Una confessió des d'Àustria

D'aquí a una hora em planto davant d'una contrabaixista a qui encara no conec per acompanyar-la en una peça que només he pogut mirar-me durant dues hores. Estic molt nerviós. Feia ben bé dos anys llargs que no tocava en companyia ni afrontava cap nou repte amb el piano, per petit que fos. Ho tenia gairebé completament abandonat. I ara estic molt nerviós, per una proposta que vaig acceptar abans d'ahir, que em qüestiono ara si hauria d'haver-la acceptat i que m'ha portat a Salzburg, davant la doble porta de fusta de l'aula on em trobo, on he arribat terriblement d'hora per sotmetre'm a una llarga espera. Sóc pura adrenalina. Té trams força atabalats però no és pas difícil, això que tocaré. Malgrat tot, estic nerviós davant la incertesa. Alhora, però, se'm dibuixa un somriure que trobava a faltar com ben poques altres coses. Em torno a sentir mínimament músic molt de temps després.

Em va costar molt afrontar una nova partitura, per senzilla que fos, tant de temps després. Mandra, gens. En el fons, ho desitjava. Esperava ansiosament encarar-me a passatges complicats, a repetir-los, a fixar-me en l'articulació de cada nota i a veure com els meus dits funcionaven no només amb el meu repertori rovellat de sempre, sinó també davant qualsevol novetat.

Avui està sent un dia tan estrany que encara no tinc les idees clares sobre què estic escrivint en aquestes línies. Al matí he tingut temps de visitar Salzburg, una ciutat encantadora que m'ha captivat des del primer instant. És un indret que la pluja i el mal temps encara el fan més entranyable que quan el sol hi brilla. En molts aspectes, em recorda a una Lleida més antiga. Un riu ample i cabalós que el travessa i condueix a un casc antic acollidor i ple de carrerons, dels quals en destaca el carrer principal, clavat al carrer Major (amb catedral inclosa), però tot plegat més estret i amb motius mozartians que els austríacs exploten en aquesta ciutat per atraure els turistes.

A les dues ja en tenia prou de donar voltes. Tenia ganes de veure com era la Universität Mozarteum, un edifici quadrat, espaiós, preciós des de dins i modern des de fora, de quatre plantes sense comptar la baixa, on moltes classes es veuen des de l'exterior perquè tenen uns finestrals descomunals i on sona música a sotto voce per tots els racons. Quins records i quina enveja. M'han envaït les ganes de demanar la inscripció i començar una nova vida aquí. Demà mateix. Cordes amunt, vents avall, estudiants més amics que companys i un piano de cua (o dos) de les millors fàbriques a cada cambra. Mai havia tocat un piano de marca Steinway i avui l'he pogut gaudir deu minuts. La sensació és increïble. És com jugar al Camp Nou. Fins i tot, sense voler, toques millor arrossegat per tal qualitat sonora. Fa poc he preguntat a secretaria quin és el paperam necessari per inscriure's a partir del setembre que ve. Mai se sap. En el fons, em penedeixo una mica d'haver deixat la música al nivell que la duia fa un temps. Era bo i m'ho passava millor.

Escrivint m'han passat les pors i només em queden les ganes. Qui sap. Potser quan entri d'aquí poc em posaré nerviós, com moltes vegades em passa, i sortirà un nyap, i diran que sóc un Christanval de torn i que ja no valc, i me n'aniré capbaix tot pensant que la vaig cagar molt deixant les classes. Però pencaria de valent per recuperar aquesta època que, fa poc temps vaig aparcar.

Ho confesso. Vaig deixar la música per culpa d'un sentiment parasitari que m'envaïa i que va ennuvolar la meva vista quan la posava al futur. En part, les ganes boges amb què també em cridava (i em segueix cridant) el periodisme van tenir-hi també un gran pes i van servir d'excusa. Però em vaig equivocar i, ara que ho reconec, m'entristeix. Sóc poruc algunes vegades i valent d'altres. Sóc conscient que cada dia que passa serà més dificil recuperar el nivell que tenia entre els dits. A dia d'avui no sé si tornaré o no però, si mai torno, que es preparin.