Avui no entres, petitó

En Quim i el seu fill arriben a l'estadi. Havia arribat després d'un viatge de negocis de dues setmanes i desitjava tornar a la rutina i poder gaudir d'un clàssic de la mà del seu petitó. Des que el nano tenia tres anys que són fidels al Camp Nou. Avui juguen el Barça i el Madrid a les sis de la tarda, una hora perfecta per a dur el nano a veure els seus ídols i ser a quarts de nou a taula per sopar. "Per fi un horari familiar", pensa el pare mentre recorre els últims metres de la Travessera de Les Corts. Ell sap que és un partit poc habitual, on l'ambient és caldejat i més d'un cop haurà de tapar les orelles al seu fill mentre el jove del costat insulta sense parar. Però el porta, perquè sempre l'ha portat i perquè se'n fa responsable. Al cap i a la fi, és el seu pare i sap perfectament el que es fa.

Són dos quarts de sis i arriben a la porta de l'estadi. Tots dos ensenyen el carnet de soci, perquè el noi ho és des que va néixer, pocs dies abans de la final de París. Però només duen un carnet d'abonat. Entren, com sempre, per la porta 62, on hi ha en Juanjo, el porter que els coneix i sempre els saluda, i que en més d'una ocasió havia fet ja la vista grossa quan, en comptes del petit, venia el cosí gran, de 10 anys, agafat amb prou feines en braços del Manel. Fins i tot, recorda ell, un dia van entrar tots tres junts a les 12 del migdia en un partit contra el Getafe.

Avui en Juanjo té un dia difícil. Se sent com un porter de discoteca. A mitja hora per començar el partit, ha de denegar l'entrada a un bon amic de sempre. "Però si vaig ser a l'assemblea de compromissaris i no es va dir res", exclama ell, davant l'atenta mirada del petit, que veu com el seu primer Barça-Madrid s'haurà de postposar. "Hostia, que vinc de Mataró i he aparcat gairebé a l'Hospitalet, avui!, que és un nano i ja me'n faig jo responsable!". El porter s'excusa dient que s'hi juga la feina i que no és una decisió que depengui d'ell. Per la porta 62, en Manel no ho aconsegueix.

Comença a anar porta per porta i es topa reiteradament amb la mateixa negativa. No s'ho pot explicar. Arriba a casa a la mitja part del partit i no té ni ganes de seguir mirant-lo. S'adona que aquesta llei que, tot d'una, el Barça s'ha disposat a complir, no és precisament nova sinó que és del 2007. Ell havia votat aquesta directiva, perquè les paraules del llavors aspirant l'havien entusiasmat. Volia aconseguir que els nens tornessin al Camp Nou per impregnar-los de sentiment Barça. Trobarà a faltar els somriures del seu fill en arribar al camp i veure l'ambient, els crits de 'gol' mentre es posen dempeus plegats, els entrepans que es feien per sopar. Abans d'anar a dormir, el nen li pregunta per què no han entrat avui, i que quan tornaran a anar junts al Camp. El pare encara no sap com explicar-li. Ja ha mirat els preus de les entrades i no és pas optimista. No té ni ganes d'anar-hi sol, a l'estadi. Han trencat la seva tradició. Ha perdut màgia.