwohl das Endergebnis 0:2 war, könnten wir mit grösseren Unterschied gewonnen haben.

Am letzten Wochenende gab es in Markt Schwaben ein schweres Spiel zu überwinden. Diese Spiele mit mehr Kampf als Fussball. Diese, die von kleine Einzelheiten entschieden werden. Einzelheiten wie das einzige Tor des Spiels, durch ein Zauberfreistoss von Muri, der auch in der 60. Minute Gelb-Rot gekriegt hat. Die Schiedsrichter in Kreisligen sind die grösste Abfälle des Fussballs. Kein Standpunkt, keine Meinung, kein Urteil.

Sonntag ist für mich der beste Tag der Woche. Nicht nur, weil es ein ganzes freier Tag ist, sondern auch, weil ich schon eine Aktivität gefunden habe, die echt Spass macht, zusammen mit netten Leuten, obwohl ich nach einem Spiel wie gestrigen total kaputt bin. Gestern haben wir gegen eine korpulente Mannschaft in einem grossen Rasenfeld gewonnen, aber heute habe ich gegen Marlin, der sieben Jahre alt ist -und kaum grösser als meine Beine-, vor der Garage verloren.

Deien que era fluixíssim

Senyors, presenciar un partit de Bundesliga és una experiència inoblidable. La lliga ja s'havia acabat per al Bayern i la seva posada en escena va semblar més pròpia d'un partit de pretemporada que no pas d'un enfrontament seriós contra un rival de frec. L'ambient es va apagar mica en mica en veient que Guardiola, tot i perdre 0-3, simplement feia proves amb els onze jugadors del camp. I tot i així, l'Allianz Arena, considerat amb una de les aficions menys cridaneres de la primera divisió alemanya, va fer més xivarri en l'hora prèvia al matx que el Camp Nou en quatre de cada cinc partits sencers.

Em sentia completament impressionat davant de cada càntic, de cada crit que emergia de la Südkurve, mentre a la vora sentia veus pessimistes que anaven dient que "avui el camp està fluixíssim". Cert era que ahir només cantaven els dos gols, mentre que lateral i tribuna simplement miraven i comentaven.

Dalt de tot, en un racó a la curva nord, cridava la paret groga sense deteniment. Incansable, l'afició del Dortmund trencava amb un estadi que lluia el vermell pertot arreu. Poca gent va a l'estadi sense la seva samarreta, bufanda o gorra del Bayern. Ahir el Dortmund va alegrar la multitud que va desplaçar-se a la capital de Baviera, amb una contundent golejada que fa més mal a uns que d'altres.

Malgrat ja ser campions d'Alemanya des de finals de març, un ampli sector de l'afició no tolera la poca tensió competitiva que els seus jugadors mostren cada cap de setmana. Molts ho veuen perillós. D'altres simplement es queixen que tenen una entrada per un partit on saben que s'avorriran i veuran caure el seu equip en un partit que els deixarà indiferent. Malgrat tot, ahir l'estadi era ple a vessar i comptava amb dos sectors que animaven constantment, sense cedir un sol segon. N'hi ha que pateixen d'una manera egoista -però amb tota la raó- quan veuen que el pròxim cap de setmana que juguin de locals tenen un alicient menys per anar al camp. Ahir el Dortmund els va passar la mà per la cara, i a molts no els serveixen els càntics de Deutscher Meister.

Tom

Avui gaudim a casa de la visita d'una de les persones que més m'ha impressionat a dia d'avui. La Christine, mare d'en Marlin, és una contrabaixista molt reputada amb amics arreu del món. Els seus contactes i la seva hospitalitat fan de la casa on visc aquest any un lloc entranyable, perquè rebem visites constantment i deixen en el meu record persones sorprenents com en Tom, el nordamericà que aquesta nit s'allotja a Ebersberg.

En Tom és nascut a Minnesota, té uns 60 anys i, malgrat no superar el metre setanta d'alçada, és un dels millors contrabaixistes del planeta. Alegre panxacontent, avui ha arribat de Torí, però des que va sortir de casa seva -a dia d'avui, Londres- fa un mes, ha passat per França, Portugal, Sudàfrica, Grècia, Polònia i, com no, Catalunya, la seva terra preferida.

Tom és un enamorat de Catalunya. Mentre sopàvem em reiterava que "if I ever win the lottery, I promise I go in the Pirineos to spend the rest of my life", em comentava com de bé ha arribat a menjar a les províncies de Girona i Tarragona i em divagava sobre com n'és de bonica la terra d'on vinc. Xaporreja -sent generós- el català, és propietari de quatre cadells de gos d'atura a Londres i li encanta, de tant en tant, assistir a una diada castellera. Resulta que, entre fotos, potser el trobeu quan els Minyons van carregar i descarregar, a la plaça vella de Terrassa, el primer 3 de 10 de la història. En ocasions m'oblidava jo que estava parlant amb un home de Minnesota.

Tom està enamorat de la meva terra. N'està al corrent del procés independentista i em confessa que votaria que sí i que sí al referèndum. "Tant me fa -comenta- si molts de vosaltres hi veieu diners per al mig i trobeu una excusa per a independitzar-vos, però jo votaria que sí simplement perquè sou diferents". Bromeja aquest trepidant músic i viatger, que assegura que "una societat que diu blat de moro al corn mereix un estat propi".

Amén, Tom. Conec aquest mite exactament de fa dues hores i ja se m'ha guanyat el respecte i el cor. Avui m'he sentit molt generós i he obert ni més ni menys que dos sobres de pernil i un fuet sencer que, evidentment, entre tots dos hem fet desaparèixer. Quin crack.

Un cabreig poc clàssic

M'emprenya molt veure que poden, però que en el primer partit aparentment fàcil de Lliga la tornaran a tirar per la borda, perquè sembla ser que "no estan motivats més que per a aquesta sèrie de partits importants". El Barça ahir va jugar genial en grans moments del partit, reproduint ecos del Barça que va ser el millor equip de la història, malgrat ja no hi sigui la veu que originalment emetia el so. Aquesta versió també l'hem vista contra el City i en un parell de partits en què l'equip venia picat d'orgull.

En part estaria més tranquil si aquesta versió hagués desaparegut per complet, si del millor Barça de la història ja no en quedés absolutament res. Quan una cosa està totalment desfeta ja només queda començar de nou, però de tant en tant veiem que aquesta sèrie de genialitats col·lectives encara es retroben en ocasions puntuals, tot esperançant el culer que espera, innocent, que l'equip retrobarà no només la seva millor versió, sinó també la constància.

M'emprenya moltíssim creure que el problema és, principalment, de voluntat. De no voler més que no poder, de perdre la tensió i no pas la qualitat. Que sí, que Xavi aguanta cada cop menys i se l'ha de dosificar, que cal trobar un parell de peces que renovin aquesta qualitat i tornin a agilitzar l'equip. Que renovar constament un estil que sembla perfecte és dificilíssim i requereix un esforç màxim, que mantenir-se al capdamunt és encara més difícil que arribar-hi. Però el problema és encara més greu quan saps que els teus jugadors poden, que seguirien meravellant el món si ells volguessin, però que no estan motivats. Quina és, doncs, la solució? Existeix la possibilitat que un jugador que ja ho té tot segueixi tenint ganes de més?

En teníem un que tenia ganes de jugar i va marxar quan en principi era el relleu principal al mig del camp. Tenim dos defenses que juguen com a última opció -cal veure també si el seu nivell és el necessari-, mentre que altres jugadors no tenen ni la pressió ni l'alicient de guanyar-se un lloc a l'onze que tenen assegurat quan ells vulguin. Ja sabem que poden i volen competir contra els grans, i que fins i tot podrien arribar a guanyar la Champions amb un toc de sort, però la Lliga no la guanyaran si no tenen els nassos de plantar-se als estadis més assequibles i, tot i així, donar-hi el 100%. Perquè no volen, no pas perquè no puguin.

L'altra realitat

Real Madrid TV ho veu així, cosa que m'encanta. Hi ha una veritat i és la seva. Som molt de Marta Garrido, qui posa la veu del vídeo.

 

Coure

Hi ha una data assenyalada al meu calendari. El dissabte 29 de març està marcat com el dia dels dies. Veig la llum al final del túnel amb la mirada posada en aquell dia, que ja em té més impacient que Pepe després de dos mesos sense lesionar. La notícia de notícies és que, aquell dia, l'Anna, la mare del David (encara que els noms us sonin, pronuncieu-los en Alemany), ens ha convidat a sopar.

A Alemanya, com ja us he comentat, mengen generalment malament. Però hi ha un tret que diferencia aquesta família de les altres a Ebersberg. L'Anna és portuguesa, cuina molt bé i compra peix -bàsicament bacallà- al mercat central de Munic. I això són molts punts guanyats. El seu marit, bavarès de tota la vida, coneix perfectament el valor de menjar peix fresc i un detall com aquest pot ser raó d'estabilitat en tot matrimoni.

La família d'en David va ser la primera que vaig conèixer, a part de l'entranyable gent amb qui visc. Els vaig comentar que havia estat a diversos indrets de Portugal, que hi havia estat dues vegades i que és un país maquíssim, però sobretot que els viatges m'havien agafat en una època d'esplendor ingestiva, en què ja tenia aquell conegut michelín de la felicidad, i que aleshores la panxa ensenyava al món que jo era molt feliç. Els vaig comentar a novembre que recordo amb passió el seu Bacalhau a Bras, les Francesinhas i el Polvo na Grelha. I crec -i desitjo- que l'Anna no ha oblidat pas les meves paraules.

Li regalaré un parell de fuets i un sobre de pernil, que ja torno a tenir el rebost ple i, com qui acaba de cobrar el sou de principis de mes, em sento amb poder per convidar. Compte però amb la cultura portuguesa, que entre tovalloles i fados la tenim molt infravalorada.

Creuat

Si fa no fa era a uns cinc metres de la pilota quan tot es va aturar. Tant li feia haver marcat un gol, si en la següent jugada havia de passar el que cap futbolista desitja. Un mal control i molt pitjor la sort que va tenir el jugador rival. Acabàvem d'aconseguir l'empat a quatre a l'últim minut i estàvem exultants. Només servir de mig del camp els jugadors del Feldkirchen, que aparentment tenien equip per guanyar sense massa problemes, es volien llançar a l'atac en un intent desesperat de sortir victoriosos d'Ebersberg. Però el davanter, d'uns vint anys, va trepitjar la pilota amb l'esquerra i s'hi va entrebancar amb tanta mala sort que es va doblegar el genoll més de noranta graus. La imatge va ser terrible i els seus crits encara ressonen dins el meu cap, que ahir al vespre encara em feia mal abans d'anar a dormir.

No va trigar l'àrbitre a xiular el final quan es va adonar de la gravetat del moment. Probablement aquell noi s'havia trencat un dels lligaments creuats del genoll i no puc imaginar-me el mal que ha de fer una lesió com aquesta. Els crits eren d'autèntic dolor, en qüestió de segons va quedar completament pàlid i no sabia què fer-ne de les mans, incontrolades i buscant ajuda on no podria trobar-la.

Aquella alegria que moltes vegades regala el futbol queda en un no-res en qüestió de segons, quan una acció tan desafortunada com aquesta, un dolorós accident, trenca la màgia del joc i transforma la figura de l'adversari en empatia. Molts companys, preocupats, envoltaven el jove, que van tapar amb una manta mentre arribava l'ambulància. D'altres, tombats al terra, lamentaven la lesió i fins i tot un company seu plorava. Els seus pares eren allà i van saltar a la gespa tan bon punt van sentir els primers crits.

I no em vull imaginar, jo que en un primer instant vaig viure amb tal pànic una escena com aquesta, com s'ha de sentir si un company, tot d'una, cau damunt la gespa i es tem per la seva vida. Al cap i a la fi, això ho pot curar el temps i cap vida corre risc. Però aquesta és d'aquelles escenes que hom guarda i difícilment oblida.

___________________

Gekreuzt

Ungefähr stand ich fünf Meter entfernt, als alles auf einmal aufhörte. Es war doch egal, ob wir gerade ein Tor geschossen zu haben, wenn in einem Augenblick solche sache vorfallen würde. Ein schlechter Ballkontakt, viel schlimmer Glück. Wir hatten in der 92. Minute das 4-4 geschossen und wir fühlten uns frohlockend. Als die Jungs aus Feldkirchen den Ball noch Mal gespielt hatten, mussten sie schnell spielen, um ein letztes Tor zu schaffen, um Sieger in Ebersberg zu werden. Aber unglücklicherweise ist ihre Stürmer mit dem Ball gestolpert und hat sein Knie gänzlich gebogen. Das Bild und seine Schreie habe ich noch im Kopf.

Der Schiedsrichter hat die Vollzeit gepfiffen, als er bemerkt hat, dass es ernsthaft war. Möglicherweise hat der Jung sein Innenkreuzband gebrochen und ich kann mich nicht vorstellen, was für ein Schmerz man in diesem Fall fühlen kann. Die Schreie zeigten aber echter Pein und er wusste nicht, was er mit seine Hände tun sollte, da sie total unkontrolliert waren.

Fussball hat manchmal diese Scheisse. Das kann in einem Augenblick Freude zum Leiden bringen, wenn in solche Momenten wie diese wird das Zauber von dem Spiel gebrochen und demaskiert, und wandelt Rivalität zum Empathie um.

Ja, das Spiel war echt spannend, mehr als die letzte fünf auf einmal. Aber solche Momenten bleiben manchmal leider mehr im Kopf als ein Sieg, ein Zauberpass oder ein Tor in der letzte Spielminute, wie Goscho es gestern geschafft hat, nach einem tollen Hin- und Zurückspiel, daran wir uns alle erinnern werden.

Dann kam ein Liter Bier, noch etwas zum trinken, danach noch etwas und, wegen Erinnerung, endet hier mein Bericht.

Terminal

Davant el meu pont aeri personal, entre Munic i Barcelona, existeixen dues aerolínies amb vols regulars i mínimament barats. Fins la setmana passada havia escollit sempre Vueling, aquella aerolínia en principi Low Cost, on pagues menys a canvi de menys i on pots donar gràcies que no et fan volar dret. En tot cas, jo que sóc de cames llargues, pateixo durant dues hores per evitar un coàgul a la zona del genoll, que viatja premsat i envasat al buit com els fuets que facturo en qualitat de contraban de supervivència.

L'aeroport Franz Josef Stauss, com l'aeroport de Barcelona, té una terminal nova i una de vella. Des de la T1, una estructura senzilla i sense massa història surten els vols de Vueling. Des de la T2, la nova, surten els vols de Lufthansa. Una terminal on val la pena arribar-hi amb temps, més grossa que molts pobles de 5000 habitants, nova i moderna com la que més i plena de temps per perdre-hi.

En la meva darrera visita a Catalunya vaig veure que, a l'hora de facturar maletes, Lufthansa costava ben bé el mateix que Vueling, i per qüestió d'horaris vaig donar una oportunitat als alemanys de convènce'm de cara al pròxim viatge. I carai, si em van convèncer! Vaig arribar, per ànsies meves, diumenge 2 de març a les cinc de la tarda -quatre hores abans que sortís el vol- i temia avorrir-me com una ostra. Per poc no perdo l'avió. Fins i tot facturar maletes va ser una aventura on em vaig sentir el més pagès de la zona. Vaig imprimir el bitllet i vaig facturar en un sol mostrador on una màquina ho feia tot per mi. Per sort, la maleta i jo vam arribar a Barcelona tot i que, coneixent-me, podria haver-la enviat a Kuala Lumpur perfectament.

Aquella terminal està dissenyada expressament per a un català de debò, com ho sóc jo. Carai, si tan bon punt vaig entrar vaig descobrir que alguns negocis de Duty Free tenien secció de degustació! Què més volia jo, que pràcticament no havia dinat? Quan vaig acabar la meva ruta gastronòmica -lliure de taxes i impostos- vaig trobar una màquina de cafès que també feia xocolates i tès. Gratis!! M'estava tornant boig.

Ja després la catorzena xocolata calenta gratuïta vaig trobar una zona patrocinada per Allianz (els periodistes citem la font), que tenia la forma d'un Allianz Arena -l'estadi del Bayern- a escala 1:10, però que dintre hi havia sofàs, taules i endolls a cada racó per a poder carregar els aparells electrònics. El clímax va ser descobrir que el recinte comptava amb internet gratuït (patrocinat per la Telekom, també patrocinadora del Bayern), i fins i tot podia descarregar una pel·lícula gratuïtament, dins un llarg llistat, per a visionar durant el vol. Vaig demanar-me un te per a celebrar-ho -i tirar avall les xocolates, que ja pesaven- i vaig poder veure el derbi Atlético - Real Madrid en directe. Poc més a cost zero es pot demanar en un aeroport. Els alemanys m'han convençut.

666

Després d'una setmana de vacances a casa, on he pogut recuperar la sensibilitat del paladar entre moltes altres coses importants de la vida, avui diumenge tenia un objectiu. Llevat a les cinc del matí per agafar un avió a les 7.55 i ser a Munic a les deu, el gran repte avui era jugar a futbol. El partit començava a Ebersberg a les 12 i en César, entrenador del segon equip de l'FC, comptava amb mi, com a mínim a la segona part.

Així doncs, a les 10 del matí aterrava l'avió a l'aeroport de Munic, d'on mitja hora més tard sortia escopetejat amb la maleta de 18 quilos i una quinzena de fuets. El principal problema era, un cop arribat a Ebersberg, trobar un mitjà de transport per anar al camp, que és a les afores del poble, a uns tres quilòmetres de distància de l'estació. Un problema greu per a algú que té pressa però no té cotxe.

Acabat d'aterrar, preguntava per una ànima caritativa que pogués ajudar-me. Duia 20 quilos en forma d'equipatge -comptant el de mà- i havia de passar per casa a recollir les botes de futbol. Tot plegat semblava inassumible. De sobte he comptat amb la inestimable ajuda de l'amic Muri (l'entranyable número 5 de l'FC), qui s'ha ofert a passar-me a buscar a l'estació de Grafing (el poble veí d'on és ell), dur-me a casa i després al camp. I amb rap alemany a tot volum m'esperava ell amb la Steffi i en Sego, fans incondicionals de l'equip, puntual a les dotze del migdia, hora en què començava el partit i jo arribava amb el tren.

Semblava materialment impossible però a dos quarts d'una estava ja vestit per l'ocasió, sense haver menjat en set hores, havent-ne dormit només 10 de les darreres 70 i sense begudes energètiques que poguessin despertar-me. L'equip perdia 0-1 i més es complicarien les coses quan els visitants van ampliar l'avantatge i, a cinc minuts pel final, perdíem de dos gols. I en César encara no sap com va aconseguir esgarrapar un punt. A cinc minuts pel final vaig marcar un gol que ara m'obliga a convidar -amb molt de gust- a una caixa de cervesa el pròxim entrenament. De miracle, aconseguia l'equip empatar amb un tanto a l'últim minut.

Quin dia més estrany. Per més nassos, el primer equip guanya el segon partit de la temporada (un dels gols, del xofer Muri) i surt de la zona de descens. Ebersberg és una festa i jo, com a mínim, m'he entretingut en un dia difícil, com cada vegada que m'acomiado de la família fins vés a saber quan.

Us deixo la prova del delicte: Cliqueu aquí.

__________________________________

Irgendwie fühlte ich mich heute wach, obwohl ich nur 10 von den letzten 70 Stunden geschlafen hatte. Nach einer Woche in der Heimat, wo ich noch Mal richtig gegessen habe (Fisch, ich werde dich vermissen), bin ich früher als 5 Uhr aufgestanden mit einem Ziel im Kopf: Fussball spielen.

Das heisst, dass ich um 7:55 einen Flugzeug von Barcelona bis München nehmen musste, dass ich um 10 Uhr landen sollte, und dass der Spiel mit der 2. Mannschaft in Ebersberg angefangen hat. Es war unmöglich, in nur 2 Stunden meinen 18-kilogrämiger Koffer bis zum S-Bahn nachzuziehen, mit dem Zug (Umstieg dazwischen) nach Ebersberg zu fahren, nach Hause gehen, die Sporttasche vorbereiten und 3 Kilometer bis zum Stadion irgendwie fahren. Das hätte ich in 4 Stunden allein nicht geschafft. Ich brauchte hilfe. Grosse hilfe. César, der Trainer, zielte mit mir.

Aber die Leute von der Mannschaft haben heute gezeigt, wie nett kann man mit mir -der Armer- sein. Da war Muri, die Nummer 5 der 1. Mannschaft. Er hat meine Gebete gehört und hat sich freiwillig gemeldet. Und da war er mit Steffi und Sego, beide Fans der furchtbar Ebersberger Südkurve, pünktlich um 12 Uhr, als ich in Grafing angekommen bin und gleichzeitig als der Spiel losgegangen ist. Ich hatte nichts gemacht aber trotzdem hatte ich schon geschwitzt. Und zum Takt des deutsches Rap haben wir alles geschafft, eigentlich früher als erwartet.

Als ich mit 0-1 in der 2. Halbzeit eingewechselt bin, hatte ich nichts geschlafen, nichts gegessen und nur noch ein Bisschen warm gemacht. Und fast verloren sah alles aus, als die Ergebnis in der 85. Minute ein 0-2 zeigte. Aber das konnte nicht sein. Zu viel hatten wir gerannt, um so einfach abzugeben. Durch einer Ecke traf ich das 1-2 (das bedeutet, wie die Tradition sagt, dass ich am nächsten Training für die ganze Mannschaft die verdammte Kiste Bier bringe) und in einem Miracle (hier Beweis) hat die Mannschaft die Ausgleich geschossen. Sofort abgepfiffen, haben wir es wie ein Sieg gefeiert, und den Weg der 1. Mannschaft gezeigt (oder?).

Was für ein anstrengender Tag. Aber hoffentlich wären alle so!

L'últim fuet

Aquest vespre, entre orgasmes bucals, he decretat l'alerta vermella. De la reserva de fuets -sense pebre, per favor- que em vaig endur a Alemanya ja només en queda un. Avui he pogut observar com d'aquell munt de budell envasat al buit ja només en queda un plàstic, després que m'hagi acabat el penúltim. El bon menjar agonitza i això és símptoma que potser em tocaria tornar algun dia a buscar reserves per a dos mesos més.

Vaig trobar el substitut decent del pernil dolç a l'Aldi, de manera que un dels pilars de la meva alimentació embotida ja queda satisfeta; el tema formatges el vaig solucionar, ja de bon principi; l'oli d'oliva és sorprenentment bo i amb uns quinze mitjos tomàquets puc arribar a sucar una baguette sencera, però ben sabut és que només amb formatge i pernil dolç no en tinc prou per entaular-me. Necessito un element per tancar tan deliciosos sopars i, malauradament, encara no he trobat cap mena de substitut digne del fuet sense pebre català que tant ha contribuït a fer-me créixer gran i gros.

Sí, bé, a Alemanya sopem a quarts de set de la tarda i sempre s'acaba menjant ingentment, com a l'hora de dinar. Però em nego a perdre tan delicada i extasiant tradició a l'hora de sopar, encara que haguem d'acompanyar-ho amb alguna cosa més. Aquell munt de llesques ben sucades amb oli i tomàquet i la llibertat d'agafar menjar d'on es vulgui de la taula van acaparar l'atenció de la família amb la qual visc, en primer lloc perquè era quelcom nou per a ells, però sobretot perquè vaig triomfar amb una cosa ben senzilla de preparar.

Per aquest motiu vam decidir racionar els fuets i pernils -aquests darrers van durar menys-, com si fóssim nàufrags que compten amb pocs recursos i opten per dividir-los en dies i setmanes per tal que aguantin més temps. Tard o d'hora havia d'arribar el dia. L'últim fuet s'haurà de degustar amb els honors que es mereix l'ocasió.

Les cartes

Quan vaig arribar al setembre vaig haver d'empadronar-me. Tota estada en un altre país que superi els tres mesos deixa de considerar-se una visita o acte de turisme i, per tant, equival a un trasllat com qualsevol altre. En un primer moment vaig pensar que hauria d'anar al consulat espanyol i demanar informació, però en Wolfgang em va acompanyar a l'ajuntament i en qüestió de cinc minuts i quatre papers, la recepcionista em va dir que ja ho tenia fet i que en menys d'una setmana ja seria considerat resident a Alemanya. Tal qual, cinc minuts. Sort que no vaig anar al consulat espanyol. La meva experiència em fa pensar que potser m'haurien acabat els tràmits un cop ja hagués tornat a Catalunya.

Per al millor i per al pitjor, el funcionariat alemany és eficient. Quatre dies després ja tenia una carta en nom de la cancellera Merkel donant-me la benvinguda. Amabilíssim, si ho comparem amb les següents sis cartes que vaig rebre. Impostos de televisió, llum, gas, aigua -curiosament en aquest ordre- i altres clatellades que m'hauria endut si no estés vivint a casa d'una família alemanya.

Però fa dos dies vaig rebre una darrera carta, amb un sobre i propaganda electoral. Curiosament, puc votar a les pròximes eleccions municipals, com tots els empadronats a Ebersberg. No sóc considerat ciutadà alemany i no puc participar a les generals ni comarcals, però sí a les locals, que seran el pròxim 16 de març.

Em va estranyar que em convidessin tan alegrement a unes eleccions, jo que vinc d'un país on disparen als perillosos immigrants que intenten entrar nadant a Ceuta. Malgrat tot, ho vaig trobar un gest admirable d'un país que mostra la democràcia per bandera. Al pas al qual avancem, potser quan torni el pròxim setembre em consideraran un immigrant sense papers i també em rebran a trets de goma.

A hores d'ara, com aquell qui diu, gairebé no tinc ni idea de quins partits es presenten a les eleccions, però amb gestos així no em sorprendria que el país tingui un índex de participació més alt que l'espanyol, cosa que tampoc és massa difícil. Em pregunto ara, però, si és el meu deure o si seria just votar tenint en compte que a partir del setembre ja no seré ciutadà d'aquesta ciutat.

Les claus

Avís, he reescrit aquest text en alemany per tal que ho llegeixin els meus companys d'equip. En català, unes línies més avall.



Die Schlüssel

"Nein, brauchst du nicht, wir werden den ganzen Nachmittag da sein" war Wolfgangs Antwort, als ich gegen 12 Uhr ihm gefragt habe, ob ich die Hausschlüssel mitnehmen sollte. Ich mache das nicht immer, weil ich ganz schlechte Erinnerung habe, und auch ein Bisschen Angst davor, dass sie verschwinden. "Auf jeden Fall, wenn wir nicht da wären, hat Frau Schneider -die alte Nachbarin, die gegenüber wohnt- ein Schlüssel", hat mir Wolfgang im Notfall vorgeschlagen.

So habe ich meine Sporttasche mitgenommen, um in mein erster Spiel mit der FC Ebersbergs Trikot teilzunehmen. Die Herausforderung gegen die Nachbarstadt Grafing sah spannend aus, obwohl ich wusste schon, dass ich auf der Bank anfangen würde. Ich bin irgendwie neu da, und wir waren 16 Leute. Auch hatte ich vor, eine gute Leistung zu zeigen. Wir sind in der letzten Position der B-Klasse und das wird, sicher, ganz anders werden. Die Ergebnis war leider ein 0-2 für die Grafinger, aber das macht mir heutzutage keine Sorge, weil das eigentlich 'nur' ein Vorbereitungsspiel war.

Aber meine echte Falle heute war nicht auf dem Feld, wo ich als rechter Stürmer mit der Nummer von meinem lieber Thierry Henry spielen konnte. Überhaupt nicht. Die Hausschlüssel nicht mitnehmen war mein grosser Fehler des Tages. Ich musste bei Frau Schneider klingeln. Sie ist ungefähr 70 Jahre alt, spricht echter und unverständlicher Bayrisch und redet viel. Sehr viel.

Ich weiss nicht genau wie, aber auf einmal war ich ja schon drinnen. Ich konnte nichts dagegen sagen, als sie mir eingeladen hat, ein Paar hausgebackene Kekse zu essen. Und dieses Paar ist so wie so eine Stunde geworden. Mein Nachmittag sah sehr kompliziert aus, aber ich sah die Möglichkeit, um überzuleben, als ich unser Auto gehört habe. "Das soll die Familie sein", sehnte ich, als ich schon aufgestanden war.

Vielleicht war alles eine Lüge. Vielleicht hat Frau Schneider die Schlüssel vor lange Zeit verloren, und will jetzt nichts beweisen. Vielleicht bin ich in einem Komplott, um tiefer Bayrisch zu lernen. Vielleicht, oder vielleicht sicher, soll ich nächstes Mal die Schlüssel mitnehmen.

________________________

"No, tranquil, que tota la tarda serem aquí" ha estat la resposta d'en Wolfgang quan, a quarts d'una del migdia, li he preguntat si m'havia d'endur les claus de casa. No sempre ho faig, perquè sent despistat com sóc, de vegades tinc certa por de perdre les claus per algun racó. "En tot cas, si no hi fóssim, la senyora Schneider sempre en té un joc", m'ha plantejat en Wolfgang en cas d'emergència.

I així he marxat amb la meva bossa d'esport, disposat a jugar el meu primer partit vestint la samarreta de l'FC Ebersberg. El partit, contra el poble veí de Grafing, es preveia prou complicat tenint en compte que som els darrers d'una divisió inferior a ells, però el curt 0-2 ha demostrat que podem plantar cara a equips de la nostra categoria i així treure l'equip del pou de la B-Klasse, el penúltim esglaó del futbol alemany.

L'autèntic parany avui no era sobre el terreny de joc, on he pogut jugar d'extrem dret amb el número del meu estimat Thierry Henry, sinó a la tornada a casa. No haver agafat les claus ha estat una ensarronada que m'ha costat més suor que la que hagi pogut abocar damunt la gespa artificial. He hagut de trucar a la porta de Frau Schneider, la veïna del davant, d'uns 70 anys, bavaresa amb un accent incomprensible per a l'aprenent comú i una xerrera maratoniana.

Sense saber exactament com, havia passat de demanar claus a prendre galetes casolanes assegut en una taula de fusta antiga. No he tingut opció, així que he acceptat la invitació d'aquell cos curvilini que demanava companyia. Anar assentint frase rere frase i mostrant cara de perdut sempre que sentia l'entonació d'una pregunta, passaven els minuts. No em sentia incòmode, però mantenir una conversa amb algú de qui entens el 20% de les paraules que pronuncia és molt complicat.

La meva salvació ha estat sentir el cotxe que tornava a casa i aparcava al garatge del davant. "Ui, aquests deuen ser ells", he sospirat ja gairebé dempeus i donant les gràcies per l'aperitiu, i tot somrient, Frau Schneider m'ha acompanyat cap a la porta, sense donar-me cap clau perquè ja no la necessitava. Potser la trampa era aquesta. Potser ella no té la solució als meus problemes amb el pany, sinó que és un passatemps per esperar que tornin. Potser em trobo davant d'una iniciativa secreta per millorar el meu nivell de bavarès. O potser simplement més val que agafi les claus la pròxima vegada.