Confirmar que, gràcies a no ser a casa, aquest ha estat el millor any per a mi si el Madrid havia de tenir èxit algun dia. En primer lloc, els madridistes del FC Ebersberg (que n'hi ha dos) són gent simpàtica i sense ganes de fer mal a la nova ànima de colchonero que va créixer en mi al llarg de la setmana passada. En segon lloc, i això és important, no vaig sentir petards en cap moment de la nit de la Décima. I tal manca de celebració rival s'agraeix molt. Sense anar més lluny, la petardada que es va sentir després de la desfeta del Barça (4-0) a l'anada de les semifinals de Champions contra el Bayern, que va desfer un nus a la gola de molts després de gairebé cinc anys, va resultar difícil de suportar.
Els alemanys no són massa de petards. No tenen una nit de Sant Joan -per sort- i sembla que no malgasten els diners en coses fugaces com aquestes. On sí que inverteixen els diners és en litres de cervesa. Grafing celebra aquesta setmana la seva festa major i entre divendres i diumenge els meus companys d'equip han consumit més de sis litres per cap de mitjana. Impossible atrapar-los. No sóc qui per deixar el pavelló català tan alt. Dijous és festiu, així que dimecres sant tornem-hi. I divendres que ve, altra vegada. En total calculo que una persona normal i corrent pot arribar fàcilment als catorze litres en quatre tardes-nits tontes.
Però diumenge passat es va acabar la Lliga i, amb ella, els entrenaments i els caps de setmana que a mi tant m'agradaven. I em pregunto què faré ara. Fins fa poc el futbol era la gran salvació al fet de ser lluny de casa. L'únic espai on deixava d'enyorar-me tant i on em sentia bé. A més, vaig trobar un grup d'amics imperdible, que malgrat ara se'ns acabi el futbol, ja planegen aventures per als caps de setmana d'estiu. Sort en tinc.
"I ara què" també s'ho deuen preguntar alguns madridistes. Després d'assolir el seu nirvana personal, que tants anys feia que pregaven, espero que quedin saciats per a dotze anys i tres Champions de blaugrana més.
************************
Und was jetzt?
Zuerst wollte ich bestätigen, dass wenn der Real Madrid eines Tages wieder Erfolg haben sollte, dieses Jahr war das beste, damit ich das nicht so stark und traurig fühle. Obwohl unser Torwart -der netter Basti Volk- auf seinen Ronaldo steht, für die königliche ist und richtig versucht hat, meine Seele zu beißen, der Tag nach der Décima war für mich ganz ruhig. Zum Glück. In Spanien feiert man viel mit Feuerwerk und die Nacht nach Samstag wäre da ganz unnötig gewesen.
Eigentlich gibt es in Deutschland keine echte Leidenschaft für Feuerwerke. Grafing feiert gerade sein Volksfest und in Spanien hätte man schon viele Farben im Himmel gesehen. Außerdem sind die Volksfeste in Deutschland etwas, das viele Freundschaft und richtig Spaß mit den Freunden macht. Am Tisch setzen, ein Maß in der Hand haben, Live traditionelle Musik hören und Quatsch machen. So verbringt man die Zeit am besten.
Aber am Sonntag war die Liga zu Ende. In Aschheim war unser letztes Besuch, um zu versuchen, den Tabellenführer zu schlagen. Obwohl ich mich noch nicht verabschiede, dieses war mein letztes Punktspiel. Also musste ich etwas krasses machen. Aber so war es nicht. In unserer ersten guten Bewegung und Torchance hat Goscho kurz vor der Pause das 0:1 geschossen. Aber durch eines Elfmeters hat die Heimmannschaft das Ergebnis ausgeglichen. Nicht so viel war in Aschheim los, da die einen brauchten nur einen Punkt, um Sieger zu werden und die anderen sich mit dem Unentschieden zufrieden fühlten.
Also nach einem erfolgreiches 1:1 gegen den Tabellenführer (und schon Sieger) frage ich mich: und was jetzt? Beim FC habe ich nicht nur Spaß am Fußball gehabt, sondern auch eine sensationelle Gruppe von Freunden, mit denen mein Heimweh überwunden wurde. Es gibt ein vor und nach. Ab meinem ersten Spiel mit ihnen war alles so einfach. Ein Tor von Goscho, ein Kopfball von Muri, ein Einwurf von Nik, ein "das gibt's doch nicht" von Franky, eine Kontrolle vom Basti Huber, ein Zweikampf von Johannes, ein Pass von Flo und viele Freunde, die diese liste (inner- und außerhalb des Fußballplatzes) endlos machen könnten.
Auf jedem Fall sind wir die nächste Woche schon Beschäftigt. Volksfest in Grafing geht weiter um die 8. Position (Sieger der Boden der Liga) zu jubeln. Obwohl -vielleicht- wir auch trotzdem gefeiert hätten. Soweit ich weiß, das heißt in Deutschland "Seppi".
Un intent de ser columnista
lunes, 26 de mayo de 2014
sábado, 24 de mayo de 2014
Un segon
Hi ha tres jugades que tinc gravades a la ment i reprodueixo sempre que escolto la paraula perfecció. Tres accions del món de l'esport que vaig veure quan era petit i que han marcat la meva manera d'entendre l'esport. Aquestes tres imatges em tenen convençut que tota obra mestra necessita un vist i no vist de màgia, un segon brillant que sorprèn per una banda en un sentit estètic i per l'altra des de l'atreviment del geni que acaba de deixar tothom bocabadat.
Cada diumenge al migdia, quan arribava a casa la meva àvia per dinar, trobava el meu tiet mirant el partit del Barça de bàsquet. Llavors aquest esport no em despertava massa interès, però recordo el dia que es va anunciar el traspàs de Sasha Djordjevic del Barça al Madrid. Llavors a la televisió van emetre un recull de les millors jugades del serbi, entre elles el triple amb què va donar l'Eurolliga al Partizan contra el Joventut. No aconseguia entendre com una persona normal podia gosar saltar a set metres de la cistella, corrent amb un defensa al damunt i malgrat tot, sobre la botzina, decidir un partit. Djordjevic salta completament inestable, les cames no tenen ordre, però de cintura en amunt la seva posició és perfecta. Amb això n'hi ha més que de sobres. Djordjevic va ser un geni.
Però no. Jo no era massa de bàsquet. Durant la infància vaig haver de menjar-me la meravellosa època del Madrid de Zidane, que em va seduir davant l'atenta vigilància del meu avi. Ell, més antimadridista que culer, mai hauria tolerat que em passés a l'altra banda. Malgrat tot, aquesta és una imatge que tothom té gravada a la ment, perquè parlem d'una imatge en una final de Lliga de Campions, d'un jugador irrepetible. Una pilota cau del cel i Zidane ja l'espera des de fa estona. Una rematada gairebé impossible d'enganxar. Ell no ho dubta ni un segon, s'hi atreveix i no només remata de costat (que encara és més difícil picar la pilota en condicions) sinó que l'envia a l'escaire. Jo tenia deu anys. Zidane va ser un geni.
Però per aquell temps tenia altres ídols que van evitar, pel descans del meu avi, que establís un vincle més estret amb el Madrid. Al Deportivo hi jugava la millor cintura que he vist jugar mai i un dels personatges que més m'han meravellat amb la meva eina futbolística preferida: la passada. Juan Carlos Valerón rebia la pilota i els defenses rivals no tenien temps per a tremolar. A vegades, de primeres, enviava una passada mil·limètrica que trencava amb el ritme del partit i deixava un company sol davant de porteria. I he intentat moltes vegades -en va i amb risc de trencar-me el genoll- la mateixa passada que va descolocar la defensa del Bayern. Valerón rep la pilota d'esquenes, Kuffour surt a tallar la passada i el mag assisteix a Makaay amb una cullera d'escàndol. L'holandès fa la resta, però crec que mai he vist millor assistència. Valerón és un geni.
I per últim, una imatge que també tinc ben ficada al cap. El motiu és obvi. Rivaldo també era un geni.
No he trobat: un passing creuat impressionant de Rafael Nadal a Puerta a la final de Roland Garros de 2005 contra Mariano Puerta. En Vamosrafa, un altre dels grans genis.
Cada diumenge al migdia, quan arribava a casa la meva àvia per dinar, trobava el meu tiet mirant el partit del Barça de bàsquet. Llavors aquest esport no em despertava massa interès, però recordo el dia que es va anunciar el traspàs de Sasha Djordjevic del Barça al Madrid. Llavors a la televisió van emetre un recull de les millors jugades del serbi, entre elles el triple amb què va donar l'Eurolliga al Partizan contra el Joventut. No aconseguia entendre com una persona normal podia gosar saltar a set metres de la cistella, corrent amb un defensa al damunt i malgrat tot, sobre la botzina, decidir un partit. Djordjevic salta completament inestable, les cames no tenen ordre, però de cintura en amunt la seva posició és perfecta. Amb això n'hi ha més que de sobres. Djordjevic va ser un geni.
Però no. Jo no era massa de bàsquet. Durant la infància vaig haver de menjar-me la meravellosa època del Madrid de Zidane, que em va seduir davant l'atenta vigilància del meu avi. Ell, més antimadridista que culer, mai hauria tolerat que em passés a l'altra banda. Malgrat tot, aquesta és una imatge que tothom té gravada a la ment, perquè parlem d'una imatge en una final de Lliga de Campions, d'un jugador irrepetible. Una pilota cau del cel i Zidane ja l'espera des de fa estona. Una rematada gairebé impossible d'enganxar. Ell no ho dubta ni un segon, s'hi atreveix i no només remata de costat (que encara és més difícil picar la pilota en condicions) sinó que l'envia a l'escaire. Jo tenia deu anys. Zidane va ser un geni.
Però per aquell temps tenia altres ídols que van evitar, pel descans del meu avi, que establís un vincle més estret amb el Madrid. Al Deportivo hi jugava la millor cintura que he vist jugar mai i un dels personatges que més m'han meravellat amb la meva eina futbolística preferida: la passada. Juan Carlos Valerón rebia la pilota i els defenses rivals no tenien temps per a tremolar. A vegades, de primeres, enviava una passada mil·limètrica que trencava amb el ritme del partit i deixava un company sol davant de porteria. I he intentat moltes vegades -en va i amb risc de trencar-me el genoll- la mateixa passada que va descolocar la defensa del Bayern. Valerón rep la pilota d'esquenes, Kuffour surt a tallar la passada i el mag assisteix a Makaay amb una cullera d'escàndol. L'holandès fa la resta, però crec que mai he vist millor assistència. Valerón és un geni.
I per últim, una imatge que també tinc ben ficada al cap. El motiu és obvi. Rivaldo també era un geni.
No he trobat: un passing creuat impressionant de Rafael Nadal a Puerta a la final de Roland Garros de 2005 contra Mariano Puerta. En Vamosrafa, un altre dels grans genis.
martes, 20 de mayo de 2014
Bierdusche
La del passat divendres va ser tot plegat una experiència motivant com poques ho han estat fins ara. Per primera vegada jugaria un partit de vespre, a l'estadi de gespa, amb les llums engegades i la punta de pluja que fa cada escena una mica més èpica de com ho és en realitat. A més, havent aconseguit la salvació definitiva, l'entrenador va voler provar una formació nova, sempre confiant al Muri la figura del clàssic Libero alemany, aquell que tant va fer relluir Beckenbauer. Però en el meu cas deixaria d'estar escorat a una banda. Per fi podria jugar en la meva estimada posició de segon punta. Era un dia rodó.
I carai, ja havia parlat moltes vegades amb en Günther sobre quina era la meva posició favorita. Pel simple fet que defensant sóc una toia, com més lluny jugui de la porteria pròpia millor. Però d'altra banda, m'agrada més fer la darrera passada que el gol. De petit, quan escoltava el Carrusel, escoltava Germán Dobarro cantar les alineacions del Deportivo i somiava en convertir-me, algun dia, en enganche, la paraula exacta que definia la posició de Juan Carlos Valerón. M'hi vaig sentir divendres, però a la penúltima divisió del futbol alemany.
I carai, hi ha vegades que, intentis el que intentis, les coses surten a la perfecció i qualsevol altre dia que vulguis repetir-ho, t'entrebancaràs i faràs el ridícul. Doncs aquesta va sortir. Una passada al primer toc que es va convertir en un golàs d'en Goscho, un seguit de regats que van impressionar i vaig guanyar pilotes aèries amb el cap, cosa que en el 99% dels casos em fa por i tot. I m'aparto. Sí, amb 22 anys, encara hi ha vegades que m'aparto de la pilota.
Per fi vaig jugar realment bé en un partit sobre gespa natural. Començava a pensar que aquesta superfície no estava feta per mi i que, de Xavi (salvant les distàncies), només me'n quedarien els comentaris i queixes posteriors al partit. I el que és millor. Després d'aquell partit ens esperava la festa de la permanència. Set caixes de cervesa a partir entre uns 30 valents, de les quals una sencera va acabar sobre meu en acabar el partit, a l'estil celebració d'un Gran Premi de Fórmula 1. Va ser el meu segon bateig.
_______________
Bierdusche
Der FC hat ein Trainer, der sich manchmal nicht so verständlich macht. Er spricht Bayrisch -aber dieses Problem ist für mich (glaube ich) vorbei- und ab und zu braucht er eine zweite oder dritte Erklärung um seine Ideen vom Kopf auszudrücken. Aber diese Ideen sind trotzdem großartig, wenn es sich um Fußball handelt. Die ganze Mannschaft hat im Training gelernt, dass wir am besten kurz und schnell spielen sollen. Er stellt die Mannschaft mit dem klassischen deutschen Libero, wo Muri -unser bester Kopfballer- mit totale Freiheit in der Verteidigung spielt. Mit ihm, zwei Innenverteidiger und vier Mittelfeldspieler, davon zwei Spielen fast als Außenverteidiger. So hat der FC in 5 der letzten 7 Spiele kein Tor gekriegt.
Die Verteidigung war ein Ziel, das wir erreichen mussten, um anzufangen, Spiele zu gewinnen. Am letzten Freitag konnten wir nicht mehr absteigen, so der Trainer hat Kleinigkeiten in der Aufstellung geändert. Einer der defensiven Mittelfeldspieler wurde gegen ein zweiter Stürmer getauscht, um den Stoßstürmer zu helfen und den Angriff zu verstärken. Und da war ich, endlich in meiner Lieblingsposition, am Abend, auf Rasen, mit mehr Publikum als normalerweise (wegen der nachherigen FC Party) und ein Bisschen Regen, die immer Motiviert. Das musste bei mir funktionieren.
Ganz am Anfang, eine Weltklasse Bewegung von allem führte durch Goscho zum 1:0. Furchtlos kann man sagen, dass am Freitag der FC echt sauber gespielt hat, trotz der Gegentreffer kurz vor der Halbzeit. Die zweite war aber anders. Weniger Fußball, mehr Präzision. Und am Ende, das 3:1 war genauso verdient wie die Party gegen den Abstiegskampf. Nach viele Kasten Bier und einem hervorragenden Taxiservice hat die Kölschbar uns wieder Begrüßt. Es war, noch Mal, ein mordsmäßiger Abend mit den deutschen Kollegen.
I carai, ja havia parlat moltes vegades amb en Günther sobre quina era la meva posició favorita. Pel simple fet que defensant sóc una toia, com més lluny jugui de la porteria pròpia millor. Però d'altra banda, m'agrada més fer la darrera passada que el gol. De petit, quan escoltava el Carrusel, escoltava Germán Dobarro cantar les alineacions del Deportivo i somiava en convertir-me, algun dia, en enganche, la paraula exacta que definia la posició de Juan Carlos Valerón. M'hi vaig sentir divendres, però a la penúltima divisió del futbol alemany.
I carai, hi ha vegades que, intentis el que intentis, les coses surten a la perfecció i qualsevol altre dia que vulguis repetir-ho, t'entrebancaràs i faràs el ridícul. Doncs aquesta va sortir. Una passada al primer toc que es va convertir en un golàs d'en Goscho, un seguit de regats que van impressionar i vaig guanyar pilotes aèries amb el cap, cosa que en el 99% dels casos em fa por i tot. I m'aparto. Sí, amb 22 anys, encara hi ha vegades que m'aparto de la pilota.
Per fi vaig jugar realment bé en un partit sobre gespa natural. Començava a pensar que aquesta superfície no estava feta per mi i que, de Xavi (salvant les distàncies), només me'n quedarien els comentaris i queixes posteriors al partit. I el que és millor. Després d'aquell partit ens esperava la festa de la permanència. Set caixes de cervesa a partir entre uns 30 valents, de les quals una sencera va acabar sobre meu en acabar el partit, a l'estil celebració d'un Gran Premi de Fórmula 1. Va ser el meu segon bateig.
_______________
Bierdusche
Der FC hat ein Trainer, der sich manchmal nicht so verständlich macht. Er spricht Bayrisch -aber dieses Problem ist für mich (glaube ich) vorbei- und ab und zu braucht er eine zweite oder dritte Erklärung um seine Ideen vom Kopf auszudrücken. Aber diese Ideen sind trotzdem großartig, wenn es sich um Fußball handelt. Die ganze Mannschaft hat im Training gelernt, dass wir am besten kurz und schnell spielen sollen. Er stellt die Mannschaft mit dem klassischen deutschen Libero, wo Muri -unser bester Kopfballer- mit totale Freiheit in der Verteidigung spielt. Mit ihm, zwei Innenverteidiger und vier Mittelfeldspieler, davon zwei Spielen fast als Außenverteidiger. So hat der FC in 5 der letzten 7 Spiele kein Tor gekriegt.
Die Verteidigung war ein Ziel, das wir erreichen mussten, um anzufangen, Spiele zu gewinnen. Am letzten Freitag konnten wir nicht mehr absteigen, so der Trainer hat Kleinigkeiten in der Aufstellung geändert. Einer der defensiven Mittelfeldspieler wurde gegen ein zweiter Stürmer getauscht, um den Stoßstürmer zu helfen und den Angriff zu verstärken. Und da war ich, endlich in meiner Lieblingsposition, am Abend, auf Rasen, mit mehr Publikum als normalerweise (wegen der nachherigen FC Party) und ein Bisschen Regen, die immer Motiviert. Das musste bei mir funktionieren.
Ganz am Anfang, eine Weltklasse Bewegung von allem führte durch Goscho zum 1:0. Furchtlos kann man sagen, dass am Freitag der FC echt sauber gespielt hat, trotz der Gegentreffer kurz vor der Halbzeit. Die zweite war aber anders. Weniger Fußball, mehr Präzision. Und am Ende, das 3:1 war genauso verdient wie die Party gegen den Abstiegskampf. Nach viele Kasten Bier und einem hervorragenden Taxiservice hat die Kölschbar uns wieder Begrüßt. Es war, noch Mal, ein mordsmäßiger Abend mit den deutschen Kollegen.
jueves, 15 de mayo de 2014
Explicar coses a nens
Me n'he sortit amb molts problemes que en Marlin m'ha plantejat. El nano té 7 anys i és a l'època de fer preguntes, preguntes i més preguntes. Me'n vaig sortir el dia que va demanar-me pel funcionament d'un cotxe, per l'inventor i l'ús de vés-a-saber-què, pel significat de moltes paraules i fins i tot per coses relacionades amb la política que a mi ja em van costar d'entendre.
Recordo el dia que li vaig respondre satisfactòriament a la pregunta de "per què una persona vol arribar a governar un país". Encara no sé exactament com vaig aconseguir-ho però, en alemany (i això és important), vaig encabir en una mateixa explicació el perquè de l'existència d'algú que governi un país, el fet que hi hagi lleis i la gent que "s'entrena" per a ser aquesta persona al capdavant. Orgullós s'arriba a sentir un mateix quan veu que el noi explica tal cosa a un amic seu amb paraules similars a les teves i t'adones que aquell dia et va arribar a entendre.
Un dia important va ser -com en la vida de molts futboleros- l'explicació del fora de joc. Fins que no són un xic més grans, els nens juguen sense aquesta maleïda norma. Però alguna vegada hem mirat futbol de grans i el pobre no ha entès per què aquell gol no pujava al marcador si ningú havia fet falta. "Abseits" (fora de joc) vaig dir. I va fer la pregunta que temia que fes. A la mitja part, paper i bolígraf.
Però ahir va ser un dia molt complicat. Un cop respostes dues preguntes tan difícils pensava que ja ho tenia solucionat quan en Marlin, efectivament, em va deixar en fora de joc.
- Avui es juga la final de la Europa League! - va dir en Wolfgang després de dinar mentre llegia el diari
- Albert, què és l'Europa League?
Jo també em vaig preguntar per què carai em preguntava a mi allò. El seu pare, de sobte i amb presses, havia de tornar a l'ordinador a treballar i em deixava amb el marrón. I em vaig quedar amb la cara del pare d'aquell anunci on el petit preguntava "papá, por qué somos del Atleti". I vaig trigar molt a contestar. Tant, que el xic va tornar a alçar la veu per repetir-me la pregunta. Vaig aclarir-ho més o menys, en una definició més que inexacta i dubtosa, i la repregunta va ser letal.
"Si no juguen els millors, per què coi existeix aquesta competició? Qui vol una copa així?"
Definitivament, aquest nano ha sortit culer.
Recordo el dia que li vaig respondre satisfactòriament a la pregunta de "per què una persona vol arribar a governar un país". Encara no sé exactament com vaig aconseguir-ho però, en alemany (i això és important), vaig encabir en una mateixa explicació el perquè de l'existència d'algú que governi un país, el fet que hi hagi lleis i la gent que "s'entrena" per a ser aquesta persona al capdavant. Orgullós s'arriba a sentir un mateix quan veu que el noi explica tal cosa a un amic seu amb paraules similars a les teves i t'adones que aquell dia et va arribar a entendre.
Un dia important va ser -com en la vida de molts futboleros- l'explicació del fora de joc. Fins que no són un xic més grans, els nens juguen sense aquesta maleïda norma. Però alguna vegada hem mirat futbol de grans i el pobre no ha entès per què aquell gol no pujava al marcador si ningú havia fet falta. "Abseits" (fora de joc) vaig dir. I va fer la pregunta que temia que fes. A la mitja part, paper i bolígraf.
Però ahir va ser un dia molt complicat. Un cop respostes dues preguntes tan difícils pensava que ja ho tenia solucionat quan en Marlin, efectivament, em va deixar en fora de joc.
- Avui es juga la final de la Europa League! - va dir en Wolfgang després de dinar mentre llegia el diari
- Albert, què és l'Europa League?
Jo també em vaig preguntar per què carai em preguntava a mi allò. El seu pare, de sobte i amb presses, havia de tornar a l'ordinador a treballar i em deixava amb el marrón. I em vaig quedar amb la cara del pare d'aquell anunci on el petit preguntava "papá, por qué somos del Atleti". I vaig trigar molt a contestar. Tant, que el xic va tornar a alçar la veu per repetir-me la pregunta. Vaig aclarir-ho més o menys, en una definició més que inexacta i dubtosa, i la repregunta va ser letal.
"Si no juguen els millors, per què coi existeix aquesta competició? Qui vol una copa així?"
Definitivament, aquest nano ha sortit culer.
martes, 13 de mayo de 2014
Coses de nens
Avui els nanos tenien partit. I no era un partit qualsevol, sinó que havent nascut el 2006 eren als quarts de final de la Sparkassenpokal (la Copa Sparkasse). Aquesta caixa d'estalvis d'Alemanya organitza un torneig a nivell regional per a cada categoria, des dels prebenjamins fins als juvenils. No és pas especial que un equip d'Ebersberg hagués arribat a uns quarts de final. Fa dos anys, també en categoria benjamí, van arribar a la final i van guanyar-la. El més curiós és que l'equip on juga en Marlin és benjamí de primer any. Això vol dir que competeixen contra nens del 2005, un any més grans que ells.
Avui ens vèiem fora. Jugàvem contra el Kirchseeon, un petit poble a la vora d'Ebersberg. Arribàvem amb tres nanos del 2005 i la resta, una colla de nyicris, per enfrontar-nos a un equip on tots eren de segon any. Algun d'ells ja destacava per la seva alçada i corrien veus que aquest mateix grup havia arribat lluny l'any passat en aquesta competició. A més, en veure'ls escalfar, els entrenadors ens hem mirat els uns als altres. "Necessitarem una mica de sort", ha dit l'Andy.
L'àrbitre ha volgut fer una petita cerimònia d'entrada al camp. Vist des d'una banda, els nanos de Kirchseeon tapaven per complet els petits de l'Ebersberg. Però en dos minuts el partit anava 0-2 per als petits, que cada dia juguen millor i s'entenen més quan hi són tots. I la mitja part ha acabat 0-5. El porter rival, plorant, ha salvat els seus d'una diferència encara més grossa.
L'Andy havia comunicat als pares que no garantia que tots poguessin tenir minuts en el partit. A excepció d'un únic pare enfadat amb la decisió, la resta han acceptat venir tots, i a la segona part els menys talentosos amb la pilota han gaudit de gairebé més temps de l'habitual que en un partit normal. I la diferència s'ha ampliat a l'1-8.
Mai havia vist tal partit de futbol amb nens tan petits, on cap d'ells destacava per ser un crack, s'entenien i jugaven al primer o segon toc gairebé de memòria. Han derrotat un equip de nens molt més desenvolupats físicament, que en principi eren descaradament millors però que s'han trobat que ni han vist la pilota. Jo mateix he escrit aquestes línies impressionat, quatre hores després del xiulet inicial. Avui he vist un partit que no havia vist ni als entrenaments. Coses de nens.
Avui ens vèiem fora. Jugàvem contra el Kirchseeon, un petit poble a la vora d'Ebersberg. Arribàvem amb tres nanos del 2005 i la resta, una colla de nyicris, per enfrontar-nos a un equip on tots eren de segon any. Algun d'ells ja destacava per la seva alçada i corrien veus que aquest mateix grup havia arribat lluny l'any passat en aquesta competició. A més, en veure'ls escalfar, els entrenadors ens hem mirat els uns als altres. "Necessitarem una mica de sort", ha dit l'Andy.
L'àrbitre ha volgut fer una petita cerimònia d'entrada al camp. Vist des d'una banda, els nanos de Kirchseeon tapaven per complet els petits de l'Ebersberg. Però en dos minuts el partit anava 0-2 per als petits, que cada dia juguen millor i s'entenen més quan hi són tots. I la mitja part ha acabat 0-5. El porter rival, plorant, ha salvat els seus d'una diferència encara més grossa.
L'Andy havia comunicat als pares que no garantia que tots poguessin tenir minuts en el partit. A excepció d'un únic pare enfadat amb la decisió, la resta han acceptat venir tots, i a la segona part els menys talentosos amb la pilota han gaudit de gairebé més temps de l'habitual que en un partit normal. I la diferència s'ha ampliat a l'1-8.
Mai havia vist tal partit de futbol amb nens tan petits, on cap d'ells destacava per ser un crack, s'entenien i jugaven al primer o segon toc gairebé de memòria. Han derrotat un equip de nens molt més desenvolupats físicament, que en principi eren descaradament millors però que s'han trobat que ni han vist la pilota. Jo mateix he escrit aquestes línies impressionat, quatre hores després del xiulet inicial. Avui he vist un partit que no havia vist ni als entrenaments. Coses de nens.
domingo, 11 de mayo de 2014
Kaste
En Seppi és un dels centrals de l'equip. No destaca per la seva qualitat amb la pilota als peus i s'alimenta de Red Bull, però és el central que tot equip d'estar per casa voldria. És, habitualment, el qui s'encarrega de marcar el rival de més qualitat. Només cal dir-li "Seppi, el número 10 el volem mort". No és pas un jugador dur, sinó que s'anticipa a la pilota i, quan convé, fa la falta de rigor.
Avui l'FC Ebersberg s'enfrontava al Putzbrunner SV, un rival directe en la lluita contra el descens. Una victòria fora de casa garantia matemàticament la permanència. I en Seppi havia de matar el número 10, un noi talentós que no juga a major categoria perquè no pot compaginar-se els entrenaments i la feina. Avui, en tot el partit, ha tocat un parell de pilotes en zona de perill.
Abans d'arribar a Alemanya només havia jugat una vegada sobre gespa natural en la vida. Ara hi jugo gairebé cada setmana. Motiva moltíssim, però és fatalment diferent que la gespa artificial. Conduir amb la pilota és més difícil i jugar al primer toc és molt difícil si la gespa no està en bones condicions. No vull ni imaginar-me què diria Xavi Hernández si hagués jugat on avui nosaltres hem jugat. En qualsevol cas, molt millor que l'antic camp de sorra del Matadepera, on més d'un s'hi ha obert el genoll al primer minut.
Així està la classificació a hores d'ara:
____________________________________
Tragl
Der Seppi ist einer unserer Innenverteidiger. Er scheint nicht wegen seiner Fähigkeiten mit dem Ball und ernährt sich von Red Bull, aber er ist ein Spieler, den viele Mannschaften der B-Klasse möchten. Normalerweise kümmert er sich um den besten Gegenspieler. Sagen Sie ihm einfach "Seppi, die Nummer 10 soll tot." Er ist kein Mörder, aber er hat diesen Gegner unter Kontrolle und fault, wenn es nötig ist.
Heute fuhr der FC Ebersberg nach Putzbrunn, um gegen einen direkten Konkurrent im Kampf gegen den Abstieg zu spielen. Ein Sieg auswärts würde mathematisch garantieren, dass die Mannschaft in der B-Klasse bleibt. Und Seppi musste die Nummer 10 (ein talentierter Junge) töten. Eigentlich hat er seine Arbeit ganz richtig durchgeführt, da die 10 fast kein Ball nah von unserem Tor kontrolliert.
Beim verteidigen war heute alles ganz richtig, aber leider nicht beim angreifen. Wir haben keine sichere Bälle gespielt und keine klare Ideen gehabt. Zum Glück war es in der 2. Halbzeit anders. Die Zeit hat uns alle geholfen und hat sie langsam ausgeschaltet. Das erste Tor, durch Flo, hat den Unterschied größer gemacht.
Es steht in den Club-Statuten, dass wer ein Tor schießt, muss beim nächsten Training der ganzen Mannschaft eine Kaste Bier einladen. Also bin ich froh, dass ich am Mittwoch eine Kaste mitbringen kann. Das 0:2 hat bestätigt, dass der FC Ebersberg nächstes Jahr wieder in der B-Klasse spielen wird. Leider werde ich nicht dabei sein, aber doch werde ich sie von weit weg Folgen. Diese Leute sind diejenigen, daran man sich immer erinnert.
Heute fuhr der FC Ebersberg nach Putzbrunn, um gegen einen direkten Konkurrent im Kampf gegen den Abstieg zu spielen. Ein Sieg auswärts würde mathematisch garantieren, dass die Mannschaft in der B-Klasse bleibt. Und Seppi musste die Nummer 10 (ein talentierter Junge) töten. Eigentlich hat er seine Arbeit ganz richtig durchgeführt, da die 10 fast kein Ball nah von unserem Tor kontrolliert.
Beim verteidigen war heute alles ganz richtig, aber leider nicht beim angreifen. Wir haben keine sichere Bälle gespielt und keine klare Ideen gehabt. Zum Glück war es in der 2. Halbzeit anders. Die Zeit hat uns alle geholfen und hat sie langsam ausgeschaltet. Das erste Tor, durch Flo, hat den Unterschied größer gemacht.
Es steht in den Club-Statuten, dass wer ein Tor schießt, muss beim nächsten Training der ganzen Mannschaft eine Kaste Bier einladen. Also bin ich froh, dass ich am Mittwoch eine Kaste mitbringen kann. Das 0:2 hat bestätigt, dass der FC Ebersberg nächstes Jahr wieder in der B-Klasse spielen wird. Leider werde ich nicht dabei sein, aber doch werde ich sie von weit weg Folgen. Diese Leute sind diejenigen, daran man sich immer erinnert.
jueves, 8 de mayo de 2014
Ter Stegen és un mal porter
No l'ha inclòs Joachim Löw ni tan sols a la llista de preselecció per al Mundial d'Alemanya. Un tal Ron Robert Zieler, porter del Hannover i el vell Roman Weidenfeller li han passat per davant. I per aquest raonat motiu, incloent una pífia amb la pilota als peus -que també va patir Valdés fa cosa d'un parell d'estius-, sorgeixen els primers dubtes sobre qui, segons tot indica, serà el pròxim porter del Barça. Persones que han vist menys d'un partit sencer del jove porter del Mönchengladbach han tingut la valentia ja de criticar-lo i jutjar-lo, com si el seguissin des de fa més d'un any.
Així és Twitter. La gran majoria -m'incloc- pequem de nervi en aquesta subvida, xerrem i comentem el primer impuls que tenim. Avui ha estat Ter Stegen, fa uns dies va ser Tito Vilanova -on un servidor va pecar- i demà podria ser qualsevol altre. Twitter incita, ens facilita una comunicació instantània i de molt poca memòria. Ara mateix estem pensant en un sentit, però llegim quatre tweets, veiem que la tendència funciona just cap a l'altra banda, esborrem el que acabem de dir, ens contradiem amb allò que fa segons ens tenia convençuts, escrivim pensant molt però reflexionant poc i quan rebem els primers retweets ens sentim fins i tot orgullosos.
Una xarxa social que funciona més ràpida que el nostre cap és poc recomanable si no sabem mantenir la calma quan l'instint ens demana el contrari. Per què mereix tanta atenció una plataforma tan plena d'hipocresia per una banda? De què serveix tenir seguidors, si llavors no sabem què fer-ne de la nostra vida real? Agradar a twitter pot significar alguna cosa fora d'aquí? Diferenciem una cosa i l'altra? De debò sabem fer-ho?
I no, ter Stegen encara no és un mal porter -o això crec-. Per la mateixa raó el 2008 Palop i Reina eren millors porters que Valdés. Per aquest motiu Maicon és a dia d'avui millor lateral que Filipe Luis. Precipitar-se és a l'abast de tots. Tots ens hem precipitat a fer comentaris alguna vegada, però mai érem tant a la vora del perill de demostrar-ho.
Així és Twitter. La gran majoria -m'incloc- pequem de nervi en aquesta subvida, xerrem i comentem el primer impuls que tenim. Avui ha estat Ter Stegen, fa uns dies va ser Tito Vilanova -on un servidor va pecar- i demà podria ser qualsevol altre. Twitter incita, ens facilita una comunicació instantània i de molt poca memòria. Ara mateix estem pensant en un sentit, però llegim quatre tweets, veiem que la tendència funciona just cap a l'altra banda, esborrem el que acabem de dir, ens contradiem amb allò que fa segons ens tenia convençuts, escrivim pensant molt però reflexionant poc i quan rebem els primers retweets ens sentim fins i tot orgullosos.
Una xarxa social que funciona més ràpida que el nostre cap és poc recomanable si no sabem mantenir la calma quan l'instint ens demana el contrari. Per què mereix tanta atenció una plataforma tan plena d'hipocresia per una banda? De què serveix tenir seguidors, si llavors no sabem què fer-ne de la nostra vida real? Agradar a twitter pot significar alguna cosa fora d'aquí? Diferenciem una cosa i l'altra? De debò sabem fer-ho?
I no, ter Stegen encara no és un mal porter -o això crec-. Per la mateixa raó el 2008 Palop i Reina eren millors porters que Valdés. Per aquest motiu Maicon és a dia d'avui millor lateral que Filipe Luis. Precipitar-se és a l'abast de tots. Tots ens hem precipitat a fer comentaris alguna vegada, però mai érem tant a la vora del perill de demostrar-ho.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)