Gens clàssic

Veure un Barça-Madrid lluny de casa és molt poc habitual en mi. En els darrers clàssics al Camp Nou jo era al camp, però avui m'havia de buscar un lloc on poder gaudir, novament, d'un dels partits més intensos de la temporada. Amb un parell de companys, alemanys i espanyols, quedo a un bar entranyable per als amants del futbol. No coneixia, fins avui, el bar Stadion de la Schleißheimerstraße, no molt lluny del centre de Munic. És el resultat de com seria la meva habitació si tingués llibertat i pressupost total. Encara em miro, palplantat, una bandera del Girona que hi ha al costat de la barra mentre em pregunto qui ha estat l'artista que l'ha fet arribar.

Un autèntic freak, amb una samarreta del Manchester United de l'època de la final del Camp Nou n'és l'amo. Donen el partit, però de manera pirata i per això no l'anuncien. Arribem a vora les cinc, amb temps de sobres, quan encara no s'havia acabat la jornada de primera hora de la tarda a la Bundesliga. Cinc partits, entre ells el de Bayern, Leverkusen i el derbi del Ruhr (Schalke - Dortmund) omplen a vessar aquest bar d'uns vint metres quadrats. Una atmosfera futbolística extremadament atractiva, on els càntics bavaresos i borussers es mesclen entre ells, m'atrau a contemplar el bar amb més detall. No hi cabo ni dempeus. El propietari em demana, molt educadament, que ens quedem fora fins que acabin els partits, perquè les coses podrien acabar pitjor que les previsions infantils de Sandro Rosell.

S'acaben els tres partits i comença a desfilar la gent. Borussia, Leverkusen i Bayern han guanyat, de manera que la gran majoria surt contenta i comentant les millors jugades mentre s'acaben el darrer mig litre de cervesa d'un sol glop. Al cap de mitja hora, uns quants alemanys que es queden a veure com van les coses per Espanya, juntament amb els espanyols (que no eren pocs) que passen a veure el clàssic ja han muntat una nova atmosfera. Els locals esperen que nosaltres, els històricament (i actualment) tribuneros animem el cotarro mentre ells s'ho contemplen entre cervesa i cervesa. Escalfen els jugadors i la cosa canvia dels càntics als comentaris sobre les alineacions, dels crits d'ànim a les crítiques a discreció, de la unanimitat a la discussió.

Mitja part. Després d'uns entretinguts quaranta-cinc minuts amb sabor blaugrana (i dues cervesetes), un servidor decideix fer un tomb pel bar. Sembla interessant, però segur que el lavabo em depara alguna sorpresa. Darrere d'aquella porta coberta per un poster de la Champions League hi ha d'haver un bon assortit. Efectivament, un cop en aquell urinari futbolístic, on la transparència del pixum ha de ser més transparent que la de la mitjana europea, descobreixo que només he d'alçar el cap per saludar una magnànim bandera culer mentre, dempeus, aguanto el sortidor. I banderes, bufandes i més samarretes de tots colors. La revista 11 Freunde (11 amics), equivalent a la revista Panenka d'Alemanya, ha aprovisionat aquest adorable bar amb un assortit de revistes infinit, que s'acumulen al lavabo per si algun valent amb ganes d'anar de ventre pugui llegir-se el número que no va poder comprar-se temps enrere.

Mentre torno al meu lloc m'entrebanco amb una taula. No anava pas tort, simplement m'havia quedat embadalit mirant el sostre, que era un camp de futbol amb dues alineacions històriques del futbol alemany. A cada racó on mirava em trobava una nova sorpresa. Samarretes signades per Ronaldinho, Messi, Maradona, Butragueño, Hummels i altres glòries d'ahir i d'avui presidien cada centímetre de bar que ocupaven. Si no m'hagués costat 90 euros, ves que no hagués deixat allà la samarreta de la senyera que duia.

Potser m'havia enamorat d'aquell bar-museu. Potser, també, era la il·lusió de viure un Barça-Madrid sense haver de comentar polèmiques amb tothom i poder parlar única i exclusivament de futbol. Espero que no per molt temps, però he substituït el meu estimat Camp Nou. El bar Stadion era el meu nou estadi, que m'ha permès gaudir dels eslàloms de Messi, els detalls artístics d'Iniesta, el bon i mal joc de Barça i Madrid i la genialitat d'Alexis, que m'ha aixecat de la banqueta. Més enamorat del nou substitut del Camp Nou que del partit, avui ha estat un gran dia.