Aquest és un país rectíssim, on l'ordre acostuma a regnar per sobre de qualsevol caos i fins i tot la vena artística o salvatge de tot jove pot arribar a quedar un pèl truncada per la pressa que tenen la majoria de famílies per veure que el seu fill és el més pulcre, recte i exemplar. A tot pare i a tota mare els deu agradar que el seu fill no sigui considerat una espècie rara dins el seu grup d'amics, ja sigui per bé propi o per no ser el blanc de les altres famílies a l'hora de posar exemples de mala conducta. Però en ocasions, aquestes ganes -des del meu punt de vista, un xic excessives- que el noi surti impol·lutament correcte i correctament impol·lut trunquen una mica l'alegria que podrien desprendre la majoria d'ells, aquells somriures que tan feliç han de fer el pare malgrat vegin el seu fill -i cito la frase d'una mare a Terrassa a 1 de gener- guarro puesto de mierda hasta arriba. Crec que els nens d'arreu de l'actual Espanya són més feliços que els germànics.
A Alemanya, ja de fa un temps, m'anomenen der Singer (el cantant). He prosperat, i molt, si tenim en compte que, d'un principi era der Spanier (l'espanyol). Canto a tota hora dins i fora de casa, sobretot quan estic content. Cada migdia tinc la tasca assignada d'anar a buscar el Marlin (aquell noi entranyable de 7 anys), i és llavors quan les mares que no em coneixen em miren de reüll -ho veig- i pensen que sóc l'estranger d'un país poc desenvolupat -que també és cert- a qui no han ensenyat segons quines maneres d'anar pel món. D'altra banda, hi ha mares que em coneixen, així com el personal de l'escola. En un principi deurien pensar el mateix, però jo ben content de veure que tothom em torna el somriure que els dedico. Tanta rectitud no pot ser bona. Observo que moltes famílies confonen educació amb rectitud per una banda i amb alegria per l'altra.
No vull ser jo ara qui faci un remake escrit de l'anunci de Campofrío, però sí considero que l'alegria que desprenen els països del mediterrani, i en concret Espanya, hauria de ser exportada, transmesa i divulgada com un exemple que es poden fer les coses educadament i alegre. Ara bé, si us plau, mai igualant el nivell de decibels de la nostra societat. En tornar vaig deixar de sentir-me una mica d'on sóc per una qüestió de soroll. Amb el temps, adaptar-se a la societat alemanya implica, com a condició sine qua non, abaixar el volum i no cridar per explicar la nostra vida a aquell a qui no li interessa. Per la resta, sempre em quedarà cantar 99 Luftballons sortint de l'escola amb el meu company Marlin, mentre arrenquem un somriure de comiat a mitja escola. L'altra meitat ja es pot ben fotre i amargar.
Estic totalment d'acord amb tu!
ResponderEliminarAquí a Alemanya la gent té una educació moltes vegades extremadament seriosa i recta. Al principi la gent al veure'm arribar a la feina deien mira aquesta és l'Spanierin també, però va ser al passar els dies i els mesos que vaig començar a ser l'Schwester Helena (cosa que venia sempre acompanyada d'un somriure), perquè? Precisament pel que dius, som d'on som i tenim unes costums que al principi poden xocar però que després deixen encantat. Una mostra d'afecte i estan enamorats!
També és veritat que ara tornes a la teva ciutat, o reunió familiar i necessites taps per les orelles perquè sents com se't cauran al sentir a tota la família alhora parlar!