Avui he tingut una gran idea. Grandíssima. Aquest matí, a casa, no hi havia ningú. La mare de la família treballava mentre que el pare era des de dilluns a Grècia, de viatge de negocis. El nano, evidentment, a l'escola. Havia de venir el llauner per revisar que, davant les glaçades dels darrers dies, les canonades seguien en ordre. A més, havia d'arreglar una aixeta que estava mig trencada i deixava bassals a terra cada cop que l'obríem. Els pares m'havien deixat una quantitat x de diners per pagar-li. En entrar ell he observat que era un noi jove, d'uns 25 anys, d'aquells que encara senten força passió per la seva professió i tenen un tracte molt amable allà on es desplacen. En veure'l, he tingut la gran idea.
Ell ha fet la seva feina, ha observat que les canonades seguien en ordre i ben protegides del fred, ha canviat una part de l'aixeta i m'ha comunicat amb un somriure que la feina ja estava feta. A l'hora de pagar li he proposat un tracte. Aquest cop jo no li pagava però, a canvi, el recomanaria a tots els meus amics i coneguts sempre que busquessin un llauner. D'aquesta manera ell, que és jove i necessita fer-se un nom de prestigi en la seva professió hi sortiria guanyant, mentre que jo podria quedar-me amb els diners sense haver fet res.
— M'estàs prenent el pèl — em diu ell amb un somriure incrèdul.
— Ho dic seriosament! Hi sortiràs guanyant. Així, a còpia de bones impressions, t'aniran sortint noves feinetes!
Al nano no l'havia convençut la meva gran idea. Se m'emprenya i em demana, ara menys amablement, que li pagui. Que si vull recomanar-lo ell n'estarà encantat, però que ell no fa les coses sense rebre res a canvi.
— M'ho dius com si no t'agradés la teva professió! — li recrimino, amb tota la raó del món — Jo, que sóc periodista, he acceptat moltes vegades treballar gratuïtament i no em queixo, perquè em serveix com a bona promoció. Tractant els clients com els tractes, no arribaràs mai enlloc.
Ja sense paciència, el jove em tracta de boig. Ni m'entén ni pretén fer-ho. "Potser el problema el tens tu, que quan t'hagin trepitjat per totes bandes, si trobes feina, trobaràs a faltar tot allò que hauries d'haver cobrat en el seu moment".
Quins nassos, el tio. Encara volia cobrar.
PD: Sóc un periodista esportiu a Munic. No trobo feina dins la meva professió i m'ofereixo a baixar-me els pantalons fins on vostès ho desitgin perquè ara, malgrat ser autosuficient, no em sento periodista. Gràcies per la seva atenció.
bermudezoliveras@gmail.com, per servir-los. Preguntin per Albert.
Un intent de ser columnista
jueves, 28 de noviembre de 2013
miércoles, 27 de noviembre de 2013
Neu i psicoanàlisi
Ebersberg s'ha llevat avui a 7 graus sota zero. Juraria que mai he vist una temperatura tan freda en un termòmetre, ja que no sóc d'aquests que passin molt per les estacions d'esquí a l'hivern. El pam de neu que havíem trobat ahir de bon matí s'havia convertit en pam i mig, mentre que les plaques de gel als camins de terra alertaven de possibles relliscades. Una tempesta de neu que hauria tancat el nostre país sencer dins de casa està perfectament prevista a Alemanya, de manera que a les 6 del matí els funcionaris de l'estat ja han netejat les calçades de tots els carrers. Per la meva sorpresa, hom pot conduir perfectament sense cadenes.
La neu, però, altera la sang dels nens. Cuidar d'un nano de 7 anys, com és el meu cas -ves, un periodista llicenciat a la nova capital del futbol mundial no troba feina malgrat haver-se ofert pertot arreu al pur esclavatge a canvi de quatre peles-, presenta multitud de perills en, per exemple, el simple trajecte de l'escola a casa. No faràs mai cinc passes sense rebre una bola de neu al cap. Això si tens sort i no se't cola l'aigüeta coll avall. Els quinze minuts de camí es converteixen en mitja hora, tots dos amb més capes de roba que una ceba i corrent amunt i avall per un paisatge blanc i preciós.
Per sort, sembla que aquí el vent no hi bufa pas fort. Jo sóc propens a acabar amb els llavis molt tallats a la mínima, però aquí el clima és molt més humit i tranquil. Això també em salva de les picades fruit de l'electricitat estàtica, que no sé què té el meu cos, si protons i electrons van més ràpid del normal, que en climes freds i secs semblo Pikachu.
M'ho estic passant - i així sembla que seguirà- de conya a la neu, aprenc de la vida una lliçó diària però miro enrere i veig que vaig decidir venir a Alemanya per un somni que no s'està complint. Per molt que el meu propi somriure intenti consolar-me, no puc evitar sentir un cert sentiment d'impotència quan llegeixo notícies que podria haver escrit jo perfectament però els mitjans prefereixen tirar d'agències en comptes de donar una oportunitat al noi acabat de sortir del forn que s'ha llançat a l'aventura. És una llàstima, perquè en tinc infinites ganes i, malgrat estar content, no em veig del tot feliç.
La neu, però, altera la sang dels nens. Cuidar d'un nano de 7 anys, com és el meu cas -ves, un periodista llicenciat a la nova capital del futbol mundial no troba feina malgrat haver-se ofert pertot arreu al pur esclavatge a canvi de quatre peles-, presenta multitud de perills en, per exemple, el simple trajecte de l'escola a casa. No faràs mai cinc passes sense rebre una bola de neu al cap. Això si tens sort i no se't cola l'aigüeta coll avall. Els quinze minuts de camí es converteixen en mitja hora, tots dos amb més capes de roba que una ceba i corrent amunt i avall per un paisatge blanc i preciós.
Per sort, sembla que aquí el vent no hi bufa pas fort. Jo sóc propens a acabar amb els llavis molt tallats a la mínima, però aquí el clima és molt més humit i tranquil. Això també em salva de les picades fruit de l'electricitat estàtica, que no sé què té el meu cos, si protons i electrons van més ràpid del normal, que en climes freds i secs semblo Pikachu.
M'ho estic passant - i així sembla que seguirà- de conya a la neu, aprenc de la vida una lliçó diària però miro enrere i veig que vaig decidir venir a Alemanya per un somni que no s'està complint. Per molt que el meu propi somriure intenti consolar-me, no puc evitar sentir un cert sentiment d'impotència quan llegeixo notícies que podria haver escrit jo perfectament però els mitjans prefereixen tirar d'agències en comptes de donar una oportunitat al noi acabat de sortir del forn que s'ha llançat a l'aventura. És una llàstima, perquè en tinc infinites ganes i, malgrat estar content, no em veig del tot feliç.
martes, 26 de noviembre de 2013
Qui té el problema?
Abans de començar voldria fer una petita apreciació. Per mi no existeix el bon ni el mal periodisme. Això que vostès consideren mal periodisme, jo no ho considero part de la meva professió ni pretenc vincular-ho mai. Abans de comenar a escriure m'he topat amb això. Malgrat estigui en un diari esportiu -el més venut de l'estat espanyol- aquí ningú ha investigat, ningú ha pensat, ningú ha organitzat. Ningú ha estat periodista. Per tant, això no podrà ser considerat mal periodisme, perquè no pot ésser considerat periodisme. És empresa. És buscar clics. És un intent fàcil de pujar l'estadística de visites.
Al meu país d'origen he debatut molt sobre periodisme esportiu i, per sort, ara m'adono que en d'altres indrets del món el monopoli del futbol no existeix. Si més no, no és tan exagerat com a l'estat espanyol. Avui obro un diari qualsevol i observo que, evidentment, hi ha un esport rei que s'endú molta més quota que la resta, però que no s'obliden ni molt menys de potenciar aquell qui ho necessita. L'handbol a Alemanya és riquíssim en titulars i la majoria de gent te'n parla amb una passió comparable amb la que senten envers al futbol. I això és, en gran part, gràcies al periodisme, que ha acollit molts esports quan més ho necessitaven, ha explicat històries apassionants de disciplines que estaven en crisi i ha recorregut la història per demostrar que no hi ha esport sense passió al darrere.
Tots els qui som periodistes i encara creiem que, de morta, la nostra professió no en té res, ens emmirallem (o així hauria de ser) en programes com Informe Robinson. La llàstima, en aquest cas, és que només en gaudim una hora al mes. Sabia que aquest novembre parlarien sobre la crisi de l'handbol així que he passat els primers vint minuts compadint-me d'una disciplina que al nostre país compta amb molta més història que present. Aquest programa és capaç de fer un bon producte d'un esport qualsevol, i ja molts consideren que, com que aquí ven el futbol, només podem parlar d'això, i pressuposem que els nostres espectadors, oients o lectors prefereixen veure com una exglòria s'omple la boca divagant sobre els problemes del Barça. En comptes d'enriquir-se ell mateix.
Però Informe Robinson generalment emet dos capítols de 20-25 minuts en cada programa -quan no fa un especial de 50'-. En aquest cas ja no focalitzen ni el 100% de l'atenció en l'esport. Parlen d'un ningú, d'un malalt d'esclerosi múltiple, dels terribles problemes que li portà aquesta malaltia crònica... i de com, corrent, va començar a recuperar l'optimisme i a combatre els seus impediments. A posar-se els límits on ell els volia. Una història de superació absoluta. De plantar cara a les adversitats per fortes que siguin. Doncs d'això se'n fa un excel·lent reportatge:
Periodisme esportiu no és només futbol, ni és només Madrid ni és només Barça. Periodisme esportiu és la història que cadascú duu al seu darrere i ensenyar, mitjançant aquestes històries, a promulgar l'esport com a sinònim d'una sèrie de valors vinculats al companyerisme, per una banda, i la salut, per una altra. El periodisme a Espanya ha passat d'observar els esdeveniments a mirar-se el melic, ha confós justícia amb revenja i, com molts grans periodistes ja han criticat, s'ha penjat la bufanda deixant a banda la reflexió pròpia de la nostra admirable professió.
Ara bé. Periodisme -i del bo- encara n'hi ha. A patades. Altra cosa és que, quan arribin vostès a casa, els faci mandra pensar. Si nosaltres mateixos, que critiquem la qualitat del periodisme, consumim el que consumim amb les facilitats tecnològiques d'escollir què volem a cada segon, qui té el problema?
Al meu país d'origen he debatut molt sobre periodisme esportiu i, per sort, ara m'adono que en d'altres indrets del món el monopoli del futbol no existeix. Si més no, no és tan exagerat com a l'estat espanyol. Avui obro un diari qualsevol i observo que, evidentment, hi ha un esport rei que s'endú molta més quota que la resta, però que no s'obliden ni molt menys de potenciar aquell qui ho necessita. L'handbol a Alemanya és riquíssim en titulars i la majoria de gent te'n parla amb una passió comparable amb la que senten envers al futbol. I això és, en gran part, gràcies al periodisme, que ha acollit molts esports quan més ho necessitaven, ha explicat històries apassionants de disciplines que estaven en crisi i ha recorregut la història per demostrar que no hi ha esport sense passió al darrere.
Tots els qui som periodistes i encara creiem que, de morta, la nostra professió no en té res, ens emmirallem (o així hauria de ser) en programes com Informe Robinson. La llàstima, en aquest cas, és que només en gaudim una hora al mes. Sabia que aquest novembre parlarien sobre la crisi de l'handbol així que he passat els primers vint minuts compadint-me d'una disciplina que al nostre país compta amb molta més història que present. Aquest programa és capaç de fer un bon producte d'un esport qualsevol, i ja molts consideren que, com que aquí ven el futbol, només podem parlar d'això, i pressuposem que els nostres espectadors, oients o lectors prefereixen veure com una exglòria s'omple la boca divagant sobre els problemes del Barça. En comptes d'enriquir-se ell mateix.
Però Informe Robinson generalment emet dos capítols de 20-25 minuts en cada programa -quan no fa un especial de 50'-. En aquest cas ja no focalitzen ni el 100% de l'atenció en l'esport. Parlen d'un ningú, d'un malalt d'esclerosi múltiple, dels terribles problemes que li portà aquesta malaltia crònica... i de com, corrent, va començar a recuperar l'optimisme i a combatre els seus impediments. A posar-se els límits on ell els volia. Una història de superació absoluta. De plantar cara a les adversitats per fortes que siguin. Doncs d'això se'n fa un excel·lent reportatge:
Periodisme esportiu no és només futbol, ni és només Madrid ni és només Barça. Periodisme esportiu és la història que cadascú duu al seu darrere i ensenyar, mitjançant aquestes històries, a promulgar l'esport com a sinònim d'una sèrie de valors vinculats al companyerisme, per una banda, i la salut, per una altra. El periodisme a Espanya ha passat d'observar els esdeveniments a mirar-se el melic, ha confós justícia amb revenja i, com molts grans periodistes ja han criticat, s'ha penjat la bufanda deixant a banda la reflexió pròpia de la nostra admirable professió.
Ara bé. Periodisme -i del bo- encara n'hi ha. A patades. Altra cosa és que, quan arribin vostès a casa, els faci mandra pensar. Si nosaltres mateixos, que critiquem la qualitat del periodisme, consumim el que consumim amb les facilitats tecnològiques d'escollir què volem a cada segon, qui té el problema?
lunes, 18 de noviembre de 2013
Carta oberta
Respetable Sr. Don Ángel María Villar Llona, presidente de la Real Federación Española de Fútbol,
(o a quien corresponda)
Soy un joven de 21 años amante -como supongo que usted debe serlo- del fútbol y deseoso de volverlo a practicar desde que llegué a Alemania el pasado septiembre. Me uní al equipo del pueblo en el que vivo, el FC Ebersberg, cerca de Múnich y que milita en la B-Klasse, una de las ligas más bajas del fútbol alemán.
Hoy hace dos meses dicho modesto equipo mandó mis datos a la Federación Alemana de Fútbol para que revisara mi discreto historial como futbolista en España, comprobar que no soy un profesional y así tener una ficha y ayudar a mis nuevos compañeros, ahora en la última posición de su grupo. A 18 de noviembre la Federación Española no les ha contestado siquiera para reírse de mi triste calidad como deportista. Pero no hay prisa alguna.
El mismo día de septiembre se mandaron peticiones de ficha a Italia, Inglaterra, Rumanía, Turquía y Kosovo. Me alegro por mis compañeros que ninguno era español porque hace ya un mes que todos debutaron. Los dos primeros fueron los turcos, la primera semana de octubre. Temía el ex yugoslavo ser el último, dada la poca confianza que le transmite su reciente país, pero fue el segundo, justo una semana más tarde, junto al inglés. Luego vinieron los otros dos chicos mientras un servidor sigue esperando. Desde hace semanas, la frase más repetida por todo el equipo es "qué diablos pasa con tu ficha?". Pero no hay prisa, para nada.
Muri, el kosovar, ya metió tres goles la semana pasada y me dedicó el último a mí, puesto que transmito cierta pena al ver que asisto paulatinamente a los entrenamientos pero luego veo los partidos desde la grada. Con muchas risas y una pobre imagen abastece mi actual país a mis compañeros. Dicha imagen ya era algo triste y más desde que un miembro del equipo descubrió que el nuestro es uno de los países con más funcionarios de Europa. El pobre Günther, delegado del equipo, ya ha mandado una docena de correos electrónicos a la Deutsche Fussball Bund, ya harta de insistir que el problema no está en Alemania, que España sólo debería darles un "ok" y que mi historia podría encontrarse perfectamente en uno de los textos de Mariano José de Larra, quien criticó, con un agudo Vuelva usted mañana, la triste y lenta actividad del funcionariado español. El entonces joven escritor redactó dichas líneas en el año 1833. Si tras 180 años el país no ha sido capaz de solucionar este grave problema, no voy a ser yo quien exija ahora prisa a tan longevo servicio.
A causa del frío, el fútbol en Alemania cesa unas semanas -en el caso de las ligas punteras- o incluso meses en invierno. En el caso de las tres últimas divisiones, este fin de semana es la última jornada. La Liga reemprende su marcha a primeros de marzo y tengo mis dudas de que pueda jugar entonces. Mantengo la esperanza pero sepan que, si tengo que recibir mi ficha el lunes que viene, se oirán risas -y considerablemente sonoras- desde muy lejos de donde se encuentra usted. Pero para nada me enfadaría yo, contentísimo con saber que, tan solo seis meses después, puedo jugar un partido oficial. Mándenlo cuando puedan y sin apresurarse. No querría yo ahora obligarles a hacer su trabajo rápido y mal. Ya les he mandado mi historial por el fútbol territorial. Si puedo hacer algo más para ayudarles -véase escribir la letra o o bien la letra k, equivalentes cada una al 50% de su trabajo-, no duden en comunicármelo.
Gracias por dedicarme estos minutos de su apreciado tiempo.
Suyo afectísimo y seguro servidor,
Albert Bermúdez Oliveras
(o a quien corresponda)
Soy un joven de 21 años amante -como supongo que usted debe serlo- del fútbol y deseoso de volverlo a practicar desde que llegué a Alemania el pasado septiembre. Me uní al equipo del pueblo en el que vivo, el FC Ebersberg, cerca de Múnich y que milita en la B-Klasse, una de las ligas más bajas del fútbol alemán.
Hoy hace dos meses dicho modesto equipo mandó mis datos a la Federación Alemana de Fútbol para que revisara mi discreto historial como futbolista en España, comprobar que no soy un profesional y así tener una ficha y ayudar a mis nuevos compañeros, ahora en la última posición de su grupo. A 18 de noviembre la Federación Española no les ha contestado siquiera para reírse de mi triste calidad como deportista. Pero no hay prisa alguna.
El mismo día de septiembre se mandaron peticiones de ficha a Italia, Inglaterra, Rumanía, Turquía y Kosovo. Me alegro por mis compañeros que ninguno era español porque hace ya un mes que todos debutaron. Los dos primeros fueron los turcos, la primera semana de octubre. Temía el ex yugoslavo ser el último, dada la poca confianza que le transmite su reciente país, pero fue el segundo, justo una semana más tarde, junto al inglés. Luego vinieron los otros dos chicos mientras un servidor sigue esperando. Desde hace semanas, la frase más repetida por todo el equipo es "qué diablos pasa con tu ficha?". Pero no hay prisa, para nada.
Muri, el kosovar, ya metió tres goles la semana pasada y me dedicó el último a mí, puesto que transmito cierta pena al ver que asisto paulatinamente a los entrenamientos pero luego veo los partidos desde la grada. Con muchas risas y una pobre imagen abastece mi actual país a mis compañeros. Dicha imagen ya era algo triste y más desde que un miembro del equipo descubrió que el nuestro es uno de los países con más funcionarios de Europa. El pobre Günther, delegado del equipo, ya ha mandado una docena de correos electrónicos a la Deutsche Fussball Bund, ya harta de insistir que el problema no está en Alemania, que España sólo debería darles un "ok" y que mi historia podría encontrarse perfectamente en uno de los textos de Mariano José de Larra, quien criticó, con un agudo Vuelva usted mañana, la triste y lenta actividad del funcionariado español. El entonces joven escritor redactó dichas líneas en el año 1833. Si tras 180 años el país no ha sido capaz de solucionar este grave problema, no voy a ser yo quien exija ahora prisa a tan longevo servicio.
A causa del frío, el fútbol en Alemania cesa unas semanas -en el caso de las ligas punteras- o incluso meses en invierno. En el caso de las tres últimas divisiones, este fin de semana es la última jornada. La Liga reemprende su marcha a primeros de marzo y tengo mis dudas de que pueda jugar entonces. Mantengo la esperanza pero sepan que, si tengo que recibir mi ficha el lunes que viene, se oirán risas -y considerablemente sonoras- desde muy lejos de donde se encuentra usted. Pero para nada me enfadaría yo, contentísimo con saber que, tan solo seis meses después, puedo jugar un partido oficial. Mándenlo cuando puedan y sin apresurarse. No querría yo ahora obligarles a hacer su trabajo rápido y mal. Ya les he mandado mi historial por el fútbol territorial. Si puedo hacer algo más para ayudarles -véase escribir la letra o o bien la letra k, equivalentes cada una al 50% de su trabajo-, no duden en comunicármelo.
Gracias por dedicarme estos minutos de su apreciado tiempo.
Suyo afectísimo y seguro servidor,
Albert Bermúdez Oliveras
jueves, 14 de noviembre de 2013
Gastronomia del dia a dia
A casa meva, quan els hàbits de qualitat culinària d'una societat són majorment pobres diem que mengen per cagar. Doncs bé, la gran majoria d'alemanys mengen per cagar. Baviera, en concret, és una regió on s'hi pot gaudir de plats típics i elaborats que et resultaran exquisits durant la primera setmana però no tant durant la segona. I això si vas de restaurants. Enfrontar-se a la rutina alemanya implica que et surtin les salsitxes per tots els porus de la pell i que la llauna de conserva t'acompanyi durant els temps dels temps.
Per sort, hi ha productes frescs com la fruita, la verdura i els làctics que són deliciosos, propis de qualsevol vida de poble. Les fruiteries i mercats fan sempre molt de goig i qualsevol llet semidesnatada et fa dubtar de la qualitat de les principals indústries catalanes. Però ja. La carn és cara i em fa falta una bona carnisseria on el clàssic dependent sense por d'arrencar budells o esquarterar extremitats em pregunti què vull amb un pollastre agafat pel coll. Això era vida. A Terrassa anava a la paradeta de la Montse, una estimada tieta àvia, que m'agafava les galtes amb les mans viscoses abans de fer-me un petó dels de xuclar. Aquelles escenes que algun dia trobaré a faltar.
A Alemanya ni tan sols el poble on visc s'ha salvat de la globalització. L'empresa Vinzenzmurr és el més semblant al McDonalds d'Alemanya: una mescla entre el Fast Food i la carnisseria industrial. Equiparant-ho al món dels dolços, és com comparar un pastís amb les merdetes del Surtido Martínez del Mercadona. Res que valgui la pena. Però malauradament són els principals proveïdors de carn -plastificada- del país, són el nou substitut de les carnisseries de dins el supermercat i arreu d'Alemanya i un dels principals responsables que una barbacoa disposi d'un 75% de salsitxes. A Vinzenzmurr la carn ja et ve en safatetes i algunes amb salses exòtiques al damunt com si es tractés d'una delicatessen. No pots comprar un pollastre sencer.
El cas del peix és pitjor per problemes de distància amb el mar. No sé què tal van de llenguados a Madrid, però dubto que la frescor sigui la més adient. Aquí no passem del seitó, l'homòleg de les Varitas Pescanova i altres congelats que no són mereixedors de la paraula "assortit". Munic és ciutat cosmopolita, on el peixater ha desaparegut per distància amb el mar i la majoria de carnissers ara són enginyers. No pretenc fer una crítica -potser sóc jo qui ha viscut malacostumat-, però sí és ben cert que, veient una societat que en aquesta evolució social més que natural, crec que sentiré certa enyorança cap a la carn de debò quan a nosaltres ens passi el mateix, si és que ens passa.
Per sort, hi ha productes frescs com la fruita, la verdura i els làctics que són deliciosos, propis de qualsevol vida de poble. Les fruiteries i mercats fan sempre molt de goig i qualsevol llet semidesnatada et fa dubtar de la qualitat de les principals indústries catalanes. Però ja. La carn és cara i em fa falta una bona carnisseria on el clàssic dependent sense por d'arrencar budells o esquarterar extremitats em pregunti què vull amb un pollastre agafat pel coll. Això era vida. A Terrassa anava a la paradeta de la Montse, una estimada tieta àvia, que m'agafava les galtes amb les mans viscoses abans de fer-me un petó dels de xuclar. Aquelles escenes que algun dia trobaré a faltar.
A Alemanya ni tan sols el poble on visc s'ha salvat de la globalització. L'empresa Vinzenzmurr és el més semblant al McDonalds d'Alemanya: una mescla entre el Fast Food i la carnisseria industrial. Equiparant-ho al món dels dolços, és com comparar un pastís amb les merdetes del Surtido Martínez del Mercadona. Res que valgui la pena. Però malauradament són els principals proveïdors de carn -plastificada- del país, són el nou substitut de les carnisseries de dins el supermercat i arreu d'Alemanya i un dels principals responsables que una barbacoa disposi d'un 75% de salsitxes. A Vinzenzmurr la carn ja et ve en safatetes i algunes amb salses exòtiques al damunt com si es tractés d'una delicatessen. No pots comprar un pollastre sencer.
El cas del peix és pitjor per problemes de distància amb el mar. No sé què tal van de llenguados a Madrid, però dubto que la frescor sigui la més adient. Aquí no passem del seitó, l'homòleg de les Varitas Pescanova i altres congelats que no són mereixedors de la paraula "assortit". Munic és ciutat cosmopolita, on el peixater ha desaparegut per distància amb el mar i la majoria de carnissers ara són enginyers. No pretenc fer una crítica -potser sóc jo qui ha viscut malacostumat-, però sí és ben cert que, veient una societat que en aquesta evolució social més que natural, crec que sentiré certa enyorança cap a la carn de debò quan a nosaltres ens passi el mateix, si és que ens passa.
miércoles, 13 de noviembre de 2013
Amistats
L'alemany, com a idioma, no és gens fàcil. Genera moltes confusions degut a una complexa sintaxi i una lògica força diferent a la catalana o la castellana. Per no parlar dels verbs. Quan algú aprèn alguna de les meves dues llengües maternes acostuma a confessar que té un seriós problema amb el subjuntiu, però cada idioma té particularitats que el fan molt difícil. El més curiós de l'alemany és que la majoria de verbs canvien completament de sentit en funció de la partícula que els acompanyi. Podem fàcilment confondre'ns i dir que ens hem mudat de casa quan, en realitat, ens volíem vestir. Podem obrir una persona en canal quan, de fet, li volíem tirar la canya.
Però hi ha un tret curiós d'aquest idioma que em va costar molt d'entendre. No existeix la paraula "nòvio" ni "nòvia". De la mateixa manera que Freund significa 'amic', si volem parlar de la nostra parella, simplement hem de dir 'la meva amiga'. Si, al contrari, volem parlar d'un amic corrent hem de referir-nos a un amic de mi.
Aquest petit tripijoc lingüístic va passar factura a un amic de mi -que no sóc jo- quan, aquest juliol, es va plantar al voltant de les tres de la nit, amb la oportunitat d'aconseguir quelcom amb una nativa bavaresa que, de ben segur, tenia les hormones a lloc. Segons m'explicà el company, un mexicà com indiquen els clixés i molt graciós en la parla, va produir-se una conversa on ella li va deixar les coses molt clares:
-Ich habe kein Freund (no tinc cap amic).
La noia, tot resseguint amb la mà la seva cabellera rossa i posant cara de mig trista i mig somriure, havia tirat clarament les cartes sobre la taula. El jove, tot quedi clar, no domina massa l'alemany ni els seus intríngulis, i amb prou feines pot mantenir una conversa per explicar com es diu, quants anys té i d'on és -això li encanta perquè "a las de aquí les gustan los de afuerita"-, però va malinterpretar-la. Va creire que la noia no tenia absolutament cap amic, no pas que estigués soltera. Es va arribar a espantar. "Joder, si no tiene amigos quizá está bien loca la pendeja, casi que me fui corriendo del miedo".
Finalment, la cosa li va sortir prou bé però la noia es va fer un tip de riure amb el seu nou amic mexicà, que alhora és amic de mi. Que les nocions bàsiques d'alemany li van servir sempre és bo saber-ho, però dominar els idiomes és ben important, ja sigui per fer currículum o per treure pit davant els amics.
Però hi ha un tret curiós d'aquest idioma que em va costar molt d'entendre. No existeix la paraula "nòvio" ni "nòvia". De la mateixa manera que Freund significa 'amic', si volem parlar de la nostra parella, simplement hem de dir 'la meva amiga'. Si, al contrari, volem parlar d'un amic corrent hem de referir-nos a un amic de mi.
Aquest petit tripijoc lingüístic va passar factura a un amic de mi -que no sóc jo- quan, aquest juliol, es va plantar al voltant de les tres de la nit, amb la oportunitat d'aconseguir quelcom amb una nativa bavaresa que, de ben segur, tenia les hormones a lloc. Segons m'explicà el company, un mexicà com indiquen els clixés i molt graciós en la parla, va produir-se una conversa on ella li va deixar les coses molt clares:
-Ich habe kein Freund (no tinc cap amic).
La noia, tot resseguint amb la mà la seva cabellera rossa i posant cara de mig trista i mig somriure, havia tirat clarament les cartes sobre la taula. El jove, tot quedi clar, no domina massa l'alemany ni els seus intríngulis, i amb prou feines pot mantenir una conversa per explicar com es diu, quants anys té i d'on és -això li encanta perquè "a las de aquí les gustan los de afuerita"-, però va malinterpretar-la. Va creire que la noia no tenia absolutament cap amic, no pas que estigués soltera. Es va arribar a espantar. "Joder, si no tiene amigos quizá está bien loca la pendeja, casi que me fui corriendo del miedo".
Finalment, la cosa li va sortir prou bé però la noia es va fer un tip de riure amb el seu nou amic mexicà, que alhora és amic de mi. Que les nocions bàsiques d'alemany li van servir sempre és bo saber-ho, però dominar els idiomes és ben important, ja sigui per fer currículum o per treure pit davant els amics.
martes, 12 de noviembre de 2013
Teo
A casa sempre diem que si el meu avi hagués viscut l'època de Guardiola hagués mort igual, d'un infart com ho va fer al bell mig d'una avinguda quan sortia a comprar el pa com cada dia. Fumava molt i això va provocar que als 77 anys les seves artèries calcinades decidissin acabar amb ell el 8 de gener del 2005. Si no hagués estat així, hauria infartat d'alegria en qualsevol dels màgics partits que ens va regalar l'època més daurada de la història del Barça. Fumant puros, però, ens va estalviar el patiment que hauríem sofert nosaltres en, després de 90 minuts d'èxtasi com els de Wembley el 2011, haver-lo de dur a l'hospital. Va pensar en nosaltres, el bo del Teo.
El meu avi per part de mare, una de les icones de la meva infància, era més culer que ningú. Va votar Zapatero perquè era del Barça i, coincidint el seu primer any al Govern amb la decadència de la primera era galàctica del Madrid cridava "Sapatero, Sapatero!!" amb cara de joia sempre que perdia el seu arxienemic. Un dia, després de derrotar l'Espanyol en un trepidant derbi barceloní (llavors encara no metropolità), va anar al bar de sempre amb una gàbia, un periquito i un crespó negre. Era tan capaç de ser el primer en baixar al Ranxo per burxar els seus col·legues madridistes com de no sortir en tot el dia de casa l'endemà d'una dolorosa derrota. Durant èpoques anteriors a Laporta en vam viure uns quants, d'aquests dies. Llavors jo era petit i, quan tornava d'escola per anar a dinar, ell baixava a obrir-me la porta de casa amb certa por a no ser identificat pels veïns i veure's involucrat en una tertúlia. Eren molts els dies en què no volia parlar de futbol a causa del seu mal geni.
I han estat molts els recitals i títols que s'ha perdut el Teo. Va viure molt poc temps de màgia de Ronaldinho i jo ja he celebrat amb consciència més Champions que ell. Hauria estat insuportable per als seus companys aguantar les seves riotes però, en el fons, els qui queden vius de la seva colla futbolera el van trobar a faltar després de dies de màgia com la final de París. Si el meu avi hagués arribat a veure-la, l'endemà anàvem a enterro. Hauria mort amb un somriure però ens hauria fet córrer a tots.
Però si, malgrat les emocions, hagués aguantat fins a dia d'avui i hagués viscut les darreres notícies de l'actualitat blaugrana, m'hagués preocupat. Ell va deixar d'anar al Camp Nou amb el temps, però no vull imaginar-me'l llegint el diari, com feia ell cada dia, davant titulars com que els nens no podrien entrar com sempre a l'estadi, o que el Club s'ha prostituït a una aerolínia. Si em fa mal veure-ho a mi, que gairebé tant me fa, no voldria posar-me a la pell d'un fanàtic.
El meu avi per part de mare, una de les icones de la meva infància, era més culer que ningú. Va votar Zapatero perquè era del Barça i, coincidint el seu primer any al Govern amb la decadència de la primera era galàctica del Madrid cridava "Sapatero, Sapatero!!" amb cara de joia sempre que perdia el seu arxienemic. Un dia, després de derrotar l'Espanyol en un trepidant derbi barceloní (llavors encara no metropolità), va anar al bar de sempre amb una gàbia, un periquito i un crespó negre. Era tan capaç de ser el primer en baixar al Ranxo per burxar els seus col·legues madridistes com de no sortir en tot el dia de casa l'endemà d'una dolorosa derrota. Durant èpoques anteriors a Laporta en vam viure uns quants, d'aquests dies. Llavors jo era petit i, quan tornava d'escola per anar a dinar, ell baixava a obrir-me la porta de casa amb certa por a no ser identificat pels veïns i veure's involucrat en una tertúlia. Eren molts els dies en què no volia parlar de futbol a causa del seu mal geni.
I han estat molts els recitals i títols que s'ha perdut el Teo. Va viure molt poc temps de màgia de Ronaldinho i jo ja he celebrat amb consciència més Champions que ell. Hauria estat insuportable per als seus companys aguantar les seves riotes però, en el fons, els qui queden vius de la seva colla futbolera el van trobar a faltar després de dies de màgia com la final de París. Si el meu avi hagués arribat a veure-la, l'endemà anàvem a enterro. Hauria mort amb un somriure però ens hauria fet córrer a tots.
Però si, malgrat les emocions, hagués aguantat fins a dia d'avui i hagués viscut les darreres notícies de l'actualitat blaugrana, m'hagués preocupat. Ell va deixar d'anar al Camp Nou amb el temps, però no vull imaginar-me'l llegint el diari, com feia ell cada dia, davant titulars com que els nens no podrien entrar com sempre a l'estadi, o que el Club s'ha prostituït a una aerolínia. Si em fa mal veure-ho a mi, que gairebé tant me fa, no voldria posar-me a la pell d'un fanàtic.
jueves, 7 de noviembre de 2013
Cervesa i rodalies
Així com el paisatge favorit de Catalunya és la Costa Brava, el d'Alemanya és, de ben segur, el Biergarten, jardins de la cervesa que han estat capaços de desenganxar molts joves i adults del televisor i l'ordinador i on demanar un cafè desencadena el riure del personal. Els líquids arreu del país se serveixen en quantitats industrials i generalment la mida més petita és el mig litre, fins i tot per als acabats de néixer.
El nom, però, pot induir a un petit error. A la majoria de Biergärten (la forma plural) s'hi menja de conya, tradicional i, habitualment, també en quantitats inabastables per una sola persona. Aquest format de mega bar, generalment a camp obert i on poden arribar-hi a coincidir milers de persones en un dinar, és d'allò més popular entre els alemanys. Sortint de l'escola no és estrany veure un pare i un fill dinar en un Biergarten, el pare es demana un litret per anar fent gana i el fill un Apfelschorle, el suc de poma amb gas que torna boigs la majoria de nens. I a menjar. Durant el dinar el color de la cara del pare anirà enrogint, sobretot a partir del moment en què s'acaba la primera gerra i s'adona que encara té set, però aguantarà, sempre, la compostura de forma heroica.
Alemanya és país de molta cervesa. Cada regió té la seva pròpia marca i la comercialitza en funció de les seves possibilitats econòmiques. A Baviera es produeix la Helles, juntament amb la variant amb llimona, Radler, perfecta per al meu gust. Per semblar integrat en la cultura autòctona queda prohibit demanar una Bier. En bavarès correcte, es demana una Helles o, directament, "una". Ells ja saben de què parles si ets a un Biergarten.
Beure cervesa al carrer és permès a qualsevol hora i no és considerat botellón (de fet, aquesta coneguda tradició és permesa durant la nit). Els bons alemanys tenen sempre a mà un obridor, encara que sigui en forma d'encenedor. Si no el tenen, significa que són capaços d'obrir les ampolles, o bé amb les dents (ho he vist fer i he patit molt per la mandíbula d'altri), o bé amb qualsevol cantonada del carrer o la vorera, o bé amb una altra ampolla. Aquesta darrera possibilitat és extremadament complicada, ja que has d'aconseguir obrir només l'ampolla que és boca amunt i no pots fer força a parts iguals. Només ho he intentat una vegada i me les vaig carregar totes dues. Contra el terra. I em vaig obrir un dit. Els cracks d'aquesta disciplina són ells i ho tinc ben assumit.
Es pot beure cervesa i n'està permesa la venta a partir dels 16 anys, malgrat tothom qui conec afirma que, a casa, ja en bevia amb 13-14 davant els pares. Allà, en família, plantaven a la panxa la llavor d'allò que al cap d'un parell de dècades es convertiria en un tambor. El jovent d'entre 20 i 30 anys consumeix, generalment, entre un litre i litre i mig al dia. Que no està gens malament. S'ha de tenir un molt bon saque per eixamplar l'esòfag de manera que la cervesa entri com l'aigua sense que cogui. Alguns d'ells són autèntics herois.
Però qualsevol burrada que puguem imaginar d'aquesta gent no arribarà mai als peus d'un article que cada any, quan s'aproxima Nadal, podem adquirir pel mòdic preu de 20 euros. Al nen petit li fa infinita gràcia el Calendari d'Advent, però sembla ser que, en aquest entranyable país, a qualsevol edat és bona. Amb tots vostès, amb 60 cms d'alçada i 10 de profunditat (les llaunes són, evidentment, de mig litre), el Bieradventskalendar.
El nom, però, pot induir a un petit error. A la majoria de Biergärten (la forma plural) s'hi menja de conya, tradicional i, habitualment, també en quantitats inabastables per una sola persona. Aquest format de mega bar, generalment a camp obert i on poden arribar-hi a coincidir milers de persones en un dinar, és d'allò més popular entre els alemanys. Sortint de l'escola no és estrany veure un pare i un fill dinar en un Biergarten, el pare es demana un litret per anar fent gana i el fill un Apfelschorle, el suc de poma amb gas que torna boigs la majoria de nens. I a menjar. Durant el dinar el color de la cara del pare anirà enrogint, sobretot a partir del moment en què s'acaba la primera gerra i s'adona que encara té set, però aguantarà, sempre, la compostura de forma heroica.
Alemanya és país de molta cervesa. Cada regió té la seva pròpia marca i la comercialitza en funció de les seves possibilitats econòmiques. A Baviera es produeix la Helles, juntament amb la variant amb llimona, Radler, perfecta per al meu gust. Per semblar integrat en la cultura autòctona queda prohibit demanar una Bier. En bavarès correcte, es demana una Helles o, directament, "una". Ells ja saben de què parles si ets a un Biergarten.
Beure cervesa al carrer és permès a qualsevol hora i no és considerat botellón (de fet, aquesta coneguda tradició és permesa durant la nit). Els bons alemanys tenen sempre a mà un obridor, encara que sigui en forma d'encenedor. Si no el tenen, significa que són capaços d'obrir les ampolles, o bé amb les dents (ho he vist fer i he patit molt per la mandíbula d'altri), o bé amb qualsevol cantonada del carrer o la vorera, o bé amb una altra ampolla. Aquesta darrera possibilitat és extremadament complicada, ja que has d'aconseguir obrir només l'ampolla que és boca amunt i no pots fer força a parts iguals. Només ho he intentat una vegada i me les vaig carregar totes dues. Contra el terra. I em vaig obrir un dit. Els cracks d'aquesta disciplina són ells i ho tinc ben assumit.
Es pot beure cervesa i n'està permesa la venta a partir dels 16 anys, malgrat tothom qui conec afirma que, a casa, ja en bevia amb 13-14 davant els pares. Allà, en família, plantaven a la panxa la llavor d'allò que al cap d'un parell de dècades es convertiria en un tambor. El jovent d'entre 20 i 30 anys consumeix, generalment, entre un litre i litre i mig al dia. Que no està gens malament. S'ha de tenir un molt bon saque per eixamplar l'esòfag de manera que la cervesa entri com l'aigua sense que cogui. Alguns d'ells són autèntics herois.
Però qualsevol burrada que puguem imaginar d'aquesta gent no arribarà mai als peus d'un article que cada any, quan s'aproxima Nadal, podem adquirir pel mòdic preu de 20 euros. Al nen petit li fa infinita gràcia el Calendari d'Advent, però sembla ser que, en aquest entranyable país, a qualsevol edat és bona. Amb tots vostès, amb 60 cms d'alçada i 10 de profunditat (les llaunes són, evidentment, de mig litre), el Bieradventskalendar.
lunes, 4 de noviembre de 2013
Els gamberros del poble
A Ebersberg han obert un nou centre comercial. Quatre plantes i un pàrquing per a més d'un miler de cotxes són la gran notícia del mes per a aquest poble de 12000 habitants. Deia el diari local que s'havien creat més de 400 llocs de treball i que ara, en total, n'hi ha més que persones en actiu. No entraré en comparacions amb el país d'on vinc i com van les coses. Em va captar més l'atenció veure que a l'aparcament per a bicicletes només un parell d'elles portaven candau, d'un total de la vora d'un centenar. Aquesta situació, aquest caramelet, que a casa nostra hauria buidat fins i tot les rodes de les bicicletes lligades, és habitual i no causa remor entre els joves que estrenen les seves primeres gamberrades. El perquè encara l'estic investigant.
La senyora Schneider és la veïna del davant, té un terrible accent bavarès i dels quatre discursos infinits i bielsistes que m'ha deixat anar només n'he entès un grapat de paraules, malgrat assentir jo en cada moment. Resulta que fa poc em va preguntar per què m'enduia el candau de la bicicleta i li vaig respondre que sí. Va insistir en la seva pregunta i, per sort, va aparèixer el senyor Bürger -que malgrat el cognom és prim com un fideu- per actuar d'intèrpret i estalviar-me més estona davant aquella senyora que, per entranyable que sembli des de lluny, si t'enganxa sense pressa més et val fingir-la. És d'aquelles que t'agafa del braç quan et parla. Un cop entesa la seva pregunta vaig explicar que, a les nostres Espanyes, cap candau estava de més per evitar possibles furts. Algunes vegades, quan tota la colla d'amics lligàvem les bicis juntes, hi havia baralles on la del perdedor quedava a l'exterior, a l'altra banda de la farola o arbre en qüestió, més a la vista d'un possible lladre. I patia per trobar-se-la en tornar.
"No ho entenc. Que cadascú no té la seva bicicleta, allà?" El senyor Bürger em mirava com si vingués d'un país de pobres. El bon home no entenia el gamberrisme pel gamberrisme. Això de trucar timbres, d'emprenyar el veïnat pel gaudi propi, no li entrava al cap. Ebersberg és un poble on podria haver-hi molta mala llet, però les parets segueixen llises, sense graffitis ni pintades de "Mari y Yoni siempre juntos" en lletra Arial Quillo 750. No ho fan perquè l'endemà sortirà el responsable d'aquella paret i la repintarà. No val la pena. Són així. I nosaltres, a casa els avis per part de pare encara hem de treure la guixada amb què, fa cinc anys, un gilipolles va deixar la seva marca. "Tato", va escriure en majúscules i negreta. Quatre lletres que aguanten fins que anem al Leroy Merlin i tornem a comprar l'Amarillo anaranjado.
Serà cert que quan parlen sembla que estiguin emprenyats, però trobo a faltar molta mala llet entre els alemanys. Més geni i més pensaments malvats. Si la darrera vegada que vam fer botellón, malgrat anar tots torrats, van recollir les ampolles i van deixar la zona del parc impoluta.
La senyora Schneider és la veïna del davant, té un terrible accent bavarès i dels quatre discursos infinits i bielsistes que m'ha deixat anar només n'he entès un grapat de paraules, malgrat assentir jo en cada moment. Resulta que fa poc em va preguntar per què m'enduia el candau de la bicicleta i li vaig respondre que sí. Va insistir en la seva pregunta i, per sort, va aparèixer el senyor Bürger -que malgrat el cognom és prim com un fideu- per actuar d'intèrpret i estalviar-me més estona davant aquella senyora que, per entranyable que sembli des de lluny, si t'enganxa sense pressa més et val fingir-la. És d'aquelles que t'agafa del braç quan et parla. Un cop entesa la seva pregunta vaig explicar que, a les nostres Espanyes, cap candau estava de més per evitar possibles furts. Algunes vegades, quan tota la colla d'amics lligàvem les bicis juntes, hi havia baralles on la del perdedor quedava a l'exterior, a l'altra banda de la farola o arbre en qüestió, més a la vista d'un possible lladre. I patia per trobar-se-la en tornar.
"No ho entenc. Que cadascú no té la seva bicicleta, allà?" El senyor Bürger em mirava com si vingués d'un país de pobres. El bon home no entenia el gamberrisme pel gamberrisme. Això de trucar timbres, d'emprenyar el veïnat pel gaudi propi, no li entrava al cap. Ebersberg és un poble on podria haver-hi molta mala llet, però les parets segueixen llises, sense graffitis ni pintades de "Mari y Yoni siempre juntos" en lletra Arial Quillo 750. No ho fan perquè l'endemà sortirà el responsable d'aquella paret i la repintarà. No val la pena. Són així. I nosaltres, a casa els avis per part de pare encara hem de treure la guixada amb què, fa cinc anys, un gilipolles va deixar la seva marca. "Tato", va escriure en majúscules i negreta. Quatre lletres que aguanten fins que anem al Leroy Merlin i tornem a comprar l'Amarillo anaranjado.
Serà cert que quan parlen sembla que estiguin emprenyats, però trobo a faltar molta mala llet entre els alemanys. Més geni i més pensaments malvats. Si la darrera vegada que vam fer botellón, malgrat anar tots torrats, van recollir les ampolles i van deixar la zona del parc impoluta.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)