Felina

En Goscho va recuperar la pilota del central rival i vaig arrencar a córrer. Ell la tenia al mig del camp i jo, des de l'esquerra, em vaig fer veure. Era aquella. La passada no va ser molt llarga i uns 35 metres em separaven de la porteria. El porter sortia corrent cap a mi i un parell de defenses intentaven recuperar la posició. D'haver corregut cap a porteria, lent com sóc, m'haurien atrapat. Havia de fer alguna cosa diferent. I des de 35 metres, sense controlar, vaig decidir picar-la per sobre. A la brava. Tant bon punt allò va acomiadar-se del meu peu, vaig cantar el gol. Allò anava dins. Vaig sentir la veu d'un company cridant "però què fot?", però s'havia d'intentar. El porter estava venut i uns segons de tensió esperaven que allò es convertís en el millor partit de comiat possible. Però ves, el travesser i després la línia de gol van decidir que m'havia de conformar amb un intent prou valent. Alguns amics em diuen que sí, que la pilota va entrar, però no és cert. No duia ulleres, però la pilota va botar clarament fora. Si és que per Alemanya m'han acompanyat molts pals, però malgrat tot he estat molt feliç.

Ha passat un any. Sencer. Una mica més, fins i tot, des que vaig aterrar per primera vegada a Munic amb dues maletes immenses i apretades. No sabia del tot ben bé a què venia. Amb més sentit de l'aventura que objectius concrets, em disposava a perfeccionar l'alemany que havia començat a xaporrejar els darrers quatre mesos. Va ser molt difícil. Facebook ho va maquillar a l'altura dels efectes especials de Hollywood però mai hauria imaginat que viure tan lluny de casa seria tan difícil.

A mig setembre hauria trucat els pares i els hagués dit que prou. Que no en volia més. Que volia tornar i que m'havia desgastat més en quinze dies sol que en tota la meva vida. Tot plegat semblava insuportable i només em sentia atordit davant la decisió que havia pres, potser inconscientment, mesos abans. A més, com a periodista que pretenia ser, a tota porta on vaig trucar tapaven l'espiell i silenciaven el picaporta i, per si de cas, tallaven el pom. I jo, palplantat, convençut de la idea que havia tingut per buscar una sortida a la meva malalta professió, caminava pels carrers d'Ebersberg amb mil marques de porta tancada als nassos.

Però per sort el coi de poble va canviar les coses. Tot va començar amb un equip de nanos de set anys que va acceptar-me a la seva disposició per ensenyar-los una de les meves passions, que és el futbol. I mira tu per on, un dels responsables d'aquell coi de club d'aquell coi de poble era peruà. En César va compensar el meu baixíssim nivell de comprensió de l'alemany (i encara pitjor, el bavarès) i, a més, un bon divendres va dir-me que a l'equip del poble hi faltaven efectius. En cap moment, preparant la maleta, hauria pensat que les meves velles botes futbol serien útils. "Aquesta mateixa tarda tenim entrenament i jo hi seré. Vine i et presentaré l'entrenador". I jo, amb ulleres, unes vambes de córrer a les últimes, pantalons del Dortmund, samarreta del Bayern i mitgetes del Matadepera, em vaig posar vermell com un tomàquet. Es veia a l'ambient que les sensacions del grup cap a mi no eren pas positives. L'escena era ridícula. Crec que tothom present en aquell entrenament el recordarà cada cop que em recordi a mi.

Però del "on són les teves sabates màgiques?" vam passar al "on és la teva fitxa?" i una història que em va donar -manda güevos- l'oportunitat de ser viral per primera vegada a la meva vida. A més, aquell primer retorn a casa per Nadal va canviar-ho tot. Absolutament tot. En primer lloc, va treure'm molt patiment de sobre. Vaig treure'm part de la immensa enyorança que carregava. En segon lloc, la Clara. No fa falta una definició massa concreta per parlar de la persona que m'ha resolt més dubtes en menys temps. Moltes coses i molt importants van canviar en aquelles dates, i tot plegat va permetre'm tornar a Alemanya amb una mentalitat completament diferent.

Els petits començaven a entendre'm quan els parlava i la relació era cada dia més sentida. La fitxa va arribar al febrer i allà va canviar el meu rol dins el grup. De ser "el que entrenava" vaig passar a ser un company. I un dels grups humans més meravellosos que hagi conegut mai va adoptar-me definitivament fins al punt de mantenir-me feliç gràcies als dies d'entrenament i de partit. I vaig sentir que la vida que tenia allà m'agradava. Vaig arribar a sentir-me còmode fora de casa. I fins i tot vaig arribar a entendre el bavarès tancat.

I ara, que toca marxar, el sentiment és estrany. Necessito tornar a casa i he arribat a la conclusió que, sol, mai més. I gaudiré del clima a casa com mai l'he gaudit. Però alhora, la tristesa de deixar enrere aquest poble, la seva gent, companys, pares, mares, nens i amics en general que, de ben segur, tornaré a veure i no només una vegada. Però sí, clar, sap molt de greu acomiadar-se d'un any amb gent que m'ha marcat per tota la vida i que m'ha fet molt més fort del que mai hauria imaginat.

A tot això, un any fora de casa és molt recomanable. Probablement no des d'un punt de vista sentimental, però sí des d'un punt de vista d'utilitat, i aquest és al cap i a la fi el que importa. Es pot haver-ho passat millor o pitjor. Però no. A toro passat, no és problema haver empassat merda, com diuen molts, si el resultat ha estat positiu. Torno amb el domini d'un idioma del qual fa un any i mig en feia la primera classe. I potser només per això ja n'hi ha prou. Totes les històries precioses que m'enduc d'aquest meravellós poble són un regal. Tot estudiant que ha acabat la carrera (o no) i es planteja què fer l'any següent té davant seu una opció poc arriscada pel què fa a oportunitats i que t'enforteix si no aconsegueix tombar-te.

I em queda donar gràcies. En cap acte de cloenda hi falten uns trams avorrits en forma de dedicatòria. Aviso que els següents 6 paràgrafs seran avorrits. Però és que molts m'han hagut d'aguantar en milers d'estats d'ànim diferents i només tinc paraules d'agraiment per a tots. Les mereixen i molt.

Ja sigui el Ramon Besa, qui em va ajudar tant com va poder abans i després de marxar; com en David Torras, que em va deixar escriure algun cop a El Periódico; passant pel Josep Capdevila, el Pere Escobar, els companys d'am14, l'Isaac Lluch, en Juanma Romero, en José Ángel Risco, en David Santos i tota la colla de periodistes de Munic, a qui m'hauria encantat haver vist més sovint.

A tota la gent d'Ebersberg, la família que m'ha acollit -en especial menció al Marlin, un nano exquisit que més voldrien la majoria de famílies del món- i l'equip dels petits (Jakob, Noah, Moritz, Jeremias, Finn, Leo, Mori, Maxi, Julian i Lucas, tots els seus entranyables pares i mares i el trio d'entrenadors Andy-Michael-Wolfgang).

Evidentment, de tot cor, a tot l'FC Ebersberg (Muri, Seppi, Hannes, Jörn, Flurim, Nik, Oli, Flo, Persi, Frey, Goscho, Basti, Fränky, Taner, Joe, Kung Fu Panda, Volk, Pam, Bernie, Tomy, Besnik, Gile, Rene, Taulant, Jonas, Hartelt, Reichhenke, Marko, Marco, Dario, Berti i els entrenadors, César i Günther), el grup de persones que m'han fet fàcil aquest any, i la seva meravellosa atmòsfera (Sego, Steffi, Pati, Fabi, Anna, Lena, Ste Ffi i companyia).

Gràcies també a tots els qui heu passat per aquí en algun moment a llegir-me. M'heu fet molt feliç.

Però ves, la gent que més m'estimo i necessito no és a Alemanya i principalment per això torno a casa. Ja no és només agraïment. Són el Pau, el Bernat, el Jaime, l'Aleix, el Joan Solé, el Jordi, el Jaume el Tomàs i l'Álex, que des de ben lluny m'han fet riure i han estat més importants del que ells podien pensar. Són també els que m'han escoltat, com el David, el Joan Mas, el Joan Carles i el Marc Grau.

Sobretot és la família. Són els pares, que enlloc n'hi ha de millors, són els tiets i és l'àvia, aquella que es queda sense paraules quan li parlo per Skype.

I és la Clara. L'última i algú de qui sé que no me'n puc tornar a separar. Tot aquest temps tan lluny ha estat molt, massa difícil, però per fi s'acaba. Ja no sé quines paraules fer servir en rendir-me als peus de la persona que més estimo en aquest món.

I l'aventura s'acaba. Difícil ho ha estat un món però, malgrat tot, un any fora de casa val moltíssim la pena i és molt recomanable a tot aquell que tingui dubtes sobre el seu futur. I si, a més a més, pot arribar a muntar-se una vida amb amics de tant de valor com ho he aconseguit jo, el record que s'endurà a casa serà dolcíssim.

Aquest blog s'anomena Unterwegs, que en alemany significa 'de camí'. En tot cas, dedicat al temps en què no he parat per casa. Per tant, aquesta és l'última. Perquè ara ja torno a parar per casa.


Das Gefühl

Der Goscho gewann einen Zweikampf gegen seinen letzten Abwehr. Da war ich auf der linken Seite frei und er hat mich gesehen. Ich bin kein schneller Mensch und wäre in einem 40 Meter Lauf bestimmt überholt worden. Deshalb, direkt, entschiedene ich mich für einen direkter Schoss. Es sah perfekt aus, bis die Latte dazwischen gestanden ist. An meinem letzten Tag, hätte ich ein sensationelles Tor erreichen können, aber der Ball wollte es ja nicht genau so als Abschiedsgeschenk.

Ein Jahr ist vorbei. Ein ganzes, seitdem ich mit zwei riesen und vollen Koffern in München gelandet bin. Ich wusste nicht genau, wofür ich gekommen war, aber erwartete ein schönes Abenteuer, wo ich mein Deutsch verbessern konnte. Damals hatte ich nicht gewusst, dass alleine und weit von der Familie zu leben so schwierig gewesen wäre.

Schon am Ende September hätte ich meine Eltern angerufen und sogar aufgegeben. Ich wollte nicht mehr da sein. Das war unerträglich und ich dachte, diese war die schlimmste Entscheidung meines Lebens. Ich hatte Angst, wollte keinen neuen Tag anfangen und nicht mehr so lange in Deutschland leben.

Aber dieser Volk hatte noch viel vor für mich. Es hat mit kleinen Kindern, die Fussball lernen wollten, angefangen. Nach dem ersten Sommerturnier habe ich mir gedacht, dass es viel Spass machen konnte. Aber zufällig entdeckte ich, dass einer der Verantwortlichen von dem Jugendverein aus Perú ist. Der César war am Anfang der einzige, den ich verstehen konnte. Ein Tag hat er mir gesagt, dass er Trainer von einer bescheiden Fussballmannschaft ist, und da werden Spieler gebraucht. "Heute gibt es Training, da kannst du kommen und ich werde da sein". Ich hatte viele Kleidung nach Deutschland mitgebracht, aber keine Fussballschuhe. Deshalb war ich am ersten Training mit Laufschuhe, Bayern Trickot, Dortmund Hose und brille total beschämt. Mein erster Eindruck war überhaupt nicht vielsprechend.

Und langsam war die Zeit vorbei, war Dezember und kam ich für eine Woche zurück nach Hause. Und da war viel los. Endlich die Familie wieder sehen, endlich die Freunde, endlich meine Gesellschaft. Endlich leben. Und als ich im Januar wieder in Deutschland angekommen bin, hatte ich neue Lust: die Kinder haben angefangen, mich zu verstehen. Mein Heimweh war weg und ich habe mich ein Bisschen bequemer gefühlt. Auch im Februar bekomme ich -endlich- mein Spielerpass und ich höre auf, der Spanier, der nur Trainiert, zu sein. Beim Fussball Spielen entdeckte ich das beste, das man im Ausland haben kann: neue Freunde. Der FC Ebersberg war nicht nur ein Spass, nicht nur Fussball, sondern auch menschlich eine wunderbare Gruppe. Ich war nie mehr alleine.

Aber jetzt ist die Zeit, um wieder nach Hause zu fahren. Selbstverständlich freue ich mich darauf, aber das Gefühl ist gemischt. Ganz süß, weil ich wieder mit den Leuten von immer sein werde. Sehr sauer, weil ich diesen Volk nicht vermissen werde, weil seine Leute unverbesserlich sind und weil ich ab jetzt mit Ebersberg herzlich gebunden bin. Es ist schade, mich verabschieden zu müssen, von Leuten, die immer bei mir bleiben werden.

Und fehlt nur noch, mich zu bedanken. An alle die Ebersberger, an die Familie, womit ich gewohnt habe, insbesondere den Marlin, weil viele Familien der Welt möchten so ein nettes Kind zu haben. An die ganze F3 Mannschaft der TSV Ebersberg (Jakob, Noah, Moritz, Jeremias, Finn, Leo, Mori, Maxi, Julian und Lucas), ihre Eltern und die drei Trainer (Andy, Michael und Wolfgang).

Selbstverständlich und herzlich, an den ganzen FC Ebersberg (Muri, Seppi, Hannes, Jörn, Flurim, Nik, Oli, Flo, Persi, Frey, Goscho, Basti, Fränky, Taner, Joe, Kung Fu Panda, Volk, Pam, Bernie, Tomy, Besnik, Gile, Rene, Taulant, Jonas, Hartelt, Reichhenke, Marko, Marco, Dario, Berti, die Trainer César und Günther und hoffentlich vergesse ich keinen) und die ganze Südkurve (Sego, Steffi, Pati, Fabi, Anna, Lena, Ste Ffi und co.). So einfach habt ihr das gemacht. Vielen vielen Dank.

Mein Abenteuer ist zu Ende, aber eigentlich nicht. Ein ganzes Jahr im Ausland ist schwierig aber lohnt sich so sehr, und ist sehr nützlich für jeden, der nicht weisst, was er mit seiner Zukunft machen sollte. Und immer noch weiterhin, wenn man mit so netten Leuten die Zeit erleben kann. Die Erinnerung ist bestimmt am süßten. Ich freue mich schon auf mein nächstes mal in Ebersberg (für die Oktoberfest 2014 ist schon Platz gebucht) und hoffentlich kriege ich auch Besuch von den Leuten, die ich so Lieb habe.

Es war wunderschön, mit euch zu Leben. Danke für alles und bis nächstes mal. Ich wünsche euch alle alles gute. Ihr habt es verdient.