Aquest vespre, entre orgasmes bucals, he decretat l'alerta vermella. De la reserva de fuets -sense pebre, per favor- que em vaig endur a Alemanya ja només en queda un. Avui he pogut observar com d'aquell munt de budell envasat al buit ja només en queda un plàstic, després que m'hagi acabat el penúltim. El bon menjar agonitza i això és símptoma que potser em tocaria tornar algun dia a buscar reserves per a dos mesos més.
Vaig trobar el substitut decent del pernil dolç a l'Aldi, de manera que un dels pilars de la meva alimentació embotida ja queda satisfeta; el tema formatges el vaig solucionar, ja de bon principi; l'oli d'oliva és sorprenentment bo i amb uns quinze mitjos tomàquets puc arribar a sucar una baguette sencera, però ben sabut és que només amb formatge i pernil dolç no en tinc prou per entaular-me. Necessito un element per tancar tan deliciosos sopars i, malauradament, encara no he trobat cap mena de substitut digne del fuet sense pebre català que tant ha contribuït a fer-me créixer gran i gros.
Sí, bé, a Alemanya sopem a quarts de set de la tarda i sempre s'acaba menjant ingentment, com a l'hora de dinar. Però em nego a perdre tan delicada i extasiant tradició a l'hora de sopar, encara que haguem d'acompanyar-ho amb alguna cosa més. Aquell munt de llesques ben sucades amb oli i tomàquet i la llibertat d'agafar menjar d'on es vulgui de la taula van acaparar l'atenció de la família amb la qual visc, en primer lloc perquè era quelcom nou per a ells, però sobretot perquè vaig triomfar amb una cosa ben senzilla de preparar.
Per aquest motiu vam decidir racionar els fuets i pernils -aquests darrers van durar menys-, com si fóssim nàufrags que compten amb pocs recursos i opten per dividir-los en dies i setmanes per tal que aguantin més temps. Tard o d'hora havia d'arribar el dia. L'últim fuet s'haurà de degustar amb els honors que es mereix l'ocasió.
Un intent de ser columnista
martes, 25 de febrero de 2014
domingo, 23 de febrero de 2014
Les cartes
Quan vaig arribar al setembre vaig haver d'empadronar-me. Tota estada en un altre país que superi els tres mesos deixa de considerar-se una visita o acte de turisme i, per tant, equival a un trasllat com qualsevol altre. En un primer moment vaig pensar que hauria d'anar al consulat espanyol i demanar informació, però en Wolfgang em va acompanyar a l'ajuntament i en qüestió de cinc minuts i quatre papers, la recepcionista em va dir que ja ho tenia fet i que en menys d'una setmana ja seria considerat resident a Alemanya. Tal qual, cinc minuts. Sort que no vaig anar al consulat espanyol. La meva experiència em fa pensar que potser m'haurien acabat els tràmits un cop ja hagués tornat a Catalunya.
Per al millor i per al pitjor, el funcionariat alemany és eficient. Quatre dies després ja tenia una carta en nom de la cancellera Merkel donant-me la benvinguda. Amabilíssim, si ho comparem amb les següents sis cartes que vaig rebre. Impostos de televisió, llum, gas, aigua -curiosament en aquest ordre- i altres clatellades que m'hauria endut si no estés vivint a casa d'una família alemanya.
Però fa dos dies vaig rebre una darrera carta, amb un sobre i propaganda electoral. Curiosament, puc votar a les pròximes eleccions municipals, com tots els empadronats a Ebersberg. No sóc considerat ciutadà alemany i no puc participar a les generals ni comarcals, però sí a les locals, que seran el pròxim 16 de març.
Em va estranyar que em convidessin tan alegrement a unes eleccions, jo que vinc d'un país on disparen als perillosos immigrants que intenten entrar nadant a Ceuta. Malgrat tot, ho vaig trobar un gest admirable d'un país que mostra la democràcia per bandera. Al pas al qual avancem, potser quan torni el pròxim setembre em consideraran un immigrant sense papers i també em rebran a trets de goma.
A hores d'ara, com aquell qui diu, gairebé no tinc ni idea de quins partits es presenten a les eleccions, però amb gestos així no em sorprendria que el país tingui un índex de participació més alt que l'espanyol, cosa que tampoc és massa difícil. Em pregunto ara, però, si és el meu deure o si seria just votar tenint en compte que a partir del setembre ja no seré ciutadà d'aquesta ciutat.
Per al millor i per al pitjor, el funcionariat alemany és eficient. Quatre dies després ja tenia una carta en nom de la cancellera Merkel donant-me la benvinguda. Amabilíssim, si ho comparem amb les següents sis cartes que vaig rebre. Impostos de televisió, llum, gas, aigua -curiosament en aquest ordre- i altres clatellades que m'hauria endut si no estés vivint a casa d'una família alemanya.
Però fa dos dies vaig rebre una darrera carta, amb un sobre i propaganda electoral. Curiosament, puc votar a les pròximes eleccions municipals, com tots els empadronats a Ebersberg. No sóc considerat ciutadà alemany i no puc participar a les generals ni comarcals, però sí a les locals, que seran el pròxim 16 de març.
Em va estranyar que em convidessin tan alegrement a unes eleccions, jo que vinc d'un país on disparen als perillosos immigrants que intenten entrar nadant a Ceuta. Malgrat tot, ho vaig trobar un gest admirable d'un país que mostra la democràcia per bandera. Al pas al qual avancem, potser quan torni el pròxim setembre em consideraran un immigrant sense papers i també em rebran a trets de goma.
A hores d'ara, com aquell qui diu, gairebé no tinc ni idea de quins partits es presenten a les eleccions, però amb gestos així no em sorprendria que el país tingui un índex de participació més alt que l'espanyol, cosa que tampoc és massa difícil. Em pregunto ara, però, si és el meu deure o si seria just votar tenint en compte que a partir del setembre ja no seré ciutadà d'aquesta ciutat.
domingo, 16 de febrero de 2014
Les claus
Avís, he reescrit aquest text en alemany per tal que ho llegeixin els meus companys d'equip. En català, unes línies més avall.
Die Schlüssel
"Nein, brauchst du nicht, wir werden den ganzen Nachmittag da sein" war Wolfgangs Antwort, als ich gegen 12 Uhr ihm gefragt habe, ob ich die Hausschlüssel mitnehmen sollte. Ich mache das nicht immer, weil ich ganz schlechte Erinnerung habe, und auch ein Bisschen Angst davor, dass sie verschwinden. "Auf jeden Fall, wenn wir nicht da wären, hat Frau Schneider -die alte Nachbarin, die gegenüber wohnt- ein Schlüssel", hat mir Wolfgang im Notfall vorgeschlagen.
So habe ich meine Sporttasche mitgenommen, um in mein erster Spiel mit der FC Ebersbergs Trikot teilzunehmen. Die Herausforderung gegen die Nachbarstadt Grafing sah spannend aus, obwohl ich wusste schon, dass ich auf der Bank anfangen würde. Ich bin irgendwie neu da, und wir waren 16 Leute. Auch hatte ich vor, eine gute Leistung zu zeigen. Wir sind in der letzten Position der B-Klasse und das wird, sicher, ganz anders werden. Die Ergebnis war leider ein 0-2 für die Grafinger, aber das macht mir heutzutage keine Sorge, weil das eigentlich 'nur' ein Vorbereitungsspiel war.
Aber meine echte Falle heute war nicht auf dem Feld, wo ich als rechter Stürmer mit der Nummer von meinem lieber Thierry Henry spielen konnte. Überhaupt nicht. Die Hausschlüssel nicht mitnehmen war mein grosser Fehler des Tages. Ich musste bei Frau Schneider klingeln. Sie ist ungefähr 70 Jahre alt, spricht echter und unverständlicher Bayrisch und redet viel. Sehr viel.
Ich weiss nicht genau wie, aber auf einmal war ich ja schon drinnen. Ich konnte nichts dagegen sagen, als sie mir eingeladen hat, ein Paar hausgebackene Kekse zu essen. Und dieses Paar ist so wie so eine Stunde geworden. Mein Nachmittag sah sehr kompliziert aus, aber ich sah die Möglichkeit, um überzuleben, als ich unser Auto gehört habe. "Das soll die Familie sein", sehnte ich, als ich schon aufgestanden war.
Vielleicht war alles eine Lüge. Vielleicht hat Frau Schneider die Schlüssel vor lange Zeit verloren, und will jetzt nichts beweisen. Vielleicht bin ich in einem Komplott, um tiefer Bayrisch zu lernen. Vielleicht, oder vielleicht sicher, soll ich nächstes Mal die Schlüssel mitnehmen.
________________________
"No, tranquil, que tota la tarda serem aquí" ha estat la resposta d'en Wolfgang quan, a quarts d'una del migdia, li he preguntat si m'havia d'endur les claus de casa. No sempre ho faig, perquè sent despistat com sóc, de vegades tinc certa por de perdre les claus per algun racó. "En tot cas, si no hi fóssim, la senyora Schneider sempre en té un joc", m'ha plantejat en Wolfgang en cas d'emergència.
Die Schlüssel
"Nein, brauchst du nicht, wir werden den ganzen Nachmittag da sein" war Wolfgangs Antwort, als ich gegen 12 Uhr ihm gefragt habe, ob ich die Hausschlüssel mitnehmen sollte. Ich mache das nicht immer, weil ich ganz schlechte Erinnerung habe, und auch ein Bisschen Angst davor, dass sie verschwinden. "Auf jeden Fall, wenn wir nicht da wären, hat Frau Schneider -die alte Nachbarin, die gegenüber wohnt- ein Schlüssel", hat mir Wolfgang im Notfall vorgeschlagen.
So habe ich meine Sporttasche mitgenommen, um in mein erster Spiel mit der FC Ebersbergs Trikot teilzunehmen. Die Herausforderung gegen die Nachbarstadt Grafing sah spannend aus, obwohl ich wusste schon, dass ich auf der Bank anfangen würde. Ich bin irgendwie neu da, und wir waren 16 Leute. Auch hatte ich vor, eine gute Leistung zu zeigen. Wir sind in der letzten Position der B-Klasse und das wird, sicher, ganz anders werden. Die Ergebnis war leider ein 0-2 für die Grafinger, aber das macht mir heutzutage keine Sorge, weil das eigentlich 'nur' ein Vorbereitungsspiel war.
Aber meine echte Falle heute war nicht auf dem Feld, wo ich als rechter Stürmer mit der Nummer von meinem lieber Thierry Henry spielen konnte. Überhaupt nicht. Die Hausschlüssel nicht mitnehmen war mein grosser Fehler des Tages. Ich musste bei Frau Schneider klingeln. Sie ist ungefähr 70 Jahre alt, spricht echter und unverständlicher Bayrisch und redet viel. Sehr viel.
Ich weiss nicht genau wie, aber auf einmal war ich ja schon drinnen. Ich konnte nichts dagegen sagen, als sie mir eingeladen hat, ein Paar hausgebackene Kekse zu essen. Und dieses Paar ist so wie so eine Stunde geworden. Mein Nachmittag sah sehr kompliziert aus, aber ich sah die Möglichkeit, um überzuleben, als ich unser Auto gehört habe. "Das soll die Familie sein", sehnte ich, als ich schon aufgestanden war.
Vielleicht war alles eine Lüge. Vielleicht hat Frau Schneider die Schlüssel vor lange Zeit verloren, und will jetzt nichts beweisen. Vielleicht bin ich in einem Komplott, um tiefer Bayrisch zu lernen. Vielleicht, oder vielleicht sicher, soll ich nächstes Mal die Schlüssel mitnehmen.
________________________
"No, tranquil, que tota la tarda serem aquí" ha estat la resposta d'en Wolfgang quan, a quarts d'una del migdia, li he preguntat si m'havia d'endur les claus de casa. No sempre ho faig, perquè sent despistat com sóc, de vegades tinc certa por de perdre les claus per algun racó. "En tot cas, si no hi fóssim, la senyora Schneider sempre en té un joc", m'ha plantejat en Wolfgang en cas d'emergència.
I així he marxat amb la meva bossa d'esport, disposat a jugar el meu primer partit vestint la samarreta de l'FC Ebersberg. El partit, contra el poble veí de Grafing, es preveia prou complicat tenint en compte que som els darrers d'una divisió inferior a ells, però el curt 0-2 ha demostrat que podem plantar cara a equips de la nostra categoria i així treure l'equip del pou de la B-Klasse, el penúltim esglaó del futbol alemany.
L'autèntic parany avui no era sobre el terreny de joc, on he pogut jugar d'extrem dret amb el número del meu estimat Thierry Henry, sinó a la tornada a casa. No haver agafat les claus ha estat una ensarronada que m'ha costat més suor que la que hagi pogut abocar damunt la gespa artificial. He hagut de trucar a la porta de Frau Schneider, la veïna del davant, d'uns 70 anys, bavaresa amb un accent incomprensible per a l'aprenent comú i una xerrera maratoniana.
Sense saber exactament com, havia passat de demanar claus a prendre galetes casolanes assegut en una taula de fusta antiga. No he tingut opció, així que he acceptat la invitació d'aquell cos curvilini que demanava companyia. Anar assentint frase rere frase i mostrant cara de perdut sempre que sentia l'entonació d'una pregunta, passaven els minuts. No em sentia incòmode, però mantenir una conversa amb algú de qui entens el 20% de les paraules que pronuncia és molt complicat.
La meva salvació ha estat sentir el cotxe que tornava a casa i aparcava al garatge del davant. "Ui, aquests deuen ser ells", he sospirat ja gairebé dempeus i donant les gràcies per l'aperitiu, i tot somrient, Frau Schneider m'ha acompanyat cap a la porta, sense donar-me cap clau perquè ja no la necessitava. Potser la trampa era aquesta. Potser ella no té la solució als meus problemes amb el pany, sinó que és un passatemps per esperar que tornin. Potser em trobo davant d'una iniciativa secreta per millorar el meu nivell de bavarès. O potser simplement més val que agafi les claus la pròxima vegada.
jueves, 13 de febrero de 2014
Grafing
Ahir dimecres vaig assistir al meu primer entrenament a l'FC Ebersberg com a Spielberechtigt (disponible per a jugar). Al primer entrenament de l'equip -a l'aire lliure- d'aquest any nou. Ja no recordava massa bé allò que de tan jove em turmentava quan els dimecres fèiem "entrenament de físic" i jo era dels primers a treure la llengua. Ara mateix escric amb agulletes i probablement demà arribi a l'entrenament amb les cames encara sobrecarregades. Això de córrer mai ha estat cosa meva.
Perquè caminar, prou bé, però quan es tracta de córrer mai he après a mantenir un ritme constant i sempre m'he cansat al poc temps de començar. Les deu voltes a la pista olímpica que rodeja el Waldsportpark, el camp de l'Ebersberg, van ser un aperitiu que vaig superar amb solvència i fins i tot creient que acabaria l'entrenament fresc i tot. Però les cares dels meus companys, que ja coneixien l'entrenador i els seus mètodes d'entrenament sense pilota, advertien que no seria l'únic que a l'últim quart d'hora, quan fèiem el partidillo d'entrenament, m'arrossegaria per la gespa.
La meva forma física és lamentable però com a mínim he trobat l'excusa per a recuperar-la modestament. Mai he amagat el meu profund odi al gimnàs i l'entrenar per entrenar, sol, amb maquinària, un mètode que jo sempre he considerat artificial, i més tenint una muntanya meravellosa per a les cames a tocar de casa. Fer esport en un recinte tancat em resulta insuficient. Al carrer superes obstacles, observes i pots aprofitar mínimament el temps. A la muntanya gaudeixes amb paisatges, respires aire fresc i les cames guanyen força amb una rapidesa sorprenent. Al gimnàs, com a molt, escoltaràs música.
I ara que torno a jugar a futbol i m'ho passo bé amb els companys d'equip que tant s'han rigut de mi i del meu país pel lleu retard d'arribada de la meva fitxa federativa, he trobat el millor escenari. En acabar l'entrenament em vaig sentir satisfet. Entrenar en equip és una gran solució per a mi, que sóc un mandrós de primera línia, i més si tinc l'incentiu que diumenge m'estreno contra la ciutat veïna, Grafing, en el primer partit de preparació per una lliga que es reprèn el 9 de març.
Perquè caminar, prou bé, però quan es tracta de córrer mai he après a mantenir un ritme constant i sempre m'he cansat al poc temps de començar. Les deu voltes a la pista olímpica que rodeja el Waldsportpark, el camp de l'Ebersberg, van ser un aperitiu que vaig superar amb solvència i fins i tot creient que acabaria l'entrenament fresc i tot. Però les cares dels meus companys, que ja coneixien l'entrenador i els seus mètodes d'entrenament sense pilota, advertien que no seria l'únic que a l'últim quart d'hora, quan fèiem el partidillo d'entrenament, m'arrossegaria per la gespa.
La meva forma física és lamentable però com a mínim he trobat l'excusa per a recuperar-la modestament. Mai he amagat el meu profund odi al gimnàs i l'entrenar per entrenar, sol, amb maquinària, un mètode que jo sempre he considerat artificial, i més tenint una muntanya meravellosa per a les cames a tocar de casa. Fer esport en un recinte tancat em resulta insuficient. Al carrer superes obstacles, observes i pots aprofitar mínimament el temps. A la muntanya gaudeixes amb paisatges, respires aire fresc i les cames guanyen força amb una rapidesa sorprenent. Al gimnàs, com a molt, escoltaràs música.
I ara que torno a jugar a futbol i m'ho passo bé amb els companys d'equip que tant s'han rigut de mi i del meu país pel lleu retard d'arribada de la meva fitxa federativa, he trobat el millor escenari. En acabar l'entrenament em vaig sentir satisfet. Entrenar en equip és una gran solució per a mi, que sóc un mandrós de primera línia, i més si tinc l'incentiu que diumenge m'estreno contra la ciutat veïna, Grafing, en el primer partit de preparació per una lliga que es reprèn el 9 de març.
martes, 11 de febrero de 2014
Carta oberta (2)
Aquesta és una carta que completa i acaba la història d'aquesta primera.
Al Respetable Sr. Don Ángel María Villar Llona, presidente de la Real Federación Española de Fútbol,
Al Respetable Sr. Don Ángel María Villar Llona, presidente de la Real Federación Española de Fútbol,
(o a quien corresponda)
Me alegra mucho poder escribirle esta carta ya que, solamente 145 días después de mandar la petición para poder jugar al fútbol en la penúltima división de Alemania, la Federación que usted preside ha confirmado que no soy ningún profesional del balón, apto para ayudar a mi equipo, actualmente último en dicha Liga y con una plantilla de quince jugadores de los cuales, ahora, cuatro causan baja por lesión. Debo agradecérselo, de todo corazón. Ahora el equipo ya dispone de un suplente, todo un lujo para un combinado con cinco jugadores mayores de 30 años.
Cuando ayer leímos los integrantes del equipo el correo de Günther (quien ha peleado con ustedes durante estos últimos cinco meses) confirmando que ya podía disputar partidos oficiales, el sarcasmo reinó en la plantilla. El primero dijo que "por fin el Barça acepta la oferta!", mientras que Taner, el turco, me preguntó si aquello significaba que España ya había salido de la crisis. Nada más lejos de la realidad, les comenté que aquello no fue un milagro, que el mérito era en realidad de un programa de radio de mi país que decidió comentar mi caso e intentar facilitar mis trámites con ustedes.
Por algún motivo comentó la Federación Española hace tres semanas que mi petición de ficha nunca había llegado a sus manos y que revisáramos que habíamos mandado dicha solicitud. Sin ánimo de ofender, su respuesta no satisfizo al viejo Günther, quien comentó que pocas veces habían tratado de tomarle el pelo así. Pero el bueno de Günther y un servidor rellenamos mi solicitud de nuevo y sin rechistar. Le doy ahora las gracias, Respetable Sr. Don Ángel María Villar, porque su Federación me dio ya luz verde para jugar los últimos once partidos de temporada. Incluso llega su respuesta un mes antes de retomar el curso de la liga. Así da gusto entrenar.
Me pregunto ahora si ustedes contestaron a la primera o a la segunda solicitud. En cualquier caso, si encuentran la otra, sepan que pueden deshacerse ya de ella y aprovechar los siguientes seis meses para responder a otra persona que pueda estar en la misma situación que yo. Me sentiría mal sabiendo que hay otro joven en el mundo esperando otros seis meses mientras que ustedes trabajan el doble y en vano para mí, tratándome ya como a un Rey.
En cualquier caso, muchísimas gracias por su trabajo y disculpe las molestias que pueda haberle causado durante estos 145 días. Günther y yo esperamos no haber interrumpido nada.
Suyo afectísimo y seguro servidor,
Albert Bermúdez Oliveras
************************
Més enllà de tot plegat, aquesta carta l'escric plenament feliç i no hauria estat possible sense una sèrie de persones:
- Al Pere Escobar, per reaccionar al meu primer escrit, acceptar dur-me al programa El Club de la Mitjanit. Gràcies, Pere, per dedicar-me vint minuts del teu programa, on vaig gaudir com poques vegades he gaudit davant d'un micròfon.
- A l'Adrià Barrio, qui era en pràctiques al programa i va proposar a Pere Escobar la possibilitat de convidar-me al programa. Gràcies per gestionar-ho tot i ajudar-me en aquest sentit, Adrià. Ens en sortirem tard o d'hora.
- Al Carles Domènech, qui des de la Federació Catalana de Futbol ha facilitat molt aquest tràmit. Gràcies, Carles, per haver-ho solucionat.
Cuando ayer leímos los integrantes del equipo el correo de Günther (quien ha peleado con ustedes durante estos últimos cinco meses) confirmando que ya podía disputar partidos oficiales, el sarcasmo reinó en la plantilla. El primero dijo que "por fin el Barça acepta la oferta!", mientras que Taner, el turco, me preguntó si aquello significaba que España ya había salido de la crisis. Nada más lejos de la realidad, les comenté que aquello no fue un milagro, que el mérito era en realidad de un programa de radio de mi país que decidió comentar mi caso e intentar facilitar mis trámites con ustedes.
Por algún motivo comentó la Federación Española hace tres semanas que mi petición de ficha nunca había llegado a sus manos y que revisáramos que habíamos mandado dicha solicitud. Sin ánimo de ofender, su respuesta no satisfizo al viejo Günther, quien comentó que pocas veces habían tratado de tomarle el pelo así. Pero el bueno de Günther y un servidor rellenamos mi solicitud de nuevo y sin rechistar. Le doy ahora las gracias, Respetable Sr. Don Ángel María Villar, porque su Federación me dio ya luz verde para jugar los últimos once partidos de temporada. Incluso llega su respuesta un mes antes de retomar el curso de la liga. Así da gusto entrenar.
Me pregunto ahora si ustedes contestaron a la primera o a la segunda solicitud. En cualquier caso, si encuentran la otra, sepan que pueden deshacerse ya de ella y aprovechar los siguientes seis meses para responder a otra persona que pueda estar en la misma situación que yo. Me sentiría mal sabiendo que hay otro joven en el mundo esperando otros seis meses mientras que ustedes trabajan el doble y en vano para mí, tratándome ya como a un Rey.
En cualquier caso, muchísimas gracias por su trabajo y disculpe las molestias que pueda haberle causado durante estos 145 días. Günther y yo esperamos no haber interrumpido nada.
Suyo afectísimo y seguro servidor,
Albert Bermúdez Oliveras
************************
Més enllà de tot plegat, aquesta carta l'escric plenament feliç i no hauria estat possible sense una sèrie de persones:
- Al Pere Escobar, per reaccionar al meu primer escrit, acceptar dur-me al programa El Club de la Mitjanit. Gràcies, Pere, per dedicar-me vint minuts del teu programa, on vaig gaudir com poques vegades he gaudit davant d'un micròfon.
- A l'Adrià Barrio, qui era en pràctiques al programa i va proposar a Pere Escobar la possibilitat de convidar-me al programa. Gràcies per gestionar-ho tot i ajudar-me en aquest sentit, Adrià. Ens en sortirem tard o d'hora.
- Al Carles Domènech, qui des de la Federació Catalana de Futbol ha facilitat molt aquest tràmit. Gràcies, Carles, per haver-ho solucionat.
lunes, 10 de febrero de 2014
Radler
Sempre és de molt agrair rebre una visita quan s'és lluny de casa. Tota enyorança desapareix mentre tens algú del teu entorn proper a la vora, durant aquell temps en què aparques l'alemany i recuperes la teva llengüa que tant enyoraves xerrar amb naturalitat. Quan, per fi, aquella pantalla que us separava mentre estàveu en contacte desapareix.
Primer va ser el Jordi, amb qui vaig viure uns dies divertidíssims a l'Oktoberfest. Ell és un d'aquells amics que t'aixeca un somriure amb qualsevol tonteria, amb qui fer-la petar és molt fàcil i em va demostrar que, si això només era el principi, la meva experiència per Alemanya seria inoblidable. No us podria comptar ara per ara les gerres de cervesa que vam buidar en un cap de setmana. Hi ha coses que s'han de fer una vegada a la vida, però pel mateix motiu, potser també només una.
A principis de novembre van venir els meus pares. Eren la segona visita que rebia, i l'última del 2013. M'han encomanat la passió per viatjar i caminar fins aprofitar l'últim segon en què ets turista. Mai hem compartit la filosofia del viatge de relax. Al cap i a la fi, parar quiet quan ets a un lloc on no saps si hi tornaràs mai denota poca curiositat, mentre que jo em considero periodista.
Aquest cap de setmana ha vingut la Clara. Ella no havia estat mai a Alemanya i tenia ganes de veure'm, suposo que tantes com jo a ella. Munic i Salzburg en dissabte i diumenge, respectivament, van mig convertir-me en guia improvisat. Hi ha caps de setmana amb expectatives molt altes, independentment que funcionin els plans. No importa si finalment la ruta és aquesta o l'altra. Hi ha moments en què importa la companyia, no pas el lloc. Desconnectar d'absolutament tot, fins i tot del meu estimat futbol -compte que això és molt-. El lloc és l'excusa. La Clara va conèixer tot allò de què he anat parlant al blog. L'afecte d'en Wolfgang, en Marlin i la Christine; els paisatges d'Ebersberg, el seu poliesportiu, l'escola i el centre comercial; l'encant de les cases bavareses; la llet que tant m'agrada i el menjar, de vegades ben deliciós i d'altres no tant. Tot plegat amb un llarg etcètera de minúcies que avui en dia marquen el meu dia a dia. Però com us dic, moltes vegades tant li fa el voltant si la companyia és immillorable.
Gràcies, Clara.
Primer va ser el Jordi, amb qui vaig viure uns dies divertidíssims a l'Oktoberfest. Ell és un d'aquells amics que t'aixeca un somriure amb qualsevol tonteria, amb qui fer-la petar és molt fàcil i em va demostrar que, si això només era el principi, la meva experiència per Alemanya seria inoblidable. No us podria comptar ara per ara les gerres de cervesa que vam buidar en un cap de setmana. Hi ha coses que s'han de fer una vegada a la vida, però pel mateix motiu, potser també només una.
A principis de novembre van venir els meus pares. Eren la segona visita que rebia, i l'última del 2013. M'han encomanat la passió per viatjar i caminar fins aprofitar l'últim segon en què ets turista. Mai hem compartit la filosofia del viatge de relax. Al cap i a la fi, parar quiet quan ets a un lloc on no saps si hi tornaràs mai denota poca curiositat, mentre que jo em considero periodista.
Aquest cap de setmana ha vingut la Clara. Ella no havia estat mai a Alemanya i tenia ganes de veure'm, suposo que tantes com jo a ella. Munic i Salzburg en dissabte i diumenge, respectivament, van mig convertir-me en guia improvisat. Hi ha caps de setmana amb expectatives molt altes, independentment que funcionin els plans. No importa si finalment la ruta és aquesta o l'altra. Hi ha moments en què importa la companyia, no pas el lloc. Desconnectar d'absolutament tot, fins i tot del meu estimat futbol -compte que això és molt-. El lloc és l'excusa. La Clara va conèixer tot allò de què he anat parlant al blog. L'afecte d'en Wolfgang, en Marlin i la Christine; els paisatges d'Ebersberg, el seu poliesportiu, l'escola i el centre comercial; l'encant de les cases bavareses; la llet que tant m'agrada i el menjar, de vegades ben deliciós i d'altres no tant. Tot plegat amb un llarg etcètera de minúcies que avui en dia marquen el meu dia a dia. Però com us dic, moltes vegades tant li fa el voltant si la companyia és immillorable.
Gràcies, Clara.
lunes, 3 de febrero de 2014
El centre de Munic
L'ambient de la capital bavaresa en dia de partit és impressionant. Els bars paguen una morterada per poder emetre el canal Sky, que té els drets de la Bundesliga, però això els assegura que, siguin on siguin, passaran el cap de setmana -incloent el vespre de divendres- plens d'aficionats d'equips de Primera i Segona Divisió.
Ahir el Bayern jugava a les cinc de la tarda. Un horari que seria molt agraït per a l'aficionat del Barça però no tant a Alemanya, un país acostumat a sopar d'hora i amb molt poca cultura de l'entrepà, ja que tota mena d'aliment portat de casa és prohibit dins els estadis. Arribar a casa a les vuit del vespre d'un diumenge és per al bavarès comú sinònim d'anar tard. L'endemà es treballa.
Malgrat tot, el centre de la ciutat respira un ambient especial. Les línies de metro s'han reforçat una setmana més per facilitar el trànsit d'aficionats que van amunt i avall, a les dues del migdia el centre de la ciutat es vesteix de blanc i vermell i per Marienplatz un de cada tres aficionats duu una bufanda, samarreta o gorra del seu equip. Em comenta un company que està fins i tot mal vist assistir a l'estadi sense els colors del teu equip. "Fa de sightseeing, com si haguessis vingut de lluny a observar l'ambient però no per animar". L'afició alemanya no s'anima en funció del paper del seu equip.
El centre de Munic és preciós i els Biergarten s'omplen a les dues de la tarda per fer una (o dues, o tres) petita (o gran) prèvia del partit, comentar la jugada i discutir amb una Maß - gerra de litre de cervesa- a la mà les previsions per al duel. Ahir el Bayern jugava contra un Eintracht de Frankfurt ple de baixes, que es preveia sense problemes per als de Guardiola. El 5-0 parla per si sol, com també ho va fer l'espectacle que va oferir Thiago Alcántara. L'exblaugrana va batre el rècord de participacions en un partit (185) i de passades amb èxit (159). Culer, tens motius per estar emprenyat.
Ahir el Bayern jugava a les cinc de la tarda. Un horari que seria molt agraït per a l'aficionat del Barça però no tant a Alemanya, un país acostumat a sopar d'hora i amb molt poca cultura de l'entrepà, ja que tota mena d'aliment portat de casa és prohibit dins els estadis. Arribar a casa a les vuit del vespre d'un diumenge és per al bavarès comú sinònim d'anar tard. L'endemà es treballa.
Malgrat tot, el centre de la ciutat respira un ambient especial. Les línies de metro s'han reforçat una setmana més per facilitar el trànsit d'aficionats que van amunt i avall, a les dues del migdia el centre de la ciutat es vesteix de blanc i vermell i per Marienplatz un de cada tres aficionats duu una bufanda, samarreta o gorra del seu equip. Em comenta un company que està fins i tot mal vist assistir a l'estadi sense els colors del teu equip. "Fa de sightseeing, com si haguessis vingut de lluny a observar l'ambient però no per animar". L'afició alemanya no s'anima en funció del paper del seu equip.
El centre de Munic és preciós i els Biergarten s'omplen a les dues de la tarda per fer una (o dues, o tres) petita (o gran) prèvia del partit, comentar la jugada i discutir amb una Maß - gerra de litre de cervesa- a la mà les previsions per al duel. Ahir el Bayern jugava contra un Eintracht de Frankfurt ple de baixes, que es preveia sense problemes per als de Guardiola. El 5-0 parla per si sol, com també ho va fer l'espectacle que va oferir Thiago Alcántara. L'exblaugrana va batre el rècord de participacions en un partit (185) i de passades amb èxit (159). Culer, tens motius per estar emprenyat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)