Tom

Avui gaudim a casa de la visita d'una de les persones que més m'ha impressionat a dia d'avui. La Christine, mare d'en Marlin, és una contrabaixista molt reputada amb amics arreu del món. Els seus contactes i la seva hospitalitat fan de la casa on visc aquest any un lloc entranyable, perquè rebem visites constantment i deixen en el meu record persones sorprenents com en Tom, el nordamericà que aquesta nit s'allotja a Ebersberg.

En Tom és nascut a Minnesota, té uns 60 anys i, malgrat no superar el metre setanta d'alçada, és un dels millors contrabaixistes del planeta. Alegre panxacontent, avui ha arribat de Torí, però des que va sortir de casa seva -a dia d'avui, Londres- fa un mes, ha passat per França, Portugal, Sudàfrica, Grècia, Polònia i, com no, Catalunya, la seva terra preferida.

Tom és un enamorat de Catalunya. Mentre sopàvem em reiterava que "if I ever win the lottery, I promise I go in the Pirineos to spend the rest of my life", em comentava com de bé ha arribat a menjar a les províncies de Girona i Tarragona i em divagava sobre com n'és de bonica la terra d'on vinc. Xaporreja -sent generós- el català, és propietari de quatre cadells de gos d'atura a Londres i li encanta, de tant en tant, assistir a una diada castellera. Resulta que, entre fotos, potser el trobeu quan els Minyons van carregar i descarregar, a la plaça vella de Terrassa, el primer 3 de 10 de la història. En ocasions m'oblidava jo que estava parlant amb un home de Minnesota.

Tom està enamorat de la meva terra. N'està al corrent del procés independentista i em confessa que votaria que sí i que sí al referèndum. "Tant me fa -comenta- si molts de vosaltres hi veieu diners per al mig i trobeu una excusa per a independitzar-vos, però jo votaria que sí simplement perquè sou diferents". Bromeja aquest trepidant músic i viatger, que assegura que "una societat que diu blat de moro al corn mereix un estat propi".

Amén, Tom. Conec aquest mite exactament de fa dues hores i ja se m'ha guanyat el respecte i el cor. Avui m'he sentit molt generós i he obert ni més ni menys que dos sobres de pernil i un fuet sencer que, evidentment, entre tots dos hem fet desaparèixer. Quin crack.