En tot cas, remucs octogenaris a part, a Munic s'ha posat a nevar. Un temporal dels macos, que a Barcelona faria molta gràcia entre la pixapinada, però a mi, a 10 d'octubre, m'atemoreix. Que això qualla i no se'n va fins l'abril. Que jo m'ho esperava un pèl més tard.
En adonar-me de què passava fora de casa m'ha vingut al cap la imatge d'un pixapins. L'autèntic, eh. D'aquells que fan l'àngel quan no hi ha ni un centímetre de neu; els qui pengen fotos des de la finestra a totes les xarxes socials, sota l'estat de "neva" i sentint-se periodista; o els qui, a mig juliol, et parlen del "dia de la nevada". Aquesta gent, veient nevar en un bonic 10 d'octubre, amb neu quallada mig any per endavant. Me l'he imaginat emocionat i començant a pujar un Gigabyte de fotos. Però a mitjans de febrer plorant perquè ja en té prou. Aquell "toma dos tazas" aplicat a l'engendre de ciutat que mereixia d'una vegada per totes que la seva satisfacció es convertís en el seu patiment. Que n'aprenguin.
I la que m'espera.
Per cert. A part. Res a veure amb la neu. M'he trobat aquest vídeo per internet.
Tot plegat m'ha fet molta gràcia. No només pel tema valencià-català, sinó també per veure un vídeo a youtube d'una senyora passant diapositives d'un powerpoint -que llegeix de dalt a baix, allò que et diuen sempre que no facis-. El click del ratolí. Una abraçada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario