Sense respirar

Un parell de segurates s'apropen a una de les més de 300 allargades taules que formen la carpa patrocinada per Paulaner a l'Oktoberfest. Els membres d'aquella taula i alguns d'altres assenyalen el protagonista del moment. No ha pogut més. En fotre's sencera una Maß (la famosa gerra de litre) havia caigut rendit, adormit damunt la taula tan bon punt s'havia assegut. Probablement sol no ho hauria aconseguit. A l'Oktoberfest queda prohibit posar-se dempeus damunt la taula (així especifica una llei no escrita dels bavaresos), a excepció que sigui per captar l'atenció i beure's un litre sencer de cervesa. D'un sol cop.

En començar a beure, la sala crida i anima, ofereix suport incondicional a l'inconscient. I aquell molsut, d'uns quaranta anys, havia sortit aclamat pocs segons abans d'adormir-se. Li costa recobrar el seient i s'ajuda dels seus dos companys, que s'estan morint de riure. Deixa anar un esglai de victòria i poc a poc se li acaba la bateria, es comença a cargolar sobre ell mateix fins que la seva galta toca la fusta, molla de cervesa. S'hi arrepenja, amb la mà encara a la gerra. La condició d'heroi li va durar pocs segons, perquè d'immediat ja havia acceptat el mateix repte un jove quatre taules més enllà, desviant el focus d'atenció de qui ja començaven a arrossegar-lo per la porta del darrere. 

Com aquest litre, que en poc més de mig minut va recórrer l'esòfag del nostre estimat antiheroi, es calcula que se'n consumiran vora els 9 milions. Una barbaritat. Sobre un descampat d'un quilòmetre quadrat, una fira gegant amb diverses carpes on es consumeix cervesa sense parar. Es formen cues per entrar a les 9 del matí i els recintes són plens a vessar fins les 10 de la nit, on els més valents -que no són pocs- encara busquen un local per anar de festa.

Aquesta festa té més de 200 anys d'antiguitat i si es celebrés a Espanya, el país cremaria literalment. La capacitat dels alemanys d'aguantar drets amb un pet dels que marquen època és inigualable. Però la seva capacitat de comportar-se en un estat tan accentuadament ebri sorprèn. La festa, a Munic, és civilitzada. Si fins i tot, quan els porters de discoteca et diuen que avui no pots entrar perquè ja hi ha prou nois al local (són així, ves), t'ho diuen amb un somriure.

T'odio

Són vora les tres de la matinada mentre escric aquestes línies. Munic és una ciutat preciosa i els pobles que l'envolten encara ho són més. Quilòmetres i quilòmetres de tonalitats de verd aporten una profunda sensació de tranquilitat que en moments de neguit s'agraeixen. Ara bé. Deixar-se la porta oberta i el llum encès durant pocs segons desfà qualsevol aspiració a dormir. En un instant una habitació 'x' es converteix en una jungla.

Aquell mosquit que sents però que no veus, aquell soroll agut i constant que tant t'omple d'ira, aquell "ara no sento res però n'estic convençut que tornarà quan li surti dels nassos", aquella por a aparèixer l'endemà convertit en les sobres d'un banquet, aquell intent de dormir més enllà de la pròpia sensació de tenir son... Tot plegat mirant el rellotge i restant les hores que et quedarien de son si t'adormissis en aquell moment. Ilús. I tu mateix ho reconeixes.

Et mataré. A tu i a tots els qui hagueu entrat. Em queden tres hores (si m'adormís ara).

L'important és l'interior

No podia esperar a la mitja dotzena d'entrades per parlar-vos d'higiene. Pel què sembla, el concepte de lavabo a Alemanya és un xic diferent. Sí, hi ha lavabos que són normals. Però d'altres són una aberració com aquesta:

Per si no s'aprecia prou bé, no és un vàter normal, que fa baixada normal i on tot cau directament a l'aigua. Aquí tot el que surt del cos cau en un primer replà i no desapareix fins que hom tira de la cadena i l'aigua ho arrossega amb prou feines. Encara no li he agafat massa bé el truc a aquesta desgràcia, però com us fixareu, majorment després d'anar de ventre, hom està obligat a veure's el seu propi residu abans de tirar de la cadena. A no ser que, com ja he fet alguna vegada, aconsegueixi tirar-la directament assegut a la tassa. És una abominació. L'antifinolis.

És que no es pot pixar dret. Ja he renunciat. Ni el professional de professionals, ni el Leo Messi de la pixera seria capaç de fer aigües menors sense esquitxar en una tassa com aquesta. Es forma un petit bassalet a l'àgora del lavabo que encara molesta i emmerda més en cas de pixar a més de 40 cm d'alçada. Cal seure.

Però, com ja queda apuntat, el pitjor en aquesta desgràcia és anar de ventre. Primer, que hom està obligat a veure's l'expulsió. Aquesta desprèn una olor tres vegades més forta en quedar a la intempèrie i requereix tirar la cadena d'immediat. Cada segon que passa és una nova amenaça al suïcidi involuntari. A més, sempre queda rastre. Obliga sempre a fer servir el raspallot a fons. Un desastre de l'escultura urinària. Sincerament, preferiria un lavabo dissenyat per Gaudí.

Però què coi fa que multitud de lavabos a Alemanya siguin així? Que no ho veuen? No sé. Potser per a ells l'important és l'interior.

Grüß Gott

Avui m'aturo un pèl en les meves reflexions futbolístiques per parlar una mica d'Alemanya. Més en concret de l'estat en què em trobo. A Baviera el ventall de possibilitats per a dir-se 'hola' s'amplia en una més. Als concurrents "hallo", "servus" (la versió més pròxima a un "bones", força popular entre els joves) o els clàssics "guten Tag/Abend" s'hi afegeix una vessant religiosa, que dóna nom al títol d'aquest post.

Grüß Gott no té una traducció literal. Grüß és "salutació" i Gott és Déu. Amb això no s'està dient "saluda a Déu", però vindria a ser l'antic "con Dios", que sentíem a Cuéntame. A primera vista podem pensar que així només parlen els avis, però no és així. És una manera molt tradicional bavaresa (i austríaca) de saludar. De fet Pep Guardiola, en la seva primera roda de premsa a can Bayern va fer servir aquesta expressió demostrant no només un bon nivell d'alemany sinó també de sensibilitat cap a la regió.

Doncs bé, per algun motiu estrany aquesta salutació em resulta tan xocant que em transporta al segle XV (o pròxim) d'immediat. No sóc capaç d'imaginar-me una situació similar a Barcelona, caminant pel port un divendres a la nit i que el porter d'Opium em digui "vagi amb Déu" o alguna cosa per l'estil. Entrar en un negoci qualsevol de la moderna i cosmopolita Munic per, de sobte, sentir que podria anar a oferir lleixiu del futur als pobres camperols de l'edat mitjana. El primer dia que vaig sentir aquest comentari vaig reaccionar d'una manera força poc adient, fruit de la meva ignorància.

- Grüß Gott!
- Nein, danke.

No vindria a ser el millor apostòlic del món. Però, sense voler, em vaig passar amb la pobra senyora.

Tampoc sé a cuento de què ha vingut tot això.

Pilot automàtic

Entre febrer i juliol, periodistes d'arreu del món en general, però de Munic en particular, es preguntaven quina seria la influència de Guardiola al Bayern i viceversa. Hi sortiran totes dues parts guanyant? Podrà Guardiola millorar un equip que, sota les ordres de Heynckes, ve de guanyar-ho tot? I alhora, com podrà el Bayern enriquir un entrenador que ha perfeccionat un estil fins al punt de tenir als peus els màxims rivals a nivell mundial? L'afició culer sap perfectament per què el Bayern ha triat Guardiola, però la sensació a Munic és a la inversa: ha estat el de Santpedor qui els ha escollit a ells.

I de moment, Guardiola no ha aconseguit res especial a Baviera. Ja s'han vist espurnes d'un joc col·lectiu perfeccionista però, de moment, la majoria de partits els decideixen les individualitats o, simplement, l'estil ha estat intermitent. I en els dos partits més complicats fins a dia d'avui, el Bayern ha patit i molt. A Dortmund va perdre (4-2) la Supercopa Alemanya mentre que, amb un miracle a l'últim minut de la pròrroga, va poder derrotar el Chelsea a la tanda de penals. Però a dia d'avui Guardiola compta amb una plantilla tan bona i tan rodada que els partits es guanyen sols. És per això que el tècnic pot treballar el seu estil sota certa calma perquè cada jugador, cada línia disposa del seu 'pla B', un pilot automàtic.

Guardiola és conscient que necessita temps i el club n'hi donarà. Probablement ha estat la paciència que manca en altres grans clubs europeus un dels motius de la seva decisió final a l'hora de triar un nou equip. Des que ha començat la lliga només ha punxat en un partit, contra el SC Freiburg, però podria haver guanyat perfectament. Simplement la pilota no va voler entrar més. També Heynckes va perdre 3-1 a Borisov contra el BATE el 2 d'octubre de 2012, i llavors les sensacions eren molt més preocupants. La gràcia del projecte de Guardiola és que, fins a topar amb la tecla correcta, sempre disposarà d'una base que li permetrà treballar amb cintura, amb reacció. De fet, el Bayern del passat 7-0 jugava amb doble pivot, cosa que el món culer associa al diable.

Un llibre d'estil que trenca malament

El dilema shakespearià que del nou Barça té una solució molt complicada. Ahir van tornar a regnar al mig del camp els mateixos de sempre. Busquets, Xavi i Iniesta són els guardians de l'estil que tant ha encandilat el món i ahir van demostrar-ho. Però el Tata Martino és conscient que l'any passat (i l'anterior) el principal problema va ser el desgast dels titulars. A la recta final de la temporada l'eix central de l'equip va arribar fos. No existeix, doncs, altre remei que dosificar. Els Gudjohnsen, Hleb, Keita, Márquez, Cáceres (sí, teníem dos centrals de recanvi) i companyia van ser també partíceps i mereixedors del triplet aconseguit en la primera temporada de Guardiola, i aquest any les rotacions també seran claus, com ben clar ha deixat el tècnic argentí asseient Messi, Xavi i Iniesta a la banqueta en diverses ocasions.

L'estil és innegociable. L'espectador (i l'orgull propi) demana resultats per una banda, però majestuositat i espectacle per l'altra. Quan el resultat no ha acompanyat, l'aficionat s'ha pronunciat. I ara, que el Barça és més aprop que mai de tocar peus a terra, han saltat les alarmes. A cap altre equip del món s'alteraria l'afició després de dos 4-0 seguits. Els músculs d'Iniesta i la fatiga de Xavi pateixen -com és normal- cada any més, i l'única manera de preservar la màgia és reservant-la per als moments que ho necessitin.

Ara per ara, a can Barça no existeixen substituts perfectes per a Xavi ni per Iniesta, però sí que n'hi ha de vàlids. Sergi Roberto ha tingut minuts però encara li falta rodatge, mentre que amb Cesc al mig del camp el joc es torna vertical i perillós, malgrat ell s'hi senti millor que ningú i permeti veure la versió més elèctrica de Neymar i Messi. Aquell joc que tanta seguretat transmetia desapareix i es converteix en un anar i venir que no beneficia una parella de centrals on, avui en dia, un suma i l'altre resta. A més, aquest risc no permet els laterals entrar tan freqüentment des de la segona línia per precaució. I això resta també efectius en atac.

Però no hi ha altre remei. Fins que el Barça aprengui a mantenir l'estil sense la paciència i control de Xavi o la brillantor d'Iniesta (que pot anar per llarg) l'espectador s'haurà d'acostumar a consumir l'estil impur en més d'una i dues ocasions. Això no vol dir que l'equip hagi perdut l'essència. Simplement l'està reservant per quan faci falta. És això. Això i el puto central.

1.2 Heisenberg

Per exemplificar-me millor he fet un paral·lelisme entre Breaking Bad i el Barça (suposo que es pot). Apte per a freaks.

¡¡AL TANTO SPOILER!!

Pep Guardiola ja no hi és. Tito Vilanova s'ha hagut d'apartar de l'activitat. I Xavi, que era un dels ingredients principals, s'està acabant i ja no pot produir un estil de joc que superi el 95% de la puresa. Ara tenim un nou cuiner, el Tata Martino, que no recorda ben bé la fórmula però encara ho fa prou bé perquè els ingredients són boníssims. Cuina una merda el 80% pura, que supera qualsevol altra droga però no col·loca tant com abans.

La solució, suposo, no serà segrestar Guardiola ni Tito per a cuinar nova droga, però sí que arriba un punt en què s'ha d'aconseguir nova metilamina com sigui. I Xavi, ara per ara, no té un substitut que li arribi a l'alçada de la cintura. Amb diversos ingredients podem aconseguir una cosa similar i de molt bona qualitat, de manera que, mentre no trobem nova metilamina, la que fot el subidón, haurem d'anar reservant-la per quan sigui més necessari, i no sobreexplotar-lo en partits resolts o pròxims a la intrascendència.

Ibérico

Pròleg: He obert un blog nou i aquest cop pretenc no abandonar-lo.

Crec que el menjar és el que més trobo a faltar des que vaig arribar a Munic. Només de pensar que aquesta desnutrició impròpia de mi pot allargar-se un any em tempta agafar un Ryanair d'anada i tornada, dinar una mariscada, veure la família entre àpat i àpat i sopar en un restaurant de poble dels autèntics. Fer el gordo, que en diuen alguns, i que en el meu cas seria fer el gras català.

Avui un fatxa (calculo) m'ha mig acusat de menjar pernil ibèric. De trobar-lo a faltar, de fet. Si hagués demanat fuet, "pantumaca" o un plat de seques (sense botifarra, que n'estic fins els nassos de tant cilindre carnisser) potser no hagués reaccionat, però el nano ha estat hàbil. Ha arribat a llegir la meva descripció personal a Twitter i ha deduït vés-a-saber-què.

Jo, que augmento el PIB de Turquia, Pakistan i altres països de l'est amb un desemborsament contundent amb el kebab al punt de mira. Jo, que sóc formatger de mena i perdo el cul per aquells cremosos francesos. Jo, que ometo que Granini es nega a etiquetar en català a canvi dels seus sucs de pinya i "cóctel de frutas". Però quina relació entre el menjar i la política m'ha d'impedir d'un producte més, importat de l'estranger? Visca l'Ibèric. Porteu-me'n uns sobres, que ja deliro.