Llet

Després de dues setmanes i dos dies a les meves terres, he tornat a Alemanya. Quines dues setmanes, senyors. Quin goig tornar a veure els meus, quin goig tornar a gaudir de la gent que estimo. Hi ha gent que, tan bon punt ha marxat, troba a faltar casa seva amb tanta força que no pot allunyar-se'n. A mi em passa al revés. És quan torno a casa que m'adono que, com allà, enlloc. És quan blasfemo contra la situació actual del meu país i maleeixo haver de marxar per pura necessitat. Això, però, no significa que lluny de casa arribi a sentir-m'hi malament. Al contrari. Alemanya és un país on m'hi enduria els meus, ja posats a demanar.

Però, senyors, quin parell de setmanes. No ha estat només la companyia. Jo, que sóc un home de bon menjar, he arribat a preguntar-me què fan els alemanys, un país tan desenvolupat, que no intenten apropar-se a la nostra gastronomia. Cada àpat era un idíl·lic cant de sirena que trepitjava amb menyspreu el que menjo allà. En tornar aquí he comentat als meus companys la quantitat ingent de peix que ha reposat dins el meu estómac. Orgullós, fent dentetes davant les seves cares tambalejant-se entre el fàstic i l'admiració, els he parlat de les gambes -ells ho consideren insectes- que vaig menjar el dia de Nadal. No en saben. No en tenen ni idea.

Reconec però, que hi ha un producte d'Alemanya que pot amb la meva ànima. Jo, que en sóc un habitual, no ho passo per alt i tinc la sensació que qualsevol llet de bric que pugui beure aquí és millor que la llet de pagès catalana. Porto quatre mesos vivint-hi i em segueix al·lucinant des del primer dia. Aquesta llet de vaca ha de portar droga. Ahir no vaig sopar. No menjava des de quarts de tres, però en arribar a casa a quarts d'onze de la nit me'n vaig beure mig litre, potser una mica més, sol, ni colacaos ni mandangues, directe de l'ampolla i cap a dormir.

Colló, amb la llet. És el meu pilar central per aguantar tota mena de sentiment de solitud. Em consolo pensant que hi ha drogues pitjors, que et maten, mentre jo consolido una vida sense ossos trencats. Reconec que em drogo per no trobar-me a faltar. Pensareu que no n'hi ha per tant, però sí: em drogo molt.

(Pares, no patiu, en realitat estic bé. Però m'agrada fer cuento)