Avui gaudim a casa de la visita d'una de les persones que més m'ha impressionat a dia d'avui. La Christine, mare d'en Marlin, és una contrabaixista molt reputada amb amics arreu del món. Els seus contactes i la seva hospitalitat fan de la casa on visc aquest any un lloc entranyable, perquè rebem visites constantment i deixen en el meu record persones sorprenents com en Tom, el nordamericà que aquesta nit s'allotja a Ebersberg.
En Tom és nascut a Minnesota, té uns 60 anys i, malgrat no superar el metre setanta d'alçada, és un dels millors contrabaixistes del planeta. Alegre panxacontent, avui ha arribat de Torí, però des que va sortir de casa seva -a dia d'avui, Londres- fa un mes, ha passat per França, Portugal, Sudàfrica, Grècia, Polònia i, com no, Catalunya, la seva terra preferida.
Tom és un enamorat de Catalunya. Mentre sopàvem em reiterava que "if I ever win the lottery, I promise I go in the Pirineos to spend the rest of my life", em comentava com de bé ha arribat a menjar a les províncies de Girona i Tarragona i em divagava sobre com n'és de bonica la terra d'on vinc. Xaporreja -sent generós- el català, és propietari de quatre cadells de gos d'atura a Londres i li encanta, de tant en tant, assistir a una diada castellera. Resulta que, entre fotos, potser el trobeu quan els Minyons van carregar i descarregar, a la plaça vella de Terrassa, el primer 3 de 10 de la història. En ocasions m'oblidava jo que estava parlant amb un home de Minnesota.
Tom està enamorat de la meva terra. N'està al corrent del procés independentista i em confessa que votaria que sí i que sí al referèndum. "Tant me fa -comenta- si molts de vosaltres hi veieu diners per al mig i trobeu una excusa per a independitzar-vos, però jo votaria que sí simplement perquè sou diferents". Bromeja aquest trepidant músic i viatger, que assegura que "una societat que diu blat de moro al corn mereix un estat propi".
Amén, Tom. Conec aquest mite exactament de fa dues hores i ja se m'ha guanyat el respecte i el cor. Avui m'he sentit molt generós i he obert ni més ni menys que dos sobres de pernil i un fuet sencer que, evidentment, entre tots dos hem fet desaparèixer. Quin crack.
Un intent de ser columnista
jueves, 27 de marzo de 2014
lunes, 24 de marzo de 2014
Un cabreig poc clàssic
M'emprenya molt veure que poden, però que en el primer partit aparentment fàcil de Lliga la tornaran a tirar per la borda, perquè sembla ser que "no estan motivats més que per a aquesta sèrie de partits importants". El Barça ahir va jugar genial en grans moments del partit, reproduint ecos del Barça que va ser el millor equip de la història, malgrat ja no hi sigui la veu que originalment emetia el so. Aquesta versió també l'hem vista contra el City i en un parell de partits en què l'equip venia picat d'orgull.
En part estaria més tranquil si aquesta versió hagués desaparegut per complet, si del millor Barça de la història ja no en quedés absolutament res. Quan una cosa està totalment desfeta ja només queda començar de nou, però de tant en tant veiem que aquesta sèrie de genialitats col·lectives encara es retroben en ocasions puntuals, tot esperançant el culer que espera, innocent, que l'equip retrobarà no només la seva millor versió, sinó també la constància.
M'emprenya moltíssim creure que el problema és, principalment, de voluntat. De no voler més que no poder, de perdre la tensió i no pas la qualitat. Que sí, que Xavi aguanta cada cop menys i se l'ha de dosificar, que cal trobar un parell de peces que renovin aquesta qualitat i tornin a agilitzar l'equip. Que renovar constament un estil que sembla perfecte és dificilíssim i requereix un esforç màxim, que mantenir-se al capdamunt és encara més difícil que arribar-hi. Però el problema és encara més greu quan saps que els teus jugadors poden, que seguirien meravellant el món si ells volguessin, però que no estan motivats. Quina és, doncs, la solució? Existeix la possibilitat que un jugador que ja ho té tot segueixi tenint ganes de més?
En teníem un que tenia ganes de jugar i va marxar quan en principi era el relleu principal al mig del camp. Tenim dos defenses que juguen com a última opció -cal veure també si el seu nivell és el necessari-, mentre que altres jugadors no tenen ni la pressió ni l'alicient de guanyar-se un lloc a l'onze que tenen assegurat quan ells vulguin. Ja sabem que poden i volen competir contra els grans, i que fins i tot podrien arribar a guanyar la Champions amb un toc de sort, però la Lliga no la guanyaran si no tenen els nassos de plantar-se als estadis més assequibles i, tot i així, donar-hi el 100%. Perquè no volen, no pas perquè no puguin.
L'altra realitat
Real Madrid TV ho veu així, cosa que m'encanta. Hi ha una veritat i és la seva. Som molt de Marta Garrido, qui posa la veu del vídeo.
En part estaria més tranquil si aquesta versió hagués desaparegut per complet, si del millor Barça de la història ja no en quedés absolutament res. Quan una cosa està totalment desfeta ja només queda començar de nou, però de tant en tant veiem que aquesta sèrie de genialitats col·lectives encara es retroben en ocasions puntuals, tot esperançant el culer que espera, innocent, que l'equip retrobarà no només la seva millor versió, sinó també la constància.
M'emprenya moltíssim creure que el problema és, principalment, de voluntat. De no voler més que no poder, de perdre la tensió i no pas la qualitat. Que sí, que Xavi aguanta cada cop menys i se l'ha de dosificar, que cal trobar un parell de peces que renovin aquesta qualitat i tornin a agilitzar l'equip. Que renovar constament un estil que sembla perfecte és dificilíssim i requereix un esforç màxim, que mantenir-se al capdamunt és encara més difícil que arribar-hi. Però el problema és encara més greu quan saps que els teus jugadors poden, que seguirien meravellant el món si ells volguessin, però que no estan motivats. Quina és, doncs, la solució? Existeix la possibilitat que un jugador que ja ho té tot segueixi tenint ganes de més?
En teníem un que tenia ganes de jugar i va marxar quan en principi era el relleu principal al mig del camp. Tenim dos defenses que juguen com a última opció -cal veure també si el seu nivell és el necessari-, mentre que altres jugadors no tenen ni la pressió ni l'alicient de guanyar-se un lloc a l'onze que tenen assegurat quan ells vulguin. Ja sabem que poden i volen competir contra els grans, i que fins i tot podrien arribar a guanyar la Champions amb un toc de sort, però la Lliga no la guanyaran si no tenen els nassos de plantar-se als estadis més assequibles i, tot i així, donar-hi el 100%. Perquè no volen, no pas perquè no puguin.
L'altra realitat
Real Madrid TV ho veu així, cosa que m'encanta. Hi ha una veritat i és la seva. Som molt de Marta Garrido, qui posa la veu del vídeo.
martes, 18 de marzo de 2014
Coure
Hi ha una data assenyalada al meu calendari. El dissabte 29 de març està marcat com el dia dels dies. Veig la llum al final del túnel amb la mirada posada en aquell dia, que ja em té més impacient que Pepe després de dos mesos sense lesionar. La notícia de notícies és que, aquell dia, l'Anna, la mare del David (encara que els noms us sonin, pronuncieu-los en Alemany), ens ha convidat a sopar.
A Alemanya, com ja us he comentat, mengen generalment malament. Però hi ha un tret que diferencia aquesta família de les altres a Ebersberg. L'Anna és portuguesa, cuina molt bé i compra peix -bàsicament bacallà- al mercat central de Munic. I això són molts punts guanyats. El seu marit, bavarès de tota la vida, coneix perfectament el valor de menjar peix fresc i un detall com aquest pot ser raó d'estabilitat en tot matrimoni.
La família d'en David va ser la primera que vaig conèixer, a part de l'entranyable gent amb qui visc. Els vaig comentar que havia estat a diversos indrets de Portugal, que hi havia estat dues vegades i que és un país maquíssim, però sobretot que els viatges m'havien agafat en una època d'esplendor ingestiva, en què ja tenia aquell conegut michelín de la felicidad, i que aleshores la panxa ensenyava al món que jo era molt feliç. Els vaig comentar a novembre que recordo amb passió el seu Bacalhau a Bras, les Francesinhas i el Polvo na Grelha. I crec -i desitjo- que l'Anna no ha oblidat pas les meves paraules.
Li regalaré un parell de fuets i un sobre de pernil, que ja torno a tenir el rebost ple i, com qui acaba de cobrar el sou de principis de mes, em sento amb poder per convidar. Compte però amb la cultura portuguesa, que entre tovalloles i fados la tenim molt infravalorada.
A Alemanya, com ja us he comentat, mengen generalment malament. Però hi ha un tret que diferencia aquesta família de les altres a Ebersberg. L'Anna és portuguesa, cuina molt bé i compra peix -bàsicament bacallà- al mercat central de Munic. I això són molts punts guanyats. El seu marit, bavarès de tota la vida, coneix perfectament el valor de menjar peix fresc i un detall com aquest pot ser raó d'estabilitat en tot matrimoni.
La família d'en David va ser la primera que vaig conèixer, a part de l'entranyable gent amb qui visc. Els vaig comentar que havia estat a diversos indrets de Portugal, que hi havia estat dues vegades i que és un país maquíssim, però sobretot que els viatges m'havien agafat en una època d'esplendor ingestiva, en què ja tenia aquell conegut michelín de la felicidad, i que aleshores la panxa ensenyava al món que jo era molt feliç. Els vaig comentar a novembre que recordo amb passió el seu Bacalhau a Bras, les Francesinhas i el Polvo na Grelha. I crec -i desitjo- que l'Anna no ha oblidat pas les meves paraules.
Li regalaré un parell de fuets i un sobre de pernil, que ja torno a tenir el rebost ple i, com qui acaba de cobrar el sou de principis de mes, em sento amb poder per convidar. Compte però amb la cultura portuguesa, que entre tovalloles i fados la tenim molt infravalorada.
lunes, 17 de marzo de 2014
Creuat
Si fa no fa era a uns cinc metres de la pilota quan tot es va aturar. Tant li feia haver marcat un gol, si en la següent jugada havia de passar el que cap futbolista desitja. Un mal control i molt pitjor la sort que va tenir el jugador rival. Acabàvem d'aconseguir l'empat a quatre a l'últim minut i estàvem exultants. Només servir de mig del camp els jugadors del Feldkirchen, que aparentment tenien equip per guanyar sense massa problemes, es volien llançar a l'atac en un intent desesperat de sortir victoriosos d'Ebersberg. Però el davanter, d'uns vint anys, va trepitjar la pilota amb l'esquerra i s'hi va entrebancar amb tanta mala sort que es va doblegar el genoll més de noranta graus. La imatge va ser terrible i els seus crits encara ressonen dins el meu cap, que ahir al vespre encara em feia mal abans d'anar a dormir.
No va trigar l'àrbitre a xiular el final quan es va adonar de la gravetat del moment. Probablement aquell noi s'havia trencat un dels lligaments creuats del genoll i no puc imaginar-me el mal que ha de fer una lesió com aquesta. Els crits eren d'autèntic dolor, en qüestió de segons va quedar completament pàlid i no sabia què fer-ne de les mans, incontrolades i buscant ajuda on no podria trobar-la.
Aquella alegria que moltes vegades regala el futbol queda en un no-res en qüestió de segons, quan una acció tan desafortunada com aquesta, un dolorós accident, trenca la màgia del joc i transforma la figura de l'adversari en empatia. Molts companys, preocupats, envoltaven el jove, que van tapar amb una manta mentre arribava l'ambulància. D'altres, tombats al terra, lamentaven la lesió i fins i tot un company seu plorava. Els seus pares eren allà i van saltar a la gespa tan bon punt van sentir els primers crits.
I no em vull imaginar, jo que en un primer instant vaig viure amb tal pànic una escena com aquesta, com s'ha de sentir si un company, tot d'una, cau damunt la gespa i es tem per la seva vida. Al cap i a la fi, això ho pot curar el temps i cap vida corre risc. Però aquesta és d'aquelles escenes que hom guarda i difícilment oblida.
___________________
Gekreuzt
Ungefähr stand ich fünf Meter entfernt, als alles auf einmal aufhörte. Es war doch egal, ob wir gerade ein Tor geschossen zu haben, wenn in einem Augenblick solche sache vorfallen würde. Ein schlechter Ballkontakt, viel schlimmer Glück. Wir hatten in der 92. Minute das 4-4 geschossen und wir fühlten uns frohlockend. Als die Jungs aus Feldkirchen den Ball noch Mal gespielt hatten, mussten sie schnell spielen, um ein letztes Tor zu schaffen, um Sieger in Ebersberg zu werden. Aber unglücklicherweise ist ihre Stürmer mit dem Ball gestolpert und hat sein Knie gänzlich gebogen. Das Bild und seine Schreie habe ich noch im Kopf.
Der Schiedsrichter hat die Vollzeit gepfiffen, als er bemerkt hat, dass es ernsthaft war. Möglicherweise hat der Jung sein Innenkreuzband gebrochen und ich kann mich nicht vorstellen, was für ein Schmerz man in diesem Fall fühlen kann. Die Schreie zeigten aber echter Pein und er wusste nicht, was er mit seine Hände tun sollte, da sie total unkontrolliert waren.
Fussball hat manchmal diese Scheisse. Das kann in einem Augenblick Freude zum Leiden bringen, wenn in solche Momenten wie diese wird das Zauber von dem Spiel gebrochen und demaskiert, und wandelt Rivalität zum Empathie um.
Ja, das Spiel war echt spannend, mehr als die letzte fünf auf einmal. Aber solche Momenten bleiben manchmal leider mehr im Kopf als ein Sieg, ein Zauberpass oder ein Tor in der letzte Spielminute, wie Goscho es gestern geschafft hat, nach einem tollen Hin- und Zurückspiel, daran wir uns alle erinnern werden.
Dann kam ein Liter Bier, noch etwas zum trinken, danach noch etwas und, wegen Erinnerung, endet hier mein Bericht.
No va trigar l'àrbitre a xiular el final quan es va adonar de la gravetat del moment. Probablement aquell noi s'havia trencat un dels lligaments creuats del genoll i no puc imaginar-me el mal que ha de fer una lesió com aquesta. Els crits eren d'autèntic dolor, en qüestió de segons va quedar completament pàlid i no sabia què fer-ne de les mans, incontrolades i buscant ajuda on no podria trobar-la.
Aquella alegria que moltes vegades regala el futbol queda en un no-res en qüestió de segons, quan una acció tan desafortunada com aquesta, un dolorós accident, trenca la màgia del joc i transforma la figura de l'adversari en empatia. Molts companys, preocupats, envoltaven el jove, que van tapar amb una manta mentre arribava l'ambulància. D'altres, tombats al terra, lamentaven la lesió i fins i tot un company seu plorava. Els seus pares eren allà i van saltar a la gespa tan bon punt van sentir els primers crits.
I no em vull imaginar, jo que en un primer instant vaig viure amb tal pànic una escena com aquesta, com s'ha de sentir si un company, tot d'una, cau damunt la gespa i es tem per la seva vida. Al cap i a la fi, això ho pot curar el temps i cap vida corre risc. Però aquesta és d'aquelles escenes que hom guarda i difícilment oblida.
___________________
Gekreuzt
Ungefähr stand ich fünf Meter entfernt, als alles auf einmal aufhörte. Es war doch egal, ob wir gerade ein Tor geschossen zu haben, wenn in einem Augenblick solche sache vorfallen würde. Ein schlechter Ballkontakt, viel schlimmer Glück. Wir hatten in der 92. Minute das 4-4 geschossen und wir fühlten uns frohlockend. Als die Jungs aus Feldkirchen den Ball noch Mal gespielt hatten, mussten sie schnell spielen, um ein letztes Tor zu schaffen, um Sieger in Ebersberg zu werden. Aber unglücklicherweise ist ihre Stürmer mit dem Ball gestolpert und hat sein Knie gänzlich gebogen. Das Bild und seine Schreie habe ich noch im Kopf.
Der Schiedsrichter hat die Vollzeit gepfiffen, als er bemerkt hat, dass es ernsthaft war. Möglicherweise hat der Jung sein Innenkreuzband gebrochen und ich kann mich nicht vorstellen, was für ein Schmerz man in diesem Fall fühlen kann. Die Schreie zeigten aber echter Pein und er wusste nicht, was er mit seine Hände tun sollte, da sie total unkontrolliert waren.
Fussball hat manchmal diese Scheisse. Das kann in einem Augenblick Freude zum Leiden bringen, wenn in solche Momenten wie diese wird das Zauber von dem Spiel gebrochen und demaskiert, und wandelt Rivalität zum Empathie um.
Ja, das Spiel war echt spannend, mehr als die letzte fünf auf einmal. Aber solche Momenten bleiben manchmal leider mehr im Kopf als ein Sieg, ein Zauberpass oder ein Tor in der letzte Spielminute, wie Goscho es gestern geschafft hat, nach einem tollen Hin- und Zurückspiel, daran wir uns alle erinnern werden.
Dann kam ein Liter Bier, noch etwas zum trinken, danach noch etwas und, wegen Erinnerung, endet hier mein Bericht.
lunes, 10 de marzo de 2014
Terminal
Davant el meu pont aeri personal, entre Munic i Barcelona, existeixen dues aerolínies amb vols regulars i mínimament barats. Fins la setmana passada havia escollit sempre Vueling, aquella aerolínia en principi Low Cost, on pagues menys a canvi de menys i on pots donar gràcies que no et fan volar dret. En tot cas, jo que sóc de cames llargues, pateixo durant dues hores per evitar un coàgul a la zona del genoll, que viatja premsat i envasat al buit com els fuets que facturo en qualitat de contraban de supervivència.
L'aeroport Franz Josef Stauss, com l'aeroport de Barcelona, té una terminal nova i una de vella. Des de la T1, una estructura senzilla i sense massa història surten els vols de Vueling. Des de la T2, la nova, surten els vols de Lufthansa. Una terminal on val la pena arribar-hi amb temps, més grossa que molts pobles de 5000 habitants, nova i moderna com la que més i plena de temps per perdre-hi.
En la meva darrera visita a Catalunya vaig veure que, a l'hora de facturar maletes, Lufthansa costava ben bé el mateix que Vueling, i per qüestió d'horaris vaig donar una oportunitat als alemanys de convènce'm de cara al pròxim viatge. I carai, si em van convèncer! Vaig arribar, per ànsies meves, diumenge 2 de març a les cinc de la tarda -quatre hores abans que sortís el vol- i temia avorrir-me com una ostra. Per poc no perdo l'avió. Fins i tot facturar maletes va ser una aventura on em vaig sentir el més pagès de la zona. Vaig imprimir el bitllet i vaig facturar en un sol mostrador on una màquina ho feia tot per mi. Per sort, la maleta i jo vam arribar a Barcelona tot i que, coneixent-me, podria haver-la enviat a Kuala Lumpur perfectament.
Aquella terminal està dissenyada expressament per a un català de debò, com ho sóc jo. Carai, si tan bon punt vaig entrar vaig descobrir que alguns negocis de Duty Free tenien secció de degustació! Què més volia jo, que pràcticament no havia dinat? Quan vaig acabar la meva ruta gastronòmica -lliure de taxes i impostos- vaig trobar una màquina de cafès que també feia xocolates i tès. Gratis!! M'estava tornant boig.
Ja després la catorzena xocolata calenta gratuïta vaig trobar una zona patrocinada per Allianz (els periodistes citem la font), que tenia la forma d'un Allianz Arena -l'estadi del Bayern- a escala 1:10, però que dintre hi havia sofàs, taules i endolls a cada racó per a poder carregar els aparells electrònics. El clímax va ser descobrir que el recinte comptava amb internet gratuït (patrocinat per la Telekom, també patrocinadora del Bayern), i fins i tot podia descarregar una pel·lícula gratuïtament, dins un llarg llistat, per a visionar durant el vol. Vaig demanar-me un te per a celebrar-ho -i tirar avall les xocolates, que ja pesaven- i vaig poder veure el derbi Atlético - Real Madrid en directe. Poc més a cost zero es pot demanar en un aeroport. Els alemanys m'han convençut.
L'aeroport Franz Josef Stauss, com l'aeroport de Barcelona, té una terminal nova i una de vella. Des de la T1, una estructura senzilla i sense massa història surten els vols de Vueling. Des de la T2, la nova, surten els vols de Lufthansa. Una terminal on val la pena arribar-hi amb temps, més grossa que molts pobles de 5000 habitants, nova i moderna com la que més i plena de temps per perdre-hi.
En la meva darrera visita a Catalunya vaig veure que, a l'hora de facturar maletes, Lufthansa costava ben bé el mateix que Vueling, i per qüestió d'horaris vaig donar una oportunitat als alemanys de convènce'm de cara al pròxim viatge. I carai, si em van convèncer! Vaig arribar, per ànsies meves, diumenge 2 de març a les cinc de la tarda -quatre hores abans que sortís el vol- i temia avorrir-me com una ostra. Per poc no perdo l'avió. Fins i tot facturar maletes va ser una aventura on em vaig sentir el més pagès de la zona. Vaig imprimir el bitllet i vaig facturar en un sol mostrador on una màquina ho feia tot per mi. Per sort, la maleta i jo vam arribar a Barcelona tot i que, coneixent-me, podria haver-la enviat a Kuala Lumpur perfectament.
Aquella terminal està dissenyada expressament per a un català de debò, com ho sóc jo. Carai, si tan bon punt vaig entrar vaig descobrir que alguns negocis de Duty Free tenien secció de degustació! Què més volia jo, que pràcticament no havia dinat? Quan vaig acabar la meva ruta gastronòmica -lliure de taxes i impostos- vaig trobar una màquina de cafès que també feia xocolates i tès. Gratis!! M'estava tornant boig.
Ja després la catorzena xocolata calenta gratuïta vaig trobar una zona patrocinada per Allianz (els periodistes citem la font), que tenia la forma d'un Allianz Arena -l'estadi del Bayern- a escala 1:10, però que dintre hi havia sofàs, taules i endolls a cada racó per a poder carregar els aparells electrònics. El clímax va ser descobrir que el recinte comptava amb internet gratuït (patrocinat per la Telekom, també patrocinadora del Bayern), i fins i tot podia descarregar una pel·lícula gratuïtament, dins un llarg llistat, per a visionar durant el vol. Vaig demanar-me un te per a celebrar-ho -i tirar avall les xocolates, que ja pesaven- i vaig poder veure el derbi Atlético - Real Madrid en directe. Poc més a cost zero es pot demanar en un aeroport. Els alemanys m'han convençut.
domingo, 9 de marzo de 2014
666
Després d'una setmana de vacances a casa, on he pogut recuperar la sensibilitat del paladar entre moltes altres coses importants de la vida, avui diumenge tenia un objectiu. Llevat a les cinc del matí per agafar un avió a les 7.55 i ser a Munic a les deu, el gran repte avui era jugar a futbol. El partit començava a Ebersberg a les 12 i en César, entrenador del segon equip de l'FC, comptava amb mi, com a mínim a la segona part.
Així doncs, a les 10 del matí aterrava l'avió a l'aeroport de Munic, d'on mitja hora més tard sortia escopetejat amb la maleta de 18 quilos i una quinzena de fuets. El principal problema era, un cop arribat a Ebersberg, trobar un mitjà de transport per anar al camp, que és a les afores del poble, a uns tres quilòmetres de distància de l'estació. Un problema greu per a algú que té pressa però no té cotxe.
Acabat d'aterrar, preguntava per una ànima caritativa que pogués ajudar-me. Duia 20 quilos en forma d'equipatge -comptant el de mà- i havia de passar per casa a recollir les botes de futbol. Tot plegat semblava inassumible. De sobte he comptat amb la inestimable ajuda de l'amic Muri (l'entranyable número 5 de l'FC), qui s'ha ofert a passar-me a buscar a l'estació de Grafing (el poble veí d'on és ell), dur-me a casa i després al camp. I amb rap alemany a tot volum m'esperava ell amb la Steffi i en Sego, fans incondicionals de l'equip, puntual a les dotze del migdia, hora en què començava el partit i jo arribava amb el tren.
Semblava materialment impossible però a dos quarts d'una estava ja vestit per l'ocasió, sense haver menjat en set hores, havent-ne dormit només 10 de les darreres 70 i sense begudes energètiques que poguessin despertar-me. L'equip perdia 0-1 i més es complicarien les coses quan els visitants van ampliar l'avantatge i, a cinc minuts pel final, perdíem de dos gols. I en César encara no sap com va aconseguir esgarrapar un punt. A cinc minuts pel final vaig marcar un gol que ara m'obliga a convidar -amb molt de gust- a una caixa de cervesa el pròxim entrenament. De miracle, aconseguia l'equip empatar amb un tanto a l'últim minut.
Quin dia més estrany. Per més nassos, el primer equip guanya el segon partit de la temporada (un dels gols, del xofer Muri) i surt de la zona de descens. Ebersberg és una festa i jo, com a mínim, m'he entretingut en un dia difícil, com cada vegada que m'acomiado de la família fins vés a saber quan.
Us deixo la prova del delicte: Cliqueu aquí.
__________________________________
Irgendwie fühlte ich mich heute wach, obwohl ich nur 10 von den letzten 70 Stunden geschlafen hatte. Nach einer Woche in der Heimat, wo ich noch Mal richtig gegessen habe (Fisch, ich werde dich vermissen), bin ich früher als 5 Uhr aufgestanden mit einem Ziel im Kopf: Fussball spielen.
Das heisst, dass ich um 7:55 einen Flugzeug von Barcelona bis München nehmen musste, dass ich um 10 Uhr landen sollte, und dass der Spiel mit der 2. Mannschaft in Ebersberg angefangen hat. Es war unmöglich, in nur 2 Stunden meinen 18-kilogrämiger Koffer bis zum S-Bahn nachzuziehen, mit dem Zug (Umstieg dazwischen) nach Ebersberg zu fahren, nach Hause gehen, die Sporttasche vorbereiten und 3 Kilometer bis zum Stadion irgendwie fahren. Das hätte ich in 4 Stunden allein nicht geschafft. Ich brauchte hilfe. Grosse hilfe. César, der Trainer, zielte mit mir.
Aber die Leute von der Mannschaft haben heute gezeigt, wie nett kann man mit mir -der Armer- sein. Da war Muri, die Nummer 5 der 1. Mannschaft. Er hat meine Gebete gehört und hat sich freiwillig gemeldet. Und da war er mit Steffi und Sego, beide Fans der furchtbar Ebersberger Südkurve, pünktlich um 12 Uhr, als ich in Grafing angekommen bin und gleichzeitig als der Spiel losgegangen ist. Ich hatte nichts gemacht aber trotzdem hatte ich schon geschwitzt. Und zum Takt des deutsches Rap haben wir alles geschafft, eigentlich früher als erwartet.
Als ich mit 0-1 in der 2. Halbzeit eingewechselt bin, hatte ich nichts geschlafen, nichts gegessen und nur noch ein Bisschen warm gemacht. Und fast verloren sah alles aus, als die Ergebnis in der 85. Minute ein 0-2 zeigte. Aber das konnte nicht sein. Zu viel hatten wir gerannt, um so einfach abzugeben. Durch einer Ecke traf ich das 1-2 (das bedeutet, wie die Tradition sagt, dass ich am nächsten Training für die ganze Mannschaft die verdammte Kiste Bier bringe) und in einem Miracle (hier Beweis) hat die Mannschaft die Ausgleich geschossen. Sofort abgepfiffen, haben wir es wie ein Sieg gefeiert, und den Weg der 1. Mannschaft gezeigt (oder?).
Was für ein anstrengender Tag. Aber hoffentlich wären alle so!
Així doncs, a les 10 del matí aterrava l'avió a l'aeroport de Munic, d'on mitja hora més tard sortia escopetejat amb la maleta de 18 quilos i una quinzena de fuets. El principal problema era, un cop arribat a Ebersberg, trobar un mitjà de transport per anar al camp, que és a les afores del poble, a uns tres quilòmetres de distància de l'estació. Un problema greu per a algú que té pressa però no té cotxe.
Acabat d'aterrar, preguntava per una ànima caritativa que pogués ajudar-me. Duia 20 quilos en forma d'equipatge -comptant el de mà- i havia de passar per casa a recollir les botes de futbol. Tot plegat semblava inassumible. De sobte he comptat amb la inestimable ajuda de l'amic Muri (l'entranyable número 5 de l'FC), qui s'ha ofert a passar-me a buscar a l'estació de Grafing (el poble veí d'on és ell), dur-me a casa i després al camp. I amb rap alemany a tot volum m'esperava ell amb la Steffi i en Sego, fans incondicionals de l'equip, puntual a les dotze del migdia, hora en què començava el partit i jo arribava amb el tren.
Semblava materialment impossible però a dos quarts d'una estava ja vestit per l'ocasió, sense haver menjat en set hores, havent-ne dormit només 10 de les darreres 70 i sense begudes energètiques que poguessin despertar-me. L'equip perdia 0-1 i més es complicarien les coses quan els visitants van ampliar l'avantatge i, a cinc minuts pel final, perdíem de dos gols. I en César encara no sap com va aconseguir esgarrapar un punt. A cinc minuts pel final vaig marcar un gol que ara m'obliga a convidar -amb molt de gust- a una caixa de cervesa el pròxim entrenament. De miracle, aconseguia l'equip empatar amb un tanto a l'últim minut.
Quin dia més estrany. Per més nassos, el primer equip guanya el segon partit de la temporada (un dels gols, del xofer Muri) i surt de la zona de descens. Ebersberg és una festa i jo, com a mínim, m'he entretingut en un dia difícil, com cada vegada que m'acomiado de la família fins vés a saber quan.
Us deixo la prova del delicte: Cliqueu aquí.
__________________________________
Irgendwie fühlte ich mich heute wach, obwohl ich nur 10 von den letzten 70 Stunden geschlafen hatte. Nach einer Woche in der Heimat, wo ich noch Mal richtig gegessen habe (Fisch, ich werde dich vermissen), bin ich früher als 5 Uhr aufgestanden mit einem Ziel im Kopf: Fussball spielen.
Das heisst, dass ich um 7:55 einen Flugzeug von Barcelona bis München nehmen musste, dass ich um 10 Uhr landen sollte, und dass der Spiel mit der 2. Mannschaft in Ebersberg angefangen hat. Es war unmöglich, in nur 2 Stunden meinen 18-kilogrämiger Koffer bis zum S-Bahn nachzuziehen, mit dem Zug (Umstieg dazwischen) nach Ebersberg zu fahren, nach Hause gehen, die Sporttasche vorbereiten und 3 Kilometer bis zum Stadion irgendwie fahren. Das hätte ich in 4 Stunden allein nicht geschafft. Ich brauchte hilfe. Grosse hilfe. César, der Trainer, zielte mit mir.
Aber die Leute von der Mannschaft haben heute gezeigt, wie nett kann man mit mir -der Armer- sein. Da war Muri, die Nummer 5 der 1. Mannschaft. Er hat meine Gebete gehört und hat sich freiwillig gemeldet. Und da war er mit Steffi und Sego, beide Fans der furchtbar Ebersberger Südkurve, pünktlich um 12 Uhr, als ich in Grafing angekommen bin und gleichzeitig als der Spiel losgegangen ist. Ich hatte nichts gemacht aber trotzdem hatte ich schon geschwitzt. Und zum Takt des deutsches Rap haben wir alles geschafft, eigentlich früher als erwartet.
Als ich mit 0-1 in der 2. Halbzeit eingewechselt bin, hatte ich nichts geschlafen, nichts gegessen und nur noch ein Bisschen warm gemacht. Und fast verloren sah alles aus, als die Ergebnis in der 85. Minute ein 0-2 zeigte. Aber das konnte nicht sein. Zu viel hatten wir gerannt, um so einfach abzugeben. Durch einer Ecke traf ich das 1-2 (das bedeutet, wie die Tradition sagt, dass ich am nächsten Training für die ganze Mannschaft die verdammte Kiste Bier bringe) und in einem Miracle (hier Beweis) hat die Mannschaft die Ausgleich geschossen. Sofort abgepfiffen, haben wir es wie ein Sieg gefeiert, und den Weg der 1. Mannschaft gezeigt (oder?).
Was für ein anstrengender Tag. Aber hoffentlich wären alle so!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)