L'alemany desconfiat

El febrer de 2009, en la primera temporada de Guardiola, el Barça duia una trajectòria imparable. L'equip jugava com una meravella, el club gaudia d'una estabilitat prometedora en tots els àmbits i les sensacions eren immillorables. Tanmateix, el 21 de febrer, l'Espanyol, llavors cuer, va visitar el Camp Nou. Allò que semblava un derbi tan descompensat va acabar amb la victòria per 1-2 dels pericos, gràcies a un inspirat De la Peña. La culerada sortia de l'estadi sorpresa. Alguns, malgrat l'amplíssima diferència respecte el Reial Madrid a la Lliga, ja renegaven, i més van ser els qui van maleir l'equip després d'empatar 1-1 a Lió en l'anada dels vuitens de Champions, tres dies després de la patinada al derbi.

I el cap de setmana següent, 4-3 al Calderón. Estava caient l'estil de Guardiola? Després de les primeres veus de "molt tocar, però al final no fem res", es posava en dubte una temporada fins llavors impressionant. Va haver d'arribar la tornada de Champions al Camp Nou contra l'Olympique, dues setmanes després, per arreglar un problema més generat que real. Després va ser molt fàcil dir que sempre s'havia confiat en aquell equip, però en la primera temporada van ser molts els qui van dubtar de la probabilitat d'èxit d'un equip que va guanyar-ho tot. Llavors era difícil si el problema existia o no.

La mateixa situació li ha arribat a Guardiola en la seva primera temporada al Bayern de Munic. Els catalans confien més que els alemanys en la remuntada, després de l'1-0 al Bernabéu. L'entrenador del vigent campió europeu probablement no esperava un toc d'atenció tan dur després de perdre partits aparentment intrascendents a la Bundesliga un cop l'havia guanyada. Ha encaixat les crítiques millor que ho hauria fet un mortal qualsevol i s'ha vist obligat a mantenir el ritme per recuperar la tensió competitiva. La derrota al Bernabéu ha despertat les alarmes a Munic i ha multiplicat el número de crítiques. Qualsevol altre entrenador, al seu lloc, hauria repassat el seu historial de títols, però Guardiola no sap treure pit d'aquesta manera. Ha acceptat i compartit tot allò que se li ha retret i s'ha compromès a tombar-ho demà dimarts.

I aquest discurs tranquil·litzador que tan cegament és seguit a Catalunya, divideix l'afició bavaresa en dos grans grups. Molts segueixen embadalits davant la figura d'un entrenador que ha aconseguit el més pur domini de la pilota partint de l'esforç i la constància. D'altres no ho veuen gens clar i temen quedar-se a les portes de la final. L'alemany desconfiat veu un problema real, mentre que d'altres creuen que se n'ha fet un gra massa de tot plegat, i que seran a Lisboa el 24 de maig.

A tot plegat, Guardiola deia aquest migdia que "he llegit que el Madrid ja és a la final i fins i tot l'han guanyada". D'altres no canviaran mai.

Futbol sense futbol

Si passa en ocasions a la primera divisió, imagineu-vos quantes vegades pot arribar a passar en les darreres divisions del futbol territorial. No és cap sorpresa trobar-se en un partit de pilotades llargues, amb quatre ocasions comptades en tots noranta minuts i amb més temps perdut que guanyat. D'aquells partits de córrer cap una banda i cap a l'altra, generalment sense sentit, però on corres perquè toca, perquè has de fer-ho malgrat la pilota ja no serà allà quan arribis.

Dels últims nou punts possibles, els companys del FC Ebersberg hem aconseguit no perdre'n cap pel camí, i ja som vuitens (de 14) en una lliga increiblement apretada per la zona baixa, i és que sis equips es separen per 3 punts. Impossible relaxar-se.

Amb grandíssima diferència, el partit on m'ho he passat millor fins ara va ser a Kirchheim (4t), fa una setmana. Un equip que volia tocar la pilota, que va avançar molt la defensa i un cop aconseguit el 0-1, obra d'un servidor a boca de gol, van obrir-se, van deixar encara més espais i hauríem pogut fer un sac de gols. Només van ser dos, però suficients en un partit entretingudíssim que no comptàvem pas guanyar amb tal superioritat. 

Però aquest darrer cap de setmana vam disputar un enfrontament terrible a Markt Schwaben, dels que tenen zero futbol i són duríssims de resoldre, dels de córrer molt i no fer res, d'aquells que es decideixen per detalls, com va ser-ho el gol de falta directa d'en Muri. M'hauríeu d'haver vist a mi, cagat com sóc, intentant lluitar pilotes aèries contra centrals de dos metres. Quin patir. A partir d'aquí, poca cosa més. L'autor del gol va ser expulsat per doble groga. Els àrbitres d'aquestes categories són desesperants. Podem donar gràcies que Velasco Carballo és a primera.

El diumenge, per què negar-ho, és el millor dia de la setmana, amb gran diferència. No només perquè sigui el dia més lliure pel què fa a feina, sinó perquè he trobat l'afició que més encaixa amb mi, que millor m'entreté i que millor em fa sentir, tot i que després d'un partit com ahir, avui estigui sense forces, acabat. Mentre ahir derrotàvem un equip de torres, avui he acabat perdent davant la porta del garatge contra el Marlin, de set anys i que amb prou feines m'arriba a la cintura.

---------------------------Deutsch-------------------------

Fussball ohne Fussball

Wenn das manchmal in einem Top-Spiel passiert, könnt ihr euch schon vorstellen, wie oft das in den letzten Ligen scheint. Es ist keine Überraschung, ein Spiel mit drei oder vier Torgelegenheiten, mit lange Bälle die ganze Zeit und mit mehr Zeit vorbei als richtig nutzbar, um Fussball zu spielen. In solche Spiele muss man immer rennen, manchmal ohne Sinn, und endet total kaputt am wissen, dass in dem Spiel fast nichts passiert ist.

Von den letzten neun mögliche Punkte hat der FC Ebersberg alle geholt. Wir sind gerade im 8. Platz in einer echt spannenden Liga, wo sechs Mannschaften zusammen innerhalb drei Punkte stehen. Es ist jetzt unmöglich, sich zu entspannen.

Mit grossen Unterschied habe ich in Kirchheim vor einer Woche am besten gespielt. Da hat es echt Spass gemacht. Sie wollten kurz spielen, haben sogar das Feld breit gemacht und die Verteidigungslinie ganz vorne gestellt. So viel Platz hinter ihrem Rücken hat uns gelassen, schneller und besser zu spielen, und obwohl das Endergebnis 0:2 war, könnten wir mit grösseren Unterschied gewonnen haben.

Am letzten Wochenende gab es in Markt Schwaben ein schweres Spiel zu überwinden. Diese Spiele mit mehr Kampf als Fussball. Diese, die von kleine Einzelheiten entschieden werden. Einzelheiten wie das einzige Tor des Spiels, durch ein Zauberfreistoss von Muri, der auch in der 60. Minute Gelb-Rot gekriegt hat. Die Schiedsrichter in Kreisligen sind die grösste Abfälle des Fussballs. Kein Standpunkt, keine Meinung, kein Urteil.

Sonntag ist für mich der beste Tag der Woche. Nicht nur, weil es ein ganzes freier Tag ist, sondern auch, weil ich schon eine Aktivität gefunden habe, die echt Spass macht, zusammen mit netten Leuten, obwohl ich nach einem Spiel wie gestrigen total kaputt bin. Gestern haben wir gegen eine korpulente Mannschaft in einem grossen Rasenfeld gewonnen, aber heute habe ich gegen Marlin, der sieben Jahre alt ist -und kaum grösser als meine Beine-, vor der Garage verloren.

Deien que era fluixíssim

Senyors, presenciar un partit de Bundesliga és una experiència inoblidable. La lliga ja s'havia acabat per al Bayern i la seva posada en escena va semblar més pròpia d'un partit de pretemporada que no pas d'un enfrontament seriós contra un rival de frec. L'ambient es va apagar mica en mica en veient que Guardiola, tot i perdre 0-3, simplement feia proves amb els onze jugadors del camp. I tot i així, l'Allianz Arena, considerat amb una de les aficions menys cridaneres de la primera divisió alemanya, va fer més xivarri en l'hora prèvia al matx que el Camp Nou en quatre de cada cinc partits sencers.

Em sentia completament impressionat davant de cada càntic, de cada crit que emergia de la Südkurve, mentre a la vora sentia veus pessimistes que anaven dient que "avui el camp està fluixíssim". Cert era que ahir només cantaven els dos gols, mentre que lateral i tribuna simplement miraven i comentaven.

Dalt de tot, en un racó a la curva nord, cridava la paret groga sense deteniment. Incansable, l'afició del Dortmund trencava amb un estadi que lluia el vermell pertot arreu. Poca gent va a l'estadi sense la seva samarreta, bufanda o gorra del Bayern. Ahir el Dortmund va alegrar la multitud que va desplaçar-se a la capital de Baviera, amb una contundent golejada que fa més mal a uns que d'altres.

Malgrat ja ser campions d'Alemanya des de finals de març, un ampli sector de l'afició no tolera la poca tensió competitiva que els seus jugadors mostren cada cap de setmana. Molts ho veuen perillós. D'altres simplement es queixen que tenen una entrada per un partit on saben que s'avorriran i veuran caure el seu equip en un partit que els deixarà indiferent. Malgrat tot, ahir l'estadi era ple a vessar i comptava amb dos sectors que animaven constantment, sense cedir un sol segon. N'hi ha que pateixen d'una manera egoista -però amb tota la raó- quan veuen que el pròxim cap de setmana que juguin de locals tenen un alicient menys per anar al camp. Ahir el Dortmund els va passar la mà per la cara, i a molts no els serveixen els càntics de Deutscher Meister.