La signatura del periodista

En el meu darrer any de carrera vaig tenir la sort infinita de tenir un professor de la talla de Ramon Besa. Van ser quatre mesos impagables. Hi ha professors que canvien i amplien la teva manera de veure les coses i no només et fan gaudir de les classes i la teva professió sinó que et renoven la passió per lluitar-hi durant molt de temps. És una persona amb molta corda per xerrar i nosaltres estiràvem d'ella. S'havia arribat a disculpar en acabar la classe, després de passar-se tres hores -literalment- parlant de tots els temes que li havien passat pel cap, mentre nosaltres hauríem seguit escoltant-lo. Són moltes les frases que van arribar a tocar el fons de cadascun de nosaltres, catorze alumnes bastant atordits per com evoluciona la nostra professió.

Paraula rere paraula vam aprendre, potser no tant a fer periodisme esportiu, però vam construir una nova base al voltant de la que ja teníem. Vam aprendre a construir relats en funció d'allò que ens havia fet trempar. En acabar vaig tenir la sensació que havia après més al llarg d'aquells pocs mesos que durant gran part de la nostra carrera. Vam aprendre a escriure el que pensàvem, pensant abans el que escrivíem. Poques pautes ens va donar ell. Gairebé cap ni una. Ens va ensenyar referents històrics, ens va mostrar com havien evolucionat els principals gèneres periodístics al llarg del temps i a partir d'aquí vam aprendre a crear el nostre estil. Per primera vegada un professor deixava de retreure'm l'estil sinó que m'animava a millorar-lo per mi sol. Per primera vegada aprenia de mi mateix, i no d'algú que em limitava.

En un dels seus discursos va deixar anar un parell de frases que m'han fet observar el periodisme escrit d'una altra manera. En Ramon ens insistia que no li entreguéssim un text si no estàvem convençuts d'allò que hi escrivíem ni podíem defensar paraula per paraula allò que havíem redactat. Deia ell -i suposo que encara ho diu-, que "quan a un periodista el despulles només li queda la signatura", i que "és llavors quan només pot defensar-se de tot allò que ha dit i escrit. Heu d'estar convençuts sempre d'allò que escriviu i d'aquesta no acceptareu mai deixar un text vostre sense signar".

Anys enrere tots els textos duien la seva signatura. Quan un diari decidia signar en nom de redacció significava que havia passat un fet tan gros que aquell escrit en qüestió decidien signar-lo tots, perquè tota la redacció hi estava d'acord i donava suport a aquell escrit. Avui en dia, un diari signa en nom de redacció per no donar responsables d'una informació que, o bé podria ser una acusació falsa o bé simplement és una tonteria caçada per algun web. És a dir, que passem de donar tots la cara a amagar-la. Tampoc es cita en gran mesura d'on s'han tret les fotografies i sembla ser que tot plegat és indiferent. Escriure el nom de la persona responsable d'allò que s'ha publicat és el mínim. No he estat mai en pràctiques en un diari, però no acceptaria pas veure un text meu sense la meva signatura, de la manera que tampoc escriuria res que no n'estigués convençut.