Sant Nicolau

Una veu feble em desperta a dos quarts de sis del matí, un quart d'hora abans de l'habitual.

- Albert, vesteix-te, ràpid, que m'he oblidat de Sant Nicolau!
- Què he de fer, dius? - li contesto a en Wolfgang.
- Pel que més vulguis, que el nano no baixi les escales abans que hagi omplert les sabates de xocolatines.

A casa no ho havíem fet mai. A Alemanya, cada sis de desembre se suposa que ve Sant Nicolau i omple de xocolatines les sabates i mitjons que s'han deixat davant la porta. La nit anterior se suposava que en Wolfgang, el pare d'en Marlin, ho havia de preparar tot. L'home treballa sense pausa i se'n va oblidar. S'havia llevat d'un salt en recordar que havia de fer màgia. En rebre les ordres, mig adormit, amago les meves ulleres i em preparo com un porter de discoteca enmig del passadís.

"Der Nikolaus, der Nikolaus, der Nikolaus!!!". El nano s'acabava de llevar. Amb la il·lusió característica dels set anys que té, arrenca a córrer. L'agafo per la cintura, l'aixeco a la meva alçada i li faig entendre el meu problema. Sense ulleres no puc veure què m'ha dut Sant Nicolau i això m'entristiria moltíssim. "Potser me les vaig oblidar ahir dalt de tot", li insinuo. Ell corre. Li he sabut greu. No troba res. Després d'un parell de minuts d'inútil recerca, ell comença a fer-me entendre que, si no sé on he deixat les ulleres, no veure-hi és problema meu. No sabia com guanyar més temps i desitjava que l'home hagués acabat d'una vegada.

"Guaiteu què hi ha aquí!", sento la veu greu d'en Wolfgang des del pis de baix. Per fi. Me'n vaig a l'amagatall de les ulleres, les trobo i el xic baixa les escales ben emocionat. Les botes de neu ja eren plenes de xocolata amb llet. Les coses que s'han de fer per mantenir la il·lusió d'un nen. Ell no ho sap, però avui ha penjat d'un fil.