Coure

Hi ha una data assenyalada al meu calendari. El dissabte 29 de març està marcat com el dia dels dies. Veig la llum al final del túnel amb la mirada posada en aquell dia, que ja em té més impacient que Pepe després de dos mesos sense lesionar. La notícia de notícies és que, aquell dia, l'Anna, la mare del David (encara que els noms us sonin, pronuncieu-los en Alemany), ens ha convidat a sopar.

A Alemanya, com ja us he comentat, mengen generalment malament. Però hi ha un tret que diferencia aquesta família de les altres a Ebersberg. L'Anna és portuguesa, cuina molt bé i compra peix -bàsicament bacallà- al mercat central de Munic. I això són molts punts guanyats. El seu marit, bavarès de tota la vida, coneix perfectament el valor de menjar peix fresc i un detall com aquest pot ser raó d'estabilitat en tot matrimoni.

La família d'en David va ser la primera que vaig conèixer, a part de l'entranyable gent amb qui visc. Els vaig comentar que havia estat a diversos indrets de Portugal, que hi havia estat dues vegades i que és un país maquíssim, però sobretot que els viatges m'havien agafat en una època d'esplendor ingestiva, en què ja tenia aquell conegut michelín de la felicidad, i que aleshores la panxa ensenyava al món que jo era molt feliç. Els vaig comentar a novembre que recordo amb passió el seu Bacalhau a Bras, les Francesinhas i el Polvo na Grelha. I crec -i desitjo- que l'Anna no ha oblidat pas les meves paraules.

Li regalaré un parell de fuets i un sobre de pernil, que ja torno a tenir el rebost ple i, com qui acaba de cobrar el sou de principis de mes, em sento amb poder per convidar. Compte però amb la cultura portuguesa, que entre tovalloles i fados la tenim molt infravalorada.