Volar

Avui agafo un avió per tornar a casa. Tornem-hi amb la història de sempre. Avui, a més, facturo maleta, cosa que afegeix emoció al viatge. Duc una ampolla de vidre. Veurem com arriba. He vist alguna vegada com tracten les maletes aquella gent i cada cop que mouen equipatge d'una banda a una altra m'imagino una escena de Bola de Drac on aquella gentussa es converteix en superguerrer. La Christine, mare d'en Marlin, és una de les millors contrabaixistes del planeta i paga uns 150 euros cada cop que mou el seu paquiderm per aire. Tanmateix m'explica que un dia va recuperar la inversió, quan el seu estimat contrabaix d'uns 70000 euros va arribar partit per la meitat a Barcelona l'any 2010. No ha explicat mai quant va cobrar però, veient la corda que té la seva xerrera, el seu silenci ha d'haver estat molt car.

Generalment, els problemes a l'hora de volar no els tinc a altra banda que a territori espanyol. Recordo un viatge preciós que vaig fer fa un temps amb els meus pares. Vam agafar al voltant de 8 avions tot saltant d'illa a illa i en els únics dos on vam tenir problemes van ser el primer i l'últim. Avui també m'aventuro amb una aerolínia de baix cost. Aquella que, en principi, hauria de costar menys que les altres si compleixes estrictament les seves normes i et compromets, per exemple, a anar garratibat al seient o portar una maleta que no s'excedeixi del pes ploma.

I un cop dins l'avió, la història de sempre. El bebè que et fa preguntar per què no existeix l'afonia en els primers anys de vida, l'hostessa que t'enganxa els dits amb el carrito del menjar, l'home de la finestra que té un atac de pixera mentre dorms, el gilipolles que s'aixeca abans que l'avió s'hagi aturat un cop aterrar, l'allau de persones que surten disparades de l'avió per després esperar mitja hora a què arribin les maletes, esperar mitja hora a què arribin les maletes -i que la teva arribi l'última-, tot mentre hi ha una maleta color gastat de vols anteriors que et fa venir a la ment la imatge d'una bomba... tot plegat, dolcíssim. Poques coses desperten més impaciència en mi que agafar un avió i tot allò que ho envolta. Volar treu l'avi que porto dins.

I seguiria escrivint però un servidor de vostès accepta el peatge que suposa el vol a canvi de tornar 15 dies a casa. Suposo que descansaré un xic del blog. És molta la gent que hom pretén veure quan ha estat quatre mesos fora. Són molts els amics, familiars i companys que s'han trobat a faltar. Esgota viure lluny, però satisfà mirar enrere i saber que tots ells són i seran allà esperant-te.