lunes, 17 de marzo de 2014

Creuat

Si fa no fa era a uns cinc metres de la pilota quan tot es va aturar. Tant li feia haver marcat un gol, si en la següent jugada havia de passar el que cap futbolista desitja. Un mal control i molt pitjor la sort que va tenir el jugador rival. Acabàvem d'aconseguir l'empat a quatre a l'últim minut i estàvem exultants. Només servir de mig del camp els jugadors del Feldkirchen, que aparentment tenien equip per guanyar sense massa problemes, es volien llançar a l'atac en un intent desesperat de sortir victoriosos d'Ebersberg. Però el davanter, d'uns vint anys, va trepitjar la pilota amb l'esquerra i s'hi va entrebancar amb tanta mala sort que es va doblegar el genoll més de noranta graus. La imatge va ser terrible i els seus crits encara ressonen dins el meu cap, que ahir al vespre encara em feia mal abans d'anar a dormir.

No va trigar l'àrbitre a xiular el final quan es va adonar de la gravetat del moment. Probablement aquell noi s'havia trencat un dels lligaments creuats del genoll i no puc imaginar-me el mal que ha de fer una lesió com aquesta. Els crits eren d'autèntic dolor, en qüestió de segons va quedar completament pàlid i no sabia què fer-ne de les mans, incontrolades i buscant ajuda on no podria trobar-la.

Aquella alegria que moltes vegades regala el futbol queda en un no-res en qüestió de segons, quan una acció tan desafortunada com aquesta, un dolorós accident, trenca la màgia del joc i transforma la figura de l'adversari en empatia. Molts companys, preocupats, envoltaven el jove, que van tapar amb una manta mentre arribava l'ambulància. D'altres, tombats al terra, lamentaven la lesió i fins i tot un company seu plorava. Els seus pares eren allà i van saltar a la gespa tan bon punt van sentir els primers crits.

I no em vull imaginar, jo que en un primer instant vaig viure amb tal pànic una escena com aquesta, com s'ha de sentir si un company, tot d'una, cau damunt la gespa i es tem per la seva vida. Al cap i a la fi, això ho pot curar el temps i cap vida corre risc. Però aquesta és d'aquelles escenes que hom guarda i difícilment oblida.

___________________

Gekreuzt

Ungefähr stand ich fünf Meter entfernt, als alles auf einmal aufhörte. Es war doch egal, ob wir gerade ein Tor geschossen zu haben, wenn in einem Augenblick solche sache vorfallen würde. Ein schlechter Ballkontakt, viel schlimmer Glück. Wir hatten in der 92. Minute das 4-4 geschossen und wir fühlten uns frohlockend. Als die Jungs aus Feldkirchen den Ball noch Mal gespielt hatten, mussten sie schnell spielen, um ein letztes Tor zu schaffen, um Sieger in Ebersberg zu werden. Aber unglücklicherweise ist ihre Stürmer mit dem Ball gestolpert und hat sein Knie gänzlich gebogen. Das Bild und seine Schreie habe ich noch im Kopf.

Der Schiedsrichter hat die Vollzeit gepfiffen, als er bemerkt hat, dass es ernsthaft war. Möglicherweise hat der Jung sein Innenkreuzband gebrochen und ich kann mich nicht vorstellen, was für ein Schmerz man in diesem Fall fühlen kann. Die Schreie zeigten aber echter Pein und er wusste nicht, was er mit seine Hände tun sollte, da sie total unkontrolliert waren.

Fussball hat manchmal diese Scheisse. Das kann in einem Augenblick Freude zum Leiden bringen, wenn in solche Momenten wie diese wird das Zauber von dem Spiel gebrochen und demaskiert, und wandelt Rivalität zum Empathie um.

Ja, das Spiel war echt spannend, mehr als die letzte fünf auf einmal. Aber solche Momenten bleiben manchmal leider mehr im Kopf als ein Sieg, ein Zauberpass oder ein Tor in der letzte Spielminute, wie Goscho es gestern geschafft hat, nach einem tollen Hin- und Zurückspiel, daran wir uns alle erinnern werden.

Dann kam ein Liter Bier, noch etwas zum trinken, danach noch etwas und, wegen Erinnerung, endet hier mein Bericht.

No hay comentarios:

Publicar un comentario