D'aquí a una hora em planto davant d'una contrabaixista a qui encara no conec per acompanyar-la en una peça que només he pogut mirar-me durant dues hores. Estic molt nerviós. Feia ben bé dos anys llargs que no tocava en companyia ni afrontava cap nou repte amb el piano, per petit que fos. Ho tenia gairebé completament abandonat. I ara estic molt nerviós, per una proposta que vaig acceptar abans d'ahir, que em qüestiono ara si hauria d'haver-la acceptat i que m'ha portat a Salzburg, davant la doble porta de fusta de l'aula on em trobo, on he arribat terriblement d'hora per sotmetre'm a una llarga espera. Sóc pura adrenalina. Té trams força atabalats però no és pas difícil, això que tocaré. Malgrat tot, estic nerviós davant la incertesa. Alhora, però, se'm dibuixa un somriure que trobava a faltar com ben poques altres coses. Em torno a sentir mínimament músic molt de temps després.
Em va costar molt afrontar una nova partitura, per senzilla que fos, tant de temps després. Mandra, gens. En el fons, ho desitjava. Esperava ansiosament encarar-me a passatges complicats, a repetir-los, a fixar-me en l'articulació de cada nota i a veure com els meus dits funcionaven no només amb el meu repertori rovellat de sempre, sinó també davant qualsevol novetat.
Avui està sent un dia tan estrany que encara no tinc les idees clares sobre què estic escrivint en aquestes línies. Al matí he tingut temps de visitar Salzburg, una ciutat encantadora que m'ha captivat des del primer instant. És un indret que la pluja i el mal temps encara el fan més entranyable que quan el sol hi brilla. En molts aspectes, em recorda a una Lleida més antiga. Un riu ample i cabalós que el travessa i condueix a un casc antic acollidor i ple de carrerons, dels quals en destaca el carrer principal, clavat al carrer Major (amb catedral inclosa), però tot plegat més estret i amb motius mozartians que els austríacs exploten en aquesta ciutat per atraure els turistes.
A les dues ja en tenia prou de donar voltes. Tenia ganes de veure com era la Universität Mozarteum, un edifici quadrat, espaiós, preciós des de dins i modern des de fora, de quatre plantes sense comptar la baixa, on moltes classes es veuen des de l'exterior perquè tenen uns finestrals descomunals i on sona música a sotto voce per tots els racons. Quins records i quina enveja. M'han envaït les ganes de demanar la inscripció i començar una nova vida aquí. Demà mateix. Cordes amunt, vents avall, estudiants més amics que companys i un piano de cua (o dos) de les millors fàbriques a cada cambra. Mai havia tocat un piano de marca Steinway i avui l'he pogut gaudir deu minuts. La sensació és increïble. És com jugar al Camp Nou. Fins i tot, sense voler, toques millor arrossegat per tal qualitat sonora. Fa poc he preguntat a secretaria quin és el paperam necessari per inscriure's a partir del setembre que ve. Mai se sap. En el fons, em penedeixo una mica d'haver deixat la música al nivell que la duia fa un temps. Era bo i m'ho passava millor.
Escrivint m'han passat les pors i només em queden les ganes. Qui sap. Potser quan entri d'aquí poc em posaré nerviós, com moltes vegades em passa, i sortirà un nyap, i diran que sóc un Christanval de torn i que ja no valc, i me n'aniré capbaix tot pensant que la vaig cagar molt deixant les classes. Però pencaria de valent per recuperar aquesta època que, fa poc temps vaig aparcar.
Ho confesso. Vaig deixar la música per culpa d'un sentiment parasitari que m'envaïa i que va ennuvolar la meva vista quan la posava al futur. En part, les ganes boges amb què també em cridava (i em segueix cridant) el periodisme van tenir-hi també un gran pes i van servir d'excusa. Però em vaig equivocar i, ara que ho reconec, m'entristeix. Sóc poruc algunes vegades i valent d'altres. Sóc conscient que cada dia que passa serà més dificil recuperar el nivell que tenia entre els dits. A dia d'avui no sé si tornaré o no però, si mai torno, que es preparin.
Un intent de ser columnista
miércoles, 30 de octubre de 2013
sábado, 26 de octubre de 2013
Gens clàssic
Veure un Barça-Madrid lluny de casa és molt poc habitual en mi. En els darrers clàssics al Camp Nou jo era al camp, però avui m'havia de buscar un lloc on poder gaudir, novament, d'un dels partits més intensos de la temporada. Amb un parell de companys, alemanys i espanyols, quedo a un bar entranyable per als amants del futbol. No coneixia, fins avui, el bar Stadion de la Schleißheimerstraße, no molt lluny del centre de Munic. És el resultat de com seria la meva habitació si tingués llibertat i pressupost total. Encara em miro, palplantat, una bandera del Girona que hi ha al costat de la barra mentre em pregunto qui ha estat l'artista que l'ha fet arribar.
Un autèntic freak, amb una samarreta del Manchester United de l'època de la final del Camp Nou n'és l'amo. Donen el partit, però de manera pirata i per això no l'anuncien. Arribem a vora les cinc, amb temps de sobres, quan encara no s'havia acabat la jornada de primera hora de la tarda a la Bundesliga. Cinc partits, entre ells el de Bayern, Leverkusen i el derbi del Ruhr (Schalke - Dortmund) omplen a vessar aquest bar d'uns vint metres quadrats. Una atmosfera futbolística extremadament atractiva, on els càntics bavaresos i borussers es mesclen entre ells, m'atrau a contemplar el bar amb més detall. No hi cabo ni dempeus. El propietari em demana, molt educadament, que ens quedem fora fins que acabin els partits, perquè les coses podrien acabar pitjor que les previsions infantils de Sandro Rosell.
S'acaben els tres partits i comença a desfilar la gent. Borussia, Leverkusen i Bayern han guanyat, de manera que la gran majoria surt contenta i comentant les millors jugades mentre s'acaben el darrer mig litre de cervesa d'un sol glop. Al cap de mitja hora, uns quants alemanys que es queden a veure com van les coses per Espanya, juntament amb els espanyols (que no eren pocs) que passen a veure el clàssic ja han muntat una nova atmosfera. Els locals esperen que nosaltres, els històricament (i actualment) tribuneros animem el cotarro mentre ells s'ho contemplen entre cervesa i cervesa. Escalfen els jugadors i la cosa canvia dels càntics als comentaris sobre les alineacions, dels crits d'ànim a les crítiques a discreció, de la unanimitat a la discussió.
Mitja part. Després d'uns entretinguts quaranta-cinc minuts amb sabor blaugrana (i dues cervesetes), un servidor decideix fer un tomb pel bar. Sembla interessant, però segur que el lavabo em depara alguna sorpresa. Darrere d'aquella porta coberta per un poster de la Champions League hi ha d'haver un bon assortit. Efectivament, un cop en aquell urinari futbolístic, on la transparència del pixum ha de ser més transparent que la de la mitjana europea, descobreixo que només he d'alçar el cap per saludar una magnànim bandera culer mentre, dempeus, aguanto el sortidor. I banderes, bufandes i més samarretes de tots colors. La revista 11 Freunde (11 amics), equivalent a la revista Panenka d'Alemanya, ha aprovisionat aquest adorable bar amb un assortit de revistes infinit, que s'acumulen al lavabo per si algun valent amb ganes d'anar de ventre pugui llegir-se el número que no va poder comprar-se temps enrere.
Mentre torno al meu lloc m'entrebanco amb una taula. No anava pas tort, simplement m'havia quedat embadalit mirant el sostre, que era un camp de futbol amb dues alineacions històriques del futbol alemany. A cada racó on mirava em trobava una nova sorpresa. Samarretes signades per Ronaldinho, Messi, Maradona, Butragueño, Hummels i altres glòries d'ahir i d'avui presidien cada centímetre de bar que ocupaven. Si no m'hagués costat 90 euros, ves que no hagués deixat allà la samarreta de la senyera que duia.
Potser m'havia enamorat d'aquell bar-museu. Potser, també, era la il·lusió de viure un Barça-Madrid sense haver de comentar polèmiques amb tothom i poder parlar única i exclusivament de futbol. Espero que no per molt temps, però he substituït el meu estimat Camp Nou. El bar Stadion era el meu nou estadi, que m'ha permès gaudir dels eslàloms de Messi, els detalls artístics d'Iniesta, el bon i mal joc de Barça i Madrid i la genialitat d'Alexis, que m'ha aixecat de la banqueta. Més enamorat del nou substitut del Camp Nou que del partit, avui ha estat un gran dia.
jueves, 24 de octubre de 2013
Fent escola
A quarts de vuit del matí comença a desfilar carrer avall en Marlin, amb una motxilleta on no hi duu cap llibre. Avui és dimarts i li toca educació fisica. Però no cal que dugui la roba perquè a l'escola hi té el seu propi compartiment on hi guarda els xandalls i les samarretes, que renten i pleguen allà mateix per tal que, la setmana següent tot estigui preparat. Quins nassos. Jo això no ho tenia. Quina comoditat. Al seu compartiment hi tenen també els llibres, de manera que a la motxilleta només hi cal el tupper amb quatre cosetes i per a l'hora del pati de quarts d'onze, amb una carpeta prima on hi guarda els Hausaufgabe (deures). Res més.
Els dimarts i els dijous eren, per mi, dia de tres motxilles. Durant gairebé tota la Secundària vaig compaginar l'escola, el futbol i la música al conservatori de Terrassa. No ho tinc massa clar, però crec que, arrossegant a les 8 del matí la motxilla del cole, la d'educació física i la de música, que feien més embalum que tot jo, i amb cara de coixí, vist des de la perspectiva d'un alemany deuria fer gràcia i, calculo, una certa peneta. I més, amb aquella tercera motxilla en discòrdia -generalment, la de música-, que no sabia a quina banda posar i la penjava del coll com una soga. I no era pas lleugera. Que a vegades duia uns Beethovens de quilo i mig que riu-te tu dels Atles antics i de les bíblies.
Els nens afortunats, amb un pare o una mare que no treballa (no pas perquè no troba feina, sinó perquè la parella ja guanya prou), o bé amb que puguin anar a buscar-los d'hora, a les dotze ja estan llestos. Qui no, surt a les dues després del servei de menjador. Jo no vaig tenir la meva primera tarda lliure fins als 13 anys, en divendres, que valorava com un tresor i, fins i tot, em sentia malament menjant sense pressa (ep, tampoc tanta, que havia de ser al conservatori a les quatre). Per la resta, sempre, de vuit a dos de dues i, de tardes, d'un quart de quatre a un de sis. Vaig tenir la segona tarda lliure a primer de batxillerat. Quinze anys. Els dijous, a canvi de plegar una hora més tard. Sortia de l'escola a dos quarts de tres i no podia entretenir-me per a res. Terrassa avall, passava per casa la meva àvia, que em tenia l'entrepà preparat, però seguia fent via i menjant alhora, perquè a les tres començava classe de piano. Quin any, aquell.
Ara bé. A Alemanya les coses funcionen al revés que a Catalunya. Al meu horari, les hores lectives han anat baixant a mesura que em feia gran. Aquí, un universitari pot arribar a fer una jornada de 30 hores a classe per setmana. Conec catalans que, a tot estirar, arriben a les deu. La filosofia és totalment diferent. El moment més important de cara a les perspectives de futur és la universitat. Les hores lectives van in crescendo perquè, se suposa, els nanos s'ho han de passar bé. Ja pencaran quan arribi el moment. Ara, a la tarda, el més normal a les tres de la tarda no són infants desfilant cap a l'escola amb una mitja de dues motxilles per cap, sinó embrutant-se mentre juguen als camps de gespa natural que han crescut per obra divina darrere de cada casa.
Els dimarts i els dijous eren, per mi, dia de tres motxilles. Durant gairebé tota la Secundària vaig compaginar l'escola, el futbol i la música al conservatori de Terrassa. No ho tinc massa clar, però crec que, arrossegant a les 8 del matí la motxilla del cole, la d'educació física i la de música, que feien més embalum que tot jo, i amb cara de coixí, vist des de la perspectiva d'un alemany deuria fer gràcia i, calculo, una certa peneta. I més, amb aquella tercera motxilla en discòrdia -generalment, la de música-, que no sabia a quina banda posar i la penjava del coll com una soga. I no era pas lleugera. Que a vegades duia uns Beethovens de quilo i mig que riu-te tu dels Atles antics i de les bíblies.
Els nens afortunats, amb un pare o una mare que no treballa (no pas perquè no troba feina, sinó perquè la parella ja guanya prou), o bé amb que puguin anar a buscar-los d'hora, a les dotze ja estan llestos. Qui no, surt a les dues després del servei de menjador. Jo no vaig tenir la meva primera tarda lliure fins als 13 anys, en divendres, que valorava com un tresor i, fins i tot, em sentia malament menjant sense pressa (ep, tampoc tanta, que havia de ser al conservatori a les quatre). Per la resta, sempre, de vuit a dos de dues i, de tardes, d'un quart de quatre a un de sis. Vaig tenir la segona tarda lliure a primer de batxillerat. Quinze anys. Els dijous, a canvi de plegar una hora més tard. Sortia de l'escola a dos quarts de tres i no podia entretenir-me per a res. Terrassa avall, passava per casa la meva àvia, que em tenia l'entrepà preparat, però seguia fent via i menjant alhora, perquè a les tres començava classe de piano. Quin any, aquell.
Ara bé. A Alemanya les coses funcionen al revés que a Catalunya. Al meu horari, les hores lectives han anat baixant a mesura que em feia gran. Aquí, un universitari pot arribar a fer una jornada de 30 hores a classe per setmana. Conec catalans que, a tot estirar, arriben a les deu. La filosofia és totalment diferent. El moment més important de cara a les perspectives de futur és la universitat. Les hores lectives van in crescendo perquè, se suposa, els nanos s'ho han de passar bé. Ja pencaran quan arribi el moment. Ara, a la tarda, el més normal a les tres de la tarda no són infants desfilant cap a l'escola amb una mitja de dues motxilles per cap, sinó embrutant-se mentre juguen als camps de gespa natural que han crescut per obra divina darrere de cada casa.
sábado, 19 de octubre de 2013
Fer tard als llocs
Fa cosa d'un parell de dies, un amic m'envia aquesta web. Segons aquesta pàgina, de la qual hi ha molt de temari per comentar, les noies espanyoles són de les menys promíscues d'Europa i, per tant, hauria fet un salt quantitatiu (i, al meu parer, qualitatiu) pel què fa a la potencial probabilitat d'establir un mínim d'activitat sexual més elevat del que gaudia abans de marxar.
El meu company em comenta, sota una enveja sana i plena de complicitat, que "has marxat a un país on ho tens tot més fàcil". Vam estar xerrant un parell d'hores sobre com ens anaven les coses amb les noies. Tant a ell per Barcelona i rodalies com a mi per aquí. Si més no, la ditxosa infografia em va permetre rememorar les llargues i divertides converses de les quals havia gaudit en la seva companyia.
El cert és que els alemanys són gent molt simpàtica per defecte. Em sento perfectament acollit i integrat en una societat que, considero, funciona molt millor que aquella de la qual provinc. He fet molts amics, més dels que m'esperava. Una amplíssima majoria, i no gens silenciosa, eren nois. D'aquests, gairebé tots estan emparellats però els empenyen força les mateixes ganes de festa que tinc jo, cosa que facilita la comunicació. També he conegut tres noies de la mateixa edat que tinc jo. "Bé", pensa qualsevol en primer moment. I segons la web que m'havia enviat el meu amic de Barcelona, encara millor, calculo. Doncs dues tenen nòvio i l'altra, als seus 21 anys, està casada i té un fill. Podríem dir que Woodgate va tenir un millor debut.
Potser sí, que les alemanyes són més fàcils. No m'agrada massa utilitzar aquest terme que considera les xicotes com a simples objectes sexuals, però sembla que ja fa estona que m'he llançat a la piscina. Potser sí que sóc a un lloc on les coses en aquest àmbit funcionen amb més fluïdesa. Ja he pogut comprovar que, sense conèixe't de res, els alemanys somriuen de mena i et dediquen cares alegres sense venir a cuento. S'agraeix, de debò. Però potser aquesta facilitat m'enganxa en un mal moment. Tant, que potser, i només espero que potser, arribo tard perquè estan totes pillades. Al cap i a la fi, aquesta ditxosa infografia no aclareix si et parla de pressa per a casar-se o de simple promiscuitat. Potser he arribat tard. No seria la primera vegada.
*He escrit en un teclat alemany, on les Z i les Y estan canviades, on no hi ha la 'ç' ni la 'i' amb dièresi i, a més, el tema dels accents és força complicat. Per no parlar de l'autocorrector que, de tant en tant, em posa majúscules quan li ve de gust. Si trobeu alguna errada d'ortografia en aquest text, feu-m'ho saber i us ho agrairé tot corregint-ho.
El meu company em comenta, sota una enveja sana i plena de complicitat, que "has marxat a un país on ho tens tot més fàcil". Vam estar xerrant un parell d'hores sobre com ens anaven les coses amb les noies. Tant a ell per Barcelona i rodalies com a mi per aquí. Si més no, la ditxosa infografia em va permetre rememorar les llargues i divertides converses de les quals havia gaudit en la seva companyia.
El cert és que els alemanys són gent molt simpàtica per defecte. Em sento perfectament acollit i integrat en una societat que, considero, funciona molt millor que aquella de la qual provinc. He fet molts amics, més dels que m'esperava. Una amplíssima majoria, i no gens silenciosa, eren nois. D'aquests, gairebé tots estan emparellats però els empenyen força les mateixes ganes de festa que tinc jo, cosa que facilita la comunicació. També he conegut tres noies de la mateixa edat que tinc jo. "Bé", pensa qualsevol en primer moment. I segons la web que m'havia enviat el meu amic de Barcelona, encara millor, calculo. Doncs dues tenen nòvio i l'altra, als seus 21 anys, està casada i té un fill. Podríem dir que Woodgate va tenir un millor debut.
Potser sí, que les alemanyes són més fàcils. No m'agrada massa utilitzar aquest terme que considera les xicotes com a simples objectes sexuals, però sembla que ja fa estona que m'he llançat a la piscina. Potser sí que sóc a un lloc on les coses en aquest àmbit funcionen amb més fluïdesa. Ja he pogut comprovar que, sense conèixe't de res, els alemanys somriuen de mena i et dediquen cares alegres sense venir a cuento. S'agraeix, de debò. Però potser aquesta facilitat m'enganxa en un mal moment. Tant, que potser, i només espero que potser, arribo tard perquè estan totes pillades. Al cap i a la fi, aquesta ditxosa infografia no aclareix si et parla de pressa per a casar-se o de simple promiscuitat. Potser he arribat tard. No seria la primera vegada.
*He escrit en un teclat alemany, on les Z i les Y estan canviades, on no hi ha la 'ç' ni la 'i' amb dièresi i, a més, el tema dels accents és força complicat. Per no parlar de l'autocorrector que, de tant en tant, em posa majúscules quan li ve de gust. Si trobeu alguna errada d'ortografia en aquest text, feu-m'ho saber i us ho agrairé tot corregint-ho.
jueves, 17 de octubre de 2013
Avui no entres, petitó
En Quim i el seu fill arriben a l'estadi. Havia arribat després d'un viatge de negocis de dues setmanes i desitjava tornar a la rutina i poder gaudir d'un clàssic de la mà del seu petitó. Des que el nano tenia tres anys que són fidels al Camp Nou. Avui juguen el Barça i el Madrid a les sis de la tarda, una hora perfecta per a dur el nano a veure els seus ídols i ser a quarts de nou a taula per sopar. "Per fi un horari familiar", pensa el pare mentre recorre els últims metres de la Travessera de Les Corts. Ell sap que és un partit poc habitual, on l'ambient és caldejat i més d'un cop haurà de tapar les orelles al seu fill mentre el jove del costat insulta sense parar. Però el porta, perquè sempre l'ha portat i perquè se'n fa responsable. Al cap i a la fi, és el seu pare i sap perfectament el que es fa.
Són dos quarts de sis i arriben a la porta de l'estadi. Tots dos ensenyen el carnet de soci, perquè el noi ho és des que va néixer, pocs dies abans de la final de París. Però només duen un carnet d'abonat. Entren, com sempre, per la porta 62, on hi ha en Juanjo, el porter que els coneix i sempre els saluda, i que en més d'una ocasió havia fet ja la vista grossa quan, en comptes del petit, venia el cosí gran, de 10 anys, agafat amb prou feines en braços del Manel. Fins i tot, recorda ell, un dia van entrar tots tres junts a les 12 del migdia en un partit contra el Getafe.
Avui en Juanjo té un dia difícil. Se sent com un porter de discoteca. A mitja hora per començar el partit, ha de denegar l'entrada a un bon amic de sempre. "Però si vaig ser a l'assemblea de compromissaris i no es va dir res", exclama ell, davant l'atenta mirada del petit, que veu com el seu primer Barça-Madrid s'haurà de postposar. "Hostia, que vinc de Mataró i he aparcat gairebé a l'Hospitalet, avui!, que és un nano i ja me'n faig jo responsable!". El porter s'excusa dient que s'hi juga la feina i que no és una decisió que depengui d'ell. Per la porta 62, en Manel no ho aconsegueix.
Comença a anar porta per porta i es topa reiteradament amb la mateixa negativa. No s'ho pot explicar. Arriba a casa a la mitja part del partit i no té ni ganes de seguir mirant-lo. S'adona que aquesta llei que, tot d'una, el Barça s'ha disposat a complir, no és precisament nova sinó que és del 2007. Ell havia votat aquesta directiva, perquè les paraules del llavors aspirant l'havien entusiasmat. Volia aconseguir que els nens tornessin al Camp Nou per impregnar-los de sentiment Barça. Trobarà a faltar els somriures del seu fill en arribar al camp i veure l'ambient, els crits de 'gol' mentre es posen dempeus plegats, els entrepans que es feien per sopar. Abans d'anar a dormir, el nen li pregunta per què no han entrat avui, i que quan tornaran a anar junts al Camp. El pare encara no sap com explicar-li. Ja ha mirat els preus de les entrades i no és pas optimista. No té ni ganes d'anar-hi sol, a l'estadi. Han trencat la seva tradició. Ha perdut màgia.
Són dos quarts de sis i arriben a la porta de l'estadi. Tots dos ensenyen el carnet de soci, perquè el noi ho és des que va néixer, pocs dies abans de la final de París. Però només duen un carnet d'abonat. Entren, com sempre, per la porta 62, on hi ha en Juanjo, el porter que els coneix i sempre els saluda, i que en més d'una ocasió havia fet ja la vista grossa quan, en comptes del petit, venia el cosí gran, de 10 anys, agafat amb prou feines en braços del Manel. Fins i tot, recorda ell, un dia van entrar tots tres junts a les 12 del migdia en un partit contra el Getafe.
Avui en Juanjo té un dia difícil. Se sent com un porter de discoteca. A mitja hora per començar el partit, ha de denegar l'entrada a un bon amic de sempre. "Però si vaig ser a l'assemblea de compromissaris i no es va dir res", exclama ell, davant l'atenta mirada del petit, que veu com el seu primer Barça-Madrid s'haurà de postposar. "Hostia, que vinc de Mataró i he aparcat gairebé a l'Hospitalet, avui!, que és un nano i ja me'n faig jo responsable!". El porter s'excusa dient que s'hi juga la feina i que no és una decisió que depengui d'ell. Per la porta 62, en Manel no ho aconsegueix.
Comença a anar porta per porta i es topa reiteradament amb la mateixa negativa. No s'ho pot explicar. Arriba a casa a la mitja part del partit i no té ni ganes de seguir mirant-lo. S'adona que aquesta llei que, tot d'una, el Barça s'ha disposat a complir, no és precisament nova sinó que és del 2007. Ell havia votat aquesta directiva, perquè les paraules del llavors aspirant l'havien entusiasmat. Volia aconseguir que els nens tornessin al Camp Nou per impregnar-los de sentiment Barça. Trobarà a faltar els somriures del seu fill en arribar al camp i veure l'ambient, els crits de 'gol' mentre es posen dempeus plegats, els entrepans que es feien per sopar. Abans d'anar a dormir, el nen li pregunta per què no han entrat avui, i que quan tornaran a anar junts al Camp. El pare encara no sap com explicar-li. Ja ha mirat els preus de les entrades i no és pas optimista. No té ni ganes d'anar-hi sol, a l'estadi. Han trencat la seva tradició. Ha perdut màgia.
lunes, 14 de octubre de 2013
No costa gens
Guardiola atura el partit d'entrenament, crida Mandžukić i intenta donar-li certes ordres en alemany. El davanter sembla no entendre gran cosa i fa un gest amb els braços oberts. En Pep encara té un pla B.
"Arjen! Dile a Mario que no le quiero tan pegado a los centrales! Así se está escondiendo!". És llavors quan Robben, des de la banda esquerra, s'acosta uns metres a la posició de davanter centre per comunicar-li l'ordre. Al juliol no tenia el domini de l'idioma que té ara, tot i que Déu n'hi do. Des del primer dia, Guardiola ha intentat fer els entrenaments en alemany, italià (perquè jugadors com Diego Contento l'entenen millor) i castellà (pel parell d'espanyols que té a la plantilla). Segons s'ha demostrat al camp, sembla que se'n surt prou bé.
De mitja un parell de cops a la setmana, el Bayern de Munic obre les portes als seus entrenaments per tal que els aficionats puguin apropar-se a gaudir dels seus jugadors a pocs metres de distància. Malgrat ser més partidari de restringir més el pas, com es va veure a can Barça, el tècnic -i tot el seu equip- s'ha mostrat sempre acollidor amb els supporters. No és per tant estrany que, a la barrera de sortida de les instal·lacions del club, Uli Hoeneß baixi del cotxe quan un nen d'uns 10 anys li demana que li signi la samarreta. Tampoc ho és que s'hi estigui gairebé un quart d'hora quan, de retruc, tot quisqui es giri a demanar-li fotografies i autògrafs. M'imagino Zubizarreta o Rosell en la mateixa situació i, d'entrada, potser no tots els seguidors demanarien un autògraf. I tampoc crec que el pedal que trepitgessin els directius fos el del fre.
Avui, en l'entrenament a portes obertes, Guardiola no comptava amb els internacionals (que són gairebé tots). Avui ha hagut de fer tot l'entrenament en alemany. No comptava amb Robben per fer de traductor i s'ha fet entendre ell sol amb l'ajuda d'algun assistent que cada cop necessita menys per xerrar. Ha estat un dia estrany, en què han pres protagonisme jugadors del segon equip o suplents com Diego Contento, però un dia més tots han signat autògrafs en acabar l'entrenament. Alguns, com Guardiola, han dedicat un minutet als seus fans. D'altres, com el segon porter Tom Starke, després d'ajupir-se per cada foto, encara preguntava si faltava algú.
Ser amable, deure's a qui t'admira i sentir un mínim respecte als teus no costa gens. Personatges que n'haurien d'estar farts encara donen conversa a l'últim nen que els allarga la llibreta i el bolígraf.
"Arjen! Dile a Mario que no le quiero tan pegado a los centrales! Así se está escondiendo!". És llavors quan Robben, des de la banda esquerra, s'acosta uns metres a la posició de davanter centre per comunicar-li l'ordre. Al juliol no tenia el domini de l'idioma que té ara, tot i que Déu n'hi do. Des del primer dia, Guardiola ha intentat fer els entrenaments en alemany, italià (perquè jugadors com Diego Contento l'entenen millor) i castellà (pel parell d'espanyols que té a la plantilla). Segons s'ha demostrat al camp, sembla que se'n surt prou bé.
De mitja un parell de cops a la setmana, el Bayern de Munic obre les portes als seus entrenaments per tal que els aficionats puguin apropar-se a gaudir dels seus jugadors a pocs metres de distància. Malgrat ser més partidari de restringir més el pas, com es va veure a can Barça, el tècnic -i tot el seu equip- s'ha mostrat sempre acollidor amb els supporters. No és per tant estrany que, a la barrera de sortida de les instal·lacions del club, Uli Hoeneß baixi del cotxe quan un nen d'uns 10 anys li demana que li signi la samarreta. Tampoc ho és que s'hi estigui gairebé un quart d'hora quan, de retruc, tot quisqui es giri a demanar-li fotografies i autògrafs. M'imagino Zubizarreta o Rosell en la mateixa situació i, d'entrada, potser no tots els seguidors demanarien un autògraf. I tampoc crec que el pedal que trepitgessin els directius fos el del fre.
Avui, en l'entrenament a portes obertes, Guardiola no comptava amb els internacionals (que són gairebé tots). Avui ha hagut de fer tot l'entrenament en alemany. No comptava amb Robben per fer de traductor i s'ha fet entendre ell sol amb l'ajuda d'algun assistent que cada cop necessita menys per xerrar. Ha estat un dia estrany, en què han pres protagonisme jugadors del segon equip o suplents com Diego Contento, però un dia més tots han signat autògrafs en acabar l'entrenament. Alguns, com Guardiola, han dedicat un minutet als seus fans. D'altres, com el segon porter Tom Starke, després d'ajupir-se per cada foto, encara preguntava si faltava algú.
Ser amable, deure's a qui t'admira i sentir un mínim respecte als teus no costa gens. Personatges que n'haurien d'estar farts encara donen conversa a l'últim nen que els allarga la llibreta i el bolígraf.
jueves, 10 de octubre de 2013
El pixapins d'octubre
Fa calor a Barcelona i rodalies segons m'informa el meu entorn proper. Doncs avui, on visc, a Ebersberg, s'ha posat a nevar al voltant de les set de la tarda. El dia ha estat gris i ha plogut poc. A vegades s'entreveia una mica de sol que relluia un cel preciós, digne d'aquelles fotos que vosaltres feu servir per enviar a Tv3 per què al temps m'ensenyin paisatges que m'importen un rave. Perquè jo el que vull és la previsió, saber quin temps farà demà. El temps que ha fet avui ja el sé i si vull fotos me'n vaig al facebook del meu tiet -d'aquells qui realment trobes a faltar quan ets lluny- que prou maques les fa quan surt a caminar per la muntanya i es marca el seu postureo.
En tot cas, remucs octogenaris a part, a Munic s'ha posat a nevar. Un temporal dels macos, que a Barcelona faria molta gràcia entre la pixapinada, però a mi, a 10 d'octubre, m'atemoreix. Que això qualla i no se'n va fins l'abril. Que jo m'ho esperava un pèl més tard.
En adonar-me de què passava fora de casa m'ha vingut al cap la imatge d'un pixapins. L'autèntic, eh. D'aquells que fan l'àngel quan no hi ha ni un centímetre de neu; els qui pengen fotos des de la finestra a totes les xarxes socials, sota l'estat de "neva" i sentint-se periodista; o els qui, a mig juliol, et parlen del "dia de la nevada". Aquesta gent, veient nevar en un bonic 10 d'octubre, amb neu quallada mig any per endavant. Me l'he imaginat emocionat i començant a pujar un Gigabyte de fotos. Però a mitjans de febrer plorant perquè ja en té prou. Aquell "toma dos tazas" aplicat a l'engendre de ciutat que mereixia d'una vegada per totes que la seva satisfacció es convertís en el seu patiment. Que n'aprenguin.
I la que m'espera.
Per cert. A part. Res a veure amb la neu. M'he trobat aquest vídeo per internet.
Tot plegat m'ha fet molta gràcia. No només pel tema valencià-català, sinó també per veure un vídeo a youtube d'una senyora passant diapositives d'un powerpoint -que llegeix de dalt a baix, allò que et diuen sempre que no facis-. El click del ratolí. Una abraçada.
En tot cas, remucs octogenaris a part, a Munic s'ha posat a nevar. Un temporal dels macos, que a Barcelona faria molta gràcia entre la pixapinada, però a mi, a 10 d'octubre, m'atemoreix. Que això qualla i no se'n va fins l'abril. Que jo m'ho esperava un pèl més tard.
En adonar-me de què passava fora de casa m'ha vingut al cap la imatge d'un pixapins. L'autèntic, eh. D'aquells que fan l'àngel quan no hi ha ni un centímetre de neu; els qui pengen fotos des de la finestra a totes les xarxes socials, sota l'estat de "neva" i sentint-se periodista; o els qui, a mig juliol, et parlen del "dia de la nevada". Aquesta gent, veient nevar en un bonic 10 d'octubre, amb neu quallada mig any per endavant. Me l'he imaginat emocionat i començant a pujar un Gigabyte de fotos. Però a mitjans de febrer plorant perquè ja en té prou. Aquell "toma dos tazas" aplicat a l'engendre de ciutat que mereixia d'una vegada per totes que la seva satisfacció es convertís en el seu patiment. Que n'aprenguin.
I la que m'espera.
Per cert. A part. Res a veure amb la neu. M'he trobat aquest vídeo per internet.
Tot plegat m'ha fet molta gràcia. No només pel tema valencià-català, sinó també per veure un vídeo a youtube d'una senyora passant diapositives d'un powerpoint -que llegeix de dalt a baix, allò que et diuen sempre que no facis-. El click del ratolí. Una abraçada.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)