Un segon

Hi ha tres jugades que tinc gravades a la ment i reprodueixo sempre que escolto la paraula perfecció. Tres accions del món de l'esport que vaig veure quan era petit i que han marcat la meva manera d'entendre l'esport. Aquestes tres imatges em tenen convençut que tota obra mestra necessita un vist i no vist de màgia, un segon brillant que sorprèn per una banda en un sentit estètic i per l'altra des de l'atreviment del geni que acaba de deixar tothom bocabadat.

Cada diumenge al migdia, quan arribava a casa la meva àvia per dinar, trobava el meu tiet mirant el partit del Barça de bàsquet. Llavors aquest esport no em despertava massa interès, però recordo el dia que es va anunciar el traspàs de Sasha Djordjevic del Barça al Madrid. Llavors a la televisió van emetre un recull de les millors jugades del serbi, entre elles el triple amb què va donar l'Eurolliga al Partizan contra el Joventut. No aconseguia entendre com una persona normal podia gosar saltar a set metres de la cistella, corrent amb un defensa al damunt i malgrat tot, sobre la botzina, decidir un partit. Djordjevic salta completament inestable, les cames no tenen ordre, però de cintura en amunt la seva posició és perfecta. Amb això n'hi ha més que de sobres. Djordjevic va ser un geni.

Però no. Jo no era massa de bàsquet. Durant la infància vaig haver de menjar-me la meravellosa època del Madrid de Zidane, que em va seduir davant l'atenta vigilància del meu avi. Ell, més antimadridista que culer, mai hauria tolerat que em passés a l'altra banda. Malgrat tot, aquesta és una imatge que tothom té gravada a la ment, perquè parlem d'una imatge en una final de Lliga de Campions, d'un jugador irrepetible. Una pilota cau del cel i Zidane ja l'espera des de fa estona. Una rematada gairebé impossible d'enganxar. Ell no ho dubta ni un segon, s'hi atreveix i no només remata de costat (que encara és més difícil picar la pilota en condicions) sinó que l'envia a l'escaire. Jo tenia deu anys. Zidane va ser un geni.

Però per aquell temps tenia altres ídols que van evitar, pel descans del meu avi, que establís un vincle més estret amb el Madrid. Al Deportivo hi jugava la millor cintura que he vist jugar mai i un dels personatges que més m'han meravellat amb la meva eina futbolística preferida: la passada. Juan Carlos Valerón rebia la pilota i els defenses rivals no tenien temps per a tremolar. A vegades, de primeres, enviava una passada mil·limètrica que trencava amb el ritme del partit i deixava un company sol davant de porteria. I he intentat moltes vegades -en va i amb risc de trencar-me el genoll- la mateixa passada que va descolocar la defensa del Bayern. Valerón rep la pilota d'esquenes, Kuffour surt a tallar la passada i el mag assisteix a Makaay amb una cullera d'escàndol. L'holandès fa la resta, però crec que mai he vist millor assistència. Valerón és un geni.

I per últim, una imatge que també tinc ben ficada al cap. El motiu és obvi. Rivaldo també era un geni.

No he trobat: un passing creuat impressionant de Rafael Nadal a Puerta a la final de Roland Garros de 2005 contra Mariano Puerta. En Vamosrafa, un altre dels grans genis.