Crec que el menjar és el que més trobo a faltar des que vaig arribar a Munic. Només de pensar que aquesta desnutrició impròpia de mi pot allargar-se un any em tempta agafar un Ryanair d'anada i tornada, dinar una mariscada, veure la família entre àpat i àpat i sopar en un restaurant de poble dels autèntics. Fer el gordo, que en diuen alguns, i que en el meu cas seria fer el gras català.
Avui un fatxa (calculo) m'ha mig acusat de menjar pernil ibèric. De trobar-lo a faltar, de fet. Si hagués demanat fuet, "pantumaca" o un plat de seques (sense botifarra, que n'estic fins els nassos de tant cilindre carnisser) potser no hagués reaccionat, però el nano ha estat hàbil. Ha arribat a llegir la meva descripció personal a Twitter i ha deduït vés-a-saber-què.
Jo, que augmento el PIB de Turquia, Pakistan i altres països de l'est amb un desemborsament contundent amb el kebab al punt de mira. Jo, que sóc formatger de mena i perdo el cul per aquells cremosos francesos. Jo, que ometo que Granini es nega a etiquetar en català a canvi dels seus sucs de pinya i "cóctel de frutas". Però quina relació entre el menjar i la política m'ha d'impedir d'un producte més, importat de l'estranger? Visca l'Ibèric. Porteu-me'n uns sobres, que ja deliro.
No hay comentarios:
Publicar un comentario