Hoch

A vegades un d'ells l'escolta i enganxa a la resta. D'altres, no se sap com, es converteix de sobte en un símbol que els uneix i es converteix en un leitmotiv que els acompanya al llarg de tot el trajecte. Amb la selecció espanyola de bàsquet, va ser el chipirón. Amb el Barça de Guardiola van ser Viva la Vida i Human. I al Sorra United, per bé o per mal, acostumen a ser cançons de Georgie Dann. Tant li fa. Cadascú associa una música a un moment, a un col·lectiu, i escoltar-la provoca un somriure i un record esplèndid, un recordatori d'un moment que ha passat o tornarà a venir. La música és immensament poderosa.

A Alemanya va començar a sonar fa cosa d'un mes la cançó "Auf Uns" d'Andreas Bourani. La revista Kicker va dedicar un reportatge a aquesta cançó, que s'havia fet molt popular com a recurs motivacional de la selecció nacional. Ara, durant el Mundial, les dues televisions que ofereixen aquesta competició per obert utilitzen aquesta cançó com Cuatro va asfixiar-nos amb el Podemos fa un temps, o el No hay dos sin tres cantat per Bisbal i Cali y el Dandee (que arribem a ser cutres...).

L'Andreas i jo teníem previst fer alguna cosa similar amb els nostres petits de l'Ebersberg. Vam pensar en buscar una música que es convertís en símbol del nostre equip, que quan la sentissin la relacionessin amb l'equip. Vam donar-hi força voltes fins que, en el partit de semifinals que enfrontava els nostres petits amb els de Baldham, l'Andreas va acabar l'escalfament uns minuts abans del previst per anar al vestuari. Allà vam compartir l'alineació i vam donar les instruccions necessàries als petits. L'Andreas va treure el telèfon mòbil i uns petits altaveus. Va demanar silenci, concentració. Es va formar un silenci sepulcral que semblava impossible amb nens de set anys mentre sonava la melodia que canta el seu tocaio.

Els petits es miraven entre ells, en silenci, i deixaven escapar algun somriure. Estaven convençuts de sortir a guanyar i se'ls veia sorprenentment concentrats. Per un moment vaig recordar el vídeo que Guardiola ensenya als seus jugadors abans de sortir a disputar la final de la Lliga de Campions l'any 2009 a Roma. "Guanyarem", pensava jo. Vam perdre 3-4, però hi ha records que, més enllà d'una victòria o una derrota, generen un record, i aquest record habitualment desperta gràcies a la música que va acompanyar tan bonica història.

Beneïda música.

Vintage

La tecnologia sorprèn dia a dia. Avenços constants que es manifesten mitjançant detalls que pretenen, en un principi, simplificar la nostra vida. Però arribes un dia a l'escola i descobreixes que el joc de moda són els tazos. De la mateixa manera que tu amb 8 anys t'enfrontaves amb els teus amics en duels a mort per donar la volta a aquelles fitxes rodones amb noms de jugadors de futbol, aquestes batalles segueixen sent el pa de cada dia malgrat la meitat dels virtuosos tenen una consola bilions de vegades més complexa que tal joc rudimentari.

En Marlin fa un mes i mig que no toca la XBox, i no pas per prohibició. Alguna vegada el seu pare li ha proposat fer unes partides a un joc d'esports en què una càmera detecta el teu moviment i xuta i passa cap on tu li indiques. A l'hivern la cosa va causar furor, però des que ha sortit el sol a Baviera la consola ha quedat a una cantonada, com la majoria de jocs que té ell. Milers d'usuaris han dedicat hores, dies i mesos a trencar-se el cap per inventar tota aquesta virgueria per tal que, al final, ell ho obvii i es passi hores i hores buscant la perfecció en la seva tècnica de donar la volta als tazos per derrotar els seus companys.

Quan li vaig dir que jo, de petit, havia estat un crack dels tazos, em va demanar consell. Un amic de classe, en Bastian, donava la volta a tots els tazos d'un sol cop perquè tenia un tir amb efecte que era insuperable. Un paio ample als seus vuit anys, ja amb ulleres, que corre eixarrancat i l'any passat va estar a punt de repetir primer de primària és actualment el centre d'atenció i ídol de la gran majoria de nois de l'escola d'Ebersberg, pel simple fet que la seva tècnica amb els tazos és refinadíssima. És el rival a batre. I "no riguis", m'adverteix en Marlin, que aquest nano és "dels més respectats" a dia d'avui.

Els petits a l'escola d'Ebersberg s'ho prenen molt seriosament. Aquella seriositat amb què parlen els nens quan volen fer-te entendre que aquella tonteria és important per ells. Però els tazos són saludables. A excepció de Vicky el Viking i uns altres dibuixos animats, la televisió i les pantalles en general encara no l'han enganxat. Dur serà el repte a superar quan descobreixi el FIFA d'aquí a un parell d'anys, però de moment prefereix els tazos i xutar pilotes. Ja va bé que algunes coses mai canviïn.