Ahir vaig viure deu dels segons més estressants de la meva vida. En un dels meus infinits descuits, el meu mòbil es va precipitar netament dins el lavabo. Es va tirar de bomba. La cistella va ser més perfecta que els triples de Sasha Djordjevic. No em vaig donar temps ni de repensar-m'ho i vaig reaccionar a la mateixa mil·lèssima de segon. El braç, màniga del jersei inclosa, va practicar un tacte violent en les profunditats d'aquell lavabo que tant maleïa des que el vaig conèixer. S'havia fotut ben endins. En un primer moment el vaig tocar i en l'intent d'agafar-lo el vaig tirar més endins. El vaig donar per perdut durant un segon quan el colze va empènyer dins l'aigua turbulenta per rescatar un telèfon que, com imaginava, podria haver passat a millor vida.
Encara anava la llum i, un cop el vaig eixugar, vaig veure que el sistema tàctil també. Les connexions inalàmbriques no havien patit cap problema però per dins estava xop. La bateria havia baixat en picat i als pocs segons es va aturar. Em va venir a la ment el tràgic final que tantes vegades havia vist a Hospital Central. Vilches cridava "se nos va", i vaig apuntar l'hora de la mort per anunciar-ho als meus pares, poruc de mi.
La primera i única persona a qui vaig explicar l'anècdota ahir em va donar un consell. "Conec casos de gent que ha deixat tota la nit el mòbil en arròs i l'endemà funcionava com nou", em va dir. En un primer moment em va costar de creure. Vaig córrer a la cuina, vaig agafar un pot d'arròs, un tupper i vaig abocar tota la quantitat damunt el telèfon. Quan ja tenia tot el merder muntat vaig mirar l'etiqueta. "Milch Reis" (arròs amb llet). Aquell arròs estava dedicat al postre. Tant li fa. Si no funciona, demà ho provo amb arròs del normal. I si no, me'n vaig a terres de l'Ebre i compro arròs bomba, que seguirà sortint més barat. Vaig confiar en el consell de curander que havia rebut i vaig encomanar-me al sant que correspongués.
Aquest matí he recollit el mòbil de la seva tomba cereal, l'he carregat i, per sorpresa meva, encara funcionava millor que l'anterior. No només havia reviscut l'aparell sinó que encara resultava que l'aigua d'aquella fossa sèptica l'havia rentat. La bateria m'ha aguantat per primera vegada en tot el dia. Segueixo sorprès i expectant, perquè encara no puc creure que un simple arròs amb llet sigui l'homeopatia i ungüent miraculós dels telèfons mòbils.
Des de just farà vint-i-quatre hores fins ara, m'he dutxat tres vegades i quatre cops m'he rentat les mans. El jersei i la samarreta ja han passat per la rentadora. Aquesta nit enfonso la cartera i a Juanfran Torres (Atlètic de Madrid) li han retirat la targeta groga que li impedia jugar contra el Barça al Calderón. Enrique Cerezo l'haurà submergit en arròs bomba.
Un intent de ser columnista
miércoles, 8 de enero de 2014
martes, 7 de enero de 2014
The Voice of Germany
Aquest és un país rectíssim, on l'ordre acostuma a regnar per sobre de qualsevol caos i fins i tot la vena artística o salvatge de tot jove pot arribar a quedar un pèl truncada per la pressa que tenen la majoria de famílies per veure que el seu fill és el més pulcre, recte i exemplar. A tot pare i a tota mare els deu agradar que el seu fill no sigui considerat una espècie rara dins el seu grup d'amics, ja sigui per bé propi o per no ser el blanc de les altres famílies a l'hora de posar exemples de mala conducta. Però en ocasions, aquestes ganes -des del meu punt de vista, un xic excessives- que el noi surti impol·lutament correcte i correctament impol·lut trunquen una mica l'alegria que podrien desprendre la majoria d'ells, aquells somriures que tan feliç han de fer el pare malgrat vegin el seu fill -i cito la frase d'una mare a Terrassa a 1 de gener- guarro puesto de mierda hasta arriba. Crec que els nens d'arreu de l'actual Espanya són més feliços que els germànics.
A Alemanya, ja de fa un temps, m'anomenen der Singer (el cantant). He prosperat, i molt, si tenim en compte que, d'un principi era der Spanier (l'espanyol). Canto a tota hora dins i fora de casa, sobretot quan estic content. Cada migdia tinc la tasca assignada d'anar a buscar el Marlin (aquell noi entranyable de 7 anys), i és llavors quan les mares que no em coneixen em miren de reüll -ho veig- i pensen que sóc l'estranger d'un país poc desenvolupat -que també és cert- a qui no han ensenyat segons quines maneres d'anar pel món. D'altra banda, hi ha mares que em coneixen, així com el personal de l'escola. En un principi deurien pensar el mateix, però jo ben content de veure que tothom em torna el somriure que els dedico. Tanta rectitud no pot ser bona. Observo que moltes famílies confonen educació amb rectitud per una banda i amb alegria per l'altra.
No vull ser jo ara qui faci un remake escrit de l'anunci de Campofrío, però sí considero que l'alegria que desprenen els països del mediterrani, i en concret Espanya, hauria de ser exportada, transmesa i divulgada com un exemple que es poden fer les coses educadament i alegre. Ara bé, si us plau, mai igualant el nivell de decibels de la nostra societat. En tornar vaig deixar de sentir-me una mica d'on sóc per una qüestió de soroll. Amb el temps, adaptar-se a la societat alemanya implica, com a condició sine qua non, abaixar el volum i no cridar per explicar la nostra vida a aquell a qui no li interessa. Per la resta, sempre em quedarà cantar 99 Luftballons sortint de l'escola amb el meu company Marlin, mentre arrenquem un somriure de comiat a mitja escola. L'altra meitat ja es pot ben fotre i amargar.
A Alemanya, ja de fa un temps, m'anomenen der Singer (el cantant). He prosperat, i molt, si tenim en compte que, d'un principi era der Spanier (l'espanyol). Canto a tota hora dins i fora de casa, sobretot quan estic content. Cada migdia tinc la tasca assignada d'anar a buscar el Marlin (aquell noi entranyable de 7 anys), i és llavors quan les mares que no em coneixen em miren de reüll -ho veig- i pensen que sóc l'estranger d'un país poc desenvolupat -que també és cert- a qui no han ensenyat segons quines maneres d'anar pel món. D'altra banda, hi ha mares que em coneixen, així com el personal de l'escola. En un principi deurien pensar el mateix, però jo ben content de veure que tothom em torna el somriure que els dedico. Tanta rectitud no pot ser bona. Observo que moltes famílies confonen educació amb rectitud per una banda i amb alegria per l'altra.
No vull ser jo ara qui faci un remake escrit de l'anunci de Campofrío, però sí considero que l'alegria que desprenen els països del mediterrani, i en concret Espanya, hauria de ser exportada, transmesa i divulgada com un exemple que es poden fer les coses educadament i alegre. Ara bé, si us plau, mai igualant el nivell de decibels de la nostra societat. En tornar vaig deixar de sentir-me una mica d'on sóc per una qüestió de soroll. Amb el temps, adaptar-se a la societat alemanya implica, com a condició sine qua non, abaixar el volum i no cridar per explicar la nostra vida a aquell a qui no li interessa. Per la resta, sempre em quedarà cantar 99 Luftballons sortint de l'escola amb el meu company Marlin, mentre arrenquem un somriure de comiat a mitja escola. L'altra meitat ja es pot ben fotre i amargar.
lunes, 6 de enero de 2014
Llet
Després de dues setmanes i dos dies a les meves terres, he tornat a Alemanya. Quines dues setmanes, senyors. Quin goig tornar a veure els meus, quin goig tornar a gaudir de la gent que estimo. Hi ha gent que, tan bon punt ha marxat, troba a faltar casa seva amb tanta força que no pot allunyar-se'n. A mi em passa al revés. És quan torno a casa que m'adono que, com allà, enlloc. És quan blasfemo contra la situació actual del meu país i maleeixo haver de marxar per pura necessitat. Això, però, no significa que lluny de casa arribi a sentir-m'hi malament. Al contrari. Alemanya és un país on m'hi enduria els meus, ja posats a demanar.
Però, senyors, quin parell de setmanes. No ha estat només la companyia. Jo, que sóc un home de bon menjar, he arribat a preguntar-me què fan els alemanys, un país tan desenvolupat, que no intenten apropar-se a la nostra gastronomia. Cada àpat era un idíl·lic cant de sirena que trepitjava amb menyspreu el que menjo allà. En tornar aquí he comentat als meus companys la quantitat ingent de peix que ha reposat dins el meu estómac. Orgullós, fent dentetes davant les seves cares tambalejant-se entre el fàstic i l'admiració, els he parlat de les gambes -ells ho consideren insectes- que vaig menjar el dia de Nadal. No en saben. No en tenen ni idea.
Reconec però, que hi ha un producte d'Alemanya que pot amb la meva ànima. Jo, que en sóc un habitual, no ho passo per alt i tinc la sensació que qualsevol llet de bric que pugui beure aquí és millor que la llet de pagès catalana. Porto quatre mesos vivint-hi i em segueix al·lucinant des del primer dia. Aquesta llet de vaca ha de portar droga. Ahir no vaig sopar. No menjava des de quarts de tres, però en arribar a casa a quarts d'onze de la nit me'n vaig beure mig litre, potser una mica més, sol, ni colacaos ni mandangues, directe de l'ampolla i cap a dormir.
Colló, amb la llet. És el meu pilar central per aguantar tota mena de sentiment de solitud. Em consolo pensant que hi ha drogues pitjors, que et maten, mentre jo consolido una vida sense ossos trencats. Reconec que em drogo per no trobar-me a faltar. Pensareu que no n'hi ha per tant, però sí: em drogo molt.
(Pares, no patiu, en realitat estic bé. Però m'agrada fer cuento)
Però, senyors, quin parell de setmanes. No ha estat només la companyia. Jo, que sóc un home de bon menjar, he arribat a preguntar-me què fan els alemanys, un país tan desenvolupat, que no intenten apropar-se a la nostra gastronomia. Cada àpat era un idíl·lic cant de sirena que trepitjava amb menyspreu el que menjo allà. En tornar aquí he comentat als meus companys la quantitat ingent de peix que ha reposat dins el meu estómac. Orgullós, fent dentetes davant les seves cares tambalejant-se entre el fàstic i l'admiració, els he parlat de les gambes -ells ho consideren insectes- que vaig menjar el dia de Nadal. No en saben. No en tenen ni idea.
Reconec però, que hi ha un producte d'Alemanya que pot amb la meva ànima. Jo, que en sóc un habitual, no ho passo per alt i tinc la sensació que qualsevol llet de bric que pugui beure aquí és millor que la llet de pagès catalana. Porto quatre mesos vivint-hi i em segueix al·lucinant des del primer dia. Aquesta llet de vaca ha de portar droga. Ahir no vaig sopar. No menjava des de quarts de tres, però en arribar a casa a quarts d'onze de la nit me'n vaig beure mig litre, potser una mica més, sol, ni colacaos ni mandangues, directe de l'ampolla i cap a dormir.
Colló, amb la llet. És el meu pilar central per aguantar tota mena de sentiment de solitud. Em consolo pensant que hi ha drogues pitjors, que et maten, mentre jo consolido una vida sense ossos trencats. Reconec que em drogo per no trobar-me a faltar. Pensareu que no n'hi ha per tant, però sí: em drogo molt.
(Pares, no patiu, en realitat estic bé. Però m'agrada fer cuento)
viernes, 20 de diciembre de 2013
Volar
Avui agafo un avió per tornar a casa. Tornem-hi amb la història de sempre. Avui, a més, facturo maleta, cosa que afegeix emoció al viatge. Duc una ampolla de vidre. Veurem com arriba. He vist alguna vegada com tracten les maletes aquella gent i cada cop que mouen equipatge d'una banda a una altra m'imagino una escena de Bola de Drac on aquella gentussa es converteix en superguerrer. La Christine, mare d'en Marlin, és una de les millors contrabaixistes del planeta i paga uns 150 euros cada cop que mou el seu paquiderm per aire. Tanmateix m'explica que un dia va recuperar la inversió, quan el seu estimat contrabaix d'uns 70000 euros va arribar partit per la meitat a Barcelona l'any 2010. No ha explicat mai quant va cobrar però, veient la corda que té la seva xerrera, el seu silenci ha d'haver estat molt car.
Generalment, els problemes a l'hora de volar no els tinc a altra banda que a territori espanyol. Recordo un viatge preciós que vaig fer fa un temps amb els meus pares. Vam agafar al voltant de 8 avions tot saltant d'illa a illa i en els únics dos on vam tenir problemes van ser el primer i l'últim. Avui també m'aventuro amb una aerolínia de baix cost. Aquella que, en principi, hauria de costar menys que les altres si compleixes estrictament les seves normes i et compromets, per exemple, a anar garratibat al seient o portar una maleta que no s'excedeixi del pes ploma.
I un cop dins l'avió, la història de sempre. El bebè que et fa preguntar per què no existeix l'afonia en els primers anys de vida, l'hostessa que t'enganxa els dits amb el carrito del menjar, l'home de la finestra que té un atac de pixera mentre dorms, el gilipolles que s'aixeca abans que l'avió s'hagi aturat un cop aterrar, l'allau de persones que surten disparades de l'avió per després esperar mitja hora a què arribin les maletes, esperar mitja hora a què arribin les maletes -i que la teva arribi l'última-, tot mentre hi ha una maleta color gastat de vols anteriors que et fa venir a la ment la imatge d'una bomba... tot plegat, dolcíssim. Poques coses desperten més impaciència en mi que agafar un avió i tot allò que ho envolta. Volar treu l'avi que porto dins.
I seguiria escrivint però un servidor de vostès accepta el peatge que suposa el vol a canvi de tornar 15 dies a casa. Suposo que descansaré un xic del blog. És molta la gent que hom pretén veure quan ha estat quatre mesos fora. Són molts els amics, familiars i companys que s'han trobat a faltar. Esgota viure lluny, però satisfà mirar enrere i saber que tots ells són i seran allà esperant-te.
Generalment, els problemes a l'hora de volar no els tinc a altra banda que a territori espanyol. Recordo un viatge preciós que vaig fer fa un temps amb els meus pares. Vam agafar al voltant de 8 avions tot saltant d'illa a illa i en els únics dos on vam tenir problemes van ser el primer i l'últim. Avui també m'aventuro amb una aerolínia de baix cost. Aquella que, en principi, hauria de costar menys que les altres si compleixes estrictament les seves normes i et compromets, per exemple, a anar garratibat al seient o portar una maleta que no s'excedeixi del pes ploma.
I un cop dins l'avió, la història de sempre. El bebè que et fa preguntar per què no existeix l'afonia en els primers anys de vida, l'hostessa que t'enganxa els dits amb el carrito del menjar, l'home de la finestra que té un atac de pixera mentre dorms, el gilipolles que s'aixeca abans que l'avió s'hagi aturat un cop aterrar, l'allau de persones que surten disparades de l'avió per després esperar mitja hora a què arribin les maletes, esperar mitja hora a què arribin les maletes -i que la teva arribi l'última-, tot mentre hi ha una maleta color gastat de vols anteriors que et fa venir a la ment la imatge d'una bomba... tot plegat, dolcíssim. Poques coses desperten més impaciència en mi que agafar un avió i tot allò que ho envolta. Volar treu l'avi que porto dins.
I seguiria escrivint però un servidor de vostès accepta el peatge que suposa el vol a canvi de tornar 15 dies a casa. Suposo que descansaré un xic del blog. És molta la gent que hom pretén veure quan ha estat quatre mesos fora. Són molts els amics, familiars i companys que s'han trobat a faltar. Esgota viure lluny, però satisfà mirar enrere i saber que tots ells són i seran allà esperant-te.
sábado, 14 de diciembre de 2013
Dissabtes
Fa uns mesos no vaig tenir millor idea que comprar un CD en què es cantaven les taules de multiplicar. "Serà útil per al petit", vaig deduir. A dia d'avui, cada dissabte em llevo amb una música infernal cantada -més aviat, cridada- per veus infantils perforants al ritme constant i estrepitós que em recorda al Con Mucha Marcha de Leticia Sabater, més pròxima a una sessió d'aeròbic que no pas a la música com s'entén generalment. El terror s'amplifica d'una manera insofrible gràcies a la potència dels altaveus, que permeten escoltar-ne un so nítid, per tal que no et perdis cap dels xiscles que sonen cada cop que coneixem els resultats de la taula del cinc. Així m'acostumo a llevar jo els dissabtes, quan el dia abans generalment he anat a dormir tard tot creient, burro de mi, que l'endemà podré dormir tant com vulgui.
Avui encara m'han despertat abans, al voltant de quarts de nou però sense música. Ahir vaig explicar a en Marlin que un dels meus somnis des de petit començava a prendre forma. Avui recollia el primer fruit des que vaig decidir a marxar a Munic. I avui m'ha arrancat del llit, m'ha dit que ja havien dut el diari i que havíem de buscar-lo a la secció d'esports. Que volia que li llegís en veu alta. Que després volia que li ensenyés vídeos d'aturades de ter Stegen. Ha obert el Süddeutsche Zeitung potser per primer cop en la seva vida i m'ha dit que no el trobava.
"Però a aquest diari no, Marlin. Jo publico a un diari del meu país, no pas aquí!". De sobte, li canvia una mica l'expressió. Ell esperava poder veure el meu nom per allà. No entenia el concepte de diaris, en plural, si a casa només en rebíem un. I li he fet una petita classe de periodisme al petit. Crec que sense èxit, li he intentat explicar el partidisme i que la majoria de diaris parlen del mateix però expliquen de forma diferent en funció d'interessos i punts de vista. M'ha cosit a preguntes que m'ha costat respondre. Que si per què ha d'interessar més explicar el que un vol abans que allò que és, que si jo explico el que vull o el que veig... i milions de perquès que m'han deixat tan K.O. com la música de l'aeròbic matemàtic, que ha trinxat el meu cervell mentre esmorzava.
Avui encara m'han despertat abans, al voltant de quarts de nou però sense música. Ahir vaig explicar a en Marlin que un dels meus somnis des de petit començava a prendre forma. Avui recollia el primer fruit des que vaig decidir a marxar a Munic. I avui m'ha arrancat del llit, m'ha dit que ja havien dut el diari i que havíem de buscar-lo a la secció d'esports. Que volia que li llegís en veu alta. Que després volia que li ensenyés vídeos d'aturades de ter Stegen. Ha obert el Süddeutsche Zeitung potser per primer cop en la seva vida i m'ha dit que no el trobava.
"Però a aquest diari no, Marlin. Jo publico a un diari del meu país, no pas aquí!". De sobte, li canvia una mica l'expressió. Ell esperava poder veure el meu nom per allà. No entenia el concepte de diaris, en plural, si a casa només en rebíem un. I li he fet una petita classe de periodisme al petit. Crec que sense èxit, li he intentat explicar el partidisme i que la majoria de diaris parlen del mateix però expliquen de forma diferent en funció d'interessos i punts de vista. M'ha cosit a preguntes que m'ha costat respondre. Que si per què ha d'interessar més explicar el que un vol abans que allò que és, que si jo explico el que vull o el que veig... i milions de perquès que m'han deixat tan K.O. com la música de l'aeròbic matemàtic, que ha trinxat el meu cervell mentre esmorzava.
viernes, 13 de diciembre de 2013
Cinc minuts complicats
Avui tothom qui m'ha reconegut m'ha saludat. Sóc l'indepe del poble. El català. Aquell que, quan se li pregunta per "Spanier?" diu que ves, que sí, però matisa. Que dedica un mínim de cinc minuts a qualsevol qui li pregunta "Warum?", per resoldre-li dubtes sobre els motius que m'han dut -a mi i a cada cop més persones- a estimar la meva terra fins a voler constuir-ne un nou estat. Que és capaç de treure tota mena d'arguments per explicar la seva situació. I que, fins i tot, els explica com en són de diferents ambdues cultures i societats, fins al punt de parlar-los del Polònia i l'admiració que sento cap a un poble que, de l'humor, en fa autocrítica i viceversa.
Molts anuaris de diaris i revistes d'Alemanya inclouen ja aquest dia, juntament amb l'experiència viscuda el passat onze de setembre, per explicar el cas de la meva terra en relació amb el país del qual en forma part. Amb més o menys espai, la secció d'internacional dels principals diaris alemanys parlava avui d'una data clau, un xic llunyana per la impaciència del votant, que diversos partits polítics havien acordat per a celebrar un referèndum. El periodisme alemany tampoc obvia la resposta del govern espanyol i, majorment, se'n fa creus que un govern pugui negar taxativament tal mostra de democràcia. Avui m'ha fet gràcia veure com el món parlava de nosaltres, com les ràdios aprenien a pronunciar "Die Katalanen" i com tothom qui havia llegit el diari de bon matí pensava en el pesat que els parlava amb passió de la terra d'on ve.
He anat a buscar en Marlin a l'escola quan la Meike, la mare d'en Kilian, ha coincidit amb mi mentre esperàvem que s'acabés el partit de futbol al pati. Aquells partits de futbol que van inspirar l'inventor del pedaç i les genolleres. Quedaven cinc minuts, així que hem estat xerrant amb la tutora de tots dos nois mentre observàvem els minuts finals d'un emocionant 1r 'A' contra 1r 'B'. Després de comentar la notícia del dia (que era jo), m'ha preguntat la mestra el perquè de la doble pregunta si, al cap i a la fi, el referèndum pretén respondre'n només una.
Doncs no s'ho creuran vostès, però en aquests cinc minuts abans no sonés la campana, he aconseguit explicar què és la tercera via.
Molts anuaris de diaris i revistes d'Alemanya inclouen ja aquest dia, juntament amb l'experiència viscuda el passat onze de setembre, per explicar el cas de la meva terra en relació amb el país del qual en forma part. Amb més o menys espai, la secció d'internacional dels principals diaris alemanys parlava avui d'una data clau, un xic llunyana per la impaciència del votant, que diversos partits polítics havien acordat per a celebrar un referèndum. El periodisme alemany tampoc obvia la resposta del govern espanyol i, majorment, se'n fa creus que un govern pugui negar taxativament tal mostra de democràcia. Avui m'ha fet gràcia veure com el món parlava de nosaltres, com les ràdios aprenien a pronunciar "Die Katalanen" i com tothom qui havia llegit el diari de bon matí pensava en el pesat que els parlava amb passió de la terra d'on ve.
He anat a buscar en Marlin a l'escola quan la Meike, la mare d'en Kilian, ha coincidit amb mi mentre esperàvem que s'acabés el partit de futbol al pati. Aquells partits de futbol que van inspirar l'inventor del pedaç i les genolleres. Quedaven cinc minuts, així que hem estat xerrant amb la tutora de tots dos nois mentre observàvem els minuts finals d'un emocionant 1r 'A' contra 1r 'B'. Després de comentar la notícia del dia (que era jo), m'ha preguntat la mestra el perquè de la doble pregunta si, al cap i a la fi, el referèndum pretén respondre'n només una.
Doncs no s'ho creuran vostès, però en aquests cinc minuts abans no sonés la campana, he aconseguit explicar què és la tercera via.
domingo, 8 de diciembre de 2013
Sant Nicolau
Una veu feble em desperta a dos quarts de sis del matí, un quart d'hora abans de l'habitual.
- Albert, vesteix-te, ràpid, que m'he oblidat de Sant Nicolau!
- Què he de fer, dius? - li contesto a en Wolfgang.
- Pel que més vulguis, que el nano no baixi les escales abans que hagi omplert les sabates de xocolatines.
A casa no ho havíem fet mai. A Alemanya, cada sis de desembre se suposa que ve Sant Nicolau i omple de xocolatines les sabates i mitjons que s'han deixat davant la porta. La nit anterior se suposava que en Wolfgang, el pare d'en Marlin, ho havia de preparar tot. L'home treballa sense pausa i se'n va oblidar. S'havia llevat d'un salt en recordar que havia de fer màgia. En rebre les ordres, mig adormit, amago les meves ulleres i em preparo com un porter de discoteca enmig del passadís.
"Der Nikolaus, der Nikolaus, der Nikolaus!!!". El nano s'acabava de llevar. Amb la il·lusió característica dels set anys que té, arrenca a córrer. L'agafo per la cintura, l'aixeco a la meva alçada i li faig entendre el meu problema. Sense ulleres no puc veure què m'ha dut Sant Nicolau i això m'entristiria moltíssim. "Potser me les vaig oblidar ahir dalt de tot", li insinuo. Ell corre. Li he sabut greu. No troba res. Després d'un parell de minuts d'inútil recerca, ell comença a fer-me entendre que, si no sé on he deixat les ulleres, no veure-hi és problema meu. No sabia com guanyar més temps i desitjava que l'home hagués acabat d'una vegada.
"Guaiteu què hi ha aquí!", sento la veu greu d'en Wolfgang des del pis de baix. Per fi. Me'n vaig a l'amagatall de les ulleres, les trobo i el xic baixa les escales ben emocionat. Les botes de neu ja eren plenes de xocolata amb llet. Les coses que s'han de fer per mantenir la il·lusió d'un nen. Ell no ho sap, però avui ha penjat d'un fil.
- Albert, vesteix-te, ràpid, que m'he oblidat de Sant Nicolau!
- Què he de fer, dius? - li contesto a en Wolfgang.
- Pel que més vulguis, que el nano no baixi les escales abans que hagi omplert les sabates de xocolatines.
A casa no ho havíem fet mai. A Alemanya, cada sis de desembre se suposa que ve Sant Nicolau i omple de xocolatines les sabates i mitjons que s'han deixat davant la porta. La nit anterior se suposava que en Wolfgang, el pare d'en Marlin, ho havia de preparar tot. L'home treballa sense pausa i se'n va oblidar. S'havia llevat d'un salt en recordar que havia de fer màgia. En rebre les ordres, mig adormit, amago les meves ulleres i em preparo com un porter de discoteca enmig del passadís.
"Der Nikolaus, der Nikolaus, der Nikolaus!!!". El nano s'acabava de llevar. Amb la il·lusió característica dels set anys que té, arrenca a córrer. L'agafo per la cintura, l'aixeco a la meva alçada i li faig entendre el meu problema. Sense ulleres no puc veure què m'ha dut Sant Nicolau i això m'entristiria moltíssim. "Potser me les vaig oblidar ahir dalt de tot", li insinuo. Ell corre. Li he sabut greu. No troba res. Després d'un parell de minuts d'inútil recerca, ell comença a fer-me entendre que, si no sé on he deixat les ulleres, no veure-hi és problema meu. No sabia com guanyar més temps i desitjava que l'home hagués acabat d'una vegada.
"Guaiteu què hi ha aquí!", sento la veu greu d'en Wolfgang des del pis de baix. Per fi. Me'n vaig a l'amagatall de les ulleres, les trobo i el xic baixa les escales ben emocionat. Les botes de neu ja eren plenes de xocolata amb llet. Les coses que s'han de fer per mantenir la il·lusió d'un nen. Ell no ho sap, però avui ha penjat d'un fil.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)