Volar

Avui agafo un avió per tornar a casa. Tornem-hi amb la història de sempre. Avui, a més, facturo maleta, cosa que afegeix emoció al viatge. Duc una ampolla de vidre. Veurem com arriba. He vist alguna vegada com tracten les maletes aquella gent i cada cop que mouen equipatge d'una banda a una altra m'imagino una escena de Bola de Drac on aquella gentussa es converteix en superguerrer. La Christine, mare d'en Marlin, és una de les millors contrabaixistes del planeta i paga uns 150 euros cada cop que mou el seu paquiderm per aire. Tanmateix m'explica que un dia va recuperar la inversió, quan el seu estimat contrabaix d'uns 70000 euros va arribar partit per la meitat a Barcelona l'any 2010. No ha explicat mai quant va cobrar però, veient la corda que té la seva xerrera, el seu silenci ha d'haver estat molt car.

Generalment, els problemes a l'hora de volar no els tinc a altra banda que a territori espanyol. Recordo un viatge preciós que vaig fer fa un temps amb els meus pares. Vam agafar al voltant de 8 avions tot saltant d'illa a illa i en els únics dos on vam tenir problemes van ser el primer i l'últim. Avui també m'aventuro amb una aerolínia de baix cost. Aquella que, en principi, hauria de costar menys que les altres si compleixes estrictament les seves normes i et compromets, per exemple, a anar garratibat al seient o portar una maleta que no s'excedeixi del pes ploma.

I un cop dins l'avió, la història de sempre. El bebè que et fa preguntar per què no existeix l'afonia en els primers anys de vida, l'hostessa que t'enganxa els dits amb el carrito del menjar, l'home de la finestra que té un atac de pixera mentre dorms, el gilipolles que s'aixeca abans que l'avió s'hagi aturat un cop aterrar, l'allau de persones que surten disparades de l'avió per després esperar mitja hora a què arribin les maletes, esperar mitja hora a què arribin les maletes -i que la teva arribi l'última-, tot mentre hi ha una maleta color gastat de vols anteriors que et fa venir a la ment la imatge d'una bomba... tot plegat, dolcíssim. Poques coses desperten més impaciència en mi que agafar un avió i tot allò que ho envolta. Volar treu l'avi que porto dins.

I seguiria escrivint però un servidor de vostès accepta el peatge que suposa el vol a canvi de tornar 15 dies a casa. Suposo que descansaré un xic del blog. És molta la gent que hom pretén veure quan ha estat quatre mesos fora. Són molts els amics, familiars i companys que s'han trobat a faltar. Esgota viure lluny, però satisfà mirar enrere i saber que tots ells són i seran allà esperant-te.

Dissabtes

Fa uns mesos no vaig tenir millor idea que comprar un CD en què es cantaven les taules de multiplicar. "Serà útil per al petit", vaig deduir. A dia d'avui, cada dissabte em llevo amb una música infernal cantada -més aviat, cridada- per veus infantils perforants al ritme constant i estrepitós que em recorda al Con Mucha Marcha de Leticia Sabater, més pròxima a una sessió d'aeròbic que no pas a la música com s'entén generalment. El terror s'amplifica d'una manera insofrible gràcies a la potència dels altaveus, que permeten escoltar-ne un so nítid, per tal que no et perdis cap dels xiscles que sonen cada cop que coneixem els resultats de la taula del cinc. Així m'acostumo a llevar jo els dissabtes, quan el dia abans generalment he anat a dormir tard tot creient, burro de mi, que l'endemà podré dormir tant com vulgui.

Avui encara m'han despertat abans, al voltant de quarts de nou però sense música. Ahir vaig explicar a en Marlin que un dels meus somnis des de petit començava a prendre forma. Avui recollia el primer fruit des que vaig decidir a marxar a Munic. I avui m'ha arrancat del llit, m'ha dit que ja havien dut el diari i que havíem de buscar-lo a la secció d'esports. Que volia que li llegís en veu alta. Que després volia que li ensenyés vídeos d'aturades de ter Stegen. Ha obert el Süddeutsche Zeitung potser per primer cop en la seva vida i m'ha dit que no el trobava.

"Però a aquest diari no, Marlin. Jo publico a un diari del meu país, no pas aquí!". De sobte, li canvia una mica l'expressió. Ell esperava poder veure el meu nom per allà. No entenia el concepte de diaris, en plural, si a casa només en rebíem un. I li he fet una petita classe de periodisme al petit. Crec que sense èxit, li he intentat explicar el partidisme i que la majoria de diaris parlen del mateix però expliquen de forma diferent en funció d'interessos i punts de vista. M'ha cosit a preguntes que m'ha costat respondre. Que si per què ha d'interessar més explicar el que un vol abans que allò que és, que si jo explico el que vull o el que veig... i milions de perquès que m'han deixat tan K.O. com la música de l'aeròbic matemàtic, que ha trinxat el meu cervell mentre esmorzava.

Cinc minuts complicats

Avui tothom qui m'ha reconegut m'ha saludat. Sóc l'indepe del poble. El català. Aquell que, quan se li pregunta per "Spanier?" diu que ves, que sí, però matisa. Que dedica un mínim de cinc minuts a qualsevol qui li pregunta "Warum?", per resoldre-li dubtes sobre els motius que m'han dut -a mi i a cada cop més persones- a estimar la meva terra fins a voler constuir-ne un nou estat. Que és capaç de treure tota mena d'arguments per explicar la seva situació. I que, fins i tot, els explica com en són de diferents ambdues cultures i societats, fins al punt de parlar-los del Polònia i l'admiració que sento cap a un poble que, de l'humor, en fa autocrítica i viceversa.

Molts anuaris de diaris i revistes d'Alemanya inclouen ja aquest dia, juntament amb l'experiència viscuda el passat onze de setembre, per explicar el cas de la meva terra en relació amb el país del qual en forma part. Amb més o menys espai, la secció d'internacional dels principals diaris alemanys parlava avui d'una data clau, un xic llunyana per la impaciència del votant, que diversos partits polítics havien acordat per a celebrar un referèndum. El periodisme alemany tampoc obvia la resposta del govern espanyol i, majorment, se'n fa creus que un govern pugui negar taxativament tal mostra de democràcia. Avui m'ha fet gràcia veure com el món parlava de nosaltres, com les ràdios aprenien a pronunciar "Die Katalanen" i com tothom qui havia llegit el diari de bon matí pensava en el pesat que els parlava amb passió de la terra d'on ve.

He anat a buscar en Marlin a l'escola quan la Meike, la mare d'en Kilian, ha coincidit amb mi mentre esperàvem que s'acabés el partit de futbol al pati. Aquells partits de futbol que van inspirar l'inventor del pedaç i les genolleres. Quedaven cinc minuts, així que hem estat xerrant amb la tutora de tots dos nois mentre observàvem els minuts finals d'un emocionant 1r 'A' contra 1r 'B'. Després de comentar la notícia del dia (que era jo), m'ha preguntat la mestra el perquè de la doble pregunta si, al cap i a la fi, el referèndum pretén respondre'n només una.

Doncs no s'ho creuran vostès, però en aquests cinc minuts abans no sonés la campana, he aconseguit explicar què és la tercera via.

Sant Nicolau

Una veu feble em desperta a dos quarts de sis del matí, un quart d'hora abans de l'habitual.

- Albert, vesteix-te, ràpid, que m'he oblidat de Sant Nicolau!
- Què he de fer, dius? - li contesto a en Wolfgang.
- Pel que més vulguis, que el nano no baixi les escales abans que hagi omplert les sabates de xocolatines.

A casa no ho havíem fet mai. A Alemanya, cada sis de desembre se suposa que ve Sant Nicolau i omple de xocolatines les sabates i mitjons que s'han deixat davant la porta. La nit anterior se suposava que en Wolfgang, el pare d'en Marlin, ho havia de preparar tot. L'home treballa sense pausa i se'n va oblidar. S'havia llevat d'un salt en recordar que havia de fer màgia. En rebre les ordres, mig adormit, amago les meves ulleres i em preparo com un porter de discoteca enmig del passadís.

"Der Nikolaus, der Nikolaus, der Nikolaus!!!". El nano s'acabava de llevar. Amb la il·lusió característica dels set anys que té, arrenca a córrer. L'agafo per la cintura, l'aixeco a la meva alçada i li faig entendre el meu problema. Sense ulleres no puc veure què m'ha dut Sant Nicolau i això m'entristiria moltíssim. "Potser me les vaig oblidar ahir dalt de tot", li insinuo. Ell corre. Li he sabut greu. No troba res. Després d'un parell de minuts d'inútil recerca, ell comença a fer-me entendre que, si no sé on he deixat les ulleres, no veure-hi és problema meu. No sabia com guanyar més temps i desitjava que l'home hagués acabat d'una vegada.

"Guaiteu què hi ha aquí!", sento la veu greu d'en Wolfgang des del pis de baix. Per fi. Me'n vaig a l'amagatall de les ulleres, les trobo i el xic baixa les escales ben emocionat. Les botes de neu ja eren plenes de xocolata amb llet. Les coses que s'han de fer per mantenir la il·lusió d'un nen. Ell no ho sap, però avui ha penjat d'un fil.

La gran idea

Avui he tingut una gran idea. Grandíssima. Aquest matí, a casa, no hi havia ningú. La mare de la família treballava mentre que el pare era des de dilluns a Grècia, de viatge de negocis. El nano, evidentment, a l'escola. Havia de venir el llauner per revisar que, davant les glaçades dels darrers dies, les canonades seguien en ordre. A més, havia d'arreglar una aixeta que estava mig trencada i deixava bassals a terra cada cop que l'obríem. Els pares m'havien deixat una quantitat x de diners per pagar-li. En entrar ell he observat que era un noi jove, d'uns 25 anys, d'aquells que encara senten força passió per la seva professió i tenen un tracte molt amable allà on es desplacen. En veure'l, he tingut la gran idea.

Ell ha fet la seva feina, ha observat que les canonades seguien en ordre i ben protegides del fred, ha canviat una part de l'aixeta i m'ha comunicat amb un somriure que la feina ja estava feta. A l'hora de pagar li he proposat un tracte. Aquest cop jo no li pagava però, a canvi, el recomanaria a tots els meus amics i coneguts sempre que busquessin un llauner. D'aquesta manera ell, que és jove i necessita fer-se un nom de prestigi en la seva professió hi sortiria guanyant, mentre que jo podria quedar-me amb els diners sense haver fet res.

— M'estàs prenent el pèl — em diu ell amb un somriure incrèdul.
— Ho dic seriosament! Hi sortiràs guanyant. Així, a còpia de bones impressions, t'aniran sortint noves feinetes!

Al nano no l'havia convençut la meva gran idea. Se m'emprenya i em demana, ara menys amablement, que li pagui. Que si vull recomanar-lo ell n'estarà encantat, però que ell no fa les coses sense rebre res a canvi.

— M'ho dius com si no t'agradés la teva professió! — li recrimino, amb tota la raó del món — Jo, que sóc periodista, he acceptat moltes vegades treballar gratuïtament i no em queixo, perquè em serveix com a bona promoció. Tractant els clients com els tractes, no arribaràs mai enlloc.

Ja sense paciència, el jove em tracta de boig. Ni m'entén ni pretén fer-ho. "Potser el problema el tens tu, que quan t'hagin trepitjat per totes bandes, si trobes feina, trobaràs a faltar tot allò que hauries d'haver cobrat en el seu moment".

Quins nassos, el tio. Encara volia cobrar.










PD: Sóc un periodista esportiu a Munic. No trobo feina dins la meva professió i m'ofereixo a baixar-me els pantalons fins on vostès ho desitgin perquè ara, malgrat ser autosuficient, no em sento periodista. Gràcies per la seva atenció.

bermudezoliveras@gmail.com, per servir-los. Preguntin per Albert.

Neu i psicoanàlisi

Ebersberg s'ha llevat avui a 7 graus sota zero. Juraria que mai he vist una temperatura tan freda en un termòmetre, ja que no sóc d'aquests que passin molt per les estacions d'esquí a l'hivern. El pam de neu que havíem trobat ahir de bon matí s'havia convertit en pam i mig, mentre que les plaques de gel als camins de terra alertaven de possibles relliscades. Una tempesta de neu que hauria tancat el nostre país sencer dins de casa està perfectament prevista a Alemanya, de manera que a les 6 del matí els funcionaris de l'estat ja han netejat les calçades de tots els carrers. Per la meva sorpresa, hom pot conduir perfectament sense cadenes.

La neu, però, altera la sang dels nens. Cuidar d'un nano de 7 anys, com és el meu cas -ves, un periodista llicenciat a la nova capital del futbol mundial no troba feina malgrat haver-se ofert pertot arreu al pur esclavatge a canvi de quatre peles-, presenta multitud de perills en, per exemple, el simple trajecte de l'escola a casa. No faràs mai cinc passes sense rebre una bola de neu al cap. Això si tens sort i no se't cola l'aigüeta coll avall. Els quinze minuts de camí es converteixen en mitja hora, tots dos amb més capes de roba que una ceba i corrent amunt i avall per un paisatge blanc i preciós.

Per sort, sembla que aquí el vent no hi bufa pas fort. Jo sóc propens a acabar amb els llavis molt tallats a la mínima, però aquí el clima és molt més humit i tranquil. Això també em salva de les picades fruit de l'electricitat estàtica, que no sé què té el meu cos, si protons i electrons van més ràpid del normal, que en climes freds i secs semblo Pikachu.

M'ho estic passant - i així sembla que seguirà- de conya a la neu, aprenc de la vida una lliçó diària però miro enrere i veig que vaig decidir venir a Alemanya per un somni que no s'està complint. Per molt que el meu propi somriure intenti consolar-me, no puc evitar sentir un cert sentiment d'impotència quan llegeixo notícies que podria haver escrit jo perfectament però els mitjans prefereixen tirar d'agències en comptes de donar una oportunitat al noi acabat de sortir del forn que s'ha llançat a l'aventura. És una llàstima, perquè en tinc infinites ganes i, malgrat estar content, no em veig del tot feliç.

Qui té el problema?

Abans de començar voldria fer una petita apreciació. Per mi no existeix el bon ni el mal periodisme. Això que vostès consideren mal periodisme, jo no ho considero part de la meva professió ni pretenc vincular-ho mai. Abans de comenar a escriure m'he topat amb això. Malgrat estigui en un diari esportiu -el més venut de l'estat espanyol- aquí ningú ha investigat, ningú ha pensat, ningú ha organitzat. Ningú ha estat periodista. Per tant, això no podrà ser considerat mal periodisme, perquè no pot ésser considerat periodisme. És empresa. És buscar clics. És un intent fàcil de pujar l'estadística de visites.

Al meu país d'origen he debatut molt sobre periodisme esportiu i, per sort, ara m'adono que en d'altres indrets del món el monopoli del futbol no existeix. Si més no, no és tan exagerat com a l'estat espanyol. Avui obro un diari qualsevol i observo que, evidentment, hi ha un esport rei que s'endú molta més quota que la resta, però que no s'obliden ni molt menys de potenciar aquell qui ho necessita. L'handbol a Alemanya és riquíssim en titulars i la majoria de gent te'n parla amb una passió comparable amb la que senten envers al futbol. I això és, en gran part, gràcies al periodisme, que ha acollit molts esports quan més ho necessitaven, ha explicat històries apassionants de disciplines que estaven en crisi i ha recorregut la història per demostrar que no hi ha esport sense passió al darrere.

Tots els qui som periodistes i encara creiem que, de morta, la nostra professió no en té res, ens emmirallem (o així hauria de ser) en programes com Informe Robinson. La llàstima, en aquest cas, és que només en gaudim una hora al mes. Sabia que aquest novembre parlarien sobre la crisi de l'handbol així que he passat els primers vint minuts compadint-me d'una disciplina que al nostre país compta amb molta més història que present. Aquest programa és capaç de fer un bon producte d'un esport qualsevol, i ja molts consideren que, com que aquí ven el futbol, només podem parlar d'això, i pressuposem que els nostres espectadors, oients o lectors prefereixen veure com una exglòria s'omple la boca divagant sobre els problemes del Barça. En comptes d'enriquir-se ell mateix.

Però Informe Robinson generalment emet dos capítols de 20-25 minuts en cada programa -quan no fa un especial de 50'-. En aquest cas ja no focalitzen ni el 100% de l'atenció en l'esport. Parlen d'un ningú, d'un malalt d'esclerosi múltiple, dels terribles problemes que li portà aquesta malaltia crònica... i de com, corrent, va començar a recuperar l'optimisme i a combatre els seus impediments. A posar-se els límits on ell els volia. Una història de superació absoluta. De plantar cara a les adversitats per fortes que siguin. Doncs d'això se'n fa un excel·lent reportatge:


 

Periodisme esportiu no és només futbol, ni és només Madrid ni és només Barça. Periodisme esportiu és la història que cadascú duu al seu darrere i ensenyar, mitjançant aquestes històries, a promulgar l'esport com a sinònim d'una sèrie de valors vinculats al companyerisme, per una banda, i la salut, per una altra. El periodisme a Espanya ha passat d'observar els esdeveniments a mirar-se el melic, ha confós justícia amb revenja i, com molts grans periodistes ja han criticat, s'ha penjat la bufanda deixant a banda la reflexió pròpia de la nostra admirable professió.

Ara bé. Periodisme -i del bo- encara n'hi ha. A patades. Altra cosa és que, quan arribin vostès a casa, els faci mandra pensar. Si nosaltres mateixos, que critiquem la qualitat del periodisme, consumim el que consumim amb les facilitats tecnològiques d'escollir què volem a cada segon, qui té el problema?