Peix

Per primera vegada des que sóc a Alemanya vaig menjar peix relativament fresc. No del congelat. No aquell salmó pròxim a la textura del paper de xarol ni les varetes de peix arrebossat adaptades del menú infantil de qualsevol restaurant que duu el mateix nom que el propietari introduït per la paraula "casa". No, no. Fa cinc dies en Wolfgang va perdre l'oremus, es va dirigir al mercat de peix de Munic i va tornar amb tres truites de riu de les grosses. Inèdit. Probablement no torni a passar fins que torni a casa -a la meva, a la catalana-.

Truita de riu, crec, mai n'havia menjat. Té un gust similar a l'emperador però més suau, i té més espina que carn. Però què li he de dir jo al pobre Wolfgang? si després d'escoltar la meva veu en forma de trepant, després que li expliqués com m'havia inflat de peix i marisc durant les festes de Nadal per obra i gràcia (i gràcies) de la meva mare, a l'home se li va fer la boca aigua i va escapar-se al mercat per intentar superar-la. Evidentment no va poder. La cuina a casa supera els límits d'all, pebre i sal permesos per l'estat. La meva àvia ens reitera sempre que "el pebre destria la sang". Ella ho diu en clau positiva, però no sé exactament què vol dir amb aquesta frase. En tot cas, aquí tenim la sang més destriada del planeta i, probablement, els alès més pudents de la regió. No rentar-se les dents abans de sortir de casa és un risc mortal per a l'interlocutor.

Però en tot cas, si alguna cosa troba a faltar un amant de la cuina mediterrània fora del seu hàbitat natural és el peix. La varietat i el gust del peix a les costes catalanes és admirable i, com en molts altres casos, d'aquells plaers de la vida que es valoren més en la seva absència.

Dues històries al voltant d'un gol

Andreas Engstrom era inspector de bitllets al tren i duia una vida monòtona. En sortir de la feina, dos dies entre setmana s'esbargia jugant amb els seus companys de l'Ulvsby IF, club de la sisena divisió de Suècia en un estrat amateur. Un dia, però, va notar que no veia bé els bitllets que revisava, que forçava molt la vista i que, cada dia més, li fallava. Ell encara era jove i el seu pare va haver de comunicar-li una de les notícies que mai cap pare desitja donar. Andreas Engstrom perdria la vista en un 99% a causa del conegut com a mal de Leber, una malaltia neurodegenerativa que afecta el nervi òptic i causa la pèrdua sobtada de la visió entre els 18 i els 30 anys i encara no té cura.

Engstrom va haver d'apartar-se dels terrenys de joc però el seu equip va voler tenir un darrer detall amb el seu lateral esquerre. El seu nom seguiria inscrit a la federació sueca i ell xutaria el pròxim penal que es concedís al seu equip. Setmana rere setmana assistia Engstrom a la banqueta esperant la seva oportunitat. Van passar sis anys sense cap mena de sort fins que una bona segona part l'entrenador va reclamar una acció i va ser el primer en adonar-se'n. "Andreas, Posa't la samarreta, que surts", li va dir emocionat. Es va quedar aturat. Ja gairebé ni recordava què hi feia a la banqueta quan els nervis el van envair.

Relata el protagonista al diari suec NWT que "un dels meus companys va colocar la pilota i em va acompanyar per tal que la notés. Vaig fer un parell de passades enrere. Podia intuir amb prou feines un dels pals, el dret, així que vaig apuntar i vaig xutar prou fort. Primer vaig pensar que havia fallat perquè vaig picar malament la pilota, però després vaig sentir els meus companys cridar d'alegria i van venir-ho a celebrar amb mi. Va ser molt emotiu, perquè jo sempre he volgut jugar al futbol tal com sempre l'he conegut". Andreas Engstrom va ser partícep de la victòria per 6-1 del seu equip.

Foto via futbolsapiens.com


La segona història em volia molestar a escriure-la, però considero que per molt que pugui explaiar-me, res pot explicar millor la història d'aquest petit equip que aquest reportatge. Són deu minuts d'obligat visionat si ja heu arribat fins aquí.

Inconformisme

De ben segur que el Barça no juga -i potser mai més jugarà- com ho ha fet en els darrers cinc anys. L'arribada de Guardiola ens acostuma a un joc exquisit, a un plat de Bulli cada cap de setmana i, quan jugàvem Champions, uns dimarts i dimecres d'emocions fortes, on arribàvem fins i tot a riure'ns del Madrid al seu propi estadi, buidàvem el Bernabéu un quart d'hora abans d'acabar el partit i l'afició es quedava cantant, fruit de la felicitat que produia no només guanyar, sinó també fent-ho d'aquesta manera.

És evident que ja no som aquest Barça. Potser cal que destruïm gran part del que hem construit per edificar una nova llegenda (i en cap moment parlo de l'estadi), que durà altres noms, perquè molts dels actuals han deixat de ser el que eren i d'altres fins i tot resulten nocius. Potser cal buscar els successors, amb aquella mescla entre les categories inferiors i el mercat mundial que tan bones èpoques han dut a casa.

Com que ja no som aquell Barça, l'enyorem. I a l'actual li demanem més, perquè somiem i creiem que encara és possible tornar on érem, que com a equip històric encara no hem mort i podem recuperar el tro que darrerament hem perdut. Tenim por del dia en què ens haguem d'enfrontar a un gran d'Europa i en poc menys d'un mes arriba un plat fortíssim pel qual no sabem del tot si estem preparats. I de tant que exigim, de tant que temem, perdem de vista que encara podem plantar cara, donem objectius ja per perduts i ens contaminem a nosaltres mateixos amb una idea preconcebuda: ja no som el que érem.

Cert. Ja no som el que érem, però seguim sent superiors a infinitat d'equips i som vius en totes les competicions. És legítim i necessari que l'afició sempre demani més, però no perdem, si us plau, el punt de partida, que és el futbol. D'alguna manera deixem de gaudir d'un espectacle que tenim la sort immensa de veure cada cap de setmana, i aquells que assisteixen a l'estadi també la sort de veure-ho des del lloc dels fets. Exigir a l'equip no hauria pas de ser sinònim de pessimisme. El Barça no és el que era, però que les ganes de més no us impedeixin gaudir d'aquest espectacle. Que tard o d'hora tocaran èpoques que seran pitjors de debò. Tard o d'hora sortirem de l'estadi realment emprenyats i tornant a guardar el mocador blanc a la butxaca. Llavors trobarem a faltar el partit que hem vist avui, un 3-0 contra el Màlaga i sent líders de la Lliga per 59a vegada consecutiva. 

Síndrome d'abstinència

Aquest cap de setmana torna, per fi, la Bundesliga. Des que el 22 de desembre al migdia van empatar a dos el Gladbach i el Wolfsburg, els equips alemanys han estat de Winterpause. El mes de gener és un mes de síndrome d'abstinència per als fans de la Bundesliga. Si aquesta pausa l'hagués presa la Lliga Espanyola, el poble ja hauria sortit al carrer un parell de vegades. Per a moltes categories inferiors també s'atura la lliga al febrer, ja que per aquest cap de setmana, per exemple, es preveuen uns 10 centímetres de neu a moltes zones del país. Un contratemps que els equips modestos no poden afrontar. Però com afronten aquest síndrome d'abstinència els alemanys? Per fama de futboleros que tinguem els mediterranis, els ducs de la cervesa no es queden curts i necessiten la seva dosi d'esport per a mirar.

Malgrat els equips professionals s'hi van apartar fa uns anys, el Hallenfußball (futbol 'de' sala) és la gran tradició hivernal del futbol alemany. Durant un o dos mesos els equips de futbol tanquen el seu camp de gespa, el deixen congelant-se i es traslladen al poliesportiu, on els entrenaments de força física ocupen gran part de cada sessió. La màgia del Hallenfußball brilla els caps de setmana, a seus de gran aforament, amb torneigs aparentment amistosos en què es juga una variant del nostre conegut futbol sala. Allà, però, les parets també juguen, les porteries són de futbol 7 i la permissivitat amb el contacte és pròxima a les lluites de gladiadors. Constants lesions de lligaments han apartat els equips punters del país d'aquesta bellíssima tradició, capaç d'acollir milers de persones en poliesportius de poble i deixar imatges com la d'aquests aficionats del Sankt Pauli posant a prova les graderies supletòries (al tanto) quan l'any 2010 van coronar-se campions de Halle a la ciutat d'Hamburg.

Ebersberg organitza a mitjans de gener un dels torneigs alevins més esperats, any rere any, en aquest modest poble de Baviera. El coordinador, Ralf Schüller, ha aconseguit en la darrera dècada convertir un torneig de veïns en una de les destinacions preferides dels caçatalents. El cap de setmana del 15 de gener el cartell del torneig comptava amb noms propis com el Bayern de Munic, el TSV 1860, el Red Bull de Salzburg, l'Austria de Viena, el Nürnberg o l'Augsburg. Comenta Schüller, però, que el seu principal repte és portar equips d'arreu d'Europa, i assegura que ja ha contactat amb Barça i Manchester United per plantejar la possibilitat. Malgrat tot, s'ha trobat amb molts problemes, com el simple fet que el Hallenfußball no hi existeix.

El torneig es disputà durant tot el cap de setmana i va omplir el poliesportiu del poble de bat a bat. L'entrada costava dos euros per cap. Comentaven diversos pares que havien sentit a parlar de Marius Wehl, el número sis i capità del Bayern de Munic. El seu entrenador, Daniel Mönfes, somreia cada cop que sentia a parlar del seu petit diamant en brut. El trainer no està molt a favor d'aquesta pausa. Sempre que poden, els petits del Bayern entrenen sobre gespa, però malgrat tot Mönfes accepta assistir a alguns torneigs de Halle, ja que considera que "aquesta pausa els dóna una altra visió del futbol, tenint en compte que juguen només cinc i el porter, i han d'aprendre a associar-se entre ells, siguin els qui siguin".

Tots setze equips van presenciar la final el diumenge al vespre -per ells, el vespre són les sis de la tarda perquè a les vuit ja haurien d'estar sopats-, que enfrontava el Bayern de Munic i l'Austria de Viena. Marius Wehl va marcar tots dos gols i va donar la victòria al seu equip, àmpliament superior a tota la resta al llarg del campionat. En tercera posició va acabar el FC Nürnberg, entrenat per Jürg Stöckert, un home nerviós i apassionat. Assegura que "la pausa d'hivern és un moment especial, perquè els nanos veuen que no tot és gespa a la vida i que s'han d'adaptar a qualsevol terreny, han de jugar més ràpid i desenvolupen una tècnica diferent i experimenten amb el seu futbol".

Dortmund organitza un dels torneigs amb més assistència. El torneig, amb equips de categoria semiprofessional, dura tot el mes de desembre i mig gener. La passió per al Hallenfußball arriba tan lluny en aquesta ciutat que van convertir l'escenari de la final en un mini estadi de futbol. En aquest cas sí, hi havia servei de banda, però la pilota es serveix amb einrollen -com normalment serveixen els porters-, no pas amb el típic servei de banda.

Just abans d'arribar al primer minut de vídeo us trobareu amb un clar exemple de per què les lesions han apartat els clubs punters d'aquesta modalitat. Ara, però, torna la Bundesliga. La pausa ha estat entretinguda.

Per cert, un dels principals calmants del síndrome d'abstinència futbolera al gener és la suplència del poliesportiu. L'handbol, per exemple, té una afició impressionant, capaç de fer obrir capçaleres de diaris generalistes i no precisament per casos com el d'Urdangarín. No oblideu el poliesportiu, que fins i tot avui Sandro Rosell n'ha parlat. Quins nassos.

McDonalds

Permetin-me que avui em pengi una medalla, que em regali la meva Champions particular. Crec que, com a català i ambaixador cultural, me la mereixo. Heus aquí els motius pels quals podria merèixer la Creu de Sant Jordi:

Tot plegat ha estat aquest matí quan en Wolfgang ha reaccionat al dibuix que havia fet el seu fill. L'àvia Wilma, que viu a Colònia, fa anys la setmana que ve i avui el petit Marlin ha acabat el seu regal d'aniversari, on hi apareix en una cartolina Din A3 tota la familia pintada amb aquarel·la. El cert és que el dibuix impressiona, però més forta per mi ha estat la resposta del pare a tot plegat. "Es gibt hier um Stühle zu vermieten", que literalment significa que n'hi ha per llogar-hi cadires.

I quina forta sorpresa quan he vist que estava convertint-me en un exportador de la meva cultura, que havia contribuït un pèl a la globalització del meu idioma. Ja feia un mes, un dia que va excedir-se en la quantitat de pasta que havia cuinat, va reconeixer que "damit könnten wir ein Zug stoppen" -n'hi ha com per parar un tren-. El meu alemany és força rudimentari pel què fa a vocabulari, de manera que m'espavilo traduïnt-me literalment del català. En ocasions se m'escapen expressions i frases fetes, que dic sense venir al cas i que obliguen a fer una pausa en qualsevol conversa per tal que expliqui el significat d'allò que acabo de dir. I fins que no m'aconsegueixo explicar -que em costa horrors- em sento observat.

Fins a dia d'avui han estat només dues expressions, però no m'estranyaria sentir d'aquí unes setmanes en boca d'un alemany les traduccions literals de tocar el dos o fer-la petar.

La signatura del periodista

En el meu darrer any de carrera vaig tenir la sort infinita de tenir un professor de la talla de Ramon Besa. Van ser quatre mesos impagables. Hi ha professors que canvien i amplien la teva manera de veure les coses i no només et fan gaudir de les classes i la teva professió sinó que et renoven la passió per lluitar-hi durant molt de temps. És una persona amb molta corda per xerrar i nosaltres estiràvem d'ella. S'havia arribat a disculpar en acabar la classe, després de passar-se tres hores -literalment- parlant de tots els temes que li havien passat pel cap, mentre nosaltres hauríem seguit escoltant-lo. Són moltes les frases que van arribar a tocar el fons de cadascun de nosaltres, catorze alumnes bastant atordits per com evoluciona la nostra professió.

Paraula rere paraula vam aprendre, potser no tant a fer periodisme esportiu, però vam construir una nova base al voltant de la que ja teníem. Vam aprendre a construir relats en funció d'allò que ens havia fet trempar. En acabar vaig tenir la sensació que havia après més al llarg d'aquells pocs mesos que durant gran part de la nostra carrera. Vam aprendre a escriure el que pensàvem, pensant abans el que escrivíem. Poques pautes ens va donar ell. Gairebé cap ni una. Ens va ensenyar referents històrics, ens va mostrar com havien evolucionat els principals gèneres periodístics al llarg del temps i a partir d'aquí vam aprendre a crear el nostre estil. Per primera vegada un professor deixava de retreure'm l'estil sinó que m'animava a millorar-lo per mi sol. Per primera vegada aprenia de mi mateix, i no d'algú que em limitava.

En un dels seus discursos va deixar anar un parell de frases que m'han fet observar el periodisme escrit d'una altra manera. En Ramon ens insistia que no li entreguéssim un text si no estàvem convençuts d'allò que hi escrivíem ni podíem defensar paraula per paraula allò que havíem redactat. Deia ell -i suposo que encara ho diu-, que "quan a un periodista el despulles només li queda la signatura", i que "és llavors quan només pot defensar-se de tot allò que ha dit i escrit. Heu d'estar convençuts sempre d'allò que escriviu i d'aquesta no acceptareu mai deixar un text vostre sense signar".

Anys enrere tots els textos duien la seva signatura. Quan un diari decidia signar en nom de redacció significava que havia passat un fet tan gros que aquell escrit en qüestió decidien signar-lo tots, perquè tota la redacció hi estava d'acord i donava suport a aquell escrit. Avui en dia, un diari signa en nom de redacció per no donar responsables d'una informació que, o bé podria ser una acusació falsa o bé simplement és una tonteria caçada per algun web. És a dir, que passem de donar tots la cara a amagar-la. Tampoc es cita en gran mesura d'on s'han tret les fotografies i sembla ser que tot plegat és indiferent. Escriure el nom de la persona responsable d'allò que s'ha publicat és el mínim. No he estat mai en pràctiques en un diari, però no acceptaria pas veure un text meu sense la meva signatura, de la manera que tampoc escriuria res que no n'estigués convençut.

Arròs

Ahir vaig viure deu dels segons més estressants de la meva vida. En un dels meus infinits descuits, el meu mòbil es va precipitar netament dins el lavabo. Es va tirar de bomba. La cistella va ser més perfecta que els triples de Sasha Djordjevic. No em vaig donar temps ni de repensar-m'ho i vaig reaccionar a la mateixa mil·lèssima de segon. El braç, màniga del jersei inclosa, va practicar un tacte violent en les profunditats d'aquell lavabo que tant maleïa des que el vaig conèixer. S'havia fotut ben endins. En un primer moment el vaig tocar i en l'intent d'agafar-lo el vaig tirar més endins. El vaig donar per perdut durant un segon quan el colze va empènyer dins l'aigua turbulenta per rescatar un telèfon que, com imaginava, podria haver passat a millor vida.

Encara anava la llum i, un cop el vaig eixugar, vaig veure que el sistema tàctil també. Les connexions inalàmbriques no havien patit cap problema però per dins estava xop. La bateria havia baixat en picat i als pocs segons es va aturar.  Em va venir a la ment el tràgic final que tantes vegades havia vist a Hospital Central. Vilches cridava "se nos va", i vaig apuntar l'hora de la mort per anunciar-ho als meus pares, poruc de mi.

La primera i única persona a qui vaig explicar l'anècdota ahir em va donar un consell. "Conec casos de gent que ha deixat tota la nit el mòbil en arròs i l'endemà funcionava com nou", em va dir. En un primer moment em va costar de creure. Vaig córrer a la cuina, vaig agafar un pot d'arròs, un tupper i vaig abocar tota la quantitat damunt el telèfon. Quan ja tenia tot el merder muntat vaig mirar l'etiqueta. "Milch Reis" (arròs amb llet). Aquell arròs estava dedicat al postre. Tant li fa. Si no funciona, demà ho provo amb arròs del normal. I si no, me'n vaig a terres de l'Ebre i compro arròs bomba, que seguirà sortint més barat. Vaig confiar en el consell de curander que havia rebut i vaig encomanar-me al sant que correspongués.

Aquest matí he recollit el mòbil de la seva tomba cereal, l'he carregat i, per sorpresa meva, encara funcionava millor que l'anterior. No només havia reviscut l'aparell sinó que encara resultava que l'aigua d'aquella fossa sèptica l'havia rentat. La bateria m'ha aguantat per primera vegada en tot el dia. Segueixo sorprès i expectant, perquè encara no puc creure que un simple arròs amb llet sigui l'homeopatia i ungüent miraculós dels telèfons mòbils.

Des de just farà vint-i-quatre hores fins ara, m'he dutxat tres vegades i quatre cops m'he rentat les mans. El jersei i la samarreta ja han passat per la rentadora. Aquesta nit enfonso la cartera i a Juanfran Torres (Atlètic de Madrid) li han retirat la targeta groga que li impedia jugar contra el Barça al Calderón. Enrique Cerezo l'haurà submergit en arròs bomba.

The Voice of Germany

Aquest és un país rectíssim, on l'ordre acostuma a regnar per sobre de qualsevol caos i fins i tot la vena artística o salvatge de tot jove pot arribar a quedar un pèl truncada per la pressa que tenen la majoria de famílies per veure que el seu fill és el més pulcre, recte i exemplar. A tot pare i a tota mare els deu agradar que el seu fill no sigui considerat una espècie rara dins el seu grup d'amics, ja sigui per bé propi o per no ser el blanc de les altres famílies a l'hora de posar exemples de mala conducta. Però en ocasions, aquestes ganes -des del meu punt de vista, un xic excessives- que el noi surti impol·lutament correcte i correctament impol·lut trunquen una mica l'alegria que podrien desprendre la majoria d'ells, aquells somriures que tan feliç han de fer el pare malgrat vegin el seu fill -i cito la frase d'una mare a Terrassa a 1 de gener- guarro puesto de mierda hasta arriba. Crec que els nens d'arreu de l'actual Espanya són més feliços que els germànics.

A Alemanya, ja de fa un temps, m'anomenen der Singer (el cantant). He prosperat, i molt, si tenim en compte que, d'un principi era der Spanier (l'espanyol). Canto a tota hora dins i fora de casa, sobretot quan estic content. Cada migdia tinc la tasca assignada d'anar a buscar el Marlin (aquell noi entranyable de 7 anys), i és llavors quan les mares que no em coneixen em miren de reüll -ho veig- i pensen que sóc l'estranger d'un país poc desenvolupat -que també és cert- a qui no han ensenyat segons quines maneres d'anar pel món. D'altra banda, hi ha mares que em coneixen, així com el personal de l'escola. En un principi deurien pensar el mateix, però jo ben content de veure que tothom em torna el somriure que els dedico. Tanta rectitud no pot ser bona. Observo que moltes famílies confonen educació amb rectitud per una banda i amb alegria per l'altra.

No vull ser jo ara qui faci un remake escrit de l'anunci de Campofrío, però sí considero que l'alegria que desprenen els països del mediterrani, i en concret Espanya, hauria de ser exportada, transmesa i divulgada com un exemple que es poden fer les coses educadament i alegre. Ara bé, si us plau, mai igualant el nivell de decibels de la nostra societat. En tornar vaig deixar de sentir-me una mica d'on sóc per una qüestió de soroll. Amb el temps, adaptar-se a la societat alemanya implica, com a condició sine qua non, abaixar el volum i no cridar per explicar la nostra vida a aquell a qui no li interessa. Per la resta, sempre em quedarà cantar 99 Luftballons sortint de l'escola amb el meu company Marlin, mentre arrenquem un somriure de comiat a mitja escola. L'altra meitat ja es pot ben fotre i amargar.

Llet

Després de dues setmanes i dos dies a les meves terres, he tornat a Alemanya. Quines dues setmanes, senyors. Quin goig tornar a veure els meus, quin goig tornar a gaudir de la gent que estimo. Hi ha gent que, tan bon punt ha marxat, troba a faltar casa seva amb tanta força que no pot allunyar-se'n. A mi em passa al revés. És quan torno a casa que m'adono que, com allà, enlloc. És quan blasfemo contra la situació actual del meu país i maleeixo haver de marxar per pura necessitat. Això, però, no significa que lluny de casa arribi a sentir-m'hi malament. Al contrari. Alemanya és un país on m'hi enduria els meus, ja posats a demanar.

Però, senyors, quin parell de setmanes. No ha estat només la companyia. Jo, que sóc un home de bon menjar, he arribat a preguntar-me què fan els alemanys, un país tan desenvolupat, que no intenten apropar-se a la nostra gastronomia. Cada àpat era un idíl·lic cant de sirena que trepitjava amb menyspreu el que menjo allà. En tornar aquí he comentat als meus companys la quantitat ingent de peix que ha reposat dins el meu estómac. Orgullós, fent dentetes davant les seves cares tambalejant-se entre el fàstic i l'admiració, els he parlat de les gambes -ells ho consideren insectes- que vaig menjar el dia de Nadal. No en saben. No en tenen ni idea.

Reconec però, que hi ha un producte d'Alemanya que pot amb la meva ànima. Jo, que en sóc un habitual, no ho passo per alt i tinc la sensació que qualsevol llet de bric que pugui beure aquí és millor que la llet de pagès catalana. Porto quatre mesos vivint-hi i em segueix al·lucinant des del primer dia. Aquesta llet de vaca ha de portar droga. Ahir no vaig sopar. No menjava des de quarts de tres, però en arribar a casa a quarts d'onze de la nit me'n vaig beure mig litre, potser una mica més, sol, ni colacaos ni mandangues, directe de l'ampolla i cap a dormir.

Colló, amb la llet. És el meu pilar central per aguantar tota mena de sentiment de solitud. Em consolo pensant que hi ha drogues pitjors, que et maten, mentre jo consolido una vida sense ossos trencats. Reconec que em drogo per no trobar-me a faltar. Pensareu que no n'hi ha per tant, però sí: em drogo molt.

(Pares, no patiu, en realitat estic bé. Però m'agrada fer cuento)