L'últim fuet

Aquest vespre, entre orgasmes bucals, he decretat l'alerta vermella. De la reserva de fuets -sense pebre, per favor- que em vaig endur a Alemanya ja només en queda un. Avui he pogut observar com d'aquell munt de budell envasat al buit ja només en queda un plàstic, després que m'hagi acabat el penúltim. El bon menjar agonitza i això és símptoma que potser em tocaria tornar algun dia a buscar reserves per a dos mesos més.

Vaig trobar el substitut decent del pernil dolç a l'Aldi, de manera que un dels pilars de la meva alimentació embotida ja queda satisfeta; el tema formatges el vaig solucionar, ja de bon principi; l'oli d'oliva és sorprenentment bo i amb uns quinze mitjos tomàquets puc arribar a sucar una baguette sencera, però ben sabut és que només amb formatge i pernil dolç no en tinc prou per entaular-me. Necessito un element per tancar tan deliciosos sopars i, malauradament, encara no he trobat cap mena de substitut digne del fuet sense pebre català que tant ha contribuït a fer-me créixer gran i gros.

Sí, bé, a Alemanya sopem a quarts de set de la tarda i sempre s'acaba menjant ingentment, com a l'hora de dinar. Però em nego a perdre tan delicada i extasiant tradició a l'hora de sopar, encara que haguem d'acompanyar-ho amb alguna cosa més. Aquell munt de llesques ben sucades amb oli i tomàquet i la llibertat d'agafar menjar d'on es vulgui de la taula van acaparar l'atenció de la família amb la qual visc, en primer lloc perquè era quelcom nou per a ells, però sobretot perquè vaig triomfar amb una cosa ben senzilla de preparar.

Per aquest motiu vam decidir racionar els fuets i pernils -aquests darrers van durar menys-, com si fóssim nàufrags que compten amb pocs recursos i opten per dividir-los en dies i setmanes per tal que aguantin més temps. Tard o d'hora havia d'arribar el dia. L'últim fuet s'haurà de degustar amb els honors que es mereix l'ocasió.