Felina

En Goscho va recuperar la pilota del central rival i vaig arrencar a córrer. Ell la tenia al mig del camp i jo, des de l'esquerra, em vaig fer veure. Era aquella. La passada no va ser molt llarga i uns 35 metres em separaven de la porteria. El porter sortia corrent cap a mi i un parell de defenses intentaven recuperar la posició. D'haver corregut cap a porteria, lent com sóc, m'haurien atrapat. Havia de fer alguna cosa diferent. I des de 35 metres, sense controlar, vaig decidir picar-la per sobre. A la brava. Tant bon punt allò va acomiadar-se del meu peu, vaig cantar el gol. Allò anava dins. Vaig sentir la veu d'un company cridant "però què fot?", però s'havia d'intentar. El porter estava venut i uns segons de tensió esperaven que allò es convertís en el millor partit de comiat possible. Però ves, el travesser i després la línia de gol van decidir que m'havia de conformar amb un intent prou valent. Alguns amics em diuen que sí, que la pilota va entrar, però no és cert. No duia ulleres, però la pilota va botar clarament fora. Si és que per Alemanya m'han acompanyat molts pals, però malgrat tot he estat molt feliç.

Ha passat un any. Sencer. Una mica més, fins i tot, des que vaig aterrar per primera vegada a Munic amb dues maletes immenses i apretades. No sabia del tot ben bé a què venia. Amb més sentit de l'aventura que objectius concrets, em disposava a perfeccionar l'alemany que havia començat a xaporrejar els darrers quatre mesos. Va ser molt difícil. Facebook ho va maquillar a l'altura dels efectes especials de Hollywood però mai hauria imaginat que viure tan lluny de casa seria tan difícil.

A mig setembre hauria trucat els pares i els hagués dit que prou. Que no en volia més. Que volia tornar i que m'havia desgastat més en quinze dies sol que en tota la meva vida. Tot plegat semblava insuportable i només em sentia atordit davant la decisió que havia pres, potser inconscientment, mesos abans. A més, com a periodista que pretenia ser, a tota porta on vaig trucar tapaven l'espiell i silenciaven el picaporta i, per si de cas, tallaven el pom. I jo, palplantat, convençut de la idea que havia tingut per buscar una sortida a la meva malalta professió, caminava pels carrers d'Ebersberg amb mil marques de porta tancada als nassos.

Però per sort el coi de poble va canviar les coses. Tot va començar amb un equip de nanos de set anys que va acceptar-me a la seva disposició per ensenyar-los una de les meves passions, que és el futbol. I mira tu per on, un dels responsables d'aquell coi de club d'aquell coi de poble era peruà. En César va compensar el meu baixíssim nivell de comprensió de l'alemany (i encara pitjor, el bavarès) i, a més, un bon divendres va dir-me que a l'equip del poble hi faltaven efectius. En cap moment, preparant la maleta, hauria pensat que les meves velles botes futbol serien útils. "Aquesta mateixa tarda tenim entrenament i jo hi seré. Vine i et presentaré l'entrenador". I jo, amb ulleres, unes vambes de córrer a les últimes, pantalons del Dortmund, samarreta del Bayern i mitgetes del Matadepera, em vaig posar vermell com un tomàquet. Es veia a l'ambient que les sensacions del grup cap a mi no eren pas positives. L'escena era ridícula. Crec que tothom present en aquell entrenament el recordarà cada cop que em recordi a mi.

Però del "on són les teves sabates màgiques?" vam passar al "on és la teva fitxa?" i una història que em va donar -manda güevos- l'oportunitat de ser viral per primera vegada a la meva vida. A més, aquell primer retorn a casa per Nadal va canviar-ho tot. Absolutament tot. En primer lloc, va treure'm molt patiment de sobre. Vaig treure'm part de la immensa enyorança que carregava. En segon lloc, la Clara. No fa falta una definició massa concreta per parlar de la persona que m'ha resolt més dubtes en menys temps. Moltes coses i molt importants van canviar en aquelles dates, i tot plegat va permetre'm tornar a Alemanya amb una mentalitat completament diferent.

Els petits començaven a entendre'm quan els parlava i la relació era cada dia més sentida. La fitxa va arribar al febrer i allà va canviar el meu rol dins el grup. De ser "el que entrenava" vaig passar a ser un company. I un dels grups humans més meravellosos que hagi conegut mai va adoptar-me definitivament fins al punt de mantenir-me feliç gràcies als dies d'entrenament i de partit. I vaig sentir que la vida que tenia allà m'agradava. Vaig arribar a sentir-me còmode fora de casa. I fins i tot vaig arribar a entendre el bavarès tancat.

I ara, que toca marxar, el sentiment és estrany. Necessito tornar a casa i he arribat a la conclusió que, sol, mai més. I gaudiré del clima a casa com mai l'he gaudit. Però alhora, la tristesa de deixar enrere aquest poble, la seva gent, companys, pares, mares, nens i amics en general que, de ben segur, tornaré a veure i no només una vegada. Però sí, clar, sap molt de greu acomiadar-se d'un any amb gent que m'ha marcat per tota la vida i que m'ha fet molt més fort del que mai hauria imaginat.

A tot això, un any fora de casa és molt recomanable. Probablement no des d'un punt de vista sentimental, però sí des d'un punt de vista d'utilitat, i aquest és al cap i a la fi el que importa. Es pot haver-ho passat millor o pitjor. Però no. A toro passat, no és problema haver empassat merda, com diuen molts, si el resultat ha estat positiu. Torno amb el domini d'un idioma del qual fa un any i mig en feia la primera classe. I potser només per això ja n'hi ha prou. Totes les històries precioses que m'enduc d'aquest meravellós poble són un regal. Tot estudiant que ha acabat la carrera (o no) i es planteja què fer l'any següent té davant seu una opció poc arriscada pel què fa a oportunitats i que t'enforteix si no aconsegueix tombar-te.

I em queda donar gràcies. En cap acte de cloenda hi falten uns trams avorrits en forma de dedicatòria. Aviso que els següents 6 paràgrafs seran avorrits. Però és que molts m'han hagut d'aguantar en milers d'estats d'ànim diferents i només tinc paraules d'agraiment per a tots. Les mereixen i molt.

Ja sigui el Ramon Besa, qui em va ajudar tant com va poder abans i després de marxar; com en David Torras, que em va deixar escriure algun cop a El Periódico; passant pel Josep Capdevila, el Pere Escobar, els companys d'am14, l'Isaac Lluch, en Juanma Romero, en José Ángel Risco, en David Santos i tota la colla de periodistes de Munic, a qui m'hauria encantat haver vist més sovint.

A tota la gent d'Ebersberg, la família que m'ha acollit -en especial menció al Marlin, un nano exquisit que més voldrien la majoria de famílies del món- i l'equip dels petits (Jakob, Noah, Moritz, Jeremias, Finn, Leo, Mori, Maxi, Julian i Lucas, tots els seus entranyables pares i mares i el trio d'entrenadors Andy-Michael-Wolfgang).

Evidentment, de tot cor, a tot l'FC Ebersberg (Muri, Seppi, Hannes, Jörn, Flurim, Nik, Oli, Flo, Persi, Frey, Goscho, Basti, Fränky, Taner, Joe, Kung Fu Panda, Volk, Pam, Bernie, Tomy, Besnik, Gile, Rene, Taulant, Jonas, Hartelt, Reichhenke, Marko, Marco, Dario, Berti i els entrenadors, César i Günther), el grup de persones que m'han fet fàcil aquest any, i la seva meravellosa atmòsfera (Sego, Steffi, Pati, Fabi, Anna, Lena, Ste Ffi i companyia).

Gràcies també a tots els qui heu passat per aquí en algun moment a llegir-me. M'heu fet molt feliç.

Però ves, la gent que més m'estimo i necessito no és a Alemanya i principalment per això torno a casa. Ja no és només agraïment. Són el Pau, el Bernat, el Jaime, l'Aleix, el Joan Solé, el Jordi, el Jaume el Tomàs i l'Álex, que des de ben lluny m'han fet riure i han estat més importants del que ells podien pensar. Són també els que m'han escoltat, com el David, el Joan Mas, el Joan Carles i el Marc Grau.

Sobretot és la família. Són els pares, que enlloc n'hi ha de millors, són els tiets i és l'àvia, aquella que es queda sense paraules quan li parlo per Skype.

I és la Clara. L'última i algú de qui sé que no me'n puc tornar a separar. Tot aquest temps tan lluny ha estat molt, massa difícil, però per fi s'acaba. Ja no sé quines paraules fer servir en rendir-me als peus de la persona que més estimo en aquest món.

I l'aventura s'acaba. Difícil ho ha estat un món però, malgrat tot, un any fora de casa val moltíssim la pena i és molt recomanable a tot aquell que tingui dubtes sobre el seu futur. I si, a més a més, pot arribar a muntar-se una vida amb amics de tant de valor com ho he aconseguit jo, el record que s'endurà a casa serà dolcíssim.

Aquest blog s'anomena Unterwegs, que en alemany significa 'de camí'. En tot cas, dedicat al temps en què no he parat per casa. Per tant, aquesta és l'última. Perquè ara ja torno a parar per casa.


Das Gefühl

Der Goscho gewann einen Zweikampf gegen seinen letzten Abwehr. Da war ich auf der linken Seite frei und er hat mich gesehen. Ich bin kein schneller Mensch und wäre in einem 40 Meter Lauf bestimmt überholt worden. Deshalb, direkt, entschiedene ich mich für einen direkter Schoss. Es sah perfekt aus, bis die Latte dazwischen gestanden ist. An meinem letzten Tag, hätte ich ein sensationelles Tor erreichen können, aber der Ball wollte es ja nicht genau so als Abschiedsgeschenk.

Ein Jahr ist vorbei. Ein ganzes, seitdem ich mit zwei riesen und vollen Koffern in München gelandet bin. Ich wusste nicht genau, wofür ich gekommen war, aber erwartete ein schönes Abenteuer, wo ich mein Deutsch verbessern konnte. Damals hatte ich nicht gewusst, dass alleine und weit von der Familie zu leben so schwierig gewesen wäre.

Schon am Ende September hätte ich meine Eltern angerufen und sogar aufgegeben. Ich wollte nicht mehr da sein. Das war unerträglich und ich dachte, diese war die schlimmste Entscheidung meines Lebens. Ich hatte Angst, wollte keinen neuen Tag anfangen und nicht mehr so lange in Deutschland leben.

Aber dieser Volk hatte noch viel vor für mich. Es hat mit kleinen Kindern, die Fussball lernen wollten, angefangen. Nach dem ersten Sommerturnier habe ich mir gedacht, dass es viel Spass machen konnte. Aber zufällig entdeckte ich, dass einer der Verantwortlichen von dem Jugendverein aus Perú ist. Der César war am Anfang der einzige, den ich verstehen konnte. Ein Tag hat er mir gesagt, dass er Trainer von einer bescheiden Fussballmannschaft ist, und da werden Spieler gebraucht. "Heute gibt es Training, da kannst du kommen und ich werde da sein". Ich hatte viele Kleidung nach Deutschland mitgebracht, aber keine Fussballschuhe. Deshalb war ich am ersten Training mit Laufschuhe, Bayern Trickot, Dortmund Hose und brille total beschämt. Mein erster Eindruck war überhaupt nicht vielsprechend.

Und langsam war die Zeit vorbei, war Dezember und kam ich für eine Woche zurück nach Hause. Und da war viel los. Endlich die Familie wieder sehen, endlich die Freunde, endlich meine Gesellschaft. Endlich leben. Und als ich im Januar wieder in Deutschland angekommen bin, hatte ich neue Lust: die Kinder haben angefangen, mich zu verstehen. Mein Heimweh war weg und ich habe mich ein Bisschen bequemer gefühlt. Auch im Februar bekomme ich -endlich- mein Spielerpass und ich höre auf, der Spanier, der nur Trainiert, zu sein. Beim Fussball Spielen entdeckte ich das beste, das man im Ausland haben kann: neue Freunde. Der FC Ebersberg war nicht nur ein Spass, nicht nur Fussball, sondern auch menschlich eine wunderbare Gruppe. Ich war nie mehr alleine.

Aber jetzt ist die Zeit, um wieder nach Hause zu fahren. Selbstverständlich freue ich mich darauf, aber das Gefühl ist gemischt. Ganz süß, weil ich wieder mit den Leuten von immer sein werde. Sehr sauer, weil ich diesen Volk nicht vermissen werde, weil seine Leute unverbesserlich sind und weil ich ab jetzt mit Ebersberg herzlich gebunden bin. Es ist schade, mich verabschieden zu müssen, von Leuten, die immer bei mir bleiben werden.

Und fehlt nur noch, mich zu bedanken. An alle die Ebersberger, an die Familie, womit ich gewohnt habe, insbesondere den Marlin, weil viele Familien der Welt möchten so ein nettes Kind zu haben. An die ganze F3 Mannschaft der TSV Ebersberg (Jakob, Noah, Moritz, Jeremias, Finn, Leo, Mori, Maxi, Julian und Lucas), ihre Eltern und die drei Trainer (Andy, Michael und Wolfgang).

Selbstverständlich und herzlich, an den ganzen FC Ebersberg (Muri, Seppi, Hannes, Jörn, Flurim, Nik, Oli, Flo, Persi, Frey, Goscho, Basti, Fränky, Taner, Joe, Kung Fu Panda, Volk, Pam, Bernie, Tomy, Besnik, Gile, Rene, Taulant, Jonas, Hartelt, Reichhenke, Marko, Marco, Dario, Berti, die Trainer César und Günther und hoffentlich vergesse ich keinen) und die ganze Südkurve (Sego, Steffi, Pati, Fabi, Anna, Lena, Ste Ffi und co.). So einfach habt ihr das gemacht. Vielen vielen Dank.

Mein Abenteuer ist zu Ende, aber eigentlich nicht. Ein ganzes Jahr im Ausland ist schwierig aber lohnt sich so sehr, und ist sehr nützlich für jeden, der nicht weisst, was er mit seiner Zukunft machen sollte. Und immer noch weiterhin, wenn man mit so netten Leuten die Zeit erleben kann. Die Erinnerung ist bestimmt am süßten. Ich freue mich schon auf mein nächstes mal in Ebersberg (für die Oktoberfest 2014 ist schon Platz gebucht) und hoffentlich kriege ich auch Besuch von den Leuten, die ich so Lieb habe.

Es war wunderschön, mit euch zu Leben. Danke für alles und bis nächstes mal. Ich wünsche euch alle alles gute. Ihr habt es verdient.

Kneipe

He reiterat en diverses ocasions que la diferència entre Alemanya i Espanya a l'hora de treballar no és una qüestió d'hores a la feina. Les jornades laborals i dies de festa són, si fa no fa, els mateixos. Bàsicament, la principal diferència és que, en general, els alemanys saben separar amb molt més èxit la feina del treball. El clàssic "vuit hores de feina, vuit hores de lleure i vuit hores de dormir" que tant costa de veure, aquí s'explica amb molta més facilitat. Evidentment la separació entre la feina i el temps lliure no és tan marcada, però sí és cert que quan toca treballar, els alemanys treballen.

Dins de les hores de lleure de l'alemany comú acostumen a caure un parell de cerveses. De mig litre, clar. El quinto per ells és una espècie estrangera que vulnera els Drets Humans. I generalment una d'elles cau al bar. La cultura de bar és una de les més arrelades en aquest país. Obrir un bar probablement ja no seria un negoci rendible a Alemanya perquè n'hi ha gairebé més que persones.

A tota hora trobem gent al bar. Però és en aquestes dates, durant el Mundial de futbol, que m'he adonat que el bar és molt més que fer cerveses. A la plaça del mercat d'Ebersberg hi ha l'Artesano, un bar altament hipster que durant aquest últim mes s'ha omplert d'ofertes i que ofereix tots els partits del Mundial (que, per cert, aquí tots són en obert - imaginin les hores de son que em deu aquest país). A més, molts enfrontaments són a les 18:00, quan els alemanys comencen a plantejar-se això de sopar - quelcom molt sobrevalorat per la majoria de cervesers del país. He estat en aquest bar infinitat de vegades i en cap d'elles hi havia menys de 50 persones mirant una de les 4 pantalles que tenen pel local.

I durant un partit d'Alemanya, la cosa es torna boja. Gent dempeus en qualsevol racó possible, absoluta paritat entre els espectadors i xupito gratis per a cada gol d'Alemanya. El partit contra Portugal va ser una festa sense precedents. L'endemà, un amic va comentar-me l'enorme ressaca que havia tingut al despertar-se. Interessat pel tema, li vaig preguntar: "i com és que ara no?"

"Res, company, una cerveseta i m'he quedat com nou".

Alemanya.

Hoch

A vegades un d'ells l'escolta i enganxa a la resta. D'altres, no se sap com, es converteix de sobte en un símbol que els uneix i es converteix en un leitmotiv que els acompanya al llarg de tot el trajecte. Amb la selecció espanyola de bàsquet, va ser el chipirón. Amb el Barça de Guardiola van ser Viva la Vida i Human. I al Sorra United, per bé o per mal, acostumen a ser cançons de Georgie Dann. Tant li fa. Cadascú associa una música a un moment, a un col·lectiu, i escoltar-la provoca un somriure i un record esplèndid, un recordatori d'un moment que ha passat o tornarà a venir. La música és immensament poderosa.

A Alemanya va començar a sonar fa cosa d'un mes la cançó "Auf Uns" d'Andreas Bourani. La revista Kicker va dedicar un reportatge a aquesta cançó, que s'havia fet molt popular com a recurs motivacional de la selecció nacional. Ara, durant el Mundial, les dues televisions que ofereixen aquesta competició per obert utilitzen aquesta cançó com Cuatro va asfixiar-nos amb el Podemos fa un temps, o el No hay dos sin tres cantat per Bisbal i Cali y el Dandee (que arribem a ser cutres...).

L'Andreas i jo teníem previst fer alguna cosa similar amb els nostres petits de l'Ebersberg. Vam pensar en buscar una música que es convertís en símbol del nostre equip, que quan la sentissin la relacionessin amb l'equip. Vam donar-hi força voltes fins que, en el partit de semifinals que enfrontava els nostres petits amb els de Baldham, l'Andreas va acabar l'escalfament uns minuts abans del previst per anar al vestuari. Allà vam compartir l'alineació i vam donar les instruccions necessàries als petits. L'Andreas va treure el telèfon mòbil i uns petits altaveus. Va demanar silenci, concentració. Es va formar un silenci sepulcral que semblava impossible amb nens de set anys mentre sonava la melodia que canta el seu tocaio.

Els petits es miraven entre ells, en silenci, i deixaven escapar algun somriure. Estaven convençuts de sortir a guanyar i se'ls veia sorprenentment concentrats. Per un moment vaig recordar el vídeo que Guardiola ensenya als seus jugadors abans de sortir a disputar la final de la Lliga de Campions l'any 2009 a Roma. "Guanyarem", pensava jo. Vam perdre 3-4, però hi ha records que, més enllà d'una victòria o una derrota, generen un record, i aquest record habitualment desperta gràcies a la música que va acompanyar tan bonica història.

Beneïda música.

Vintage

La tecnologia sorprèn dia a dia. Avenços constants que es manifesten mitjançant detalls que pretenen, en un principi, simplificar la nostra vida. Però arribes un dia a l'escola i descobreixes que el joc de moda són els tazos. De la mateixa manera que tu amb 8 anys t'enfrontaves amb els teus amics en duels a mort per donar la volta a aquelles fitxes rodones amb noms de jugadors de futbol, aquestes batalles segueixen sent el pa de cada dia malgrat la meitat dels virtuosos tenen una consola bilions de vegades més complexa que tal joc rudimentari.

En Marlin fa un mes i mig que no toca la XBox, i no pas per prohibició. Alguna vegada el seu pare li ha proposat fer unes partides a un joc d'esports en què una càmera detecta el teu moviment i xuta i passa cap on tu li indiques. A l'hivern la cosa va causar furor, però des que ha sortit el sol a Baviera la consola ha quedat a una cantonada, com la majoria de jocs que té ell. Milers d'usuaris han dedicat hores, dies i mesos a trencar-se el cap per inventar tota aquesta virgueria per tal que, al final, ell ho obvii i es passi hores i hores buscant la perfecció en la seva tècnica de donar la volta als tazos per derrotar els seus companys.

Quan li vaig dir que jo, de petit, havia estat un crack dels tazos, em va demanar consell. Un amic de classe, en Bastian, donava la volta a tots els tazos d'un sol cop perquè tenia un tir amb efecte que era insuperable. Un paio ample als seus vuit anys, ja amb ulleres, que corre eixarrancat i l'any passat va estar a punt de repetir primer de primària és actualment el centre d'atenció i ídol de la gran majoria de nois de l'escola d'Ebersberg, pel simple fet que la seva tècnica amb els tazos és refinadíssima. És el rival a batre. I "no riguis", m'adverteix en Marlin, que aquest nano és "dels més respectats" a dia d'avui.

Els petits a l'escola d'Ebersberg s'ho prenen molt seriosament. Aquella seriositat amb què parlen els nens quan volen fer-te entendre que aquella tonteria és important per ells. Però els tazos són saludables. A excepció de Vicky el Viking i uns altres dibuixos animats, la televisió i les pantalles en general encara no l'han enganxat. Dur serà el repte a superar quan descobreixi el FIFA d'aquí a un parell d'anys, però de moment prefereix els tazos i xutar pilotes. Ja va bé que algunes coses mai canviïn.

I ara què?

Confirmar que, gràcies a no ser a casa, aquest ha estat el millor any per a mi si el Madrid havia de tenir èxit algun dia. En primer lloc, els madridistes del FC Ebersberg (que n'hi ha dos) són gent simpàtica i sense ganes de fer mal a la nova ànima de colchonero que va créixer en mi al llarg de la setmana passada. En segon lloc, i això és important, no vaig sentir petards en cap moment de la nit de la Décima. I tal manca de celebració rival s'agraeix molt. Sense anar més lluny, la petardada que es va sentir després de la desfeta del Barça (4-0) a l'anada de les semifinals de Champions contra el Bayern, que va desfer un nus a la gola de molts després de gairebé cinc anys, va resultar difícil de suportar.

Els alemanys no són massa de petards. No tenen una nit de Sant Joan -per sort- i sembla que no malgasten els diners en coses fugaces com aquestes. On sí que inverteixen els diners és en litres de cervesa. Grafing celebra aquesta setmana la seva festa major i entre divendres i diumenge els meus companys d'equip han consumit més de sis litres per cap de mitjana. Impossible atrapar-los. No sóc qui per deixar el pavelló català tan alt. Dijous és festiu, així que dimecres sant tornem-hi. I divendres que ve, altra vegada. En total calculo que una persona normal i corrent pot arribar fàcilment als catorze litres en quatre tardes-nits tontes.

Però diumenge passat es va acabar la Lliga i, amb ella, els entrenaments i els caps de setmana que a mi tant m'agradaven. I em pregunto què faré ara. Fins fa poc el futbol era la gran salvació al fet de ser lluny de casa. L'únic espai on deixava d'enyorar-me tant i on em sentia bé. A més, vaig trobar un grup d'amics imperdible, que malgrat ara se'ns acabi el futbol, ja planegen aventures per als caps de setmana d'estiu. Sort en tinc.

"I ara què" també s'ho deuen preguntar alguns madridistes. Després d'assolir el seu nirvana personal, que tants anys feia que pregaven, espero que quedin saciats per a dotze anys i tres Champions de blaugrana més.

************************

Und was jetzt?

Zuerst wollte ich bestätigen, dass wenn der Real Madrid eines Tages wieder Erfolg haben sollte, dieses Jahr war das beste, damit ich das nicht so stark und traurig fühle. Obwohl unser Torwart -der netter Basti Volk- auf seinen Ronaldo steht, für die königliche ist und richtig versucht hat, meine Seele zu beißen, der Tag nach der Décima war für mich ganz ruhig. Zum Glück. In Spanien feiert man viel mit Feuerwerk und die Nacht nach Samstag wäre da ganz unnötig gewesen.

Eigentlich gibt es in Deutschland keine echte Leidenschaft für Feuerwerke. Grafing feiert gerade sein Volksfest und in Spanien hätte man schon viele Farben im Himmel gesehen. Außerdem sind die Volksfeste in Deutschland etwas, das viele Freundschaft und richtig Spaß mit den Freunden macht. Am Tisch setzen, ein Maß in der Hand haben, Live traditionelle Musik hören und Quatsch machen. So verbringt man die Zeit am besten.

Aber am Sonntag war die Liga zu Ende. In Aschheim war unser letztes Besuch, um zu versuchen, den Tabellenführer zu schlagen. Obwohl ich mich noch nicht verabschiede, dieses war mein letztes Punktspiel. Also musste ich etwas krasses machen. Aber so war es nicht. In unserer ersten guten Bewegung und Torchance hat Goscho kurz vor der Pause das 0:1 geschossen. Aber durch eines Elfmeters hat die Heimmannschaft das Ergebnis ausgeglichen. Nicht so viel war in Aschheim los, da die einen brauchten nur einen Punkt, um Sieger zu werden und die anderen sich mit dem Unentschieden zufrieden fühlten.

Also nach einem erfolgreiches 1:1 gegen den Tabellenführer (und schon Sieger) frage ich mich: und was jetzt? Beim FC habe ich nicht nur Spaß am Fußball gehabt, sondern auch eine sensationelle Gruppe von Freunden, mit denen mein Heimweh überwunden wurde. Es gibt ein vor und nach. Ab meinem ersten Spiel mit ihnen war alles so einfach. Ein Tor von Goscho, ein Kopfball von Muri, ein Einwurf von Nik, ein "das gibt's doch nicht" von Franky, eine Kontrolle vom Basti Huber, ein Zweikampf von Johannes, ein Pass von Flo und viele Freunde, die diese liste (inner- und außerhalb des Fußballplatzes) endlos machen könnten.

Auf jedem Fall sind wir die nächste Woche schon Beschäftigt. Volksfest in Grafing geht weiter um die 8. Position (Sieger der Boden der Liga) zu jubeln. Obwohl -vielleicht- wir auch trotzdem gefeiert hätten. Soweit ich weiß, das heißt in Deutschland "Seppi".

Un segon

Hi ha tres jugades que tinc gravades a la ment i reprodueixo sempre que escolto la paraula perfecció. Tres accions del món de l'esport que vaig veure quan era petit i que han marcat la meva manera d'entendre l'esport. Aquestes tres imatges em tenen convençut que tota obra mestra necessita un vist i no vist de màgia, un segon brillant que sorprèn per una banda en un sentit estètic i per l'altra des de l'atreviment del geni que acaba de deixar tothom bocabadat.

Cada diumenge al migdia, quan arribava a casa la meva àvia per dinar, trobava el meu tiet mirant el partit del Barça de bàsquet. Llavors aquest esport no em despertava massa interès, però recordo el dia que es va anunciar el traspàs de Sasha Djordjevic del Barça al Madrid. Llavors a la televisió van emetre un recull de les millors jugades del serbi, entre elles el triple amb què va donar l'Eurolliga al Partizan contra el Joventut. No aconseguia entendre com una persona normal podia gosar saltar a set metres de la cistella, corrent amb un defensa al damunt i malgrat tot, sobre la botzina, decidir un partit. Djordjevic salta completament inestable, les cames no tenen ordre, però de cintura en amunt la seva posició és perfecta. Amb això n'hi ha més que de sobres. Djordjevic va ser un geni.

Però no. Jo no era massa de bàsquet. Durant la infància vaig haver de menjar-me la meravellosa època del Madrid de Zidane, que em va seduir davant l'atenta vigilància del meu avi. Ell, més antimadridista que culer, mai hauria tolerat que em passés a l'altra banda. Malgrat tot, aquesta és una imatge que tothom té gravada a la ment, perquè parlem d'una imatge en una final de Lliga de Campions, d'un jugador irrepetible. Una pilota cau del cel i Zidane ja l'espera des de fa estona. Una rematada gairebé impossible d'enganxar. Ell no ho dubta ni un segon, s'hi atreveix i no només remata de costat (que encara és més difícil picar la pilota en condicions) sinó que l'envia a l'escaire. Jo tenia deu anys. Zidane va ser un geni.

Però per aquell temps tenia altres ídols que van evitar, pel descans del meu avi, que establís un vincle més estret amb el Madrid. Al Deportivo hi jugava la millor cintura que he vist jugar mai i un dels personatges que més m'han meravellat amb la meva eina futbolística preferida: la passada. Juan Carlos Valerón rebia la pilota i els defenses rivals no tenien temps per a tremolar. A vegades, de primeres, enviava una passada mil·limètrica que trencava amb el ritme del partit i deixava un company sol davant de porteria. I he intentat moltes vegades -en va i amb risc de trencar-me el genoll- la mateixa passada que va descolocar la defensa del Bayern. Valerón rep la pilota d'esquenes, Kuffour surt a tallar la passada i el mag assisteix a Makaay amb una cullera d'escàndol. L'holandès fa la resta, però crec que mai he vist millor assistència. Valerón és un geni.

I per últim, una imatge que també tinc ben ficada al cap. El motiu és obvi. Rivaldo també era un geni.

No he trobat: un passing creuat impressionant de Rafael Nadal a Puerta a la final de Roland Garros de 2005 contra Mariano Puerta. En Vamosrafa, un altre dels grans genis.

Bierdusche

La del passat divendres va ser tot plegat una experiència motivant com poques ho han estat fins ara. Per primera vegada jugaria un partit de vespre, a l'estadi de gespa, amb les llums engegades i la punta de pluja que fa cada escena una mica més èpica de com ho és en realitat. A més, havent aconseguit la salvació definitiva, l'entrenador va voler provar una formació nova, sempre confiant al Muri la figura del clàssic Libero alemany, aquell que tant va fer relluir Beckenbauer. Però en el meu cas deixaria d'estar escorat a una banda. Per fi podria jugar en la meva estimada posició de segon punta. Era un dia rodó.

I carai, ja havia parlat moltes vegades amb en Günther sobre quina era la meva posició favorita. Pel simple fet que defensant sóc una toia, com més lluny jugui de la porteria pròpia millor. Però d'altra banda, m'agrada més fer la darrera passada que el gol. De petit, quan escoltava el Carrusel, escoltava Germán Dobarro cantar les alineacions del Deportivo i somiava en convertir-me, algun dia, en enganche, la paraula exacta que definia la posició de Juan Carlos Valerón. M'hi vaig sentir divendres, però a la penúltima divisió del futbol alemany.

I carai, hi ha vegades que, intentis el que intentis, les coses surten a la perfecció i qualsevol altre dia que vulguis repetir-ho, t'entrebancaràs i faràs el ridícul. Doncs aquesta va sortir. Una passada al primer toc que es va convertir en un golàs d'en Goscho, un seguit de regats que van impressionar i vaig guanyar pilotes aèries amb el cap, cosa que en el 99% dels casos em fa por i tot. I m'aparto. Sí, amb 22 anys, encara hi ha vegades que m'aparto de la pilota.

Per fi vaig jugar realment bé en un partit sobre gespa natural. Començava a pensar que aquesta superfície no estava feta per mi i que, de Xavi (salvant les distàncies), només me'n quedarien els comentaris i queixes posteriors al partit. I el que és millor. Després d'aquell partit ens esperava la festa de la permanència. Set caixes de cervesa a partir entre uns 30 valents, de les quals una sencera va acabar sobre meu en acabar el partit, a l'estil celebració d'un Gran Premi de Fórmula 1. Va ser el meu segon bateig.

_______________

Bierdusche

Der FC hat ein Trainer, der sich manchmal nicht so verständlich macht. Er spricht Bayrisch -aber dieses Problem ist für mich (glaube ich) vorbei- und ab und zu braucht er eine zweite oder dritte Erklärung um seine Ideen vom Kopf auszudrücken. Aber diese Ideen sind trotzdem großartig, wenn es sich um Fußball handelt. Die ganze Mannschaft hat im Training gelernt, dass wir am besten kurz und schnell spielen sollen. Er stellt die Mannschaft mit dem klassischen deutschen Libero, wo Muri -unser bester Kopfballer- mit totale Freiheit in der Verteidigung spielt. Mit ihm, zwei Innenverteidiger und vier Mittelfeldspieler, davon zwei Spielen fast als Außenverteidiger. So hat der FC in 5 der letzten 7 Spiele kein Tor gekriegt.

Die Verteidigung war ein Ziel, das wir erreichen mussten, um anzufangen, Spiele zu gewinnen. Am letzten Freitag konnten wir nicht mehr absteigen, so der Trainer hat Kleinigkeiten in der Aufstellung geändert. Einer der defensiven Mittelfeldspieler wurde gegen ein zweiter Stürmer getauscht, um den Stoßstürmer zu helfen und den Angriff zu verstärken. Und da war ich, endlich in meiner Lieblingsposition, am Abend, auf Rasen, mit mehr Publikum als normalerweise (wegen der nachherigen FC Party) und ein Bisschen Regen, die immer Motiviert. Das musste bei mir funktionieren.

Ganz am Anfang, eine Weltklasse Bewegung von allem führte durch Goscho zum 1:0. Furchtlos kann man sagen, dass am Freitag der FC echt sauber gespielt hat, trotz der Gegentreffer kurz vor der Halbzeit. Die zweite war aber anders. Weniger Fußball, mehr Präzision. Und am Ende, das 3:1 war genauso verdient wie die Party gegen den Abstiegskampf. Nach viele Kasten Bier und einem hervorragenden Taxiservice hat die Kölschbar uns wieder Begrüßt. Es war, noch Mal, ein mordsmäßiger Abend mit den deutschen Kollegen.